This is the rythm of the night
The night
Oh yeah
The rythm of my life
My life
Oh yeah
Aquesta cançó encara ara em torna boig. De fet, si hagués de fer un rànking de quina cançó és amb la que més sovint em llevo al matí, sens dubte seria aquesta.
Bufffff és brutal!
L’altre dia llegia -no t’ho perdis, en un llibre de física quàntica- que una de les diferències entre el pensament occidental i l’oriental és la causalitat. A occident, tendim a establir relacions entre dues coses pensant que A és causa de B o A és conseqüència de B. Relacions causals.
En canvi, a orient A i B estan relacionades perquè estan relacionades, sense causa-efecte.
I això es nota en la seva literatura. No sé com explicar-ho, però flueix diferent. La sensació de fons que em queda sempre que llegeixo una novel.la japonesa és que les coses, els esdeveniments, “floten”, no passen en successions lògiques (1r passa A, que fa que passi B, que dóna lloc a C, etc).
Primer em pensava que això que “els fets flotin” era una característica de l’autor de Tòquio Blues, Karuki Murakami. però no.
Ja fa uns mesos vaig descobrir una altra autora japonesa, la Natsuo Kirino. El seu primer bestsèl.ler a occident va ser Out, que narra com les culpables d’un assassinat intenten desfer-se del cadàver i enganyar la policia. Està brillantment narrat i aconsegueix que, malgrat saber què va passar i perquè des de la primera pàgina, estiguis tot el toxaco (unes 500 planes) enganxadíssim i identificat amb les delinqüents.
Ara n’estic llegint el segon llibre, de moment només traduït a l’anglès, “Grotesc“. És l’explicació de dos assassinats des del punt de vista de la germana d’una de les mortes.
(Sí, la Natsuo Kirino només escriu novel.la negra)
Ahir vaig estar-m’hi com 4 hores llegint-lo non-stop. Els que hagueu llegit el meu post d’ahir, evidentment el que faig fins que apago el llum a les 2 o les 3 és llegir-me la novel.la de la Kirino!
El recomano!
Des que vaig tornar del retir Vipassana que estic experimentant canvis. No em surten antenetes ni un tercer ull 
, però és com si estigués provant coses:
Un paio del curs em va parlar (en l’últim dia, l’únic que podíem parlar), d’una teoria que deia que no necessitem el menjar per viure i que podem viure i alimentar-nos de llum o d’energia de l’univers.
Digressió:
S’ha demostrat que hi ha gent que ha pogut viure anys sense injerir aliment i seguir amb una salut de ferro. La física tmabé ha demostrat (n’hi diuen Energia del Punt Zero) que més enllà de la matèria, dels àtoms i partícules subatòmiques, hi ha una energia que de moment podem mesurar, detectar, però no sabem d’on prové ni com s’origina. Bàsicament, diu que en el buit absolut hi segueix havent energia. Es tractaria d’unes freqüències d’ona/ partícules taaaan petites que creuarien per tot el nostre cos passant pel buit entre els electrons, quarks, etc que componen els nostres àtoms. També se sap que aquesta “energia subjacent” està interrelacionada, que té memòria i té intenció. Això ho ha detectat la física convencional. D’aquí a dir que aquesta energia que és la base de l’univers i de tot el que existeix té consciència només hi ha un pas.
Per tant, és un fet que aquesta “energia universal” existeix i que hi interactuem. És lògic suposar que en podem agafar i fer-ne servir (o sigui, “alimentar-nos-en”)
Però tornant al que ens ocupa…
Vaig decidir que m’agradaria expermientar-ho. El tema és que, des de llavors, tinc menys gana. Molts dies no tinc gana d’esmorzar (ara quasi mai no esmorzo), o sopo menys, etc. I el tema és que tinc més energia que mai! Crec que estic en fase inicial d’aquest “viure d’energia”. El tema és que no em rtobo ni casnat ni res d’això! Veurem com continua la cosa.
Una altra cosa que estic experimentant té a veure amb el dormir. Puc dormir molt menys i estar en plena forma. És un fet que si fas meditació et cal dormir menys, suposo perquè ja entres en contacte amb zones i freqüències d’ones cerebrals que si no, l’única manera és mitjançant el son.
Per exemple, fent una meditació típica de 20 minuts- mitja hora, puc dormir ben bé 2 hores menys.
Estic segur que encara podria menjar menys i dormir menys (també hi han teories que diuen que no necessitem dormir), però que no ho faig per un tema de por. M’he adonat que molts dies sopo no per gana sinó perquè “Òscar, no pots no menjar”, i que acluco els ulls perquè “buf, les 3, ja va sent hora, no?”.
Per tant, és de suposar que, a mesura que exerciti la confiança (recordem-ho, és el leit motiv d’aquest any) podré seguir evolucionant i experimentant més enllà.
El Vipassana també està tenint conseqüències per altres bandes, però hi ha una sèrie de temes que ara no en vull parlar. En general només diré, per això, que tot passa en el moment adequat, o que “qua el deixeble està preparat, el mestre apareix”.
Des del mes de maig que em vaig comprar el pis, aquest mes de febrer serà el primer que podré estalviar. Per fi! Fins ara ha sigut una sagnia continuada, entre l’ascensor, mobles, deu mil coses variades que no són res però que van sumant… (no em queixo, eh! que n’estic molt content del pis, eh!).
Però per fi al febrer canvio la tendència i torno al sa costum de gastar menys que no guanyo!!!!
(Ei, us hi heu fixat, eh, q el punt de l’ela geminada l’he posat al mig [maj + 3] en comptes d’avall!!??)
Se m’acumulen les pel.lis (aquí ja no. Sorry, mandra) per anar a veure al cine:
—————-
- Actualització 30/01/2008 15.27h -
Vist el post q vaig penajr ahir (“Estalviador“), he decidit fer ús de la “mula” per veure aquestes pel.lis. Hi ha més oferta mulera que al cine! Puc triar en quin idioma vui la VO, en quin idioma els subtítols, etc.
Sembla el món al revés: mentre que els del PSOE prometen 400€ per cotitzant si guanyen les eleccions al més pur estil Bush, els del PP assefguren que crearan 400.000 places d’escola bressol.
En realitat no n’estan pas, de bojos. D’això se’n diu (a banda d’”electoralisme”) anar cap al centre.
A la gran majoria de democràcies madures les eleccions les acaben decidint un 10% i escaig de votants indecisos de centre. Evidentment el concepte de “centre” depèn de cada societat i moment. El “centre” suec està més a l’esquerra del britànic, i segurament l’espanyol quedaria entremig.
La teoria diu que el teu electorat natural ja el tens assegurat abans de començar la campanya. Has de fer esforços per anar pel de centre per intentar prendre-li votants a l’altre partit majoritari.
Veiem com PSOE i PP ho posen a la pràctica:
Qui seria el votant de centre a Espanya: famílies hipotecades, amb fills, quie veuen com els preus de les coses es disparen i que tenen por d’una crisi econòmica. Que potser creuen que paguen massa impostos, i que potser són nominalment catòlics, però que estan més o menys a favor de l’avortament, les llibertats homosexuals i el “viu i deixa viure”.
Quasi sembla votant natural del PSOE i ho seria si no fos perquè també escolten els cants de sirena peperos d’”España se rompe”, els catalans són dolents, el terrorisme és un problema, etc.
He dir, però, que admiro com els sociates estan fent servir les manifestacions de bisbes i la polèmica del Gallardón (han aconseguit desactivar la bomba Pizarro) per escorar el PP encara més cap a la dreta i presentar-los davant els votants de centre com una colla de fanàtics religiosos ultradretans.
La meva predicció és que, encara que ara mateix les enquestes apunten a empat tècnic, guanyarà el ZP.
(I precisament per això jo crec que votaré ERC: Déu ens en guard de majoria absoluta sociata o de pactes PSOE-convergents!)
L’economia, en el fons, no és res més que l’estudi de la psicologia humana aplicada a la gestió dels recursos (béns, diners, materies primeres, etc). Això és el que fa que els economistes sempre la caguin quan prediuen coses i que només ho ensopeguin a aigua passada.
I el problema amb les anàlisis actuals sobre l’economia mundial i espanyola és doble:
En la meva opinió, aquests dos factors estan intoxicant greument l’anàlisi de la realitat. Així que a continuació exposo el que crec que passa realment. Intentaré ser ben esquemàtic:
No hi ha crisi econòmica, ni a Espanya ni als EUA. El que hi ha és crisi financera, en tot cas, originada pels grans bancs i agències de valoració nord-americanes, que van donar hipoteques a gent que no podia pagar-les i després revenien aquestes hipoteques en els mercats de valors (“titulitzaven”) per finançar-se. El castell ha caigut quan massa gent no podia pagar aquestes hipoteques (les anomenades “subprime”).
El que ha passat, per tant, no és que l’economia anés malament, sinó que un grapat d’empreses (bancs, financeres, etc), van dur a terme unes pràctiques estúpides i absurdes, amb el vistiplau del govern nord-americà, i ara en paguen les conseqüències. Totalment lògic i raonable: qualsevol empresa que vengui coses que no pot cobrar s’enfonsa. I això és el que els està passant.
Els sotracs bursaris encara duraran més mesos: aquests bancs són tan grossos que en molts només saben el que venen, el que guanyen i el que perden quan presenten la seva comptabilitat (anualment) o tenen auditories (trimestral o semestralment).
Les constructores nord-americanes, al veure que els bancs de cop i volta els tancaven l’aixeta per seguir construint i venent habitatges per gent que realment no se’ls podia permetre, han hagut d’abaixar preus. És el que n’han dit l’esclat de la bombolla. Altra vegada, és la conseqüència de vendre coses a gent que no pot pagar-ho. Totalment lògic.
Com ja he dit anteriorment, l’economia és, en el fons, psicologia. Això vol dir que els estats d’ànim hi siguin el factor primordial. Els Estats Units ortaven ays visquent per damunt de les seves possibilitats, endeutadíssims amb la resta del món. La resta de països, sobretot la Xina i els asiàtics, els ho permetien perquè a canvi eren el seu principal client. Però quan es comença a veure que la banca i la construcció dels EUA és un bluf, els seus acreedors comencen a desfer-se de deute americà i, com a conseqüència, el dòlar comença a baixar.
I si no baixa més és perquè als seus acreedors (la Xina és el principal titular de deute nord-americà) no els interessa.
Una dada indicativa que és l’economia americana que s’enfonsa és que el preu del petroli o de l’or estan en màxims històrics si comptem en dòlars. Si fem la conversió dòlar-euro o dòlar-lliura, per exemple, es mantenen estables. Ergo, els EUA s’enfonsen, no la resta del món.
Torno a repetir: l’economia és psicologia. En un món inestable, els estats d’ànim són inestables.
I en un món globalitzat, es transmeten híper ràpid. Podríem dir que la gent sent abans que raona.
Si bé el preu de l’habitatge ha augmentat moltíssim també a Espanya, no és el mateix cas que els EUA. Diria que si l’habitatge aquí ha augmentat tant de preu és perquè el país ss’ha enriquit, i tothom ha invertit en el país.
Però aquí qualsevol banc et demana la tira de garanties (nómines, avals, etc) abans de donar-te res: si no pots pagar, no et deixen diners. Això vol dir que la banca ibèrica només dóna a qui pot pagar i, per tant, no s’enfonsarà.
El que ha passat aquí és que, com a conseqüència de la crisi bancària americana, i com que encara es tardarà alguns mesos a saber-se quins bancs han sigut estúpids i s’enfonsen i quins no, s’ha generat un clima de desconfiança. Els bancs ja no es deixen diners entre ells, perquè ningú no sap si el que jo et deixo m’ho podràs tornar o no.
Els bancs de tot el món, per tant, han hagut de concedir menys crèdits i hipoteques.
Crec que això serà temporalment, fins que se sàpiga qui ha sigut un bon banc i qui no i s’enfonsi.
Mentre això passi, és de preveure que
Repeteixo, tot això passarà quan se sàpiguen les dades comptables de tots els bancs. I encara poden faltar alguns mesos.
Però l’economia de debò no és la borsa. És el treball, les inversions, el que compres i el que vens, etc. I en aquest sentit, no hi ha cap crisi a Espanya. Com es pot parlar de crisi quan es rpeveu que l’economia creixi entre un 2,5 i un 3,3 aquest 2008?
Pot augmentar lleugerament l’atur, com a símptoma que la construcció s’està refredant i deixa de ser tan important per a la nostra economia. Però ningú dubta que la resta de sectors seguiran creant ocupació.
En resum:
————————————————————————
- Actualització 25/01/08 15.00h -
Ahir les borses van tancar amb súper pujades (l’IBEX va fer la seva màxima pujada històrica) i tot apunta que avui també tancaran amb pujades.
El que deia: un cop tranquil.litzat el món pq els EUA van rebaixar el preu del seu diner, tot sembla que torna a la normalitat. Però no serien d’estranyar més “sotracs” fins que tota la història de les ‘subprimes’ no s’aclareixi del tot…
Podeu veure la resta de fotos clicant en aquesta. Són de baixa qualitat, sorry, és el q té fer-les des del mòbil…
Dissabte passat vam celebrar els 30 anys de la Marga!!! Com passa el temps! Semblava que era ahir que feia les primeres passes i goita-la avui, ja sap bufar les espelmes tota sola!!!
D’aquí a poc ja començarà a sortir als vespres i quedar amb nois. I quan ens en adonarem, ja se’ns en anirà de casa…
Ai que ràpid que passa el temps!
Hahahahha
Amb la Rosa, el Sabés, el Benet, la Marga i jo vam anar al Can Punyetes de Sabadell a celebrar els 30 anys de la Marga i li vam portar un pastís i li vam cantar l’Aniversari Feliç en versió personalitzada.
Que diver!
Marga, com feia la lletra?
Ahir diumenge vam anar a veure La Plaça del Diamant al Teatre Nacional. Em va agradar força, sobretot perquè tot i ser fidel al llibre, li dóna un enfoc diferent al que jo recordo (més tràgic, amb una Colometa més passiva i fleuma) d’haver llegit el llibre, i que és el que es veu també a la pel.li de la Sílvia Munt pre-llavis a la Marujita.
Després vam acabar sopant junts l’Àlex, l’Irene i jo al meu bar del barri. M’ho vaig passar molt bé.
Són dues persones especials. Tots dos són molt bones persones i em sento molt bé al seu costat.
L’Irene és una persona molt capaç, molt ràpida, molt llesta. Si s’ho proposés arribaria molt lluny. A més desprèn molt d’optimisme i vitalitat, et dóna molt bon rotllo.
L’Àlex és més reflexiu, potser, i té una virtut que trobes en ben poca gent: no jutja la gent. No jutja ningú.
Àlex, t’ho admiro. No me n’havia adonat fins ahir, que t’admiro per això. Però és cert.
