Archives for the month of: febrer, 2009

Ahir, que com ja he dit estava malaltó, vaig veure també la pel.li alemanya La Ola. I em va agradar força:

En un institut alemany un professor carismàtic ha d’explicar què és l’”autarquia”. Els alumnes comencen a pensar en dictadures o en el Tercer Reich. Un alumne diu que una cosa com l’Alemanya nazi és impossible que tornés a repetir-se, que els alemanys ja han après la lliçó…

I aquí és quan es comença a embolicar la troca. No explicaré el final, perquè és una bona pel.li que val la pena veure. però sí que comentaré alguns dubtes existencials que m’han quedat:

- Tots els instituts alemanys són com el de la pel.li? Quina diferència! Encara recordo el meu a Sabadell: setantero, de formigó i gris

- La relació profe- alumnes és realment com a la pel.li? Vull dir, aquí no m’imagino ningú parant el profe pel passadís per dir-li “eh, la teva classe súper guai, eh!” o anat fins a casa seva per preguntar-li alguna cosa

- Totes les alemanyes guapes tenen previst mudar-se a viure a BCN com a la pel.li? I, més concretament, al barri de Gràcia? (perquè la pel.li fos perfecta haurien d’haver mencionat el “Poble Sec, el barri més cool de la ciutat”, però els ho perdono :-P )

En fi, moltes preguntes sense resposta… Algú en sap la resposta???

Aprofitant que avui estic malaltó a casa (fort encostipat, mocs, mal de cap, afebliment general i, em sembla, una mica de febre), m’he posat a veure Slumdog Millionaire, la que diuen que és la gran favorita als Òscars.

M’ha encantat. Ben feta, amb bons actors però sense la ballaruca made in bollywood habitual i et permet veure el funcionament de la Índia, amb les seves desigualtats, la llei del més fort i el caos general que és el país.

Al tanto, que la pel.li no va d’això, eh! Ho mostra, però l’argument és un tio crescut entre els barris de barraques de Bombai que acaba guanyant al “Quien quiere ser millonario” indi i, de passada i a base de flashbacks, vas veient la seva vida.

La recomano a tothom!

(Atenció, SPOILER: Sí que ballen bollywood, però és en els crèdits finals!)

Que maca!

Prepareu-vos pel concert del juliol!

Where do we go from here?
This isn’t where we intended to be
We had it all, you believed in me
I believed in you

Certainties disappear
What do we do for our dream to survive?
How do we keep all our passions alive,
As we used to do?

Deep in my heart I’m concealing
Things that I’m longing to say
Scared to confess what I’m feeling
Frightened you’ll slip away

You must love me
You must love me

Why are you at my side?
How can I be any use to you now?
Give me a chance and I’ll let you see how
Nothing has changed

You must love me

Aquest matí he corregut la Mitja Marató de Barcelona. He arribat quan el rellotge marcava 2h12’17″. Tot i que quant a velocitat és un resultat bastant pobre, n’estic molt content. El meu objectiu era acabar-la i ho he fet.

He començat ben a poc a poc. A partir del quilòmetre 10 he anat un pèl més ràpid; a partir del 15 un pèl més ràpid i des del 19 ràpid de debò.

Quan he acabat no estaa cansat dels pulmons o del cor, però les cames em feien un mal horrible. De fet, era curiós veure com des del quilòmetre 8 les cames m’anaven soles, com si portessin l’automàtic posat. Crec que si no hagués accelerat al km. 19, hagués pogut seguir corrent indefinidament.

Ara la vespre, perxò, em fan un mal horrorós. el pitjor és els peus, hi tinc llagues.

Però bueno. M’ho he passat molt bé, la veritat! He rigut molt, perquè durant tot el recorregut la gent et va animant i perquè és un repte xulo que m’havia marcat i que he superat.

Segurament d’aquí a uns mesos en tornaré a fer una altra…

(Encara no tinc foto de l’arribada. Quan les hagin penajt ja us la msotraré.)

(No sé exactament en quina posició he quedat, perquè aquest matí amb les presses epr sortir de casa, m’he deixat el xip.)

Follow

Get every new post delivered to your Inbox.