Archives for the month of: maig, 2009

Eh que sembla el títol d’una pel.lícula? De les clàssiques en blanc i negre, amb la Rita Hayworth o l’Ingrid Bergman en el paper estel.lar de “Dawn”, i el Humphrey Bogart en el paper d”‘Òscar”. Amb el rerefons de la ciutat asiàtica, amb els seusgratacels i cartells lluminosos, però on plou sense parar i ell porta barret, gabardina i fuma. Ella, vestida per a l’ocasió està esperant-lo quan…

…l’avió en què ell ha d’arribar queda retingut a Istambul per por a una infecció massiva de grip del porc.

Sí, abans d’ahir vaig comprar el vol per anar a Hong Kong: del 30 de juny al 19 de juliol. Ah, una ganga! M’ha costat 470€!!!! Si sortia un dia més tard, ni que fos, com que ja érem al juliol, els preus pujaven a 800-i-pico€

Hi vaig amb Turkish Airlines fent escala a Istambul. Llàstima que l’escala és de només 2 hores i no podré veure la ciutat. Només tindré temps per buscar ràpidament el vol següent, fer una pixaradeta, rentar-me la cara, trucar a la Dawn per dir-li que ja sóc a Istambul i fer cua pel vol següent mentre següeixo llegint la novel.la de torn.

(I el casament és el dia 15/07, by the way)

Resulta que fa un parell d’anys em vaig notar, al testicle dret, una boleta dura. En ‘googlejar-ho’ els resultats van ser devastadors: fotos tamany real de càncers testiculars, comentaris a fòrums que recomanaven una extirpació urgent perquè se’ls havia mort un cosí d’això, etc.

Però vaig decidir no deixar-me dur per l’alarmisme (penso que la realitat mai no és tan xunga com la pinten, com per exemple amb la grip del porc) i no fer-hi res. 

Fins que, en aquests mesos de depressió paranoica en què la D. se’n va anar i jo em vaig trobar sol i constantment malalt, vaig començar a menjar-me la bola que potser el motiu perquè estava trist, deprimit, malalt i feble era que m’estava morint de càncer.

A la boleta dura del testicle dret s’hi sumaven uns bonys al pit dret, a la cuixa dreta o a la galta del cul esquerre.

La Dawn, al final, em va convencer que anés al metge, però com que sóc antimedicina occidental, vam anar al metge xinès quan vaig ser a Hong Kong. Em va dir que el sistema limfàtic el tinc una mica brut i que hauria de depurar l’organisme i no menjar ni vedella ni fregits, però q a part d’això, estava fort com un toro.

Vam quedar amb la Dawn, no obstant, que en tornar a BCN aniria al metge occidental que m’hi fessin unes proves perquè em quedés tranquil del tot.

Vaig anar a la meva metge de capçalera i em va dir, amb un somriure: “és greix. No és res. Ja passa. No s’hi ha de fer res. No te n’has de preocupar gens”, però em va fer un volant perquè em fessin una ecografia testicular perquè em quedés tranquil davant la meva pregunta de “però no és càncer, oi?”

Ahir vaig anar a fer-me la ecografia i el metge primer no em trobava el bulto. I després em va dir: “És que és tan petit que ni el trobava. No és res, és un bulto de líquid. És totalment benigne i no cal fer-hi res. De fet, entre el 5 i el 10% dels homes ho tenen. No sabem perquè passa, però en veiem cada setmana, de casos.”

Amb l’ecografia sota el braç, me’n vaig entornar més tranquil, jo i els meus dos testicles de forma i volum normals, segons l’informe de l’ecografia, i la meva boleta de líquid de 8mm.

Avui al matí. Metro, hora punta, no hi cap ni una agulla. A Pl. Catalunya pugen dos individus: un noi d’uns vint-i-pocs, més aviat fofo, i una senyora, d’uns 40 llargs mal portats, la seva mare. Res més obrir-se la porta del vagó i començar a entrar-hi gent, tothom ha advertit la seva presència. Amb una expressió inexistent en les cares de son i de hi-ha-mass-gent-en-aquest-tren, tothom hem pensat “Oh nooo!!!!!”

Ella anava vestida amb americana i el cabell recollit en una cua. Poc maquillatge i arrugues precoces.

Ell vestia una samarreta imperi negra i un mòbil penjat del coll per dintre de la samarreta. Del mòbil, enganxat amb una veta amb la bandera d’Espanya i, sobreimprès “España” i l’escut democràtic (sort!), en sortia música flamenca a tot drap.

Que dius,

- Pfff les nou del matí, quina madra!!!

- Em pensava que només els sudamericans del meu barri feien això. Ara resulta qeu els gitanos també escolten música pel mòbil?

- Nen, fot-et els cascos!!!

Però la cosa empitjora quan el tio s’agafa a la barra de davant meu, deixant la seva aixella peluda al descobert i, immediatament, deixant anar la pitjor pudor que mai havia sentit. De bon matíiii!!!!! M’he hagut de tapar el nas amb la mà i apartar la cara, perquè les flaires em perseguien.

Era una pudor entre ronya, podrit i all. Indescriptible.

M’he adonat que, de cop i volta, al seu voltant s’ha fet un buit de dos pams. I això que en el metro no hi cabia ni una agulla!!!

Les tres parades que he hagut de suportar fins que he baixat han estat les més llargues del món.

La frase del dia hehehe

“If I get to pick what I want to do, then it’s play… if someone else tells me that I have to do it, then it’s work.”

Patricia Nourot

Vista al Daily Guru

Se suposa que és la hòstia. Al meu gimnàs (Dir Diagonal) fa uns mesos que n’havien col.locat unes quantes, però encara no les havia fet servir, fins que dissabte m’hi vaig atrevir.

Després de la meva rutina d’entrenament vaig fer-hi exercicis d’estiraments.

Ara s’han posat de moda com lo más de lo más, però es veu que les Power Plates ja les feien servir els cosmonautes russos per millorar la seva resistència i forma física. És una plataforma que vibra molt i molt depressa i això fa que el múscul s’hi hagi d’adaptar i estar en tensió i, diuen, el treballis amb molta més rapidesa i eficiència. T’ho venen com un complement dels exercicis tradicionals per millorar la resistència muscular, estirar, relaxar, però també per augmentar la densitat òssia (ergo, per a la tercera edat) i reduir greix.

La meva primera experiència va ser únicament per fer-hi estiraments i el cert és que en vaig sortir revolucionadíssim!!! Durant tres hores, vaig estar com si m’hagués fotut tres cafès. Ja diuen que aquest pot ser un efecte si comences massa a saco (com vaig fer jo). Es veu que s’ha de començar amb les vibracions més baixes, ben poca estona i ben poca intensitat… i no pas com vaig fer jo… glups!

En fi, seguiré provant!

as_megane_poster

Mentre celebràvem el dia del treball fent festa, aquest capde llarg ha sigut el de les pel.lis japes. Dijous va començar el BAFF (Festival de Cinema Asiàtic de Barcelona). Amb el Jaime vam anar a veure la pel.li d’estrena del festival, Ulleres (Megane – Glasses), de la directora japonesa Naoko Ogigami.

L’argument en si té poca cosa: una dona que va a parar a un hotelet estrambòtic en una illa on no es pot fer res més qeu contemplar la posta de sol.  El que et trobes és una pel.li entranyable, que et fa sentir bé i que et deixa una mica més feliç i amb un somriure als llavis.

Sense tenir-hi res a veure, és una mica com Amelie… Un film basat en els detalls i la subtilesa que, per a mi, és un 9/10

Els actors són boníssims. He descobert tres figues que m’han encantat:

- Satomo Kobayashi, esplèndida

-Ken Mitsuishi

- i la increïble Masako Motai

El tràiler:

Tsukushi Public Library

I l’endemà divendres vaig anar a veure un curt que també em va encantar: en una biblioteca rural, hi ha pocs visitants regulars. L’única persona que hi anava cada dia es mor i els empleats intenten recordar-lo… fins que els apareix reencarnat en un escarbat. D’argument absurd però hilarant i divertit, em vaig adonar que que, curiosament, és de la mateixa directora i actors que Ulleres. 

Un equip brillant!

Follow

Get every new post delivered to your Inbox.