Divendres la Dawn no es trobava gaire bé. Dissabte vam passar-nos el matí a urgències. No patiu, no és res greu. Està bé, va ser més l’ensurt que res més.
Vaig poder conèixer de primera mà com funciona l’atenció sanitària de casa nostra. Si bé la impressió del personal que la va atendre és molt bona (la metja molt simpàtica i professional), ens vam haver d’esperar una hora per ser atesos perquè estaven “col.lapsats”.
Aquesta és la pitjor part.
Si segons els rànkings els serveis sanitaris de l’estat espanyol són els 6ens millors del món (i Catalunya és dels millors de l’estat), no vull ni pensar com deuen ser les urgències de la resta de països del món!
Teniu experiències “urgencils” que volgueu compartir?
Espero que la Dawn ja es trobe millor!
Creu-me la sanitat espanyola està genial, en quant a serveis, coneixements i humanitat dels empleats. Aquí a Suècia està fatal. encara que sone raro perque a Suècia tot funcione prou bé, la sanitat no… Jo he estat esperant més de 4 hores en una habitació de urgències i m’han tractat molt fredament. Hi havia avis per tots els llocs en urgències que anaven a soles i estaven tots desperdigats pels corredors sense ningú que els atenguera. El menjar de l’hospital és fatal i ademés, si vols anar a fer-te revisions (com per exemple la ginecològica) has de pagar extra si vols que et visite un metge!! Sino són enfermers…en fin, que no m’agrade gens ni mica… ah! i si et quedes a dormir a l’hospital has de pagar 50 euros per nit!!! Que et sembla??
Una abracada, i creu-me la sanitat espanyola està molt pero que molt bé! I els metges estàn molt ben preparats!
Alícia: Mare de Déu, quin panorama!
Alícia: I la quantitat immensa d’impostos que pagueu a Suècia on van a parar, doncs?
Bona pregunta, els impostos! Això em pergunto jo mateixa, on van a parar??!!!
M’imagino que a ajudes per a l’educació (quan un és estudiant reb diners de l’estat per a que pugue independitzar-se), ajudes de baixa maternal/paternal (pots estar de baixa un any) i sobre tot ajudes a gent en poc recursos, com per exemple els inmigrants, i gent que no té treball. El problema és que hi ha gent molt mandrosa que s’aprofite del sistema i està sense treballar o sempre de baixa. També està molt net not, la ciutat i els boscos. Particularment no note molta diferència entre la qualitat de vida d’aquí i a Espanya. Probablement és perque mai he treballat a Espanya i perque encara no tinc fills, perque la situació laboral i les ajudes a families sí que són més bones aquí.
Quina parrafada! :=)
Alicia: Molt interessant! Gràcies! Hauries de fer un post sobre aquests temes…
Una abraçada!
Doncs, mira… la sanitat pública mexicana, apart de que no és universal, només hi tens accés si tú treballes i estàs afiliat o els teus pares o fills treballen i t’hi afilien, no funciona pas a l’hora. Està excessivament burocratitzada, té uns recursos escasos/insuficients, unes instalacions i equip dels anys 60 (en alguns casos, eh?), la major part del temps no et donen medicines perquè no les tenen (aquí la SS et proporciona els medicaments, un no ha d’anar a la farmacia amb una recepta a buscar-los) i un personal que pensa que és Déu en persona. Per la resta, és molt semblant a l’espanyola, fins i tot es diu IMSS (Instituto Mexicano del Seguro Social)…
Després del meu affair amb una pedra al ronyó que afortunadament vaig patir en un hospital privat, vaig anar a veure l’uròleg del seguro per donar seguiment a l’assumpte i veure si m’havien d’operar o no. El paio, amb prou feines va veure els TAC’s i em va dir, veient-me amb cara d’estar-se preguntant si jo era imbècil, que ell no veia cap pedra enlloc i que no tenia res de res (quan a l’hospital privat gairebé ja em tenien un peu a dins el quiròfan). Així que amb una mà a la cintura em va donar l’alta i apa! Cap a casa hi falta gent.
Albert! Vas tenir una pedra al ronyó??!! Estàs bé, ara?
Una abraçada!