Aquesta entrada m’està costant d’escriure… és una mica profunda…
Recordo una conversa amb l’Edu un dia, ja fa mínim tres o quatre anys, possiblement més. Estàvem en un pub prenent algo i em va preguntar si creia que si el fet de tenir pares divorciats m’havia perjudicat.
Li vaig contestar que sí. Que m’havia fet desconfiar de les relacions de parella. Que si no, segurament, ja estaria visquent en parella i amb un fill.
D’aquesta conversa amb cerveses per entremig en fa, com deia, potser quatre anys i el temps ho acaba posant tot al seu lloc.
Ara estic feliçment casat i apuntíssim de tenir un fill.
Però fa dies que porto dins una mena d’ansietat persistent. Un corc que em va rosegant: “Seré un bon pare? El Cèdric creixerà feliç amb nosaltres [amb mi-- no dubto de la D]? Podrà esdevenir una persona segura, educada, intel.ligent i de profit, feliç?”
Aquest dubte sobre la meva capacitat d’educar la persona que està a punt de néixer, em tortura.
Sé que no és més que inseguretat.
Però és que penso en els meus pares… i és el que em fa dubtar. Ho van fer el millor que sabien, però no crec que ho fessin gaire bé.
Sí, ma germana i jo érem brillants a classe. Bones notes. Però tots dos vam créixer amb algunes ferides. Algunes tares del caràcter fruit de la seva educació i de com van portar el seu divorci.
Al cap del temps ma germana ha estat la més perjudicada. A mi m’ha costat temps centrar-me, saber el que vull, aconseguir-ho i ser una persona forta, segura i feliç. Ara ho sóc. Però no és el cas de ma germana.
A ella la van fer servir de moneda de canvi durant els anys i anys que es van barallar un cop divorciats. Era la més petita i la presa més fàcil: Que la mare et fa desparar taula cada dia i fregar la cuina? Doncs jo et pago 10 dies esquiant a Baqueira. Que no et compren més roba perquè en tens molta i has d’aprendre a cuidar-la milllor? Tranquil.la, el cap de setmana que bé et compro 4 pantalons i 10 bruses de marca. Que ha decidit que vagis a un institut públic? Doncs jo t’inflaré el cap de com seria de millor anar a un de privat… i a l’estiu et pagaré un mes a Londres per aprendre anglès, perquè ja se sap que l’educació pública no és gaire bona.
L’un la feia servir de moneda de canvi; l’altra era massa febla però li enviava els gossos a la mínima (denúncies i més denúncies d’advocats).
Em va costar arribar a la conculsió que ens estimaven però no en sabien més.
Que no era culpa meva.
Que podia obrir-me i confiar.
No vull que el meu fill passi pel mateix. Vull ser un bon pare.
No pas permisiu, no pas el seu millor amic que li compri dolços i pizzes i insulti a la profe si el nen ha fet alguna trastada. Sinó un bon pare, un model per al Cèdric, que sàpiga educar, posar normes, explicar per què i castigar si cal. Un referent per fer-ne una persona segura de si mateix. Honest, obert i feliç. Intel.ligent i confiat.
En fi, cadascú té els seus propis fantasmes.
És amb el que ara em deu tocar barallar-me per aprendre, créixer i ser millor persona.
