Archives for the month of: gener, 2011

Moure’s amb transport públic per Hong Kong és fàcil i relativament econòmic. De fet, és tan fàcil i pràctic, que tenir cotxe és només una senyal d’estatus, no de necessitat. Per això tots els cotxes que hi ha són de gamma alta. No hi ha Fords Fiesta 3 portes perquè, senzillament, no calen.

De fet, sorprèn veure autopistes amb només algun Mercedes, camions i furgonetes de repartiment i la tira de taxis i autobusos. I una cosa que només havia vist a Manhattan: en hora punta, a Hong Kong els embussos no són de turismes; són de taxis.

Com és que el transport públic és tan eficient a Hong Kong?

En primer lloc, per l’urbanisme: A hong Kong s’hi edifica només en molt alta densitat (la mitjana dels edificis és de 20-30 plantes). No et trobes urbanitzacions desperdigades. Per tant, és eficient connectar tots els barris per metro.

De fet, el metro de Hong Kong és netíssim, puntualíssim i el fan servir uns tres milions de persones al dia. En hora punta sovint cal esperar que passin tres trens abans de poder-hi pujar… i vas amuntegat com a sardines (literalment).

Hi ha una xarxa impressionant de per dur-te arreu on el metro no arriba de forma directe. La majoria de cops si ho vols, no cal fer transbord amb el metro. Segurament tens un bus que t’hi porta directament. Des de l’aeroport, per exemple, tens el metro al centre de la ciutat i busos que et porten directament a tota la resta de zones. És com si des d’el Prat tinguesis el tren/ metro a Pl. Catalunya, però busos a Sabadell, Manresa, Terrassa, Mataró, Vic, Vilanova… cada deu minuts!

També compten amb una súper eficient xarxa de minibusos. Això no ho havia vist enlloc més. Són autobusos petits, d’unes vint places, que fan rutes secundàries i que paren on els ho demanes i que passen súper sovint: cada cinc minuts o menys. Per exemple, casa els pares de la Dawn queda a uns 5-10 minuts caminant muntanya amunt del metro. Si et vols estalviar la caminada, a la sortida del metro hi para un minibús que t’hi deixa directe.

I finalment, els taxis. N’hi ha un fotimer, estan nets i són baratíssims. L’equivalent a uns 8€ a BCN (per exemple, de Pl. Catalunya al Paral.lel) te’n costa 1,5 o 2 a Hong Kong. Per tant, per trajectes no gaire llargs, si vas carregat o si vas en grup, ni t’ho planteges: agafes un taxi i llestos. Fan els cotxes totalment innecessaris.

Per altra banda, també es diferent la forma de pagament. Que sàpiga, a Europa només hi ha quelcom de similar a Londres amb l’Oyster Card.

El transport públic es paga a Hong Kong amb l’Octopus Card: una tarja moneder on hi diposites diners que et va sustraient cada cp que fas servir un mitjà de transport.

No hi ha abonements mensuals o de deu viatges. Cada viatge el pagues en funció de la distància i del tipus de transport que sigui (els minibusos són més cars, per exemple). Fer un viatge curt et pot costar 0,20€. UN viatge a l’altre punta de Hong Kong te’n pot costar 3.

Com que tothom disposa d’Octopus Cards, gran part de botigues, supermercats, quioscos, etc permeten pagar-hi. De fet, per la majoria de compres quotidianes, a Hong Kong no cal fer servir diners en metàl.lic per a res!

Ah, me n’oblidava! Hi ha un altre mitjà de transport: el tramvia. Funciona pertot el que seria el carrer principal del centre, és lentíssim però molt pràctic, perquè val uns 10 cèntims i et permet pujar i baixar en un plis. Perfecte per a distàncies curtes si no tens pressa. O si vols fer turisme!

Gran part de l’èxit de la xarxa de transport públic de Hong Kong s’explica per l’alta densitat de població, que permet que es puguin posar molts autobusos, minibusos i taxis en poc espai i siguin rendibles econòmicament.

Imatges d’aquí, aquí, aquí, aquí i aquí.

Foto d’aquí

Cap a les dotze del matí ens truca tota esverada una veïna de l’edifici i ens diu: “Que sabeu d’on ve el fum?”.

Just en aquell moment m’adono que fa una pudor terrible de com a cremat. Baixa per les escales una altra treballadora d’una altra oficina i diu “viene de algún piso de arriba!”.

En un tres i no res, decidim sortir al carrer (per les escales i amb tranquil.litat, tal com recomanen tots els manuals).

Algú ens diu que ja s’ha trucat als bombers.

El porter està míssing. Per la mala fama que té (per alguna cosa rep sobrenoms com “Cucarachaman” o “Mr. Sunshine” – es mereix un psot per a ell sol) ens diem allò que els primers en abandonar el vaixell que s’enfonsa són les rates i els escarabats.

Finalment, un altre inquilí ens comenta que no és un incendi. Es veu que estan fent obres al primer pis i els paletes s’han posat a tallar llistons de fusta amb una serra inadecuada… omplint-ho tot de fum de les mini serradures!

Lentament, tornem tots capa l’oficina a treballar.

Algú hauria d’avisar a algun inspector de la Generalitat, no? Perquè això de tallar fustes i emmerdar-ho tot sona bastant irreegular!

Foto d’aquí

Tal com vaig prometre al començar l’any, vull fer alguns canvis al blog. Entre ells, fer sèries mensuals temàtiques.

I com que tenia pendent explicar-vos el nostre viatge a Hong Kong per Nadal, començaré per aquí.

Ja aviso, la idea és que no sigui una guia turística de què vam fer i de fotos familiars, sinó més aviat comentaris de com és la vida allà, com és la gent… i en contraposició, com vivim els catalans i europeus en general.

Començaré parlant de les relacions entre pares i fills.

Arreu del món, els pares estimem els nostres fills i els fills estimem els nostres pares. Evidentment. Però com es manifesta aquest amor i com es desenvolupen les relacions familiars, amb totes les obligacions que comporten, pot variar enormement.

Hong Kong és una ciutat-país molt moderna i pròspera, gràcies al pòsit colonial britànic (la seva legislació, la cultura empresarial, la tolerància zero per la corrupció, un sistema judicial que funciona molt bé, l’anglès, etc). Però també gràcies a la mentalitat xinesa de l’esforç, de fer negocis, de la pinya familiar.

Aquesta dualitat occident-orient perviu encara avui en dia però, en la meva opinió, els hongkonguesos culturalment i per la forma de fer, són profundament xinesos.

En la família, la idea és que els fills els ho deuen tot als pares.

Des de petits se’ls transmet la idea que s’han d’esforçar per estudiar molt i treure bones notes per tenir una bona feina per poder guanyar diners i prosperar per…

…poder pagar religiosament als teus pares cada mes.

Ells han fet una inversió en tu i, un cop entres al món laboral, estàs moralment obligadíssim a retornar-los-la. És ben normal que cada fill pagui als seus pares, cada mes, de 300 a 500€.

Com que encara avui en dia no existeix la prestació de jubilació, fins fa 30 anys la gent tenia molts fills, perquè t’assegurava una vellesa plàcida: tots i cada un d’ells es passaria la vida pagant-te diners cada mes.

En canvi, la gent que no té fills o que no tenen bones feines tenen sovint una vellesa miserable: veus algunes iaies recollint cartrons o treballant de dones de fer feines amb 80 anys i per quatre duros.

La mentalitat xinesa és enormement competitiva. Per tant, invertir en l’educació dels fills no vol dir només portar-los a escola i assegurar-te que els vagi bé.

Vol dir dur-los a escola, fer els deures amb ells cada vespre durant dues hores (ja de ben petits els en posen un munt!), pagar-los professors de repàs d’anglès, de mandarí, de piano, de ballet, portar-los a extraescolars de conversa en anglès, de violí, de futbol, de dansa…

És ben normal que nens ben petits comencin la seva jornada “laboral” a primera hora del matí per acabar-la a les set o les vuit del vespre… cada dia, fins i tot els dissabtes.

Esclar, amb aquest esforç, estan en els primers llocs en els rànquings internacionals en coneixements matemàtics o lingüístics, en comptes dels llocs mediocres de molts països europeus. I si ho fan bé a primària, podran entrar a un bon institut de secundària on, si són dels primers de la classe, podran anar a una bona universitat i ser economistes, metges, advocats o alguna professió de les que cobren peles.

Però evidentment, això té un preu: veus nens que no riuen, cansats, amb un munt d’obligacions i que, segurament, han passat la seva infantesa només estudiant i esforçant-se, però no feliços.

De fet, molta gent pensa que l’obsessió amb la felicitat dels nens és una dèria occidental sense sentit. Que a Occident els nens són febles i no saben esforçar-se. Que per això aquí hi ha més atur i gent que no progessa a la vida.

I segurament tinguin la seva part de raó. Crec sincerament que aquí ens falta tornar a la “cultura de l’esforç”, però això seria un altre tema…

Fins ara he dit que a Hong Kong els fills se senten obligats envers els pares. Els deuen la vida, l’educació, tot. Per tant, els ho han de retornar un cop treballen.

Diria que a Occident és just el contrari: els pares ens sentim obligats envers els fills. Crec que aquí el nostre raonament és: nosaltres hem triat tenir fills, per tant hem de procurar pel seu bé, la seva educació i la seva felicitat. És el deure moral del pare assegurar el benestar futur del fill.

Com a pare, buscaré una bona escola per al meu fill, intentaré educar-lo bé, intentaré donar-li eines per desenvolupar-se pel món. I ho faré no pas perquè el dia de demà ell m’ho retorni, sinó perquè és el meu deure moral que el meu fill sigui feliç.

Amb la Dawn les relacions paterno-filials és un dels nostres ‘hot topics’ de conversa. Ella veu normal passar diners als seus pares cada mes, i assegura que el Cèdric ens en passarà a nosaltres, perquè és la seva obligació ja que haurem esmerçat esforços i una fortuna en la seva educació i manteniment.

Per a mi, que el meu fill en el futur m’hagi de pagar diners seria una gran vergonya (i ella em diu “don’t worry, I’ll tell him to give me , not you hehe”).

Espero que mai no hagi de dependre del meu fill. Espero tenir prou eines per sostenir-me per mi mateix. Per alguna cosa els meus pares em van educar! I de fet, si el meu fill, per més gran que sigui, necessita la meva ajuda i l’hi puc donar, no dubtaré a fer-ho ni me n’avergonyiré.

Evidentment a Hong Kong si els fills passen necessitat i els pares els poden ajudar, ho faran! Però és una mica una vergonya per als pares i els fills. Aquí per a molts pares és un orgull ser gran i encara poder convidar els teus fills a dinar fora o fer-los regals per Nadal i els aniversaris.

De fet, al començament de conèixer la meva família, la Dawn se sorprenia que deixés que ens convidessin a dinar en un restaurant, que acceptés que ma àvia em passés tupperwares amb menjar o que em facin regals per l’aniversari.

Per a ella és impensable. Són els fills qui s’han d’esforçar! Per alguna cosa ja són adults! Jo li explicava que aquí és diferent: tot sovint per als pares és un motiu d’orgull poder fer coses pels fills. Demostra que, per més bé que als vagi als fills, els pares encara poden cuidar-se de la seva família.

Evidentment, no hi ha blancs ni negres. Aquí també hi ha molta gent gran amb merda-pensions que necessiten de l’ajut dels fills. I a Hong Kong hi ha molts fills amb feines mal pagades que necessiten de l’ajut dels pares.

Però aquesta seria la tendència.

I repeteixo el que he dit al començament:  a tot arreu, els pares i fills s’estimen.

L’únic que canvia és la forma socialment establerta de demostrar els lligams familiars.

Imatge d’aquí

En els últims dies he après una cosa curiosa sobre les relacions interpersonals i, per ser més genèrics i grandiloqüents, la vida.

A la meva vida hi ha una persona amb qui no em queda més remei que veure-m’hi tot sovint. (Si aquest començament us amoïna, no us preocupeu: no parlo de cap relació familiar o de parella. La meva vida personal és excel.lent) :-D

Faig servir l’expressió “no em queda més remei” perquè des que conec aquesta persona, les relacions han sigut complicades. Converses que deriven en discussions. Comentaris que acaben a crits. Cordialitat forçada Simpatia gèlida…

De fet, havia arribat al punt que només de pensar que em tocaria haver-me de relacionar amb aquesta persona, m’irritava i m’estressava i havia arribat al punt d’inventar-me estratagemes per reduir-hi el contacte al mínim: “hola, bon dia. Què tal?. Sí, hehe”.

M’amargava totalment l’activitat que feia en comú amb aquesta persona, fins al punt de plantejar-me seriosament deixar-la estar.

Però l’altre dia, tancat al lavabo, enfurismat, vaig adonar-me’n: “Com és que aquesta persona té tant de poder sobre tu? Res no passa perquè sí. Si aquesta persona és a la teva vida, Òscar, és perquè n’has d’aprendre alguna cosa.”

I vaig pensar en perquè em trobava tan malament quan interactuava amb aquesta persona:

  • El seu to de veu m’irrita. On va amb tanta superioritat? Què s’ha cregut?
  • No conversa, no parla, sembla un sargento donant ordres!
  • No escolta!

I vaig pensar: “aquests comentaris diuen més de tu que de l’altra persona. Quanta gent hi ha a la teva vida amb tons de veu lluny de la perfecció? Tu mateix, Òscar, moltes vegades sones una mica borde quan parles!”

“Òscar, la vida t’ha col.locat un mestre al davant. Aprèn-ne!”

I ho he fet:

  • Vaig decidir ignorar de quan em parlava, centrar-me només en el contingut
  • Vaig decidir pressuposar que tot el que em deia era de bona fe, no pas per fotre’m
  • Vaig decidir tractar aquesta persona amb la màxima cordialitat i simpatia, tal com ho fas amb un amic

Els resultats, al cap d’un parell de setmanes, són espectaculars!

Ha canviat totalment la seva actitud envers mi, em sento escoltat, respectat i esperat.

He sapigut canviar l’espiral destructiva que portàvem, per una espiral virtuosa.

Perquè com podia esperar ser respectat, si jo no respectava?

I està impactant en els meus nivells d’energia i benestar, en el meu rendiment en l’activitat que fem plegats i en la meva satisfacció personal. Ara torno a tenir ganes de fer aquesta activitat!

Crec que d’aquest episodi tinc molt a aprendre, tant sobre el meu tracte amb els altres, com sobre mi mateix: com és el meu caràcter, quins són els meus punts febles, com millorar.

El més curiós és com he deixat de reaccionar a una persona, per passar a relacionar-m’hi activament, tractant aquesta persona com m’agradaria que em tractessin a mi. I tot ha canviat com de la nit al dia.

Encara me’n faig creus!

Dissabte el Benet i la Marga ens van convidar a cantar karaoke amb la seva Wii. Ens vam fer un tip de riure!

Vam apuntar-nos-hi el Sabés, la Rosa la Núria i nosaltres, i tant el Sabés i la Rosa com nosaltres vma venir-hi amb els nanos. Va ser divertit veure la Clàudia fascinada amb el Cèdric i el Martí gatejant rapidíssim fent la serp pel terra. Que macos tots!!!

També vam celebrar que la Marga feia els anys de Jesucrist amb una espelma musical.

Aquí podeu veure unes quantes fotos de la jornada.

This slideshow requires JavaScript.

De moment al Cèdric li encanta menjar de tot. Fins i tot verdura!!

Guaiteu com devora els espinacs!!!

Preciosa imatge d’aquí

Avui m’ha sortit el meu rampell kumbaià i porto tot el dia taral.lejant la cançó del Puff el Drac Màgic (que jo sempre n’he dit “Paf”).

Sempre l’he trobat molt trista i molt cruel…

Puff era un drac màgic
que vivia al fons del mar,
però sol s’avorria molt
i sortia a jugar

Hi havia un nen petit
que se l’estimava molt,
es trobaven a la platja
tot jugant de sol a sol.

Tots dos van preparar
un viatge molt llarg,
volien anar a veure món
travessant el mar.

Puff era un drac…

Quan hi havia tempesta
s’ho arreglaven molt bé,
enfilant-se a la cua d’en Puff
vigilava el vent.
Nobles reis i prínceps
s’inclinaven al seu pas
i quan Puff els va fer un crit
els pirates van callar.

Puff era un drac…

Els dracs viuen per sempre
però els nens es fan grans,
i van conèixer altres jocs
que li van agradar tant,
que una nit molt gris i trista
el nen el va deixar,
i els brams de joia d’aquell drac
es van acabar.

Puff era un drac…

Doblegant el seu llarg coll,
el drac es va allunyar,
semblava que estava plovent
quan es va posar a plorar.
Tot sol, molt trist i moix,
el drac es va allunyar
i poc a poc, molt lentament,
se’n tornà al fons del mar.

Que per cert, buscant la imatge he trobat aquesta web, on hi ha un parell de vídeos divertits del Puff

Foto d’aquí

Hi ha teories psicològiques que diuen que no fem res que no sigui per propi interès. De fet, tota la teoria econòmica es basa en això, que l’humà és egoïsta de mena.

Així doncs, per què escric un blog? Per engrandir el meu ego?

Potser sí, però si aquesta fos la raó principal, crec que hi ha maneraes més fàcils i ràpides!

Així doncs, per què escric un blog?

  • Sempre m’ha agradat escriure
  • Tinc moltes opinions sobre tot. Posar-les per escrit és una manera de quedar-me tranquil
  • D’adolescent vaig començar un diari, però no va durar gaire, perquè escriure per a mi sol no m’agrada. Deu ser que necessito una audiència (aquí entraria la teoria de l’ego)
  • Vaig estudiar periodisme però després en vaig renegar. Fer un blog deu ser el ramalasso de periodista que encara em queda…
  • És una manera com una altra de compartir la teva vida. Atrafegats com anem, no sempre pots quedar per fer un cafè i xerrar. Un blog et permet aquest “compartir”
  • Sempre tinc l’esperança que algun mitjà de comunicació gran o una editorial em descobreixi i m’ofereixi un sou monumental per col.laborar amb ells opinant, o em paguin una morterada com a avenç per les meves memòries :-P
  • M’agradaria fer un llibre, però no sé per on començar, ni tinc el temps necessari.
  • Cadascú té els seus hobbies. Aquest és un dels meus… Si arribem fins al punt de disseccionar amb bisturí perquè fem tot el que fem, perd la gràcia!

Sé que d’entre els meus lectors n’hi ha força que també teniu el vostre blog: i vosaltres, perquè feu un blog?

Foto d’aquí.

M’agrada molt anar amb bicicleta. Curiosament, en vaig aprendre tard, cap als 13 anys, però després m’hi vaig aficionar.

Quan encara estudiava, durant una temporada em movia per Sabadell amb bicicleta… fins que me la van robar.

Ja a Barcelona, me’n vaig comprar una tant de segona mà, que els frens no anaven. Mort d’espant, la vaig deixar plantada en una farola i, quan me’n vaig tornar a enrecordar al cap de tres mesos, hi havia una enganxina de l’ajuntament dient que l’havien liquidada perquè semblava abandonada.

Després em vaig fer del Bicing. Una bona idea fatal executada i amb una atenció a l’usuari que et feia venir ganes d’entrar a les seves oficines amb una ametralladora i començar a disparar. Passat el meu primer any, no vaig renovar-ne la quota. Era l’única forma efectiva de prostesta que podia fer (això i deixar de votar socialistes per l’alcaldia).

Però ara torno a voler tenir una bici. Ara a peu trigo 12 minuts de casa a l’estació. En bici m’ho puliria en tres… i dormiria més. A més, els busos de Sabadell no magraden, i anar en bici seria molt més pràctic.

I en no gaire temps, ja m’imagino portant el Cedriquet en una cadireta per nens al darrere de la bici… tot i que abans hauré de convèncer a sa mare, i no pinta fàcil!

Total, que si teniu alguna bici que no feu servir i que em volgueu donar (o vendre moooolt econòmica), sisplau dieu-m’ho.

Moltes gràcies!

El primer dia de menjar farinetes, les vam fer de plàtan.

Al dia següent vam optar per la pastanaga. Li vam bullir una pastanagueta i li vam triturar. I com que això de menjar ja no era nou, s’hi va abocar. A la tercera cullerada, quan veia que s’acostava la cullereta, te l’agafava amb les seves mans per assegurar-se que li donessis! Li encantava!

Poma

Ha sigut de moment el més divertit. La poma és menys dolça que el plàtan o que la pastanaga i guaiteu les cares que posava…

Tot i així, la devia trobar deliciosa, perquè t’agfava la mà per no deixar escapar ni una mica de papilla de poma, acostava la cara cap a la cullereta i, quan trigaves massa a donar-l’hi, començava a bellugar-se del pal “que ja tardeees!!!”

Ens tronxàvem:

El Cèdric deu ser com jo… li deuen agradar les coses àcides o amargants!

Follow

Get every new post delivered to your Inbox.