Hola, sóc l’Òscar i aquest és el meu blog personal.
No passa res, pots seguir llegint… m’agraden els tafaners. 
Aquí trobaràs el que és la meva vida des de fa més de quatre anys… les meves alegries, els mes moments d’estrès, la meva felicitat, les meves empanades mentals… Tot és aquí.
Sóc de Sabadell, he viscut gairebé deu anys al centre de Barcelona i el novembre de 2010 hem tornat a Sabadell per dur a teme el nostre projecte de família. Ens hi adaptarem? Acabarem tornant a BCN morts d’avorriment? Ens decantarem per anar-nos-en a Hong Kong a buscar més estímuls?
No et perdis la meva vida. És apassionant!
I si vols saber res de mi, dispara! Deixa’m un comentari i prometo contestar-te!!
Hola Òscar, sóc en Pau.
Per casualitat he posat gota malaia a google i he anat a petar al teu bloc. He llegit un post i m’ha agradat, m’hi he sentit identificat. Per cert, jo encara visc al centre de Barcelona…no sé per quant temps. Me n’aniria a viure, lluny, lluny però tinc 2 fills de 14 i 10, que viuen amb la meva ex i encara em necessiten. Perquè t’explico tot això, no ho sé, suposo que són ganes d’escriure, d’expressar-me. Darrerament em sembla que m’estic negant aquesta via tan necessària per reomplir l’intelecte amb pensament propi, sobrevisc amb refregits enxampats a la xarxa, diaris, ràdios.
El meu àmbit de treball és internet, però em replantejo constantment què faig i què vull fer i gairebé mai coincideixen. Ho aconseguiré? en fi, sort.
Pau
Hola Pau!
Sí, tenir fills ho complica tot, i suposo que ser pare divorciat encara més, oi?
En el teu cas -i sense conèixer-te de res- entenc que és qüestió de prioritats, que el primer és el primer i els fills passen per davant de tot. Però tot i així, t’has plantejat de fer més coses que t’agradin en les teves estones lliures? No sé, algun hobby, aprendre algo, fer esport. Fes una llista, munta’t un pla!
Jo ja fa un parell d’anys que vaig decidir no mirar més la tele ni comprar el diari. La ràdio ja només la posava per escoltar música. Ara res de res, només m’informo per internet. Tinc més temps i visc més feliç i tranquil!
Jo també treballo en informàtica/tecnologia/internet. M’agrada molt el que faig, però tinc clar que no és la meva vida, que jo sóc molt més…
En fi Pau, encantat de coneixe’t i espero que em seguexis llegint!
I no dubtis a deixar-me més comentaris!!!
hola Òscar
he fet un búsqueda de plantar alfals i he acabat al teu blog. En fi, ni treballo amb el tema internet ni visc al centre de cap capital, si no més aviat el contrari, però m’agradaria plantar una mica d’alfals en algun tros que tinc a la vora de casa, i voldria saber com et va anar a tu amb l’alfals. Ja en sóc consumidor en germinats, però aquesta plantació seria pels conills
Com et va anar l’alfals a l’hort? Quan el vas plantar (època)? On vas aconseguir les llavors? Ala, merci
Hola Oscar, Pau, Enric.
Jo he posat “curs de meditació” al goole i m’ha sortit aquest blog, i m’hi he passejat una estona, ja que m’ha agradat molt la seva estètica tranquil.la i serena.
Sap greu veur eque la ultima entrada és de fa més d’un any,,,,mmmm no serà que està oblidat?
en fi,,, jo vaig viure a bcn 34 anys i en 3 que visc en un poblet del delta de l’Ebre. el canvi genial!!
la tv res de res! diaris res de res i radio ,,,, algun cop anant en cotxe i només música!
tinc un nen de 5 mesos i entenc en pau. però,,, crec que la felicitat està en el camí de buscar.la, tot i que el mateix camí pot portar angoixes…
en fi,,, espero que aquest blog estigui viu!.
Hola Anna
Per desgràcia, fa més d’un any que no actualitzo el blog. Va arribar un moment que estava saturat de feina i, amb un nano petit, es feia quasi impossible. Des d’aleshores, les meves estones lliures encara han disminuït més, perquè ara tinc dos fills: el gran, que aviat farà dos anys, i el petit, que va néixer el febrer.
Tenir dos nens suposa no el doble de dedicació… sinó 10 o 20 vegades més. Vaig permanentment cansat, amb dèficit de son i amb excés de café. Per tant, el blog ha quedat, de moment, arraconat. És una llàstima, però és un tema de prioritats i de saber fins on pots arribar.
No em queixo de res, eh, perxò!!! Tenir dos fills tan junts va ser una decisió meditada i presa amb consciència. I és sens dubte, els meus nens són el millor que m’ha passat mai. Sens dubte.
El que em comentes és interessant: com va anar la transició cap al poble? Va ser fàcil adaptar-t’hi? Com t’ho has fet per la feina?
Una abraçada i moltes gràcies per llegir el meu blog i per contactar-me. Espero aviat reprendre-hi els posts.
