Archives for category: BCN

Dissabte 07/11 ens van fer el comiat de solters. Estàvem a casa tan tranquils quan, de cop i volta, sentim des del balcó una colla de bojos que comencen a cridar, xiular i cantar: “Visca Hong Kong, visca Sabadell!”.

comiat solter 1

Treiem el cap i, morts de vergonya, ens adonem que hi ha tots els nostres amics a baix al carrer, vestits amb samarretes carabassa amb la nostra foto impresa.

Anteriorment ens havien donat una llista d’elements que havíem de portar.  Agafem els patracols, ens autodesitgem sort, i baixem al carrer.

El primer que van fer va ser donar-nos una samarreta temàtica a cadascú i dir-nos que ens poséssim els antifaços. Ens van repartir a cadascú a un cotxe diferent i apa, som-hi.

comiat solter 2

Però a on?

Aaaah, sorpresaaaa! Ja us ho trobareu!!!

Al final vam arribar al Tibidabo.

Va ser súper guai!

Un cop a dins, ens van començar a fer tot de proves. La cosa va començar malament, perquè la primera prova va ser: demaneu-li a algú de l’altre sexe que us descordi el primer botó dels pantalons i la primera senyora a qui ho vaig demanar va fugir corrents amb cara de “socorrs, un maníac”! Per sot una parella jove amb un fill es van prestar més a la conya.

Ens van fer un test de preguntes generals (resulta que jo sóc més bon hongkonguès que la Dawn catalana) o un altre tipus Su Media Naranja (us en recordeu?) amb pissarreta inclosa amb preguntes com ara “al llit quina és la teva postura preferida?”. Per sort vam acertar.

Però sens dubte el més espectacular va ser passar-nos tot el dia disfressat de princesa (jo) i d’Abeja Maya (la Dawn, que estava guapíssima!). Vam ser l’atracció de tots els nens. Per allà on anàvem, tothom començava a cantar: “En un país multicolooor”.

comiat solter 3

(Aquest foto ens encanta, ens l’hem impresa i emmarcada a casa!)

Va ser boníssim que, tot dinant, dos nens d’uns sis o set anys se li acosten a la Dawn i tots seriosos li pregunten:

- Com és que les abelles també veuen cocacola?

comiat solter 4

El Tibidabo va ser molt bonic. Ens ho vam passar molt bé. No hi havia estat des que l’havien reobert i trobo que l’han deixat molt bé: les vistes són espectaculars i l’han fet rotllo vintage, amb un toc antic que queda molt agradable, ja sigui per passejar-hi o per muntar a les atraccions. Val la pena!

comiat solter 5

Del Tibidabo vam passar un moment per casa i, ja canviats, vam anar a sopar. Teníem taula reservada a Eterna, un restaurant d’espectacle amb drag queens. Va ser molt divertit, cantaven cançons i es ficaven amb el públic. Això sí, la Dawn i jo ens vam passar tota la nit pregant que, sisplau, ens ignoressin. I per sort no se’ns van acostar!

comiat solter 6

El Dani i el Lucas es van partir el cul (ups!) de tant de riure!!!

comiat solter 7

Finalment vam acabar la nit cantant karaoke, on vam riure molt. Tant del que cantàvem nosaltres, com el que cantava la resta de públic. Hi havia molt de friki suelto! Un pavo que es pensava que estava a Operación Triunfo, i una senyora sudamericana que portava 10 copes de mes, no s’aguantava dreta, no veia la lletra de les cançons que cantava i tot i així va atemptar una vegada i una altra cançons d’aquestes súper karaokils de “me has herido, me ha robado el corazón y se ha ido con otra”.

La nostra colla vam cantar Entre dos tierras, Isla bonita, Mamma mia, Eternal Flame (la Dawn i jo), etc

comiat solter 8

La Irene i jo cantant al ritme de la Madonna a Isla Bonita: “él dihow te amow” amb accent americà hua hua hua! :-D

Vam arribar a casa cap a les 5, reventats, però mlt contents. Els nostres amics s’havien currat un dia esplèndid!

Moltes gràcies a tots:

- Als que per sort hi vau poder assistir: Àlex, Irene, Ester, Laura, Jordi, Edu, Gemma, Marga, Jordi, Rosa, Jordi, Núria, Jordi, Lucas, Dani, Sara i Helena

- Als que per desgràcia no hi vau poder assistir

I ara, dissabte que ve, la mega Wedding Celebration!!!!

Gaudí? Jaume I? Companys? Què hi dieu?

El cap de setmana passat estava mirant les notícies per internet i en llegeixo una a El Periódico que diu que ara, aprofitant l’avinentesa de Tots Sants, havien muntat rutes turístiques pels cementiris de BCN… de nit. Guies amb llenternes que t’ensenyen les tombes més famoses.

En comentar-li a la Dawn, em va preguntar que quin era el cementiri més famós de Barcelona, i no li vaig saber què respondre. Li vaig dir que “potser el de Montjuïc?”. I em insistir que a quin cementir hi havia més famosos enterrats. Encara vaig saber menys que dir-li.

I la pregunta del milió va ser: “De fet, quin seria el personatge històric més important de Barcelona? I de Catalunya?”.

El primer el vam tenir clar de seguida: el personatge històric més important de Barcelona és Gaudí. Però i de Catalunya?

Per guanyar temps li vaig preguntar: “I de Hong Kong?” La resposta va ser “Well, from China Mr. Mao”.

Hurtx!!! Li vaig replicar que el Mao s’havia liquidat a milions de persones amb la seva Revolució Cultural, però va dir: “sí, és cert, però també va fer que el país comencés a progressar”.

Retornant al tema de Catalunya, li vaig dir:

- Sant Jordi

- Ah, the one who killed the dragon? Pfff, copied from China.

- Well, then, Jaume I, the Catalan king who conquered València, Balears, Italy, etc. But that’s like 700 years ago.

- Pfff let’s ask our friends tonight

I tonight era la Castanyada, de manera que al vespre havíem quedat tots a casa la Núria i el Monter per afartar-nos de castanyes i moniatos.

Vam formular la pregunta. Amb Gaudí per a Barcelona hi va haver quòrum. Però per a Catalunya van triomfar els nohosés. Només l’Àlex es va aventurar a suggerir el president Companys, com a símbol de la Generalitat recuperada durant la II República i assassinat pels franquistes.

Però tot i així, no ho veig clar…

Vosaltres a qui proposeu?

- Qui creieu que és el personatge històric més representatiu de Barcelona?

- Qui creieu que és el personatge històric més representatiu de Catalunya?

- (Els que visqueu fora) Qui creieu que és el personatge històric més representatiu del vostre país?

A veure quins resultats surten!

Imatge “gangsta” trobada per internet

No sé si heu seguit gaire les notícies aquests darrers dies. L’altre dia es veu que van matar un noi d’origen dominicà en una baralla al carrer a la sortida d’una discoteca llatina de la Zona Hermètica de Sabadell.  El noi, en comptes d’avisar l’ambulància, va fer que els seus col·legues el portessin a casa a Barna, però la seva família, en veure que estava fatal, va avissar corrents l’ambulància. Va morir al cap de poc a l’hospital de ferida de ganivet.

Aquest noi de 19 anys és del meu barri, el Poble Sec.

El meu barri no és especialment insegur. De fet el trobo encantador. És un barri humil, però quan m’hi vaig comprar el pis, ho vaig fer perquè està ben cèntric, al costat de Montjuïc, és tranquil i té molt d’encant.

El barri és una barreja de gent gran de tota la vida, immigrants (sobre tot llatinoamericans i paquistanesos, tot i que també hi ha xinesos) i joves guais que volem viure a la ciutat. Més o menys un terç de cada.

La cantonada del meu carrer amb Blai és el punt de trobada dels llatins del barri. Blai és peatonal i l’artèria principal, ple de restaurants xulíssims. Passis per aquesta cantonada a l’hora que hi passis, sempre hi ha drets, xerrant, uns 20 llatinoamericans, la majoria joves i vestits rotllo ghetto gangsta. Al principi em fotien una mica de por, però al final ja no. Me’ls coneixia de cara i més aviat em semblaven jovenets perduts (no fan pinta ni d’estudiar ni de treballar) que volen imposar, que no res més. Una mica guarros, perquè les papereres no van amb ells, però i prou.

Doncs tela, perquè el nano aquest mort era un dels habituals d’aquesta colla!

Aquesta setmana cada dia, en aquesta cantonada punt de trobada, la comunitat dominicana del barri s’ha dedicat a deixar-hi espelmes, missatges de “No te olvidaremos” i “Forever Tiger”. Quan hi passava al vespre tornant a casa, estaven tots reunits fent una mena de missa rara: resant i bevent cervesa. Semblava vudú. Quan hi passava al matí, t’hi trobaves les brigades de neteja preguntant-se què fer-ne dels grafitis de “RIP Tiger forever” i tots els ciris que havien deixat les voreres empastifades de cera cremada.

Ahir, per sort, ja no hi havia ningú congregat i estava tot net. A més hi devien haver passat els antigrafitis, perquè les parets estaven netes i la cera treta.

I què en penso jo? Doncs vàries coses:

- Jolín, quin perill que corre pel barri, que s’esbatussen a cops de navalla a la mínima de canvi. Que ho facin al seu país!

- Pobra gent, se’ls mor un noi i no tenen enlloc més on ajuntar-se per plorar-ne la mort

- Cal que ho enguarrin tot?

- Perquè l’ajuntament ha trigat 4 dies a netejar?

DSC00158

Aquest any treballo tot el mes d’agost. Com que plegarem a les 15h, se’m planteja bastant bé per dedicar les tardes a piscineta, gimnàs, anar a les terrassetes d’estiu, llegir, anar a museus, etc.

De fet, em sembla que des que treballo que no havia passat mai tot l’agost a la ciutat, i en tinc ganes!

El màxim que faré serà anar a veure els meus pares un cap de setmana a Darnius, a l’Empordà, i un altre a Pineda de Mar, al Maresme.

I els que comenceu ara les vacances, passeu-vos-ho molt bé!

(La foto es de les Canàries fa dos anys, però queda estiuenca)

Acabo de posar en pràctica el que el Jaime, el meu compi de japo, em va explicar:  des de la web de les Biblioteques de Barcelona (de tota la província), pots reservar qualsevol llibre (o DVD, etc) de qualsevol biblioteca. Entres a la base de dades, busques el material que vols, t’indica on està disponible i, o bé el sol·licites, o t’hi col·loques en llista d’espera, amb l’avantatge que et truquen quan ja el tens disponible perquè el passis a recollir. Està súper bé!!

Mai no he sigut gaire amant de les biblioteques. M’encanta llegir llibres, però m’encanta comprar-los, de fet sóc bastant compulsiu. Però ahir era a l’Fnac fent una cua horrible per pagar quan em vaig dir: “nen, a la merda, passa de fer cua, mira si hi és a la biblioteca”.

I això és el que he fet. Però com que el que em volia comprar és d’aquests súper èxits (un altre thriller escandinau, “Aurora Boreal“), m’hauré d’esperar una mica per llegir-lo, un parell de setmanetes, perquè a totes les biblios es troba en préstec, però bueno, mentrestant avançaré The White Tiger (El tigre blanc), que m’han dit que està molt bé!

Veus que bé? Al cap de sis anys de teure’m el carnet de la biblioteca, ja no només em servirà per tenir descomptes en els cines, sinó també per agafar llibres a la biblioteca!! Ves quina cosa!! I tot gràcies a la tecnologia, perquè si no puto pal!!!

Algú ha fet servir aquest sistema de reserva online de la biblio? Algú ha llegit aquests llibres? Què en penseu?

St. Joan és una d’aquelles celebracions precristianes que per ser pràctics, van adaptar a la nova fe: “apa nois, ara en comptes de ballar i fer rituals pel solstici d’estiu,  ballareu i fareu una missa per Sant Joan, un dels apòstols”. O sigui, canviar-ho tot perquè tot segueixi igual.

Amb el temps suposo que ha anat evolucionant fins al menjar coques i tirar petards d’avui en dia.

Per a molts Sant Joan segueix sent una nit especial: la nit màgica, la nit més curta de l’any! Tot i que no ho és, perquè seria el dia 21, amb el pas de la primavera a l’estiu.

De fet tinc unes amigues que cada any fan un licor casolà, fet amb esprit de vi i herbes del bosc que, com a part essencial del procés de preparació, cal deixar-lo a sol i serena no sé quants dies durant els solstici d’estiu. Diuen que agafa molta energia i té poders curatius, i jo m’ho crec: l’he tastat i és súper potent! N’hi diuen “el licor de les bruixes”, i realment li escau.

En resum, tot això, per preguntar-vos com celebrareu vosaltres la revetlla?

Jo, amb els amics de Barna, anirem a casa la Laura, que s’acaba de mudar a un súper àtic amb terrassa (ideal per una festaaaa!) a L’Hospitalet.

De totes maneres, jo me n’aniré a dormir a una hora prudent, perquè demà treballo.  (Així evito aquesta nit de petards odiosos! Si pogués els prohibiria!)

Vosaltres que feu?

La piscina del meu gimnàs

Aquest capde pinta súper guai. No faré res en particular, però en tinc unes ganes boges!!!

Ara com ara, el maxiplan seria estrenar la temporada platgil o piscinil (segurament me n’aniré a la piscina del meu gimnàs a prendre el sol i banyar-me, anar a la platja sempre m’acaba fotent pal). Oh síiiiii! tot dissabte a la tarda estirat sota un sol que “te torras” hahahaha (ho sento, em faig riure a mi mateix amb aquest acudit més vell que el nar a peu) :-D

Ah, i avui també estrenen la pel.li de Los hombres que no amaban a las mujeres!! Buff hi he d’anar!!!

A banda, he de portar la funda nòrdica i un parell de jaquetes a la tintoreria, que me les rentin i plastifiquin fins l’hivern vinent, netejar una miqueta el piset, com cada setmana, estudiar japo, quedaré amb l’Àlex (temporalment desirenitzat) i, segurament, amb la meva excompanya de japo, la Tònia, que li he de donar un póster de kanjis súper xulo qeu vaig comprar-nos per internet.

tortugues HK

Segurament també faré una festa de comiat a la Sydney i a la Camberra. Fa al menys deu anys que les tenim, els últims 4 visquent amb mi, i ja no són felices. Me’n vaig adonar de sobte a Hong Kong. Vam anar a un parc on hi havia un estany ple de tortugues com les meves nedant o prenent el sol amb una pinta de felicitat total! Em vaig adoar que la Sydney i la Camberra també haurien de poder viure així.

La Dawn em va explicar que les hi duia la gent que les comprava petities i quan creixien ja no se’n volia fer càrrec. 

Total, que deixaré la Sydney i la Camberra a la bassa que hi ha al parc de la Ciutadella. Si hi han peixets, de segur que també hi poden nedar lliurement tortuguetes!

Avui l’he correguda!! L’he fet els seus poc menys d’11 km en 1h 01′ 58″.  No estic gaire content del resultat, que em suposa haver anat a una mitjana de 10,68 km’h, però el fet és que la pujada de Montjuïc és matadora.

Però és cert que tampoc no em puc queixar: pel poc que corro normalment (mitja horeta a la cinta del gimnàs un cop a la setmana) ho he fet prou bé, trobo.

Aquest any érem més de 57.000 corredors, i es notava a la sortida, que estava súper sobresaturada, bfff.

Apa, fins a la propera!

Diumenge teníem quàdruple celebreació aniversàrica (ei, que no he dit “aniversàDica”, eh, estem tots fets unes rosetes!!!) de l’Ester, la Irene, el Lucas i el Dani. També se’ns van afegir l’Elena, la germana de l’Àlex, i l’Anna, la parella del Dani.

Vam anar a un restaurant de Gràcia anomenat l’Arrosseria de X. Són especialistes en arrossos valencians i, la veritat, és que van ser boníssims. El tipus que va triomfar era un arròs caldós “del Senyoret”, amb peixet, escamarlans i sípia que estava boníssim de la muerte. l’Àlex se’n va demanar un, el “Passejat”, amb butifarra de ceva, cigrons i orella de porc que també estava molt bo.

Abans, com a entrants, ens havíem fotut que si un carpaccio de bacallà i salmó, que si un foi amb poma, que si uns sipietes amb ceva i tomàquet. I de postres, la booooomba! de xocolata.

Tot regat amb vinet blanc (que jo no vaig ni catar perquè no puc prendre alcohol), aigua, cafès i infusions.

En acabar de menjar vam fer entrega dels regalets:

- Per al Lucas, una súper samarreta mega molona del Desigual

- Per al Daniel-san, una xuli-gorra, que a ell li encanten

- Per a les noies, uns massatges “per a la teva feminitat” amb olis essencials que a part de desestressar i deixar-los la pell fina i llisa, serveix per al seu cantó femení.

(Vaig gravar-ne vídeos amb el mòbil. Queda pendent que els pengi)

Vam riure molt i vam sortir del restaurant rodolant de taaant d’arròs com havíem endrapat!

La nota negativa

La nota negativa va ser, per una banda, el servei, que era lent, mal organitzat, caòtic i no t’entenien (parlessis en la llengua que parlessis). I per l’altra, que ens volien cobrar més del compte pel vi i ens van aplicar un càrrec by the face “pel servei” i “pel pa” de 33€! Si al menys el servei estigués al nivell!!!

El vi ens ho van arreglar, però la resta… Ho vam solucionar no deixant propina (de fet, ja se la van cobrar, perquè ens van tornar malament el canvi), decidint en veu alta no tornar-hi més i… bé, una altra cosa que reservo per al proper post.

Avui al matí. Metro, hora punta, no hi cap ni una agulla. A Pl. Catalunya pugen dos individus: un noi d’uns vint-i-pocs, més aviat fofo, i una senyora, d’uns 40 llargs mal portats, la seva mare. Res més obrir-se la porta del vagó i començar a entrar-hi gent, tothom ha advertit la seva presència. Amb una expressió inexistent en les cares de son i de hi-ha-mass-gent-en-aquest-tren, tothom hem pensat “Oh nooo!!!!!”

Ella anava vestida amb americana i el cabell recollit en una cua. Poc maquillatge i arrugues precoces.

Ell vestia una samarreta imperi negra i un mòbil penjat del coll per dintre de la samarreta. Del mòbil, enganxat amb una veta amb la bandera d’Espanya i, sobreimprès “España” i l’escut democràtic (sort!), en sortia música flamenca a tot drap.

Que dius,

- Pfff les nou del matí, quina madra!!!

- Em pensava que només els sudamericans del meu barri feien això. Ara resulta qeu els gitanos també escolten música pel mòbil?

- Nen, fot-et els cascos!!!

Però la cosa empitjora quan el tio s’agafa a la barra de davant meu, deixant la seva aixella peluda al descobert i, immediatament, deixant anar la pitjor pudor que mai havia sentit. De bon matíiii!!!!! M’he hagut de tapar el nas amb la mà i apartar la cara, perquè les flaires em perseguien.

Era una pudor entre ronya, podrit i all. Indescriptible.

M’he adonat que, de cop i volta, al seu voltant s’ha fet un buit de dos pams. I això que en el metro no hi cabia ni una agulla!!!

Les tres parades que he hagut de suportar fins que he baixat han estat les més llargues del món.

Follow

Get every new post delivered to your Inbox.