Archives for category: Blog

Tinc un mòbil nou súper xulo regal de la Dawn, però no el sé fer anar. O sigui, sí que en sé, però no sé fer que s’avingui amb el meu PC de casa. Potser és que el PC està gelós perquè ell es queda tot el dia sol com un mussol mentre el mòbil m’acompanya pel carrer, a la feina, al gimnàs, a sopar fora, a prendre algo…

Concretant, tinc dos problemes que convergeixen (i s’uneixen) en un:

  1. En fer el canvi de mòbil, tinc adreces i telèfons que van qeudar-se al mòbil antic i he de traspassar al nou. Com que tinc un backup del mòbil antic a l’ordinador, només em caldria sincronitzar-lo
  2. L’altre dia vaig fer uns vídeos de la celebració d’anversari del Dani, l’Ester, la Laura i el Lucas i voldria posar-los al blog, però hauria de pujar-los al PC i, des d’allà, adjuntar-los al blog

Problema: L’ordinador no em reconeix el mòbil nou (n’hi diu “dispositivo externo no identificado”, rotllo platet volador) i el software de gestió del mòbi antic no em serveix per al nou. Ahir vaig carregar el software per gestionar el mòbil nou, però després de reiniciar el PC dues vegades, segueixo sense sortir-me’n i amb sensació de frustració.

I sort que tant el mòbil vell com el nou són Nokia!

Algú em pot ajudar?

Per què la tecnologia ‘plug and play’ no és mai endollar i fer anar???

Que fatal, oi??!!!

En aquest mes i mig m’han passat moltes coses. La més important, que he anat dues setmanes a Hong Kong a veure la Dawn i que em caso (amb data oficial).

Aquest post és només un teaser del que vindrà i unes petites disculpes per la meva manca de constància.

La gota malaia és un dels sistemes de tortura més efectius que existeixen, i dels aparentment més inofensius.

Es tracta de deixar caure damunt del cap del pres aigua gota a gota. Al començament, una gota d’aigua no li fa res: no fa mal, és ben inofensiva, és res, ínfima. Però al cap de 10 hores de notar damunt el teu crani una gota darrere una altra, s’acaba fent insuportable, insufrible i el pres acaba confessant el que calgui.

El trobo un sistema altament enginyós perquè demostra que, si fas una cosa insignificant, però amb regularitat, al final aconsegueixes objectius aparentment insuperables.

 

Per què començo aquest post parlant de la gota malaia?

 

Doncs perquè sempre tinc una llista immensa de coses que vull fer, i m’hi poso a saco un dia, però al final no aconsegueixo res. O bé de tantes coses que hi ha,  se’m fan una muntanya i m’estresso abans de començar.

El tema és que vull estudiar cantonès, alemany i japonès. A més, la meva profe de reiki m’ha demanat si li puc traduir un llibre de l’anglès. I m’he proposat publicar 5 posts a la setmana. Si em poso rotllo obsessiu amb una sola cosa durant tot un vespre, posa pel cas, acabo cansat, fart i sense ganes de tornar-hi en les properes 30 setmanes, però fent-me mala sang perquè em vaig autodient “Òscar, no has fet X, tampoc no has fet Y. Però que gandul que ets! Ets un improductiu!

Ahir se’m van obrir els ulls.

Vaig veure la solució.

En comptes d’això, és millor dedicar poqueta estona a cada tasca, però fer-les regularment. Per exemple: En compte de pretendre estudiar japo 4 hores seguides un cop a la setmana (se’m farà impossible i ho ajornaré again), proposar-me d’estudiar-ne 1 hora i prou, però 2 cops a la setmana.

I el mateix amb la resta de coses.

Per tant, ahir vaig estudiar una horeta i quart de japonès. Avui en tornaré a fer una miqueta més.

Demà em ficaré també amb el cantonès i l’alemany.

I anar fent.

D’entrada sembla que facis menys. Però estic segur que, al cap de tres mesos, hauré assolit resultats altrament impensables.

(O això espero! :-) )

El meu pare per fi ha començat un blog per donar a conèixer les seves idees sobre el món de la psicologia i l’ésser humà: qui som en realitat, com som, etc.

Va començar fa pocs dies i, de moment, està afegint alguns vídeos del tot recomanable veure per -suposo- centrar una mica el tema.

Al llarg dels més de 30 anys de carrera, sempre l’ha motivat saber i transmetre que som més que només carn i ossos, que som molt més que no creiem, pensem i ens diuen, i que el nostre potencial és il.limitat.

Si en teniu ganes, aquí teniu un enllaç al seu post més recent, on mostra com les nostres idees sobre la mort (i, per tant la vida) poden estar equivocades. 

S’hi parla de la mot, les experiències properes a la mort (NDE per les seves sigles en anglès), etc. Altament recomanable!

Aquesta imatge m’ha aparegut buscant ‘words’ al Gúguel i l’he trobat prou díver.

Xaponès: Restaurant japonès portat per xinesos. Com el 90% dels de BCN! :-)

Navegant pels blogs he trobat les “10 noves paraules per a la vida diària“. Les meves preferides són ‘xaponès’, ‘disneyficació’ i ‘feina de Clark Kent’, q et permet pagar factures però no és el que realment t’agrada.  Quants Clarks Kents que hi ha, pel món!!!

N’hi afegiríeu alguna, de paraula de nova creació?

Sé que fa més d’una setmana que no fico cap post. I’m sorry, però és que no puedorlll!!! Tinc moltíssima feina!

Lo fotut del cas és que tinc molts temes per tractar, que aquí us avanço:

- El capde passat vsam anar a Olot a casa l’Edu i la Gemma. entre d’altres coses, els vam veure jugar a bàsquet i ens vam perdre per un laberint

- Ara sóc ros i em dic Hanna Montana (de debò!)

- Ja tenim el piset decorat de nadal. Només falta l’estrella de dalt de tot de l’arbre, que segurament comprarem a la fira de Sta. Llúcia.

- Segurament la Dawn s’apuntarà al gimnàs

- Estic aprenent cantonès a base de cançons. I estic viciadíssim a una de la Janice (si us domina l’impaciència, busqueu “Janice” al Youtube…)

En fi, no perdeu l’esperança. A veure si mica a mica vaig recueprant el temps perdut!

Sóc un ionki de Google. Faig servir:

- Google, el buscador

- Google Reader: per llegir blogs via RSS

- Gmail: el millor. Àgil, fàcil, el sistema d’etiquetes és fantàstic. Té una capacitat d’emmagatzematge virutalment il.limitada. ah! I el seu antispam és millor que el de l’oficina!! (De fet, un projecte que tenim a mig termini és migrar el correu des d’un servidor propi apache a Gmail Corporate: 50€/ any per compte corrent i ho tens tot, millor i disponible arreu.

- Google Calendar (GCal, com està de moda dir-n’hi): Flipantment bo. M’agrada molt, més que el de l’Outlook o el del Thunderbird que ara tinc com a client de correu a l’ofi. M’encanta el sistema de “capes” de calendaris, que pots fer servir per diferents temes (feina, personal, gimnàs, etc) i compartir amb diferent grups de gents o assignar diferents nivells de privacitat

- Google Docs: encara una mica verd, però bona idea: eines tipus Office per internet. Pots crear documents, accedir-hi des de qualsevol ordinador i, si vols, compartir-los amb d’altra gent. Però els documents tenen una aparença molt primitiva, és poc flexible en quines formes pots donar als documents…

- Google Talk: el Messenger de Google. Com Docs, una mica primitiu, comparat. Però a favor seu, molesta menys que el Messenger.

- Google Video: eina de Google per veure vídeos online, ja siguin de YouTube o del sistema d’emmagatzematge online de vídeos que sigui. M’agrada. (Ara, mentre escric, estic escoltant un vídeo del Deepak Chopra a Google Video)

L’única eina que he provat i no faig servir de Google és Blogger. El meu blog va néixer allà, però prefereixo WordPress.

En resum, la majoria d’eines de Google suposen una rere l’altra un reforçament del paper d’internet per a totes les activitats de l’ordinador: Passar dels PCs com a terminals “autosuficients” (Microsoft Windows amb la tira de programes instal.lats: Outlook, Office, etc) a PCs “in the cloud”. Tota l’activitat clau roman a internet (el núvol) i Google hi té una gran oportunitat: ofereix serveis que s’estan a internet, accessibles per l’usuari sigui on sigui i des de qualsevol tipus de terminal (portàtil, sobretaula, mòbil, PDA…).

Aquesta és l’estratègia de Google, ser els primers a oferir bons serveis “in the cloud”. I, què vols que et digui, em fan la vida més fàcil i ‘I’m loving it’, com dirien els de McDonald’s.

Aquest post me’l va sol.licitar l’Ester divendres tot sopant. Es va quedar intrigada en llegir l’altre dia una altra entrada meva en què deia que ja no segueixo els mitjans de comunicació. Només m’informo pels blogs.

Bé doncs, m’explico:

Arran de la meva elctura de “The 4 Hour Work Week“, vaig decidir de provar l’experiment que l’autor proposava i no llegir, durant 15 dies, diaris, ni mirar els telenotícies, ni res. La tele es pot dir que ja no la mirava més que per tenir-la de soroll de fons i mirar les notícies, però cada vegada que les mirava m’engoixava. M’entrava ansietat: no crec que el món vagi taaan malament com diuen.

No en mirava res més, de la tele, perquè els anuncis em molesten, i prefereixo baixar-me les pel.lis i sèries de la mula. així ho puc veure quan i com jo vull.

Durant molts anys, tenia el costum de comprar La Vanguardia els diumenges. Era el meu ritual llevar-me tard, baixar al quiosc, fer-me un bon esmorzar i dedicar tot el diumenge a fer el mandra al sofà dormitant, llegint tots els suplements i seguint amb deteniment alguna de les columnes d’opinió.

Vaig deixar-la de comprar quan em vaig adonar, ja fa potser un any, que no m’aportava res: que els reportatges eren, en major part, copy-paste d’altres infos que ja havia llegit anteriorment i que si un tema m’interessava, en 5 minuts de navegació per internet en trobava molta més informació: Google + Wikipedia, la combinació perfecta.

Però fins el setembre vaig seguir llegint cada dia tots els diaris per internet. Formava part de la meva manera de començar el dia.

Va ser, doncs, arran de provar els “15 dies sense mitjans de comunicació” que vaig deixar de seguir la premsa i la tele. La ràdio, de sempre [sorry amics meus periodistes radiofònics :-P ] l’havia escoltada -i l’escolto- només per la música. La ràdio que parla em molesta, m’estressa.

Una altra cosa que ja em negava a llegir d’alguns mesos abans era la premsa gratuïta. A banda de cridanera, és escandalosa i agorera sense que calgui. Ja no volia contribuir al seu groguisme. 

Així doncs, vaig començar amb aquests 15 dies i vaig veure que el món no s’acabava, que tot seguia igual, que no estava desconnectat i que, a sobre, vivia més tranquil. I fins avui.

La meva única font d’informació són els blogs, que a més he perfeccionat moltíssim. Per no haver d’anar blog per blog, me’ls he subscrit a RSS i així cada dia, amb el Google Reader, puc llegir-me d’una tirada tots els posts nous de tots els blogs que llegeixo.

Estic subscrit a una quarentena de blogs. Són blogs d’amics (entre molts d’altres, el Coses Meves, el Vie Virtuelle o el Ja està aquí…), d’espanyols que viuen al Japó (o a Hong Kong), de gent que he trobat interessant, d’amics d’amics, del món de la informàtica (com ara el de l’enrique Dans o Microsiervos), d’espiritualitat o algun d’informació general (com el del director del Público).

Aquesta és la meva font d’informació. Molt més positiva, significativa i real per a mi.

Com a complement, de camí a la feina solc llegir els titulars més grossos dels diaris en algun quiosc, només per acabar pensant “pfff estan tots fatals!!”.

La veritat és que sense estar pendent varis cops al dia de ‘què passa al món’ visc molt més tranquil i igualment informat, perquè dels temes principals te n’enteres igualment, ja que surten a converses, la gent te’n parla… o ho notes quan el banc et revisa l’hipoteca :-)

En definitiva, el meu mètode informatiu m’agrada i el recomano.

En l’era de la comunicació, molts cops la sobrecomunicació equival a soroll. Tot i això, les vies per estar en contacte amb el teu cercle proliferen. En el meu cas:

- Presencialment: el típic quedar per sopar, per prendre algo, per berenar, per nal cine… El problema és que com més amics tens i més dispersos geogràficament estan, més difícil és quedar sovint amb tothom.

- Per telèfon: sobre tot el mòbil i, en gran percentatge, per SMSs

- Xat i messenger: Me n’agrada l’eficàcia del poder xerrar en temps real amb algú altre mentres treballes, però cada cop em molesta més. Em distreu.

- Email: Pràctic per coordinar-te amb amics i intercanviar idees i muntar projectes quan no cal una resposta immediata. Cal saber-lo dosificar.

- Blog: Això sí que em mola! Em premet expressar idees i comentar la meva vida. És com un diari íntim, però obert a tothom. Es converteix en bidireccional quan els lectors deixen comentaris als meus posts. A més, actualment les meves subscripcions RSS a tot un reguitzell de blogs de temàtiques i persones diferents, són la meva principal font d’informació (fa un parell de mesos que no consulto els mitjans de comunicació de cap tipus [això seria un altre post]).

-Facebook: soroll, soroll, soroll! Diuen que crea addicció. No és el meu cas. La meva última incorporació, i bastant a contracor meu! T’apareixen amics com a bolets que ni coneixes de res, et comenten xorrades i tal, però separant el gra de la palla, és una altra manera de mantenir un contacte bastant dinàmic amb una sèrie de persones que sí que t’importen: veure’n fotos, deixar-los missatges… No està pensat per grans parrafades, sinó per comentaris breus, dinàmics i multimèdia.

Hi ha d’altres eines que ja ni m’interessen, com Twitter (per informar en temps real de què estàs fent en cada moment), etc.

Em costa reconèixer quan m’equivoco o quan no tinc la raó al 200% (equivocar-me, jo? quan?), però segurament, en alguna ocasió, endut per les meves ganes d’escriure i explicar que el que em passa i penso, no m’he parat a reflexionar com es rebrien els meus escrits.

És cert que cadascú llegeix un text des del seu punt de vista, i quan tu llegeixes una cosa, no saps el background, les reflexions que l’autor tenia i que l’han portat a escriure-ho. I això pot ser motiu de malentesos.

Saber-ho m’ha d’obligar a no donar per descomptat que “ja s’entendrà” el que vull dir i redoblar esforços per ser acurat en transmetre els meus pensaments.

Per tant, vull fer un petit advertiment: en aquest blog no criticaré mai ningú. Em puc ficar amb els polítics o amb el govern, però la missió de Projectes Interns no és ‘rajar’ de ningú. I menys de la gent que m’aprecio. Cap dels meus amics, coneguts, examics, companys, etc seran mai criticats aquí.

Si mai hi hagués algun tema a tractar amb alguna de les persones del meu entorn, ho faria personalment i discretament. Esbombar les coses positives està molt bé; esbombar la merda està fatal, tant moral i èticament, com perquè t’acabes tacant.

Aquest blog és per explicar què penso, què em passa i fer una mica de crònica de la meva vida. Si en algun moment d’autoexploració algú se sent mai criticat, jutjat o ofès, li demano disculpes per endavant. No era la meva intenció: no només no vull jutjar ni criticar ni ofendre ningú, sinó que tampoc vull que ningú se’n senti!

Dit això des de l’apreci que tinc per tots vosaltres, lectors i amics meus, us envio una fortíssima abraçada i us encoratjo a comentar encara més els meus posts!!! :-D

Follow

Get every new post delivered to your Inbox.