Archives for category: Creixement personal

Passen els dies, i segueixo cremant-me les retines davant un ordinador. Vull un canvi. Vull no haver de treballar. Em sento que malgasto els dies. Que malgasto un temps preciós que no tornarà. Que malgasto la vida.

I tinc tantes coses que vull fer! Passar més temps amb la Dawn; aprendre més idiomes; passejar tranquil; esmorzar un cafè amb llet i un crosant, o un suc de taronja i un bikini, en una terrasseta mentre em toca el sol; no fer res; estudiar una carrera; llegir; aprendre acupuntura; meditar; anar més estona al gimnàs; fer més ioga; dormir fins tard; fer arts marcials; jugar; mantenir una conversa fins a altes hores de la matinada de dimarts…

I no ho puc fer perquè treballo.

Aquesta setmana ha sigut dura.

La setmana passarà, però hi ha una remor de fons que em diu: “Òscar, estàs malgastant 10 hores diàries de la teva vida.”

No és que no m’agradi el que faig (que m’agrada). És el concepte en si de treballar que m’engoixa.

I m’engoixa, però de moment encara no sé què he de fer, com ho puc fer, què vull fer… Perquè el tema és que si no curro no menjo.

Aquest ha estat un cap de setmana d’altibaixos. Un dia estaves al capdemunt de l’alegria i, al cap d’unes hores, et consumia la desesperació.

Són coses que passen.

No és que de cop i volta m’hagi tornat bipolar, eh! ;-)

En fi, com diria segurament algun expert en tao, zen o algun gurú d’aquests de creixement personal, l’important és mantenir l’estabilitat personal. Mantenir-te equànime. Si estàs bé amb tu mateix els esdeveniments externs no t’afecten.

Doncs això.

En les dues o tres darreres setmanes m’he estat llegint un llibre de l’Eckhart Tolle titulat A New Earth. Aquí l’han traduït com Una nueva tierra ahora (perquè et quedi ben clar que el Tolle és l’autor d’El poder del ahora).

El llibre, entre d’altres coses, ve a dir que pensem massa. Que vivim no pas en el món real, sinó en els nostres pensaments de què vam fer; què hauríem d’haver fet; què farem després, demà, demà passat; de què li vaig dir i què em va dir; quina llàstima que no fes; etc.

Cal “calmar la ment” per poder experimentar la vida.

Simultàniament, per una sèrie d’experiències negatives que ara no explicarem m’he estat gairebé dues setmanes en tensió pel “què passarà”, i el “i si resulta que”. Tot de paranoies mentals de pensaments i més pensaments sobre fets que no s’han esdevingut i irreals. A banda de torturar-me, m’han impedit gaudir del dia a dia i m’han impedit dormir bé.

En converses amb un parell d’amics tots dos em diuen que el seu problema és que pensen massa. Mira, benvingut al club, els dic a tots dos.

Conclusió: cal calmar la ment. Educar-la per emetre menys soroll de pensaments per poder gaudir més bé l’ara.

Me n’informo i resulta que, repcisament això és el que pretén la meditació zen.

Ahir vaig anar a un centre de meditació zen al Born, on feien una xerrada informativa, tipus “demo”, hehehe :-)

Va ser una horeta llarga en què ens van explicar com es practicava i vam fer-ne un parell de pràctiques.

Asseguts al terra, amb les cames creuades i de cara a la paret, per evitar distraccions, amb els ulls entreoberts, la clau és únicament concentrar-se en la respiració: la ment pot estar per una sola cosa a la vegada. Si li diem que estigui per la respiració, no estarà pels pensaments que li vénen.

Evidentment costa, no és fàcil, cal educar la ment. Et van venint pensaments, idees, plans constantment al cap, però dius “vale” i tornes a enfocar en la respiració. Amb la pràctica, la ment es tranquil.litza i entres més en contacte amb tu mateix i amb el moment.

Realment, en sortir d’allà, em notava molt més serè, satisfet.

L’instructor recomanava al començament anar-ho prcticant un cop per setmana, tampoc és qüestió de forçar la maquina, començar súper a saco i després deixar-ho, deia.

La setmana que ve m’hi tornaré a passar. I a veure…

La frase del dia hehehe

“If I get to pick what I want to do, then it’s play… if someone else tells me that I have to do it, then it’s work.”

Patricia Nourot

Vista al Daily Guru

Cada començament d’any penso quina paraula és la que regirà el nou any. El mot que triï serà com el meu lema personal durant elnou any. L’any passat va ser “confiança”. Vaig demanar i se’m va donar.

Aquest any la paraula és “Expansió“: créixer com a ser humà, ampliar les meves possibilitats, trencar motlles i desenfrenar la meva energia i el meu potencial. No vull jubilar-me als 65 anys penedint-me d’haver dut una vida anodina per no haver fet tot el que el meu cor em demanava!!!

El 2009 és l’any de l’expansió!!!!!

Com cada any, aquest post va dels propòsits que em marco per l’any que tot just acaba de començar. Abans, per això, fem un repàs als que vaig complir de l’any passat:

- Vaig anar a Austràlia, però no al Japó

- No m’he comprat cap Wii (passo massa poca estona a casa), però sí que tinc una DS

- La idea de comprar-me un Smart de 2a mà se’m va passar quan vaig començar a pensar en les practicalitats de l’assumpte

- He avançat molt en el reiki i la meditació. 

 

Així doncs, què em proposo pel 2009?

  • Purificar l’organisme amb la dieta de la sava d’auró (ja la vaig fer fa un parell d’anys. Aquest cop, la idea és aguantar els deu dies que toca!)
  • Seguir estudiant japonès
  • Reprendre l’alemany: ser capaç de llegir-hi novel.les
  • Seguir estudiant cantonès
  • Augmentar de pes fins als 87 kg de pur múscul (ara en peso 84 kg)
  • Visitar Hong Kong amb la Dawn
  • Córrer una mitja marató ( ja m’hi he apuntat per al febrer…)
  • Deixar de treballar 8 hores al dia (l’ideal són 4 a la setmana) mantenint- com a mínim, els mateixos ingressos
  • Seguir amb les meves pràctiques de meditació i reiki
  • Casar-me cap al novembre o principis de desembre (sí, aquesta és la notícia bomba hehehe!!!!)

I vosaltres, qins propòsits us heu marcat?

Últimament li porto donant voltes a, exactament, a què dedicaria el meu temps si no hagués de destinar 10 hores diàries de la meva vida a la feina (i suposant que pogués mantenir, com a mínim, el mateix nivell adquisitiu que ara).

I penso:

- Exercici físic: Cada dia al gimnàs, a fer peses, o a córrer, ioga, steps, etc. També em dedicaria a córrer per la platja -com últimament amb la Dawn portem fent cada diumenge al vespre-, entrenar-me per una marató, etc

- Llegir: m’encanta llegir! I sempre trobo llibres nous per devorar!

- Aprendre idiomes: perfeccionar l’alemany, aprendre més japonès (que no xaponès hehe :-) ), aprendre xinès (cantonès i mandarí), etc. L’alemany, a aquestes alçades, l’aprendria de forma col.lateral, diguéssim: llegint-hi llibres, amb pel.lis, quedant en grups de conversa, o fent escapadetes a Berlín, q sempre està bé

- Quedar més amb amics. Últimament no tinc temps per a res, i tinc molts cafès per fer, sopars per assistir i copes per prendre

- Visitar exposicions: És flipant la d’exposicions, museus, actes culturals i xerrades que t’encantaria anar-hi però no pots perquè… estàs treballant!

- Viure més a poc a poc: gaudir de l’esmorzar, dinar lentament, tirar-te dues hores al súper per fer la compra…

- Meditar: dedicar més temps a la meditació i a entrar en mi mateix, a assolir la pau interior i a explorar tots els nivells de l’ésser.

- Fer algun curs. En els centres cívics en foten un fotimer quasi regalats, però no hi pots anar perquè o estàs treballant o has de fer les coses que no pots fer la resta del dia perquè treballes. M’encantaria fer cursos de dansa contemporània, cuina japonesa, per entendre i apreciar la música clàssica, de windsurf o de submarinisme.

- Passejar: l’art de perdre’t sense voler

- Viatjar: fer escapadetes, passar una temporada a Hong Kong amb la Dawn…

En canvi, coses que faria menys seria consultar compulsivament el mail, menjar xocolata, llevar-me tan d’hora i sortir escopetejat de casa, rebre les radiacions del monitor del despatx durant 9 hores seguides…

Però esclar, la gran pregunta és: i com ho aconsegueixo?

(Pregunta a banda: Per què ens hem de passar 40 anys currant per poder fer això un cop ens jubilem, cansats, cremats i amb la salut perjudicada… de tant treballar?)

“La raó de la teva vida ets tu mateix.

La teva pau interior és la fita de la teva vida.

(…) Envia els pensaments vers els teus desitjos més íntims i cerca la divinitat que tens dins teu. Deixa de posar la felicitat cada cop més lluny de tu”


“Tu ets el reflex del que penses diàriament. Deixa de pensar malament de tu mateix i sigues sempre el teu millor amic”

Aristòtil, 360 a.C.

(Gràcies Griselda!)

 

Ahir va fer 4 anys de la mort de ma mare.

Si he de dir la veritat, ho sé perquè m’ho va dir el Google Calendar. Si no segurament no hi hagués pensat. Fa uns dies en parlàvem amb la D. i no sabia dir-li ni la data exacta, ni si feia quatre o cinc anys. És curiós.

Voldria aprofitar aquest post per fer una petita reflexió personal sobre què va significar per a mi ma mare, com recordo la seva mort i com la recordo en el dia a dia. Nem a veure…

Evidentment, no cal ni dir, que me l’estimava -i me l’estimo- molt. A banda de ser ma mare, crec que va ser una persona excepcional: sincera, franca, fidel a si mateixa, bona persona, intel.ligent… Com a mare ens va estimar moltíssim i ens va ensenyar molt. No només ens va educar sobre què fer i què no fer, sinó que els seus ensenyaments sobre la vida encara perduren avui en mi. Perles de saviesa.

La seva mort, després de 2 anys de càncer i tres mesos terminals a l’hospital, la vaig viure, per estrany que sembli, com un procés natural. Els primers dos anys de càncer li van suposar un proces d’autoaprenentatge i autoconeixement accelerats. Crec que va aprendre en dos anys el que si no hagués trigat vàries vides a aprendre.

Quan encara faltava un any perquè morís, una amiga de la família que és mig bruixa- mig mèdium, ens va explicar que ella era un àngel, era un ésser d’una altra dimensió que havia vingut a aquí a ensenyar-nos. Segurament és així, però també ella va aprendre molt.

Les últimes setmanes, a l’hospital, quan ja va decidir deixar-se anar i morir-se, van estar per a mi entre la serenitat absoluta, l’acceptació total i moments de desesperació. En aquells moments sento que vaig haver de ser el fort de la família, quan el seu marit (el Xavier), que no se’n separava en tot el dia, es negava a acceptar que se n’anava, i els seus pares (els meus avis) començaven a destirotar-se, mig embogits per perdre l’única filla als 47 anys.

Entre mig de l’ensorrament generalitzat i dels atacs de plors, el record profund que tinc d’aquelles setmanes, i sobretot dels dies previs, és d’una dolçor total. Quan érets pels passadissos de l’hospital podies estar malament, però quan entraves a l’habitació, t’inundava l’amor i l’alegria. És curiós, perquè la veies només ossos i tumors, però no podies deixar de somriure i de sentir amor.

Crec sincerament que ella ens transmitia amor a tots. Aquest va ser el seu últim llegat.

Just després que morís no vaig sentire res. Res de res. Va desaparèixer l’ansietat precedent i va quedar-se un sentiment de “ja està” i la idea de “això que hi ha al llit ja no és ella. Ma mare ja no és en aquesta habitació. Ja no és entre nosaltres. Espero poder-hi seguir en contacte en el futur.

Ràpidament els pensaments immediats van començar-se a omplir de: fer llista de qui s’ha de trucar per comunicar-li, ocupar-me dels meus avis, ocupar-me del Xavier, omplir-li la nevera perquè no tenia ni una taronja florida, dir al Xavier i als avis que han de seguir endavant, dir-li al Xavier que s’ha de començar a mirar temes de testament, la hipoteca del pis, assegurances, comptes bancaris, etc…

Els dos dies al tanatori van ser un infern claustrofòbic. Però curiosament en tinc un gran record, perquè tots els meus amics em van venir a fer costat, van estar amb mi, i això va ser molt molt maco. Encara ara n’estic molt agraït.

Els dos anys següents, però, van ser durs. El primer any vaig passar per moments difícils, sobre tot per autocompassió, penso. Des del primer moment que vaig saber que tenia càncer terminal que vaig saber que, passés el que passés, era la seva decisió, a nivell profund. Cadascú venim aquí a fer una sèrie de coses i a aprendre una sèrie de coses i triem tant quan hi venim, com quan ens en anem.

Però l’autocompassió és dura i difícil de no sentir.

I el segon any va ser de recuperació i creixement personal accelerat: vaig començar amb el reiki, vaig recuperar les meditacions, em vaig començar a enfortir encara més, vaig tornar a somriure (i a riure!).

Aquests dos anys els vaig passar compartint pis amb el Dani. Hi vaig estar bé, amb ell i em va permetre retrobar-me. Espero haver estat un bon company de pis, i amic, també per a ell.

Ara, fent balanç, al cap de quatre anys, en el meu dia a dia, ma mare és una foto a l’escriptori de casa meva. Sé que l’estimo i que em va estimar i encara m’estima estigui on estigui, i per això no em cal pensar-hi gaire. Recentment, en un curs de reiki potentíssim, vaig sentir que hi estava en contacte, que em donava la benvinguda al meu nou estat de consciència.

Si faig repàs de la meva vida, la mort de ma mare ha estat un dels episodis claus de la meva vida, tant a nivell emocional -òbviament- com a nivell d’aprenentatge.

Mare, siguis on siguis, t’estimo.

¿Prefieres una vida larga e insípida o plena de sensaciones variadas? Por estar vivo más tiempo, ¿te compensa orillar experiencias y relaciones? Vivir más tiempo ¿es siempre vivir más? Una vida larga no será sana si le extirpas demasiadas cosas buenas.

Miguel Ángel Manzano, entrevistat pel Víctor Amela a La Contra de la Vanguardia, 11/10/2008

Follow

Get every new post delivered to your Inbox.