Archives for category: Economia

De tots els mitjans d’informació que segueixo, la meva secció preferida és La Contra de La Vanguardia, per la qualitat de les entrevistes i l’obertura mental en els entrevistats i les opinions expressades.

La setmana passada hi vaig elgir una entrevista a Gunter Pauli, que parla d’un concepte que per a mi era nou: l’economia blava:

“La economía verde requiere que las empresas inviertan más y los consumidores paguen más para conseguir lo mismo a cambio de preservar el medio ambiente. La economía azul consiste en entender los desechos como recursos y busca soluciones inspiradas en el diseño de la naturaleza.”

És una entrevista molt interessant que obre portes a pensar en noves formes de créixer i desenvolupar-nos que no sigui la depredació del nostre entorn. I, en un món en plena crisi económica, social i energètica (el peak oil), l’economia blava sembla que pugui ser un nou paradigma de desenvolupament humà.

Què en penseu?

Mesurar la riquesa

Per cert, això em porta a una relfexió sobre l’obsessió moderna en el PIB, que mesura la riquesa dels països. El problema és que cremar un bosc genera activitat econòmica i, per tant, PIB…

O, per exemple, qui és més ric:

Cas a)

Algú que cobra 10o0€ però se n’ha de gastar 300 en transport per anar a treballar; treballa 8 hores al dia; triga una hora a anar i una altra a tornar de la feina; com que treballa tot el dia, gasta 200€ en menjar fora i 300€ més en guarderies i cangurs dels seus fills… I com que acaba baldat de tot el dia, 200€ en entreteniment.

Cas b)

Algú que cobra 500€ però treballa a cinc minuts a peu de casa; treballa cuatre hores al dia; pot, per tant, dinar a casa i passar el dia amb els fills; com que no va estressat ni té una feina avorrida, no necessita passar-se el dissabte “premiant-se” amb compres al centre comercial.

El cas a) genera més activitat econòmica i, un país basat en aquest tipus d’economia, tindrà un PIB més elevat, però la persona b), amb menys riquesa material bruta, acaba gaudint de més temps lliure, més benestar personal i familiar… i malbarata menys el medi ambient (desplaçaments, cotxe, benzina, consumisme…).

No sé què penseu vosaltres, però jo tinc clar quin dels dos casos prefereixo! :-)

Podeu llegir més sobre la fal·làcia del PIB com a indicador de riquesa aquí. Molt interessant!

La setmana passada vam veure  el documental guanyador d’un Oscar Inside Job, que a partir del cas islandès, descriu les causes i el desenvolupament de la crisi, tot l’amiguisme, intrigues político financeres, corrpució, etc. Està bastant bé.

Avui hem vist Debtocracy o “deutocràcia” -o sigui, el govern a través del deute. És un docuemtnal molt ben fet per un grup de periodistes grecs que expliquen la crisi a Grècia i, per extensió, a la resta de PIIGS i Europa. M’ha agradat moltísssim.

Dura una hora i quart i el van penjar a Youtube amb llicència de creative commons per tal que tothom que el vulgui adaptar o aportar-hi quelcom, pugui fer-ho.

Us el recomano! Aquí teniu la versió subtitolada en anglès.

Que disfruteu!

Ja m’explicareu què us ha semblat!!!

Foto d’aquí

Tinc ganes de desfogar-me. N’estic fins al capdamunt de la intoxicació informativa. De la crisi dels collons. Dels PIIGS i del rescat de Grècia, Irlanda i Portugal. D’Espanya, que serà la pròxima perquè “no ha fet prou els deures” i no ha reformat encara les pensions de jubilació. De la Merkel que va donant lliçons a tothom quan Alemanya i França van ser els primers a rebentar fa uns cinc anys el pacte d’estabilitat quan eren ells els que estaven en crisi i tothom va mirar cap a l’altra banda.

N’estic fins als collons del ZP. Ens pensàvem que els somriure de Bambi i el “trauré les tropes de l’Irak” eren indicadors d’un estadista del nou mil.lenni, però resulta que no és més que un mediocre. Un fracassat. Que no se n’ha enterat encara que hi ha una crisi mundial i el sector financer -el mateix que ens va fotre en aquest merder- ara se’ns volen cruspir a tots amb patates. Però esclar, pot estar content, perquè no tenim alternativa i el líder pepero fot encara més pena.

Em fot fàstic l’anticatalanisme de respectarem el que digui el Parlament per després fer servir l’Estatut per eixugar-s’hi el cul, empastifar-lo al Tribunal Constitucional, i a sobre vendre-t’ho com un triomf de la democràcia. Que ja se sap, que si ens queixem és perquè els catalans som així d’insolidaris i de victimistes, però al final acabem tragant..

Doncs tingues collons i declara la independència. Però no, hi ha massa interessos en joc i l’eslògan de campanya dels sociates catalans és “ni de dretes ni independentista”. Si t’has de definir en negatiu, xato, deu ser que no saps què ets, oi? Els convergents no estan a favor de la independència, però en un suposat referèndum l’Arturito diu que “a títol personal” hi votaria a favor. En què quedem?? Els suposats independentistes d’ERC, així que van tocar una mica de poder, donde dije digo digo Diego i abans de res “cal seguir treballant per construir Catalunya”.

Tots plegats són una colla de mentiders. No me’n crec a cap. Ni un, d’honrat, no n’hi ha!

M’agradaria saber els bancs, multinacionals i lobbies quant paguen a cada partit, quins interessos creats hi ha. Però quan parlem de transparència, tots muts i a la gàbia. Ja sabem que els casos Millet i el famós 3% sempre acaben tapats, perquè si es destapés tots quedarien igual de malparats. I els ideals, on són? I el poble que defenses?

Em pots dir què has fet per ajudar un emprenedor que es vol arriscar el seu capital per crear una empresa?

Em pots dir que has fet per ajudar una família que té la iaia amb Alzheimer?

Em pots dir què has fet per evitar que el 30% dels joves abandonin els estudis?

Sí, bones paraules moltes, això ja ens ho sabem! Però la democràcia és cada quatre anys i qui t’oferirà un càrrec d’assessor milionari quan et retiris de la política serà la caixa/farmacèutica/energètica de torn.

L’únic que queda clar, és que sempre acabem pringant els mateixos: tu i jo.

Primer vam rescatar bancs amb els nostres impostos. Després aquests bancs no concedeixen crèdits i ens han de retallar els drets socials i l’estat del benestar perquè “no ens ho podem permetre”. Té collons la cosa!

Seguidament, la premsa anglosaxona i la Merkel s’apunten que hi ha països dolentots i que se’ls ha de castigar. Els uns, que tenen tírria a l’euro. L’altra que va de reina del mambo perquè viu de les exportacions. Però si exporta, és perquè algú li compra, no?

Els d’aquí, que són tots uns mediocres temorosos. Algun polític de primera fila català o espanyol ha fet carrera fora del seu partit? Només el Mas, que va ser gerent d’un parell d’empreses que es van enfonsar. Algun polític que parli anglès mínimament bé? No, “becasue he is my friend”.

Catalunya fot caguera.

Espanya és un mal negoci.

Europa és un cau de víbores.

El món està dominat per quatre màfies financeres i ningú té collons de canviar res.

Doncs jo passo. Apago el món. Deixo de fotre’ls puto cas. Ja s’ho arreglaran!

Jo em preocupo de lo meu: el meu fill, la meva dona,  la meva família, el meu benestar i felicitat, els meus amics, el meu hortet.

Fa dos anys que no miro la tele, precisament per això, per no intoxicar-me.

Em sembla que ben aviat optaré per ni tant sols seguir les notícies per internet. Total, pa qué, tot són desgràcies. No vull saber-ne res d’un món dominat per mediocres.

Passo.

I no obstant…

Cal un canvi. Cal un canvi de rumb. Però no sé què més puc fer, a banda d’ocupar-me que jo i els meus siguem feliços i honrats!

Algú em pot ajudar????

Foto d’aquí

Ahir vam veure la pel.li Wall Street 2. La pel.li no és res de l’altre món, però retrata la caiguda d’un banca d’inversions molt similar a Lehman Brothers, el detonant de la crisi i merder actuals.

Em va portar a reflexionar -un cop més- que EL GRAN problema del món és l’excés de cobdícia, d’avarícia dels humans. L’excés de materialisme, també, suposo, que hi va molt lligat.

Tothom aspirem a una bona vida de qualitat. El problema és la insatisfacció vital constant i el sempre voler més, més i més.

Això és el que ens porta a aquest capitalisme destirotat, a la crisi ambiental galopant, a la sobrepesca, a la depredació dels recursos financers, a la justificació de les desigualtats com a quelcom “natural”, al consumisme desfermat, a les bombolles sistèmiques…

Vivim en una crisi de valors.

Personalment, vull ser una bona persona, vull fer el que és just. Vull gaudir de la vida, però no a costa de la resta. Vull consumir, però no entregar-me al consumisme.

Com tracem la línia?

Cal recuperar els valors de l’amistat, d’ajudar el pròxim, de l’esforç, de la reflexió, del compartir, del llargtermisme (pensar en les generacions futures).

Cal plantejar-nos de fer les coses perquè ens omplen i ens satisfan, no només perquè mola, està de moda, tothom ho fa o és barat.

Cal retornar a la honestedat.

Hem viscut massa anys envoltats de soroll. Un soroll que ha anat in crescendo des de la Revolució Industrial (produir més i més, consumir més i més). Cal retornar  a la pau i el silenci.

Que la felicitat no la trobaràs en un jersei lila marca X que costa la meitat del teu sou.

Seràs feliç amb menys, però gaudint de l’ara.

Si puc viure d’aquesta manera sense renunciar als avenços del s.XXI i educar el meu fill en aquests valors, em puc donar per satisfet.

Foto d’aquí

Tot el tema de Grècia, Alemanya, els 4 porquets espanyol, irlandès/ italià i portuguès, la crisi financera, etc ho trobo divertidíssim. Delirant. De debò.

Resulta que Grècia portava anys dedicant-se a falsejar-ho tot i fins ara no se n’adonen? Vinga va!

Alemanya passa en dos anys de ser el “malalt d’Europa” a ser el model a seguir? I Espanya, que fa dos anys era l’última esperança blanca, ara és el dimoni. M’encanta l’objectivitat dels ananlistes financers.

Respecte al tema de Grècia, estava cantat que al final se’ls hauria d’ajudar (pagant tots, perquè Espanya també s’hi deixarà pasta). I, malgrat l’híper euroescepticisme rampant de la BBC, trobo brillant l’anàlisi que hi he llegit avui.

Altament recomanable.

I jo què penso:

1- Que els governs europeus porten massa anys actuant com a aficionats. Que si tenim una moneda comuna, ja toca tenir també un govern econòmic comú. I, per què no, que alguns impostos els recapti Brussel.les en comptes dels estats membres. O sigui, fer el salt de comunitat de veïns que intenta posar un hort urbà al terrat de l’edifici, a alguna cosa més semblant als Estats Units d’Europa.

2- Que a veure si amb els problemes que tenen baixen els preus i la Dawn i jo ens en podem anar de creuer per les illes gregues a preu de saldo! :-D

Foto d’aquí

O sigui, més de 6.000€ l’any. El meu compte d’estalvis agrairia molt que m’ho deixés de robar, de debò!

El Cercle Català de Negocis han fet el que n’hi diuen la “calculadora de la nòmina catalana“: una forma molt gràfica de mostrar quant pagues cada mes en impostos que se’n va a Espanya i no torna en forma de serveis.

L’espoli fiscal que patim els catalans, segons les estimacions més conservadores, és de 22.000 milions d’€ l’any, un 9,8% del PIB català.

Des del Cercle Català de Negocis afirmen que si fóssim independents, aquests diners que ens roben cada mes podrien ser-nos retornats en forma de:

- Rebaixa d’impostos que augmentaria la renda disponible

- Millora dels serveis i infaestructures públics

Ara mateix Catalunya som un país com Dinamarca, amb els impostos de França i els serveis de Rumania (ui no, que la Renfe rumanesa funciona més puntual, segur!).

Vist com està el pati, amb la polèmica de l’Estatut i tot plegat, convindria que Espanya i Catalunya ens separéssim amistosament, com en el seu dia van fer Txèquia i Eslovàquia, o Suècia i Noruega. Els catalans podríem respirar tranquils!

I tu, vols saber quant hi guanyaries, si no fóssim espanyols? Pots mirar-ho aquí

Miro per internet una entrevista als Matins de TV3 al professor d’economia d’ESADE Carles Torrecilla, que es mostra molt optimista sobre la scrisi.

M’he quedat amb el que ha dit: durant els últims set anys Catalunya ha estat “la regió del món amb més immigració no estant en època de guerra”.

Flipant.

Val la pena veure-la:

more about “Líders en immigració“, posted with vodpod

No miro la tele, és cert, fa mesos que la tinc criant pols. Però sí que miro programes per internet. Ja sigui sponsored by La Mula, o mirats directament a les webs de les teles. Ho va començar TVC amb TV3 A La Carta i, pel que veig, TVE també els ho ha copiat, fins i tot el nom.

Té l’avantatge que no t’has d’empassar tones de publicitat i que ho pots veure quan vols, fotre-li pausa, stop, etc.

Un dels programes que m’agraden, malgrat que el Jaume Barberà no n’acaba d’estar a l’alçada, és Singulars. Cada setmana entrevista a un convidat que no és famós però que destaca per la seva feina i el que ha aconseguit. Hi han passat empresaris, investigadors, metges, cuiners, etc. El Barberà vol transmetre la cultura de l’esforç, que esforçar-se acaba rendint.

Trobo brillant el convidat de fa un parell de setmanes, Fernando Pedro Méndez, jurista, registrador de la propietat i ultra condecorat assessor de governs en legislació, propietat privada, etc.

Al llarg de l’entrevista parla de la crisi actual, de les hipoteques, de què és i per què és important la propietat privada, de l’estat de la justícia i de les seves experiències com a assessor d’Espanya, Rússia, Cuba, Mèxic, etc.

La trobo una entrevista brillant i molt educativa.

Si la voleu veure, cliqueu aquí

Fent la meva ronda bloguera diària, he trobat aquest interessantíssim post de Microsiervos. Copio directament:

Matt mencionó cuánto cuesta a la gente ver la TV referenciando a otro artículo en el que el cálculo parte de la premisa de que puede haber cosas más «rentables» que hacer que sentarse cual patata frente a la TV:

Si en EE.UU. el espectador promedio ve unas 4,5 horas de TV al día eso son unas 31,5 horas a la semana, y si valoras tu tiempo a unos 5,85 dólares la hora te está costando unos 800 dólares al mes vegetar delante de la caja tonta.El cálculo aplicado a España sería algo así como que aquí consumimos unas 3 horas y 47 minutos al día de promedio, lo cual son unas 113 horas al mes, que valoradas a unos 5 euros la hora –qué menos– darían la nada despreciable cifra de unos 570 euros mensuales. Como sabiamente dijo Matt:

La vida es cuestión de prioridades.

Per tant, jo que no miro la tele, estic “estalviant” 570€ al mes…

Esclar que tot depèn de en quant valoris el teu temps. Per exemple, si en comptes de mirar la tele anessis a netejar cases (10€/hora), mirar la tele et suposa 1.140€/mes.

I encara mirat des d’una altra perspectiva. Si en comptes de mirtar la tele vas al gimnàs (em costa 80€/mes), a banda de guanyar-hi en salut, estalvies 490€ cada mes!!!

O per exeple, si en comptes de mirar la tele vaig a museus, faig un curs de macramé i un altre de balls de saló amb la meva parella i quedo amb els amics per fer la birreta, estic invertint 570€ cada mes en cultura, hobbies, millorar la meva relació amb la meva parella i socialitzar-me. Què és millor, doncs, vegetar al sofà o gaudir de la vida?

Evidentment tots aquests són càlculs ficticis, perquè bàsicament el que analitza és el “cost d’oportunitat” (quan em costa no fer una altra cosa). Nogensmenys, sí que posen de manifest que amb les 3h 47′ que passem de mitjana davant el televisor podríem fer moltes coses més profitoses i segurament ens ho passaríem més bé!

Vosaltres mireu gaire la tele? Com ompliu el vostre oci?

“Demana perdó, no pas permís”

Timothy Ferriss (a “The 4-Hour Week”)

Una de les incorporacions estel.lars d’aquestes post-vacances és el llibre “La setmana de quatre hores”. El seu autor, Timothy Ferriss descriu i desglossa un mètode per augmentar l’eficàcia en tots els aspectes de la vida, treballar (MOLT) menys [4 hores setmanals] i multiplicar els teus ingressos, a la vegada que gaudir plenament de la vida.

Vaig per una tercera part i el trobo inspirador i ja hi ha algunes tècniques i idees que estic començant a aplicar. Entre elles, que si vols fer una cosa [s'entén que penses que és positiva], surt més a compte demanar perdó que no pas permís: la gent sol tancar-se en banda a res nou/ diferent per raons emocionals o de conservadurisme, però en canvi ho accepta bé un cop ho veu ja fet. O sigui, visca la política de fets consumats.

Aquest llibre el vaig comprar a l’aeroport de Sydney just abans del vol de tornada i em va tenir totes les nou hores Sydney-Hong Kong rumiant.

Ha sigut sens dubte una d’aquestes “casualitats” de la vida. Fa temps que penso que m’encanta la meva feina, però hi ha moltíssimes més coses que vull fer, però sense haver de renunciar a res. Ni a la meva feina, ni a 30.000 altres activitats. Quan tingui 60 anys no vull tenir la sensació d’haver-me perdut la vida per haver estat treballant per guanyar-me-la. A més, a mig termini voldré ser pare i la meva initenció és ser-ne full time. No vull que la feina em robi els anys de gaudir dels meus fills.

I clarament la “jornada laboral de 4 hores” pot ser la solució a tots els meus maldecaps.

L’autor, de 29 anys (MERDA, ja faig taaard!!!!), en aplicar sistemàticament el mètodde que desglossa, va passar de guanyar 3.000$ al mes a 40.000 a la setmana… passant de treballar 12 hores al dia a 4 a la setmana. I en només 3 mesos!!! Jo de moment, amb força menys d’això ja en tindria prou…

Follow

Get every new post delivered to your Inbox.