Archives for category: Espiritualitat

Us enllaço aquest vídeo de deu minutets sobre una conferència de l’Eckhart Tolle.

Val molt la pena!

Foto d’aquí

Torna a començar el curs i tornen els projectes i les planificacions:

  • Reprenc la meditació. En torno a fer cada dia i a més, per a més constància, m’he apuntat a un curs de quatre hores el 17/10 dels de Vipassana i a un altre de tres setmanes dels de Brahma Kumaris que començaré el 02/11 i serà tres cops per setmana de 07.30 a 08.30 (sí ben d’hora al dematí, així no perdo temps d’estar amb la Dawn i el Cedriquet al vespre). Així m’obligo a fer-ne.
  • El 09/10 començo un nou curs d’alemany al Goethe Institut, 3 hores els dissabtes. Faré el nivell B2, aquest any
  • El 07/12 anem al concert de la Lady Gaga
  • Del 08-29/12 serem a Hong Kong perquè el Cèdric conegui els seus avis, tiets i cosineta. Passarem el Nadal, doncs, amb els amics i família de la Dawn.
  • En algun moment o altre haurem de mudar-nos de pis. No m’hi estenc més perquè és un tema que em fa una súper mandra…
  • Quan torni de Hong Kong em reapuntaré al gimnàs. No sé a quin, ja ho veurem. De segur que no m’hi gastaré gaire pasta, perquè amb el Baby C no tinc tant de temps com això.

De moment això és tot per al que queda d’any.

I vosaltres, com heu començat el nou curs?

“Vosotros pensáis como hombres y no pensáis como dioses”

Jesús, segons citat per Mario Conde a La Contra de la Vanguardia d’avui

(Que es veu que l’han deixat en llibertat després que el Comitè de Drets Humans de l’ONU ha declarat il.legal la seva sentència… tela)

S’està preparant per trencar un totxo amb les mans:

- Haiaaaaaà!- Catacrac, totxo trencat!!!

 

Tinc una amiga que és pseudobudista i simpatitzant de la causa tibetana. I ahir em va convidar a celebrar l’Any Nou tibetà, que es veu que és encara més tard que el xinès.

Jo em pensava que seria com una festeta i tal, amb tibetans, budistes i força pica-pica. Però resulta que no ben bé. N’hi va haver, de pica-pica, però després d’una missa.

Durant una hora, un monjo tibetà i els seus deixebles occidentals van (vam) estar fent una mena de missa budista d’any nou.

Certament la filosofia budista té punts molt interessants, però la missa d’ahir era ben bé com una missa catòlica: el monjo va menjar-se una mena de panet i va fer un glop d’un licor; van repartir una mena de galetetes entre tots els assistents, ens van donar un cançoner amb càntics en tibetà perdemanar a Déu que ens alliberi de l’infern i ens porti a la salvació i perdoni tot el que hem fet malament…

Les semblances eren totals. Això sí: el menjo anava de color safrà en comptes de negre i estaves assegut amb coixins al terra.

És curiós com totes les religions organitzades tenen la mateixa doble vessant: Per una banda els sermons, la cerimònia, el pregar a Déu que ens alliberi… I per l’altra, la vessant místico-espiritual: els misticisme cristià, els sufisme islàmic, la filosofia budista i indoista…

Però crec que mentre que en el món cristià la religió ha quedat reduïda a una sèrie de dogmes, de moral i, en el cas dels catòlics, un senyor vell que et diu què està bé i què no, a Orient la vessant espiritual segueix molt més viva.

De fet, m’he apuntat a un curs de meditació que faran la setmana que ve. Pot estar súper bé! (I, a la vegada, si m’arriben a dir que això d’ahir seria una missa, no m’hi presento ni en pintura!)

Sorrow always reveals that to which we are most strongly attached. Relief from sorrow arises as narrow attachments give way to a more spacious understanding and acceptance of Reality as it is.

The Daily Guru

Apa, aquí ho deixo. L’he trobat interessant:

(El patiment sempre ens revela allò a què estem més estretament lligats. L’alleujament del patiment sorgeix a mesura que aquestes estretes dependències cedeixen lloc a una comprensió i acceptació més amplis de la Realitat tal com és)

 

El meu pare per fi ha començat un blog per donar a conèixer les seves idees sobre el món de la psicologia i l’ésser humà: qui som en realitat, com som, etc.

Va començar fa pocs dies i, de moment, està afegint alguns vídeos del tot recomanable veure per -suposo- centrar una mica el tema.

Al llarg dels més de 30 anys de carrera, sempre l’ha motivat saber i transmetre que som més que només carn i ossos, que som molt més que no creiem, pensem i ens diuen, i que el nostre potencial és il.limitat.

Si en teniu ganes, aquí teniu un enllaç al seu post més recent, on mostra com les nostres idees sobre la mort (i, per tant la vida) poden estar equivocades. 

S’hi parla de la mot, les experiències properes a la mort (NDE per les seves sigles en anglès), etc. Altament recomanable!

Cada començament d’any penso quina paraula és la que regirà el nou any. El mot que triï serà com el meu lema personal durant elnou any. L’any passat va ser “confiança”. Vaig demanar i se’m va donar.

Aquest any la paraula és “Expansió“: créixer com a ser humà, ampliar les meves possibilitats, trencar motlles i desenfrenar la meva energia i el meu potencial. No vull jubilar-me als 65 anys penedint-me d’haver dut una vida anodina per no haver fet tot el que el meu cor em demanava!!!

El 2009 és l’any de l’expansió!!!!!

Com cada any, aquest post va dels propòsits que em marco per l’any que tot just acaba de començar. Abans, per això, fem un repàs als que vaig complir de l’any passat:

- Vaig anar a Austràlia, però no al Japó

- No m’he comprat cap Wii (passo massa poca estona a casa), però sí que tinc una DS

- La idea de comprar-me un Smart de 2a mà se’m va passar quan vaig començar a pensar en les practicalitats de l’assumpte

- He avançat molt en el reiki i la meditació. 

 

Així doncs, què em proposo pel 2009?

  • Purificar l’organisme amb la dieta de la sava d’auró (ja la vaig fer fa un parell d’anys. Aquest cop, la idea és aguantar els deu dies que toca!)
  • Seguir estudiant japonès
  • Reprendre l’alemany: ser capaç de llegir-hi novel.les
  • Seguir estudiant cantonès
  • Augmentar de pes fins als 87 kg de pur múscul (ara en peso 84 kg)
  • Visitar Hong Kong amb la Dawn
  • Córrer una mitja marató ( ja m’hi he apuntat per al febrer…)
  • Deixar de treballar 8 hores al dia (l’ideal són 4 a la setmana) mantenint- com a mínim, els mateixos ingressos
  • Seguir amb les meves pràctiques de meditació i reiki
  • Casar-me cap al novembre o principis de desembre (sí, aquesta és la notícia bomba hehehe!!!!)

I vosaltres, qins propòsits us heu marcat?

Ahir va fer 4 anys de la mort de ma mare.

Si he de dir la veritat, ho sé perquè m’ho va dir el Google Calendar. Si no segurament no hi hagués pensat. Fa uns dies en parlàvem amb la D. i no sabia dir-li ni la data exacta, ni si feia quatre o cinc anys. És curiós.

Voldria aprofitar aquest post per fer una petita reflexió personal sobre què va significar per a mi ma mare, com recordo la seva mort i com la recordo en el dia a dia. Nem a veure…

Evidentment, no cal ni dir, que me l’estimava -i me l’estimo- molt. A banda de ser ma mare, crec que va ser una persona excepcional: sincera, franca, fidel a si mateixa, bona persona, intel.ligent… Com a mare ens va estimar moltíssim i ens va ensenyar molt. No només ens va educar sobre què fer i què no fer, sinó que els seus ensenyaments sobre la vida encara perduren avui en mi. Perles de saviesa.

La seva mort, després de 2 anys de càncer i tres mesos terminals a l’hospital, la vaig viure, per estrany que sembli, com un procés natural. Els primers dos anys de càncer li van suposar un proces d’autoaprenentatge i autoconeixement accelerats. Crec que va aprendre en dos anys el que si no hagués trigat vàries vides a aprendre.

Quan encara faltava un any perquè morís, una amiga de la família que és mig bruixa- mig mèdium, ens va explicar que ella era un àngel, era un ésser d’una altra dimensió que havia vingut a aquí a ensenyar-nos. Segurament és així, però també ella va aprendre molt.

Les últimes setmanes, a l’hospital, quan ja va decidir deixar-se anar i morir-se, van estar per a mi entre la serenitat absoluta, l’acceptació total i moments de desesperació. En aquells moments sento que vaig haver de ser el fort de la família, quan el seu marit (el Xavier), que no se’n separava en tot el dia, es negava a acceptar que se n’anava, i els seus pares (els meus avis) començaven a destirotar-se, mig embogits per perdre l’única filla als 47 anys.

Entre mig de l’ensorrament generalitzat i dels atacs de plors, el record profund que tinc d’aquelles setmanes, i sobretot dels dies previs, és d’una dolçor total. Quan érets pels passadissos de l’hospital podies estar malament, però quan entraves a l’habitació, t’inundava l’amor i l’alegria. És curiós, perquè la veies només ossos i tumors, però no podies deixar de somriure i de sentir amor.

Crec sincerament que ella ens transmitia amor a tots. Aquest va ser el seu últim llegat.

Just després que morís no vaig sentire res. Res de res. Va desaparèixer l’ansietat precedent i va quedar-se un sentiment de “ja està” i la idea de “això que hi ha al llit ja no és ella. Ma mare ja no és en aquesta habitació. Ja no és entre nosaltres. Espero poder-hi seguir en contacte en el futur.

Ràpidament els pensaments immediats van començar-se a omplir de: fer llista de qui s’ha de trucar per comunicar-li, ocupar-me dels meus avis, ocupar-me del Xavier, omplir-li la nevera perquè no tenia ni una taronja florida, dir al Xavier i als avis que han de seguir endavant, dir-li al Xavier que s’ha de començar a mirar temes de testament, la hipoteca del pis, assegurances, comptes bancaris, etc…

Els dos dies al tanatori van ser un infern claustrofòbic. Però curiosament en tinc un gran record, perquè tots els meus amics em van venir a fer costat, van estar amb mi, i això va ser molt molt maco. Encara ara n’estic molt agraït.

Els dos anys següents, però, van ser durs. El primer any vaig passar per moments difícils, sobre tot per autocompassió, penso. Des del primer moment que vaig saber que tenia càncer terminal que vaig saber que, passés el que passés, era la seva decisió, a nivell profund. Cadascú venim aquí a fer una sèrie de coses i a aprendre una sèrie de coses i triem tant quan hi venim, com quan ens en anem.

Però l’autocompassió és dura i difícil de no sentir.

I el segon any va ser de recuperació i creixement personal accelerat: vaig començar amb el reiki, vaig recuperar les meditacions, em vaig començar a enfortir encara més, vaig tornar a somriure (i a riure!).

Aquests dos anys els vaig passar compartint pis amb el Dani. Hi vaig estar bé, amb ell i em va permetre retrobar-me. Espero haver estat un bon company de pis, i amic, també per a ell.

Ara, fent balanç, al cap de quatre anys, en el meu dia a dia, ma mare és una foto a l’escriptori de casa meva. Sé que l’estimo i que em va estimar i encara m’estima estigui on estigui, i per això no em cal pensar-hi gaire. Recentment, en un curs de reiki potentíssim, vaig sentir que hi estava en contacte, que em donava la benvinguda al meu nou estat de consciència.

Si faig repàs de la meva vida, la mort de ma mare ha estat un dels episodis claus de la meva vida, tant a nivell emocional -òbviament- com a nivell d’aprenentatge.

Mare, siguis on siguis, t’estimo.

Temptation to find guilt on my brother is an attack on myself.

De “A Course in Miracles”

Follow

Get every new post delivered to your Inbox.