Archives for category: Gim

Avui he corregut la cursa Jean Bouin, de 1okm i bastant malparida, perquè l’últim quilòmetre fot súper pujada, ja que s’enfila a dalt de Montjuïc des del Paral.lel. És un trencapulmons!

Hi anava amb bastant precaució. Era el segon cop que hi corria, l’anterior va ser fa uns 5 anys amb el Jordi Benet. La meva arribada a meta va ser triomfal, amb una súper trallada res més creuar la línia d’arrivada.

Però avui estic súper content, perquè malgrat que l’últim km et trenca i acabes baldat i tal, és la meva cursa de 10km més ràpida. Acabo de consultar els resultats i l’he fet en 48’51″, i he quedat el 2712è. (devíem ser uns 6.000)

Estic content perquè vol dir que estic més en forma que fa cinc anys i perquè l’entrenament que estic seguint al gimnàs funciona.

De fet, des del gener passat que vaig córrer la mitja marató que no feia corregudes tan llargues. Al gimnàs faig peses i ‘interval training’. Consisteix en córrer no més de 12 minuts alternant, per exemple, mig minut a 17,8km/h i un minut a 9km/h. Els canvis de ritme et trenquen. Diuen que és la millor manera d’aprimar-te, perquè és tan intens que segueixes cremant calories hores després d’haver acabat. També va molt bé per prerarar el cor i els músculs per grans esforços. I 10-12 minuts, dos cops per setmana es fa en un plis!!!

Per tant, de cara a la propera mitja marató (m’he apuntat a la Mitja de Granollers, la més important d’Espanya), seguiré entrenant en intervals. Total, millorar la meva marca de l’any passat no costarà gaire. I m’ho passaré bé!!!

Mai no havia sigut el meu fort, però cada vegada se’m fa més fàcil (que no vol dir que ho sigui, eh!). Un dels primers ajustaments que he fet amb la tornada de la Dawn ha estat començar a anar al gimnàs al matí abans d’anar a l’oficina, en comptes del sortir de treballar.

Ara els dies que vaig al gimnàs em llevo a les 06.30 i m’hi estic des de les 7.25 que més o menys arribo, fins a les 08.50. Tot i els cinc minuts de pànic quan sona el despertador i sorgeix el dubte de “hi ha collons, o segueixo dormint?”

Però he de dir que m’agrada, de moment, la sensació de sortir de casa, encara fosc, amb la fresqueta que t’envigoritza la cara i et diu “bon dia, hora de despertar-se!”.

Tot i que hi trobo lloc per seure, el metro està més ple del que m’hagués pensat, però m’estalvio les aglomeracions , i això també m’agrada!

He canviat de gimnàs. Ara, en comptes d’anar al Dir Diagonal amb la seva piscina deluxe i la seva colla d’”oseas”, vaig al Dir Gràcia. Em queda a 3 minuts de l’oficina, de manera que optimitzo molt més el temps. És com un retorn als orígens, ja que aquesta va ser el primer gimnàs quan em vaig independitzar i vaig baixar a viure a Barna. Em porta bons records, i m’he re-enamorat del barri de Gràcia.

El gimnàs no està, ni de bon tros, ple com en hora punta al vespre, però hi ha més gent del que m’hagués pensat. La majoria sobre la trentena. Suposo que, com jo, aprofiten per entrenar abans de la jornada laboral. Cap a les 8 comencen a venir els jubilats, que aprofiten per començar el dia amb alegria i fer petar la xerrada.

Cap a les 8.25 em dutxo, em canvio i baixo a fer-me un cafè i repassar els titulars dels diaris als sofàs de l’entrada.

Em noto ple d’energia i vitalitat, a punt per començar el dia de molt més bon humor i molt més despert!

De moment el canvi m’encanta, però ho dic amb cura: no és el primer cop que intento llevar-me d’hora. Quan m’animo massa, em dic: “i ja veurem quant dura!”. Espero que se’m coverteixi en un hàbit, perquè em permet fer exercici, començar amb més vitalitat, i poder passar més estona amb la Dawn els vespres.

El cap de setmana ha estat bé. Dissabte vaig decidir inaugurar la temporada de sol i me’n vaig anar a la piscina del DiR. M’hi vaig estar una horeta i mitja, des de les 15.30 fins a les 17h i vaig sortir-ne… rosadet, diguéssim… No vaig arribar al punt de socarrimat, però gairebé. (Protecció solar, jo? per què??)

Diumenge vam quedar amb l’Àlex desirenitzat per dinar, vam estar xerrant, vam anar a fer el geladet i després vam quedar amb la Tònia, la meva companya de japo de l’any passat, i la seva parella. Ell està fent un màster sobre reciclatge i noves energies, i vam estar parlant de reciclar, de l’energia nuclear, de bisons europeus a Polònia i lleopards de les neus de Rússia. Ens ho vam passar molt bé.

Amb ells hi vam quedar al Buenas Migas, on em vaig fotre la meva focaccia preferida, de bacon, tomàquet i formatge de cabra. Mmmmh!!! Juntament amb un cafè amb llet, se’m va posar taaan bé el berenar!

A mitja tarda se’ns va ajuntar l’Ester amb qui, quan ells se’n van entornar cap a casa, vam anar a comprar entrades pel cine i, seguidament, a sopar. Volíem anar a un restaurant cutrindongo de pizzes al tall del Raval, però estava tancat i vam acabar en un vegetarià on, el plat principal de la carta era la taula d’embotits (!!!!????). Vam menjar-nos, per picar, unes croquetes que de vegetarianes no tenien res, unes patates al mojopicón. Després, cadascú un plat principal: l’Àlex uns sacchetti de parmesà amb salsa de romaní de la muerte; l’Ester una amanida de tomàquet semisec confitat amb mozzarela boníssima i jo un risotto de verduretes súper bo.

Llàstima que el servei era BCN-style (súper fashion però súper bordes) i el preu desmesurat en relació a les quantitats i, sobretot, l’amabilitat.

Sense cafè ni postres (ni propina!), vam marxar cap al cine passant per la Sirvent, que l’Àlex i l’Ester volien fotr’s un geladet.

Vam anara a veure Els homes que no estimen les dones. Ens va agradar molt. L’Ester i jo ens n’hem llegit el llibre i vam coincidir que els actors són més o menys tal com t’imagines els personatges (bueno, potser la Salander te l’imagines encara més esquifida i més esquerpa, més rotllo killaca), i que l’adaptació a la gran pantalla està ben aconseguida. L’Àlex va sortir flipat i dient: “hosti que bona, ara m’he de llegir el llibre!”

La vam anar a veure en VO i ens va fer gràcia la cantarella del suec i que tenen moltes paraules que semblen alemany mal pronunciat.

En resum, perxò, un bon cap de setmana!

Què tal el vostre? Us ho heu passat bé, també?

La piscina del meu gimnàs

Aquest capde pinta súper guai. No faré res en particular, però en tinc unes ganes boges!!!

Ara com ara, el maxiplan seria estrenar la temporada platgil o piscinil (segurament me n’aniré a la piscina del meu gimnàs a prendre el sol i banyar-me, anar a la platja sempre m’acaba fotent pal). Oh síiiiii! tot dissabte a la tarda estirat sota un sol que “te torras” hahahaha (ho sento, em faig riure a mi mateix amb aquest acudit més vell que el nar a peu) :-D

Ah, i avui també estrenen la pel.li de Los hombres que no amaban a las mujeres!! Buff hi he d’anar!!!

A banda, he de portar la funda nòrdica i un parell de jaquetes a la tintoreria, que me les rentin i plastifiquin fins l’hivern vinent, netejar una miqueta el piset, com cada setmana, estudiar japo, quedaré amb l’Àlex (temporalment desirenitzat) i, segurament, amb la meva excompanya de japo, la Tònia, que li he de donar un póster de kanjis súper xulo qeu vaig comprar-nos per internet.

tortugues HK

Segurament també faré una festa de comiat a la Sydney i a la Camberra. Fa al menys deu anys que les tenim, els últims 4 visquent amb mi, i ja no són felices. Me’n vaig adonar de sobte a Hong Kong. Vam anar a un parc on hi havia un estany ple de tortugues com les meves nedant o prenent el sol amb una pinta de felicitat total! Em vaig adoar que la Sydney i la Camberra també haurien de poder viure així.

La Dawn em va explicar que les hi duia la gent que les comprava petities i quan creixien ja no se’n volia fer càrrec. 

Total, que deixaré la Sydney i la Camberra a la bassa que hi ha al parc de la Ciutadella. Si hi han peixets, de segur que també hi poden nedar lliurement tortuguetes!

Avui l’he correguda!! L’he fet els seus poc menys d’11 km en 1h 01′ 58″.  No estic gaire content del resultat, que em suposa haver anat a una mitjana de 10,68 km’h, però el fet és que la pujada de Montjuïc és matadora.

Però és cert que tampoc no em puc queixar: pel poc que corro normalment (mitja horeta a la cinta del gimnàs un cop a la setmana) ho he fet prou bé, trobo.

Aquest any érem més de 57.000 corredors, i es notava a la sortida, que estava súper sobresaturada, bfff.

Apa, fins a la propera!

Se suposa que és la hòstia. Al meu gimnàs (Dir Diagonal) fa uns mesos que n’havien col.locat unes quantes, però encara no les havia fet servir, fins que dissabte m’hi vaig atrevir.

Després de la meva rutina d’entrenament vaig fer-hi exercicis d’estiraments.

Ara s’han posat de moda com lo más de lo más, però es veu que les Power Plates ja les feien servir els cosmonautes russos per millorar la seva resistència i forma física. És una plataforma que vibra molt i molt depressa i això fa que el múscul s’hi hagi d’adaptar i estar en tensió i, diuen, el treballis amb molta més rapidesa i eficiència. T’ho venen com un complement dels exercicis tradicionals per millorar la resistència muscular, estirar, relaxar, però també per augmentar la densitat òssia (ergo, per a la tercera edat) i reduir greix.

La meva primera experiència va ser únicament per fer-hi estiraments i el cert és que en vaig sortir revolucionadíssim!!! Durant tres hores, vaig estar com si m’hagués fotut tres cafès. Ja diuen que aquest pot ser un efecte si comences massa a saco (com vaig fer jo). Es veu que s’ha de començar amb les vibracions més baixes, ben poca estona i ben poca intensitat… i no pas com vaig fer jo… glups!

En fi, seguiré provant!

Un tema apassionant és el del cost discrecional dels serveis. Moltes empreses que presten certs serveis tenen uns costos molt alts per muntar la infraestructura inicial per prestar aquest servei, però a partir d’aquí el cost marginal (el cost per cada nou client o usuari) és gairebé zero.

Aquest cas és palès en la telefonia mòbil (quin és el cost per a una operadora de prestar-me servei a mi, per exemple) o el transport públic (quant li costa a TMB un nou viatger de bus?) .

És el que pemet que les operadores mòbils puguin rebaixar-te la tarifa un 50% si els amenaces de canviar-te de companyia (tu, com a client individual, no els suposes cap cost; en canvi, si canvies, els suposes una pèrdua).

També és el que permet que el meu gimnàs tingui més de 30 quotes diferents, amb preus que van des dels 35 als 120€, per al mateix servei: accedir al gimnàs i a les classes dirigides. Com que el cost de tenir un client nou és zero, t’ofereixen la tarifa més cara dins del que tu estàs disposat a pagar.

Tot això ho dic a mode d’introducció per explicar la situació que em vaig trobar fa dos dies:

Vaig anar a La Casa del Llibre a comprar-me Vida i Destí d’en Vasili Grossman. El llibre, de l’any 1959, és un súper clàssic, el millor de la literatura russa del s.XX per a alguns crítics, però no s’havia editat a Espanya fins el 2007, quan va ser un súper bestsèl.ler.

Els llibres, si puc llegir-los en llengua original millor que millor. Si no, com és el cas d’aquest, escrit en rus, prefereixo llegir-los en català si està disponible.

Així doncs, vaig anar a la llibreria i m’ofereixen Vida i Desti (en català) en edició de tapes dures per 26€ o Vida y Destino (en castellà) en edició de butxaca per 12,95€. 

Òbviament, el dilema va ser zero. Si tinc l’opció d’obtenir el mateix a meitat de preu, no cal pensar-s’ho gaire, no? Hauríeu fet com jo????

Com a tècnica de màrqueting està clara: si pots vendre el mateix producte en diferents formats, de cadascun d’ells vendràs menys, però les vendes totals seran superiors. Llibres en català castellà o anglès; iogurs normals, desnatats, semidesnatats, bifidus, ensucrats; portàtils negres, roses, platejats o blancs.

Aquest matí he corregut la Mitja Marató de Barcelona. He arribat quan el rellotge marcava 2h12’17″. Tot i que quant a velocitat és un resultat bastant pobre, n’estic molt content. El meu objectiu era acabar-la i ho he fet.

He començat ben a poc a poc. A partir del quilòmetre 10 he anat un pèl més ràpid; a partir del 15 un pèl més ràpid i des del 19 ràpid de debò.

Quan he acabat no estaa cansat dels pulmons o del cor, però les cames em feien un mal horrible. De fet, era curiós veure com des del quilòmetre 8 les cames m’anaven soles, com si portessin l’automàtic posat. Crec que si no hagués accelerat al km. 19, hagués pogut seguir corrent indefinidament.

Ara la vespre, perxò, em fan un mal horrorós. el pitjor és els peus, hi tinc llagues.

Però bueno. M’ho he passat molt bé, la veritat! He rigut molt, perquè durant tot el recorregut la gent et va animant i perquè és un repte xulo que m’havia marcat i que he superat.

Segurament d’aquí a uns mesos en tornaré a fer una altra…

(Encara no tinc foto de l’arribada. Quan les hagin penajt ja us la msotraré.)

(No sé exactament en quina posició he quedat, perquè aquest matí amb les presses epr sortir de casa, m’he deixat el xip.)

Sé que havia d’escriure la meva vida en els últims dies, però fins ara no m’hi he vist en cor. Estava -estic- una mica desestabilitzat emocionalment (no estic boig, sinó un pèl depre:-) ).

Perquè entengueu què vull dir us posaré les diferents opcions de títol que portava rumiades: 

- “Y se marchó, y a su barco le llamó soledad”, en honor al Perales

- “I miss you like de deserts miss the rain“, una de les meves cançons preferides de tots els temps, d’Everything But The Girl

- “Alone again” per parafrasejar (naturally) el Gilbert O’Sullivan, que ha sabut captar estupendament el meu estat d’ànim d’aquests dies:

To think that only yesterday
I was cheerful, bright and gay
Looking forward to well wouldn’t do
The role I was about to play
But as if to knock me down
Reality came around
And without so much, as a mere touch
Cut me into little pieces
Leaving me to doubt
Talk about God and His mercy
Or if He really does exist
Why did He desert me in my hour of need
I truly am indeed Alone again, naturally

Però al final m’he decantat per fer honor a la Víctor Català

 

La Dawn va marxar dimarts de la setmana passada dia 20. Els últims dies, entre dir adéu-siaus i tal, van passar volant, i de sobte em trobava veient com passava pels controls de seguretat de l’aeroport i cada cop s’allunyava més.

El dia 20, tornar a casa i estar sol va ser molt dur. 

El dimecres 21 vaig començar la dieta de saba d’auró, però per desgràcia vaig acabar-la al segon dia, tal com explico en el blog que vam crear per a la dieta i on queda clarament demostrat que l’Ana ha estat la campiona total i absoluta.

El segon dia de dieta, per ocupar una mica el temps i no tornar a casa sol, vaig passar-me per la llibreria Excellence, a Rbla. Catalunya, dedicada als llibres d’autoajuda i creixement personal. Vaig agafar-ne un de molt interessant sobre les malalties i com es poden curar amb la dieta adecuada i vaig començar a llegir sobre la diabetis.

N’anava llegint els símptomes fins que de cop i volta, vaig notar-me una súper suor freda, i estrelletes per tot arreu. A mi els temes mèdics m’impacten molt, sóc molt aprensiu, i no és estrany que, veient operacions o com algú es xuta en una pel.li, m’agafin baixades de tensió.

Així que vaig aixecar-me del sofà per anar a tornar el llibre i fotre el camp quan…

…el següent que recordo, jo estava al terra, algú m’estava aixecant les cames, i 10 persones al meu voltant m’anaven preguntant “estàs bé?”. Lo xungo va ser la vergonya que vaig passar i que entre el grup n’hi havia 3 q eren metges, i em van començar a dir que havia d’anar a l’hospital, que em fessin uns anàlisis, perquè podia ser senyal d’un derrame o no-sé-què al cor, de lessions cerebrals, etc. 

Al final, al cap de 10 minuts banyat en suor freda en què algú m’anava donant clínex per la suor i algú altre em ventava, vaig poder-me incorporar i marxar cap a casa. I, en passar per un súper, em vaig comprar pizza de pernil serrà, hamburgueses, carn picada i pollastre. Bye bye dieta de la savia de arce!!!

Crec que em vaig posar a fer la dieta en el pitjor moment possible emocionalment parlant.

 

Avui, perxò, que ja ha passat més d’una setmana que torno a estar sol, no m’hi puc acostumar. Vaig quasi cada dia al gimnàs, parlem cada dia un parell de cops per skype amb la webcam, de vegades prop de dues hores seguides… però tot i així me noto trist.

La trobo a faltar: tocar-la, parlar-hi, riure-hi, conversar-hi durant hores, l’arrugueta que se li fa als ulls quan explica xafarderies, anar a passejar plegats o veure una pel.li… Al vespre, dormir sol és dur.

Però si hagués de dir el que té de bo la situació actual, perquè a tot se li ha de trobar alguna cosa bona, seria que estic recuperant la meva forma física, tinc molta més estona per llegir i que em puc dedicar a alguns projectes que no tenia temps abans i que, si de cara al futur vull estar junts amb ella, són importants. Però no avanço el què.

He de trobar nous projectes amb què ocupar el meu temps a partir que la setmana que ve la Dawn se’n va. La millor manera de no estar trist és omplir-me de projectes a fer.

Alguns encara no els puc explicar (temps al temps…). D’altres sí:

El dia 22 començo a fer la dieta de la saba d’auró (o sigui, de la savia de arce): deu dies prenent només xarop d’auró amb suc de llimona i pebre. Ja la vaig fer fa 2 anys i tornar-hi és un dels meus projectes per a aquest any.

El millor del cas és que la farem 5 o 6 persones plegats: En vaig parlar a l’ofi i l’Ana s’hi va apuntar i també ha animat al seu nòvio, a 3 amigues i la mare d’una d’elles. Som tants que, per estar en contacte i hipermotivats, hem creat un blog.

Si el voleu seguir, cliqueu aquí.

Això del blog (i el Facebook, i el Twitter i etc) és la nova intimitat del s.XXI. Individualisme compartit: faig moltes coses però ho poso a l’abast de tothom per internet. Vides més transparents…

En fi, reflexions a banda, començo el dia 22!!! Durant deu dies, si em convideu a sopar us sortiré ben barat, hehe: a banda de la meva potinga, que em portaré jo mateix, només consumiré aigua o infusions de menta, fonoll, camamilla, etc.

Durant la dieta penso seguir fent vida normal i anant al gimnàs a tope cada dia. I el dia 8 de febrer corro la meva primera mitja marató!

Follow

Get every new post delivered to your Inbox.