Sé que havia d’escriure la meva vida en els últims dies, però fins ara no m’hi he vist en cor. Estava -estic- una mica desestabilitzat emocionalment (no estic boig, sinó un pèl depre:-) ).
Perquè entengueu què vull dir us posaré les diferents opcions de títol que portava rumiades:
- “Y se marchó, y a su barco le llamó soledad”, en honor al Perales
- “I miss you like de deserts miss the rain“, una de les meves cançons preferides de tots els temps, d’Everything But The Girl
- “Alone again” per parafrasejar (naturally) el Gilbert O’Sullivan, que ha sabut captar estupendament el meu estat d’ànim d’aquests dies:
To think that only yesterday
I was cheerful, bright and gay
Looking forward to well wouldn’t do
The role I was about to play
But as if to knock me down
Reality came around
And without so much, as a mere touch
Cut me into little pieces
Leaving me to doubt
Talk about God and His mercy
Or if He really does exist
Why did He desert me in my hour of need
I truly am indeed Alone again, naturally
Però al final m’he decantat per fer honor a la Víctor Català…

La Dawn va marxar dimarts de la setmana passada dia 20. Els últims dies, entre dir adéu-siaus i tal, van passar volant, i de sobte em trobava veient com passava pels controls de seguretat de l’aeroport i cada cop s’allunyava més.
El dia 20, tornar a casa i estar sol va ser molt dur.
El dimecres 21 vaig començar la dieta de saba d’auró, però per desgràcia vaig acabar-la al segon dia, tal com explico en el blog que vam crear per a la dieta i on queda clarament demostrat que l’Ana ha estat la campiona total i absoluta.
El segon dia de dieta, per ocupar una mica el temps i no tornar a casa sol, vaig passar-me per la llibreria Excellence, a Rbla. Catalunya, dedicada als llibres d’autoajuda i creixement personal. Vaig agafar-ne un de molt interessant sobre les malalties i com es poden curar amb la dieta adecuada i vaig començar a llegir sobre la diabetis.
N’anava llegint els símptomes fins que de cop i volta, vaig notar-me una súper suor freda, i estrelletes per tot arreu. A mi els temes mèdics m’impacten molt, sóc molt aprensiu, i no és estrany que, veient operacions o com algú es xuta en una pel.li, m’agafin baixades de tensió.
Així que vaig aixecar-me del sofà per anar a tornar el llibre i fotre el camp quan…
…el següent que recordo, jo estava al terra, algú m’estava aixecant les cames, i 10 persones al meu voltant m’anaven preguntant “estàs bé?”. Lo xungo va ser la vergonya que vaig passar i que entre el grup n’hi havia 3 q eren metges, i em van començar a dir que havia d’anar a l’hospital, que em fessin uns anàlisis, perquè podia ser senyal d’un derrame o no-sé-què al cor, de lessions cerebrals, etc.
Al final, al cap de 10 minuts banyat en suor freda en què algú m’anava donant clínex per la suor i algú altre em ventava, vaig poder-me incorporar i marxar cap a casa. I, en passar per un súper, em vaig comprar pizza de pernil serrà, hamburgueses, carn picada i pollastre. Bye bye dieta de la savia de arce!!!
Crec que em vaig posar a fer la dieta en el pitjor moment possible emocionalment parlant.
Avui, perxò, que ja ha passat més d’una setmana que torno a estar sol, no m’hi puc acostumar. Vaig quasi cada dia al gimnàs, parlem cada dia un parell de cops per skype amb la webcam, de vegades prop de dues hores seguides… però tot i així me noto trist.
La trobo a faltar: tocar-la, parlar-hi, riure-hi, conversar-hi durant hores, l’arrugueta que se li fa als ulls quan explica xafarderies, anar a passejar plegats o veure una pel.li… Al vespre, dormir sol és dur.
Però si hagués de dir el que té de bo la situació actual, perquè a tot se li ha de trobar alguna cosa bona, seria que estic recuperant la meva forma física, tinc molta més estona per llegir i que em puc dedicar a alguns projectes que no tenia temps abans i que, si de cara al futur vull estar junts amb ella, són importants. Però no avanço el què.