Archives for category: Idees

Foto d’aquí

Dissabte vaig tornar a començar classes d’alemany. Estem al nivell B2 i els temes que tractarem es sofistiquen una mica. Vam començar parlant del concepte “pàtria” (‘Heimat’).

Vam llegir un text que deia que per als joves alemanys la “pàtria” ja no és la nació, el país, una zona geogràfica. La pàtria és un concepte emocional “allà d’on ets”, “allò amb què t’identifiques”, els teus sentiments. Tal com deia el text, els joves d’avui, als set anys ja anàvem de vacances a l’estranger però no coneixiem els veïns del pis de dalt. Als 12 parlàvem anglès però no enteníem com parlava la iaia, podem viure el mateix a Barcelona que a Lapònia que a Tòquio, però molts cops el nostre món queda confinat dins de les quatre parets de casa nostra. La nostra pàtria ja no és el que figura al nostre passaport, sinó les quatre parets de la nostra habitació, els teus amics íntims, o la teva família més propera.

Em va semblar un tema fascinant:

Les noves tecnologies, internet, la globalització, l’educació, ens han eixamplat la ment, però també la globalització, les cadenes comercials, els canvis alimentaris, les exigències laborals, han fet que cada cop més sigui el mateix viure en un lloc que en un altre (la variable diferencial esdevindria el poder econòmic, no l’ubicació geogràfica).

Esdevenim gent del món, però perdem la nostra pàtria.

El text deia, també, que dels joves enquestats, ningú no va dir “Alemanya”, “el meu país” quan se’ls preguntava què volia dir “pàtria” per a ells, potser per la pàtina feixista que encara deuen tenir aquests conceptes a Alemanya.

Llegit el text, vam haver de debatre per grups què identificàvem com “la nostra pàtria” cadascú de nosaltres.

Jo trobo que és un concepte relatiu. Visc a Barcelona i cada cop que vaig a Sabadell a veure la família i els amics, els 35 minuts en rodalies per a mi suposen “anar a casa”. Sabadell és la meva pàtria.

Però també em sento barceloní, sobretot quan sóc a alguna altra gran ciutat.

La meva pàtria més clàssica és Catalunya, no em sento espanyol, però segur que si me’n vaig a Rússia i algú em malparla dels andalusos, defensaré Espanya. La pàtria és, doncs, un concepte relatiu: sóc més català que espanyol, però més espanyol que rus.

I recordo quan vam anar un mes de vacances a Austràlia. Estàvem per Melbourne i em va agafar enyorança… al creuar-me pel carrer amb uns turistes italians!!! Vaig pensar: “ai, que bé, Europa!! Quines ganes!!”. Mai m’havia sentit tan proper a uns italians. Per tant, em sento més europeu que australià.

Un altre text que vam llegir deia que molts cops identifiquem la nostra “patria” per les olors, els sons, algunes imatges, el gust…

Què us sembla el concepte de “pàtria”?

Què vol dir “pàtria” per a vosaltres?

Fa un temps (potser un any) vaig descobrir les TED Talks.

És una mena de xarxa que es dedica a escampar noves idees en el món de la ciència, el disseny, l’espiritualitat, els negocis, la tecnologia… Agafen els millors experts del món en la seva àrea perquè facin una xerrada, la graven i la pengen a la seva web.

Fan accessible a tothom les idees més innovadores dels principals pensadors, científics, líders de l’actualitat.

Està molt bé.

I ahir vaig mirar-hi un vídeo sobre la inutilitat de mesurar PNBs, la productivitat nacional, etc. El que cal mesurar és quant feliç és cada país. I quants recursos planteraris necessita per assolir aquesta felicitat.

Mireu-vos-ho, val la pena, són 15 minutets:

I per exemple el país més feliç del món és Costa Rica: els seus ciutadans puntuen molt alt en benestar, però malbaratant molt pocs recursos (no tenen exèrcit, el 80% de la seva energia és renovable, és l’únic país del món on la selva creix…).

Per contra, els països africans o els Estats Units estarien fatal situats. Els primers usen pocs recursos, però els seus ciutadans no tenen benestar. No són feliços. Els nord-americans, en canvi, són qui consumeixen més recursos naturals del món, però els seus ciutadans no són pas més feliços que els costarriquencs.

The way to go, per tant, segons el ponent, Nic Marks, és augmentar la nostra felicitat, però esmerçant-hi com menys recursos millor.

Ja ho dic jo, hem de simplificar la nostra vida! :-)

Oi que de nit quedem envoltats com d’una brillantor blavosa?

La foto és d’aquí

Al llarg de milions d’anys d’evolució, el cos humà, com qualsevol ésser viu, s’ha adaptat als ritmes circadians. Són els ritmes que dicten com es comporta el cos en funció si és de dia o de nit: quan tenim gana, son, quan estem més actius, quan volem descansar, quan segregar certes hormones…

Un exemple d’alteració dels ritmes circadians és el jet lag.

També és sabut que la gent que treballa prolongadament en torns de nit, acaba tenint problemes de salut i de mancances vitamíniques.

Es pensava, fins fa no gaire, que el cos reaccionava a la llum del sol per regular el seu cicle de 24 hores. Però s’ha descobert que no és així, sinó que reacciona a les ones de llum blava que emet el sol.

S’han fet experiments que demostren que, per exemple, si en una oficina s’augmenta l’emissió de llum blava durant el dia, els treballadors estan més contents, rendeixen més i a la nit descansen millor.

La pantalla de l’ordinador està pensada perquè t’hi sentis còmode quan hi treballes. Perxò emet llum blava, per simular la llum del dia.

El problema ve quan treballem, naveguem per internet o mirem pel.lis al nostre ordinador quan ja és fosc, ja que també s’ha demostrat que una exposició prolongada a fonts de llum blava quan és de nit minva la qualitat del son i altera la segregació de certes hormones i funcions corporals nocturnes. En definitiva, fa que el cos funcioni pitjor.

Això al cap dels anys pot acabar sent un problema per als que som “ordinaddictes”.

Navegant pels blogs m’he trobat un programa que automàticament adapta l’emissió de llum blava de la teva pantalla segons l’hora del dia. Automàticament detecta on ets i quina hora és i manté o redueix l’emissió de llum blava.

Es diu f.lux i es baixa i instal.la en un plis (jo he tardat uns 20 segons encara no).

Si algú s’hi anima, ni notareu que està instal.lat, no canvia gens el que veieu però, a la vegada, feu un benefici a la vostra salut!

Fent la meva ronda bloguera diària, he trobat aquest interessantíssim post de Microsiervos. Copio directament:

Matt mencionó cuánto cuesta a la gente ver la TV referenciando a otro artículo en el que el cálculo parte de la premisa de que puede haber cosas más «rentables» que hacer que sentarse cual patata frente a la TV:

Si en EE.UU. el espectador promedio ve unas 4,5 horas de TV al día eso son unas 31,5 horas a la semana, y si valoras tu tiempo a unos 5,85 dólares la hora te está costando unos 800 dólares al mes vegetar delante de la caja tonta.El cálculo aplicado a España sería algo así como que aquí consumimos unas 3 horas y 47 minutos al día de promedio, lo cual son unas 113 horas al mes, que valoradas a unos 5 euros la hora –qué menos– darían la nada despreciable cifra de unos 570 euros mensuales. Como sabiamente dijo Matt:

La vida es cuestión de prioridades.

Per tant, jo que no miro la tele, estic “estalviant” 570€ al mes…

Esclar que tot depèn de en quant valoris el teu temps. Per exemple, si en comptes de mirar la tele anessis a netejar cases (10€/hora), mirar la tele et suposa 1.140€/mes.

I encara mirat des d’una altra perspectiva. Si en comptes de mirtar la tele vas al gimnàs (em costa 80€/mes), a banda de guanyar-hi en salut, estalvies 490€ cada mes!!!

O per exeple, si en comptes de mirar la tele vaig a museus, faig un curs de macramé i un altre de balls de saló amb la meva parella i quedo amb els amics per fer la birreta, estic invertint 570€ cada mes en cultura, hobbies, millorar la meva relació amb la meva parella i socialitzar-me. Què és millor, doncs, vegetar al sofà o gaudir de la vida?

Evidentment tots aquests són càlculs ficticis, perquè bàsicament el que analitza és el “cost d’oportunitat” (quan em costa no fer una altra cosa). Nogensmenys, sí que posen de manifest que amb les 3h 47′ que passem de mitjana davant el televisor podríem fer moltes coses més profitoses i segurament ens ho passaríem més bé!

Vosaltres mireu gaire la tele? Com ompliu el vostre oci?

La gota malaia és un dels sistemes de tortura més efectius que existeixen, i dels aparentment més inofensius.

Es tracta de deixar caure damunt del cap del pres aigua gota a gota. Al començament, una gota d’aigua no li fa res: no fa mal, és ben inofensiva, és res, ínfima. Però al cap de 10 hores de notar damunt el teu crani una gota darrere una altra, s’acaba fent insuportable, insufrible i el pres acaba confessant el que calgui.

El trobo un sistema altament enginyós perquè demostra que, si fas una cosa insignificant, però amb regularitat, al final aconsegueixes objectius aparentment insuperables.

 

Per què començo aquest post parlant de la gota malaia?

 

Doncs perquè sempre tinc una llista immensa de coses que vull fer, i m’hi poso a saco un dia, però al final no aconsegueixo res. O bé de tantes coses que hi ha,  se’m fan una muntanya i m’estresso abans de començar.

El tema és que vull estudiar cantonès, alemany i japonès. A més, la meva profe de reiki m’ha demanat si li puc traduir un llibre de l’anglès. I m’he proposat publicar 5 posts a la setmana. Si em poso rotllo obsessiu amb una sola cosa durant tot un vespre, posa pel cas, acabo cansat, fart i sense ganes de tornar-hi en les properes 30 setmanes, però fent-me mala sang perquè em vaig autodient “Òscar, no has fet X, tampoc no has fet Y. Però que gandul que ets! Ets un improductiu!

Ahir se’m van obrir els ulls.

Vaig veure la solució.

En comptes d’això, és millor dedicar poqueta estona a cada tasca, però fer-les regularment. Per exemple: En compte de pretendre estudiar japo 4 hores seguides un cop a la setmana (se’m farà impossible i ho ajornaré again), proposar-me d’estudiar-ne 1 hora i prou, però 2 cops a la setmana.

I el mateix amb la resta de coses.

Per tant, ahir vaig estudiar una horeta i quart de japonès. Avui en tornaré a fer una miqueta més.

Demà em ficaré també amb el cantonès i l’alemany.

I anar fent.

D’entrada sembla que facis menys. Però estic segur que, al cap de tres mesos, hauré assolit resultats altrament impensables.

(O això espero! :-) )

Últimament li porto donant voltes a, exactament, a què dedicaria el meu temps si no hagués de destinar 10 hores diàries de la meva vida a la feina (i suposant que pogués mantenir, com a mínim, el mateix nivell adquisitiu que ara).

I penso:

- Exercici físic: Cada dia al gimnàs, a fer peses, o a córrer, ioga, steps, etc. També em dedicaria a córrer per la platja -com últimament amb la Dawn portem fent cada diumenge al vespre-, entrenar-me per una marató, etc

- Llegir: m’encanta llegir! I sempre trobo llibres nous per devorar!

- Aprendre idiomes: perfeccionar l’alemany, aprendre més japonès (que no xaponès hehe :-) ), aprendre xinès (cantonès i mandarí), etc. L’alemany, a aquestes alçades, l’aprendria de forma col.lateral, diguéssim: llegint-hi llibres, amb pel.lis, quedant en grups de conversa, o fent escapadetes a Berlín, q sempre està bé

- Quedar més amb amics. Últimament no tinc temps per a res, i tinc molts cafès per fer, sopars per assistir i copes per prendre

- Visitar exposicions: És flipant la d’exposicions, museus, actes culturals i xerrades que t’encantaria anar-hi però no pots perquè… estàs treballant!

- Viure més a poc a poc: gaudir de l’esmorzar, dinar lentament, tirar-te dues hores al súper per fer la compra…

- Meditar: dedicar més temps a la meditació i a entrar en mi mateix, a assolir la pau interior i a explorar tots els nivells de l’ésser.

- Fer algun curs. En els centres cívics en foten un fotimer quasi regalats, però no hi pots anar perquè o estàs treballant o has de fer les coses que no pots fer la resta del dia perquè treballes. M’encantaria fer cursos de dansa contemporània, cuina japonesa, per entendre i apreciar la música clàssica, de windsurf o de submarinisme.

- Passejar: l’art de perdre’t sense voler

- Viatjar: fer escapadetes, passar una temporada a Hong Kong amb la Dawn…

En canvi, coses que faria menys seria consultar compulsivament el mail, menjar xocolata, llevar-me tan d’hora i sortir escopetejat de casa, rebre les radiacions del monitor del despatx durant 9 hores seguides…

Però esclar, la gran pregunta és: i com ho aconsegueixo?

(Pregunta a banda: Per què ens hem de passar 40 anys currant per poder fer això un cop ens jubilem, cansats, cremats i amb la salut perjudicada… de tant treballar?)

Aquesta imatge m’ha aparegut buscant ‘words’ al Gúguel i l’he trobat prou díver.

Xaponès: Restaurant japonès portat per xinesos. Com el 90% dels de BCN! :-)

Navegant pels blogs he trobat les “10 noves paraules per a la vida diària“. Les meves preferides són ‘xaponès’, ‘disneyficació’ i ‘feina de Clark Kent’, q et permet pagar factures però no és el que realment t’agrada.  Quants Clarks Kents que hi ha, pel món!!!

N’hi afegiríeu alguna, de paraula de nova creació?

O potser se n’hauria de dir ‘pàcaging’ o ‘empaquetat’?

Fa un parell de setmanes vam anar amb la Dawn a fer la compra al súper asiàtic. Ens agraden molts aliments que només trobem allà, al del c/ Balmes tocant al Portal de l’Àngel: algues, ramen, fideus xinesos, tofu (en tenen de molt bo i baratíssim), salses de soja variades, etc.

En un dels prestatges hi vaig veure un envàs que em va cridar l’atenció: Dorset Cereals Super High Fibre. Fet de cartró de qualitat, gris fosc amb lletres platejades i carabasses, és una marca anglesa de muesli “de qualitat”: sense sucres afegits, tot ingredients de primera qualitat, sense conservants ni sal ni res. Fets amb cereals integrals rics en fibra.

L’empaquetat està cuidadíssim, és preciós, i realment et transmet la imatge que el que hi ha a dintre és bo. Diguéssim que es correspon al seu cost (uns 5€ per un paquet de 540gr).

Juguen a diferenciar-se de la resta de cereals cuidant l’estètica, anant cap a un target diferent: uns cereals que es defineixen com a “honestos i reals” i que a la web tenen imatges de plantes i regalen kits per muntar-te el teu propi jardinet?

M’encanten els envasos macos. Em dóna plaer mirar les coses estètiques, ben cuidades.

Esclar que, suposo, quan has de vendre coses “de luxe” o més cares i exclusives, la presentació cobra més importància, però crec que sempre, tothom, comprem pels ulls. Com doncs és que hi ha tantíssims envasos lletjos i desagradables? I no només parlo de les marques blanques…

A algú se li acut algun exemple d’envàs d’aliments que trobi especialment maco o visualment atractiu?

Pululant pels meus blogs diaris, m’he trobat un link a un altre blog d’un nutricionista que explica, de forma molt concisa, quina és la millor manera de menjar: quin menjar triar, quina dieta seguir, etc.

El seu consell es resumeix en

“Menja menjar de debò”

O sigui, com menys processat millor. Perquè

- Els esquimals s’alimentaven quasi únicament de greix animal, no tastaven els carbohidrats i estaven ben sans (fins que van començar a tastar la dieta occidental)

- Els massais s’alimentaven bàsicament amb llet, sang i carn de vaca i estaven ben sans

- Alguns pobles japonesos s’alimentaven només de verdures, arròs i una mica de peix i estaven ben sans

Diu que més important que seguir una dieta en concret és que el menjar sigui com menys processat millor. Cito textalment:

 

  • “Food grows and dies. It isn’t created.
  • Food rots, wilts, and becomes generally unappetizing, typically rather quickly.
  • Food doesn’t need an ingredient label (and probably isn’t in a package either).”

Si us ho voleu llegir: Modern Forager “Nutrition 101″

És gairebé un ritual abans d’anar-me’n a dormir escoltar alguna cançó del Youtube mentre faig un solitari, repasso el correu o navego sense rumb per internet durant un quartet d’hora.

Avui li ha tocat el torn al Youtube i a la Rihanna. Sí, em faig pesat. Ja li vaig dedicar un post fa no gaire. I què.

El tema és que ahir vaig engegar la tele i feien el programa aquell de Televisió Espanyola que és com un Operación Triumfo, però per a immigrants. Es diu Babel i és una bona idea però una pèssima execució (sol passar a TVE, un canal sense talent). Hi sortia una noia amb un cos escultural cantant l’Umbrella de la Rihanna. tenia molt bona veu, es movia bé, cantava perfecte i tenia una bona corerografia. Però es feia insuportablement suporífera.

Llavors tot va cobrar sentit. Em va venir al cap una conversa amb el Clay de fa uns quants mesos arran d’un vídeo que m’havia passat l’Irene del Roger Mas, un cantautor català, versionant en plan balada la cançó “Ni una sola palabra” de la Paulina Rubio. Segons ell, la cançó guanyava cantada pel Mas. Era una cançó bona que amb la Paulina -opinava el Clay i jo hi estava totalment en contra, òbviament- es feia interminable.

Em va dir: “Això és el talent. Sabies que la cançó que va fer famosa la Britney Spears, el ‘Baby one more time’ la van oferir primer a les TLC, les del Waterfalls, i la van rebutjar? I a la Britney Spears la va fer famosa.”

Doncs el mateix amb la Rihanna. Pot cantar l’Umbrella o el Don’t stop the music i donar-te un subidon d’energia, mentre que una altra cantant, igual de guapa i amb igual bona veu i amb la mateixa música la fa soporífera. Sí, la Rihanna, igual que la Britney Spears, té talent.

Per què la majoria d’aspirants a estrelles d’Operación Triumfo, tot i guanyar edicions o ser el focus d’atenció mediàtica, no deixen de ser uns mediocres amb ganes, veu i imatge, però uns mediocres al cap i a la fi?

Talent.

És el que diferencia no el bo del dolent, sinó l’excel·lent del sublim.

Qui parla de la música parla de l’art, de qualsevol bé de consum o de qualsevol tret de la personalitat subjecte a la valoració del mercat.

I en un món on tenim de tot i cada cop som més exigents, allò que és menys que sublim és mediocre.

(El que encara hem de descobrir és que tots tenim talent. Pot ser per entretenir les masses o fer riure els amics. Només ens cal confiar en nosaltres i deixar-lo brillar)

Follow

Get every new post delivered to your Inbox.