El nou profe ens va fotent mini controls de tant en tant per assegurar-se que aprenem. Ens va fotent prèssing, diguéssim. Ho trobo bé, de fet ja li vam demanar que ens fotés canya, o sigui que ara no me’n queixaré pas!

De moment els controls són per repassar tota la matèria que ja vam fer el curs passat. De totes maneres, he de mirar-m’ho.

Abans de marxar a Hong Kong ja ens va avisar que avui hi havia examen. Em vaig emportar els llibres de viatge i tot, pensant que així m’hi aplicaria i estudiaria.

Però ofcors, sabeu quan he començat a repassar-m’ho? Avui al matí: M’he llevat mitja hora abans, m’he fet un full resum del que m’he d’estudiar, i ala: a llegir-m’ho al metro, ara mentres dinava… i a la tarda pel carrer de camí cap a classe.

En fi. És el que hi ha. Suposo que com que tota la vida m’ha funcionat això d’estudiar a última hora, ara no ho canviaràs pas, oi??

Els japonès és una llengua complexa, perquè fa servir tres “alfabets” diferents. És com si en català féssim servir l’alfabet llatí, el cirílic i els símbols xinesos… a la vegada i de forma barrejada! Crrrrrazy!

Per una banda hi ha el hiragana i katakana. Són alfabets silàbics. És com el nostre alfabet, diguéssim, amb la peculiaritat que cada lletra, en comptes de representar un so, representa una sílaba, però no té més complicacions. Tant el hiragana com el katakana es fan servir per als mateixos sons, però l’un és per paraules japoneses i l’altre (katakana) és per onomatopeies, noms de plantes i paraules d’origen estranger.

Però després hi ha els kanjis. Són un món a part. Els japonesos van importar els ideogrames xinesos, en què cada grafia representa no pas un so, sinó una idea.

En xinès no hi ha més problema que la complexitat inherents a aprendre’t 20.000 símbols diferents. És molt, però és superable amb temps i perquè estan compostos d’una arrel (radical), que ja orienta sobre la temàtica de l’ideograma. En xinès, a cada ideograma li correspon una pronunciació. Una i prou. Per tant, si et saps els símbols, pots llegir què diuen fàcilment i, a l’inversa, és fàcil posar per escrit el que sents.

Però en japonès no. Cada ideograma -o kanji, com se n’anomena en japo- pot tenir una, o dues, o tres o unes quantes pronúncies diferents. El motiu és que quan van importar el kanji des de la Xina, també van importar-ne la pronunciació, que amb els segles han anat japonitzant. però a la vegada també van mantenir aquest kanji per representar paraules “en japonès”.

Molts d’ells, doncs, tenen unes quantes pronunciacions “japoneses” i unes quantes de “xineses”. I és complicat saber quan toca quina:

- 人 significa “persona” (de fet, son les dues cames d’una persona) i es pot pronunciar “hito”, “nin”, “jin”, etc

- 二 significa “dos” i es pot pronunciar “ni”, “futsu”, “ji”, “ha”, “futa” segons el context. Si ho apliquéssim en català, tot el que significa “dos” s’escriuria 二 i seria segons cada context que sabríem com tocaria pronunciar-ho: dos, bi-, duo, di-, bis,…

En la majoria de paraules, la seva arrel s’escriu en kanji; les terminacions en hiragana; i el katakana, com he dit anteriorment, es reserva per onomatopeies, paraules estrangeres, etc.

Per aprendre’t els kanjis et pots tornar mico i el sistema d’aprenentatge és mica a mica (perdoneu la broma )

Quan comences amb el japo tot està escrit en hiragana i katakana, però mica a mica et fan anar aprenent nous kanjis. D’obligatoris que tots els japonesos s’han de saber quan acaben la secundària n’hi ha uns 2.500.

Si algú en té ganes, hi ha una web súper útil per aprendre’t els kanjis: Es diu Read The Kanji i et permet anar aprenent nous kanjis de manera progressiva, avançant mica a mica. T’ofereix estadístiques, pistes, etc. 

Evidentment, si algú teniu ganes d’aprendre japo, l’hi més que recomano. Però si algú té ganes de fer exercicis mentals, també el pot fer servir. En el fons, és com un sudoku: has de recordar certs símbols i com es pronuncien donats una sèrie de contextos. 

Què, li fem una ullada?