La setmana passada va ser diguem que monotemàtica: BAFF, BAFF i BAFF. Gairebé cada dia vaig anar a veure alguna pel.li del Festival de Cinema Asiàtic de Barcelona. Algunes pel.lis les vaig anar a veure amb el Jaime, i algunes altres amb la Gemma. Curiosament, tot i que el festival mostra pel.lis de tot l’Àsia que no solen arribar als circuits occidentals, i que el país convidat de l’any era Hong-Kong [debat a banda: acceptem HK com a país independent? com era la frase aquella, post-devolució a la Xina de "un país dos sistemes"...?], totes les pel.lis que vaig acabar veient van ser de…

…el Japó, corrrrrrrecteeee!!! ho sé, lo meu es una obsessió.

- All About Lily Chou-Chou: depriment i desconcertant pel.li sobre el jovent japonès. Forçadament llarga. Una mala elecció, hagués pogut escollir una pel.li millor. Un 5/10

- Vortex and others– 5 short works: 5 curts del director Yoshihiro Itou. Eren curts curiosos, amb un puntillo sàdic i surreal, del tipus: una noia sense braços i que depèn dels altes per a tot, coneix un home amb els dos braços enguixats. Aquest home és un “manetes” i ella li encarrega que li munti un “suïcidi per a dos”. S’enrotllen i ell li dóna les gràcies. Això fa que ella decideixi anul.lar el suïcidi, però ja és massa tard… Hi vaig disfrutar. 7,5/10

- A permanent part-timer in distress: La típica història d’un mileurista (noi acaba la carrera, no troba feina de lo seu, i acaba treballant en una cadena de muntatge amb contractes temporals, cobrant una misèria i sense futur) però al Japó. A part de fer venir el somriure sorneguer de “en todas partes cuecen habas” als llavis de més d’un, mostra com els canvis socials dels últims anys han provocat que s’hagi acabat la feina per tota la vida al Japó. Per una banda, el joves ja no volen currar esclavitzats 16h al dia per una megaempresa i volen elegir el seu futur (es trenca el vincle persona-empresa, heredat de les èpoques feudals, i que és tota una estructura social). Per altra banda, el govern ha flexibilitzat les polítiques d’ocupació, permetent l’ús d’ETTs i contractes temporals sense cap tipus de benefici social. Tot això, mostrat en primera persona per un mileurista que explicava la seva vida a la seva vídeocàmera. Molt bo, 8/10

- Sad Vacations: història culebrònica d’un fugitiu de la justícia que es retroba amb la mare que el va abandonar quan era petit. Descobreix q està re-casada i té un altre fill i decideix desfermar tot l’odi que sent i destrossar-li la vida. Li destrossa el negoci, li mata el fill (el seu germanastre), acaba a la garjola, prenya a la seva nòvia i, al final… tot és ben sorprenent. Passes d’una pel.li de cine negre amb yakuza incorporada, a un final propi del realisme màgic llatinoamericà. Curiosa, si més no. 7/10

- Shara: maquíssima pel.li situada en el Japó més tradicional. Com a rerefons, un nen se sent culpable que el seu germà hagués desaparegut 10 anys enrere. I et va mostrant la vida en un poblet, que munta la seva festa major, i la família d’aquest noi que esperen un altre fill. Pel.li preciosa, pseudocostumista, amb un argument ben senzill, però amb els detalls molt ben treballats i uns actors brillants. 9/10

- A Gentle Breeze in the Village: en un poblet, arriba un noi nou de Tòquio a l’escola rural i revoluciona el galliner. Basada en un còmic japonès per noies, és tendra, fa riure, fa emocionar-te i està molt ben dirigida i interpretada. Per passar molt bé l’estona i sortir amb un somriure als llavis. 9-9,5/10

Algunes pel.lis, per calendari, va ser impossible veure-les (“My life as Mr McDull”, “Bare-assed Japan”, etc). Serà qüestió de fer servir la mula. També la faré servir per baixar-me les que m’han agradat més, i més pel.lis dels directors de “Shara” i “A gentle breeze…”

De tant en tant, m’emocionava quan hi havia alguna paraula que entenia a les pel.lis!!! Però en general pensava “buffffff el que et queda encara per aprendre!!!!”. Però d’això es tracta. L’única forma d’aprendre una llengua és submergir-te en la seva cultura: llibres, pel.lis, etc. Has d’aprendre l’idioma en entorns reals, i aprendre com és la seva cultura per saber com pensen. Aquesta ées la clau. Esclar que amb l’anglès és més fàcil que amb el japo, però això el fa encara més interessant!