Archives for category: Llistes

Us en recodeu, oi, d’aquest acudit? hehehe :-D

Aquest cap de setmana hem vist tres “pinícul.les”

  1. Precious: Molt bona, explica una història súper dramàtica i molt potent. Com que ja anava advertit sobre el dramatisme de la pel.li, em va frapar menys, però tot i així se’m van escapar alguns crits incontrolables. Molt ben actuada, fins i tot per la Mariah Carey… Paperassos els de la Precious i el de la cabrona de sa mare. També el de la mestra, tot i que, opino, van triar una actriu massa guapa pel paper. Un 8.75/10
  2. The Princess and the Frog (Tiana y el Sapo): Bufffffff mira que el tràiler que havíem vist semblava indicar una pel.li de la Disney però més fresca, divertida i amb (atenció!!!!) una princesa negra (seguint la moda Obama). Res d’això! Vull dir: sí, la princesa és negra, però la pel.lícula és tan previsible i avorrida, que la vam deixar a mitges! 2/10
  3. The Road: La imatge és bona, la BSO és bona, el Viggo ho fa molt bé, però al cap d’una estona acabes odiant el puto nen fleuma i figaflor. Que el món s’ha acabat, que has de sobreviure sigui com sigui! No et queixis per tot, tros de bleda!!! De la mateixa temàtica, “28 días después” és moooooooolt millor! 5/10

Trobada aquí mentre buscava “cap de setmana”.

Què faré aquest capde?

Divendres vespre:

Segurament veurem una pel.li. De fet, tenim una llarga llista de pel.lis que volem veure:

  • Precious
  • A single Man (La Dawn està enamorada del Colin Firth, i el cert és que el trailer de la pel.li pinta súuuper bé)
  • The Road: mira que el llibre del Kerouac em feia mandra… Però ahir mentre esperava el bus la vaig veure anunciada a la marquesina i avui toooots els diaris es desprenien en elogis cap a aquesta pel.li. Així que sucumbirem, ves!
  • Infamous Basterds

Dissabte:

Al matí aniré a gimnàs. He començat una nova rutina per augmentar massa muscular. En un altre post ja us l’explicaré. De moment l’únic que puc dir és que avui ha sigut el primer dia i estic totalment cruixit!

També m’he d’acostar a Granollers a recollir el dorsal i l’acreditació de la mitja marató que hi corro diumenge. Suposo que quedarem amb l’Ana i el Ferran, que també hi corren, per fer el cafè i passejar per la Plaça Porxada.

Al vespre espero que també de tranquis, perquè diumenge em toca matinar. Que la cursa comença a les 10.45, però entre metro i tren tinc ben bé 1 horeta fins a Granollers! O sigui que veurem possiblement alguna altra pel.li de la llista.

Diumenge:

Mitja marató de Granollers al matí. A la tarda, quedar amb la colla per berenar i explicar que tal per Berlín mentre ens fotem una xocolata amb melindros o un cafè amb un bon tros de pastís?

Amb la Dawn ens encanta veure pel.lis al sofà de casa. L’avantatge d’internet és que les podem veure abans que s’estrenin, com és el cas d’algunes que hem vist últimament…

Up in the Air

El Clooney (What else?) treballa acomiadant gent. El contracten empreses en què els jefes no s’atreveixen o no volen acomiadar ells directament els seus empleats. Es passa el dia amunt i avall i la seva missió és acumular 10.000.000 milles en la seva tarja de viatger frequent.

Els plans se li trastoquen quan coneix una altra executiva com ell i quan la seva empresa contracta una jove que repensa la forma de traballar i vol acabar amb els acomiadaments presencials. Vol implantar els acomiadaments per videoconferència, amb la qual cosa al Clooney se li acabaria el viatjar…

Entretinguda. 6,5/10

Invictus

El Morgan Freeman fa de Nelson Mandela. A un any que Sud Àfrica organitzi els mundials de rugby, s’adona que els sud-africans negres odien l’equip, ja que el veuen com una herència de l’explotació blanca de l’apartheid. La seva feina serà que els jugadors de la selecció nacional de rugby -gairebé tots ells blanquets- siguin vistos com a herois nacionals per tots els ciutadnas del país i, a més, acabin guanyant el campionat.

Matt Damon fa de captà de la selecció de rugby.

Fa gràcia sentir actors nord-americans parlar amb marcat accent sudafricà!

La pel.li està basada en un llibre de John Carlin, basat en fets reals i podria donar més de si… La història és bona i et deixa amb ganes de llegir el llibre i saber-ne més, de la història recent de Sud Àfrica. Els actors són uns actorassos, sobretot el Freeman, però és d’aquestes pel.lis que prometen i al final no donen. 6/10

All about Steve

El cert és que la Sandra Bullock m’encanta. La trobo una actriu fenomenal. Feia moltíssim que no reia tant com ahir a la nit amb aquesta comedieta per passar l’estona.  La bullock és una excèntrica escriptora de mots encreuats d’un diari local que decideix perseguir el noi que acaba de conèixer en una cita a cegues.

Delirant. Tronxant. 8/10

The Proposal

La Sandra Bullock és una executiva odiosa canadenca que s’ha de casar amb el seu secretari per renovar el seu visat. Tensió, drama i… final feliç. Pel.lícula anodina de diumenge a la tarda a la que la Bullock li dóna un toc especial i la fa entretinguda. 6,5/10

Gran Torino

Una pel.liculassa del Clint Eastwood, que demostra que es pot fer cinema genial fent un cop i un altre de Harry el Sucio. Aquest cop, fa de detestable veí odiós i odiat per veïns i família que, al final, acaba ajudant una família d’immigrants a desfer-se de les màfies que els xuclen la sang. Molt ben feta. 8.5/10

En el període des de l’1 de juliol fins al dia d’avui, he llegit els següents llibres (per ordre cronològic):

  1. “Millenium III: La reina al palau dels corrents d’aire” d’Stieg Larsson: últim llibre de la trilogia i el meu segon preferit (el primer és el millor). Conclou la intriga i et deixa amb final feliç. El considero imprescindible, pel fenòmen que ha suposat, tot i que en qualitat literària podria ser molt millor. Em va venir ganes de tornar a visitar Estocolm, perxò. Un 7/10
  2. Mr. China“, de Tim Clissold: apassionant relat de com, a principis dels no-finals dels 80, la Xina es va començar a obrir a l’entrada d’inversors estrangers. Venien a la Xina caregats de peles i pensant-se que hi imperaria la llei i que tot seria com a Occident però amb tocs exòtics, i els van aixecar la camisa. 9/10
  3. The False Economy“, d’Alan Beattie: un d’aquests llibres que s’han fet famosos per explicar que les coses no són el que semblen, tipus “El món és pla” o “Freakonomics” o l’”Economista encobert”. Explica per què la corrupció no és tan dolenta com això, o si hi ha algun fet innat en que alguns països o zones del món sempre estiguin més desenvolupades que d’altres. Està bé, però podria estar millor. 7,10/10
  4. The White Tiger“, d’Aravind Adiga. Ple d’ironia, explica des del punt de vista d’un arribista nascut entre les castes més baixes de la Índia, com funciona el país a base de corrupció, brutícia, ignorància i la llei del més fort. L’Ana de l’oficina me n’havia parlat, n’havia llegit ressenyes i me n’esperava més. Malgrat haver guanyat el Booker Prize, fluixeja de tant en tant. Un 6,5/10
  5. El primer assalt“, de Lluïsa Forrellad. Aquesta senyora em té el cor robat. Per començar, és sabadellenca (vinga, va, millora-ho!), va guanyar el 1953 el primer Premio Nadal amb “Siempre en Capilla” quan només tenia 26 anys, amb el premi es va comprar una torre a Bellaterra i amb els drets d’autor ha pogut viure de gorra la resta de la seva vida. Ara fa 3 anys, als 79 anys, es va destapar i va dir que, com que el temps se li acabava, volia veure publicades una sèrie de novel·les que tenia escrites i guardades en un calaix. La primera d’elles va ser la fantàstica “Foc Latent“, va venir seguida el 2008 de la pitjor “Retorn amarg” i ara el 2009 publica la molt bona “El primer assalt”. He vist que defineixen el seu estil com a ‘romanticisme tardà’. De vegades voreja el culebrón, però el seu domini de l’idioma, la seva riquesa lèxica i la seva capacitat, del tot inusual,  d’escriure i descriure fets, pensaments i ambients fan que t’hi quedis encisat i bocabadat. Aquesta autora és, per a mi, un MUST READ absolut. Un 9,25/10
  6. Salmon Fishing in Yemen“, de Paul Torday: un d’aquests llibres famosillos. Està prou bé. A trossos fa riure, i és una bona història. Narra el projecte esbojarrat d’un xeic àrab per fer possible la pesca del salmó al bell mig del desert iemení. 7,5/10
  7. Gomorra“, de Roberto Saviano: espessa, densa i difícil de llegir crònica de l’al·lucinant Sud d’Itàlia, dominat per la camorra i ple de crim, pobresa, atur, drogues i inseguretat, però q a la vegada és un motor econòmic i comercial (de tot tipus de béns i substàncies) de primer ordre. Per llegir i pensar:  i això és a Europa! Per la valentia d’escriure-ho, i l’exhaustivitat, un 7/10
  8. Todo bajo el cielo“, de Matilde Asensi: aquesta valenciana ha tret un fotimer de llibres, i el meu pare els té tots. Em va deixar aquest, que és una historieta d’aventures per passar l’estona, ambientada a la Xina de primers s.XX. Fàcil de llegir i perfecte per les vacances a la platja entre sudoku, banyadeta i partit de pales a la sorra. Un 7,25/10
  9. A Most Wanted Man“, de John LeCarre: clàssic autor d’espies, amb la seva darrera novel·la del gènere, aquest cop a Hamburg, amb serveis secrets perseguint islamistes a cop de realpolitik. Com totes les que n’he llegit, té un to suaument trist, de desengany i de “quina merda de món on vivim”. Un 7,75/10
  10. A Short History of Tractors in Ukranian“, de Marina Lewycka: no en puc dir encara gaire res perquè en porto llegit només el 40%. De moment, divertit. Em parteixo de riure. ??/10

Quins llibres heu llegit vosaltres aquest estiu? N’heu llegit algun de la meva llista? Què n’opineu?

Quin llibre us ha entusiasmat i em suggeriu?

Aquest estiu he vist les següents pel·lis:

- El primer dia de la resta de la teva vida: Comedieta francesa que vam anar a veure una mica perquè sí, perquè veníem de passar el dia a Vacarisses i ens va picar d’anar al cine, i a l’Irene i l’Àlex els feia gràcia aquesta. Mostra el pas del temps i com canvien les persones en el si d’una “familie” francesa. Bona música a la banda sonora. Un 7,5, apa!

- Coco Chanel: La vam veure amb la Dawn a Hong Kong. A mi em va agradar. A ella no tant. Un 6,5

- 3 díes amb la família: Pel.li catalana d’una directora novella, Mar Coll, que em va sorprendre més que positivament. Retrata a una família típica catalana (em recorda la meva… ups!) quan es mor el patriarca. Magistralment interpretada per Nausicaa Bonnín i l’Eduard Fernández. Molt i molt bona. Un 9,5 fregant el 10.

- The Visitor: Me’n vaig assabentar llegint al diari que era un èxit inesperat i que l’afluència de públic havia fet que aquesta obra nord-americana sobre la immigració il.legal, portés més de dos mesos a cartellera. Hi vam anar la setmana passada amb l’Ester i és tendra i maca, a banda de reunir actors genials. Una mica previsible, trobo, perxò. Un 7, 25

- Ponyo al penya-segat: No es pas nova, però feia temps que tenia pendent aquesta pel.li d’animació japonesa de Hayao Miyazaki, l’autor d’altres obres mestres com Porco Rosso, El castell encantat, Los viajes de Chihiro, La princesa Mononoke, etc. Va millorant amb le temps, trobo, i Ponyo l’he trobat genial: sentimental sense ser sentimentaloide, podríem dir que és la versió japonesa -i millorada (menys culebrònica)- de La sirenita. I jo estic per fundar el club de fans de la Ponyo!!!! També un 9,5

En resum, sense miraments, recomano una pel.li made in casa nostra (3 dies amb la família) i una altra del país del sol naixent, Ponyo. Porque yo ponyo y no saquio (doleeeeeeent, ho séeee)

Llegeixo a l’Avui (sí, ara des que sóc independentista el llegeixo) que els autors més venuts per St Jordi 2009 han estat:

  1. Stieg Larsson amb Els homes que no estimaven les dones, i La noia que somiava amb un llumí…
  2. Gaspar Hernández amb El Silenci
  3.  Carles Casajuana amb L’últim home que parlava català
  4. Javier Cercas amb Anatomía de un instante

M’he llegit els dos llibres del Larsson i el del Gaspar Hernández. Els del Larsson m’encanten, perquè t’atrapen des de la pàgina u. El de l’Hernández… me’l vaig comprar per la temàtica (meditació, medicines alternatives, etc) però em va decebre.

Em sembla però que sóc representatiu de les tendències majoritàries. Potser si m’oferís a les empreses d’estudis de mercat em podria treure un sobresou…? (“Yes, I am the Mainstream Man. Faig i m’agrada al que al barceloní mitjà”… que trist, oi?)

nadal-081

Aquesta és la foto oficial del Nadal dels Visús-Chan i que l’Hola, Lecturas, 10 Minutos i d’altres mitjans han publicat aquesta setmana juntament amb la felicitació oficial del Photoshop de la Casa Reial.

En primer lloc, voldria donar-vos les gràcies a tothom que m’heu felicitat el nadal. Espero que hagueu passat unes festes molt molt bones! (I que no us hagueu atiborrat gaire hehehehe)

Nosaltres vam passar una nit de nadal íntima: vam sopar fora i, en tornar, el tió ens havia cagat un munt de regals preciosos!!!

Per arrodonir la nit, vam acabar veient la Pesadilla antes de Navidad del Tim Burton.

El dia de Nadal el vam passar a casa els meus avis: escudella amb carn d’olla de la bona, ànec amb salsa d’avellanes, turrons, polvorons,…

Com a novetat de l’any, els galets eren de pasta fresca, comprats a una botiga del centre de Sabadell on es fan ells la pasta fresca i eren boníssims (però massa petits!!!). El meu avi va beure més del compte i ma tia, que havia anunciat, en començar el dinar “avui em penso entrompar!”, va acabar decebuda després de fotre’s ella sola dues ampolles de cava perquè no li havia pujat gaire… I la Dawn, ma germana i jo, que ens limitàvem a beure aigua, ens ho miràvem al.lucinats.

A casa els meus avis el Papà Noel ens havia deixat encara més regals i ens vam passar una bona estona obrint-los i rient.

Per St. Esteve vam anar a dinar a casa el meu pare i el Sr. Papà Noel hi havia deixat més regals encara. Els vam obrir i vam començar a dinar canalons molt bons de la mare de la Maria Rosa i xai rostit.

Al vespre, teníem amic invisible amb els amics de Sabadell a casa la Rosa i el Sabés. Vam sopar pinya amb pernil (que va ser bastant benvinguda després dels copiosos àpats anteriors) i vam fer tot de jocs per entregar-nos els regals. La regla d’aquest any era que no podien sobrepassar els 8€. Tots van ser molt xulos.

El dia 27 vam tenir sopar a casa el Xavier i, altra vegada, el Papà Noel hi havia deixat més presents per a tothom.

Alguns dels meus regals d’aquest any:

- Una Rana Gustavo gegant molt riallera!

- Nintendo DS: per fi podré jugar la joc de kanjis que em vaig comprar fa uns mesos!

- Els homes que no estimaven els dones, d’Stieg Larsson. Me l’acabo d’acabar. Totalment addictiu! Estic desitjant començar-ne ja la segona part!!!

- Botxan, llibre clàssic japo de principis dels 1900 i que ara han editat per primer cop en català i en castellà

- Una novel.la policíaca en alemany per practicar (Auto-Papà Noel)

- Una selecció de tes de Nadal

- Perfum fantàstic Paco Rabanne. Quina bona olor que faréa partir d’ara! Ja no caldrà que em dutxi tan sovint!! hehe :-)

I dit això, avui és cap d’any. El celebrarem plegats amb els de BCN i la Dawn a casa d’una amiga d’ella. Ja us explicaré què tal ha anat. 

Aprofito per anunciar que, com cada any, un dels meus propers posts portarà la llista de “resolucions per l’any nou”. I n’hi haurà de sorprenents hehehe ;-)

Últimament li porto donant voltes a, exactament, a què dedicaria el meu temps si no hagués de destinar 10 hores diàries de la meva vida a la feina (i suposant que pogués mantenir, com a mínim, el mateix nivell adquisitiu que ara).

I penso:

- Exercici físic: Cada dia al gimnàs, a fer peses, o a córrer, ioga, steps, etc. També em dedicaria a córrer per la platja -com últimament amb la Dawn portem fent cada diumenge al vespre-, entrenar-me per una marató, etc

- Llegir: m’encanta llegir! I sempre trobo llibres nous per devorar!

- Aprendre idiomes: perfeccionar l’alemany, aprendre més japonès (que no xaponès hehe :-) ), aprendre xinès (cantonès i mandarí), etc. L’alemany, a aquestes alçades, l’aprendria de forma col.lateral, diguéssim: llegint-hi llibres, amb pel.lis, quedant en grups de conversa, o fent escapadetes a Berlín, q sempre està bé

- Quedar més amb amics. Últimament no tinc temps per a res, i tinc molts cafès per fer, sopars per assistir i copes per prendre

- Visitar exposicions: És flipant la d’exposicions, museus, actes culturals i xerrades que t’encantaria anar-hi però no pots perquè… estàs treballant!

- Viure més a poc a poc: gaudir de l’esmorzar, dinar lentament, tirar-te dues hores al súper per fer la compra…

- Meditar: dedicar més temps a la meditació i a entrar en mi mateix, a assolir la pau interior i a explorar tots els nivells de l’ésser.

- Fer algun curs. En els centres cívics en foten un fotimer quasi regalats, però no hi pots anar perquè o estàs treballant o has de fer les coses que no pots fer la resta del dia perquè treballes. M’encantaria fer cursos de dansa contemporània, cuina japonesa, per entendre i apreciar la música clàssica, de windsurf o de submarinisme.

- Passejar: l’art de perdre’t sense voler

- Viatjar: fer escapadetes, passar una temporada a Hong Kong amb la Dawn…

En canvi, coses que faria menys seria consultar compulsivament el mail, menjar xocolata, llevar-me tan d’hora i sortir escopetejat de casa, rebre les radiacions del monitor del despatx durant 9 hores seguides…

Però esclar, la gran pregunta és: i com ho aconsegueixo?

(Pregunta a banda: Per què ens hem de passar 40 anys currant per poder fer això un cop ens jubilem, cansats, cremats i amb la salut perjudicada… de tant treballar?)

Sóc un ionki de Google. Faig servir:

- Google, el buscador

- Google Reader: per llegir blogs via RSS

- Gmail: el millor. Àgil, fàcil, el sistema d’etiquetes és fantàstic. Té una capacitat d’emmagatzematge virutalment il.limitada. ah! I el seu antispam és millor que el de l’oficina!! (De fet, un projecte que tenim a mig termini és migrar el correu des d’un servidor propi apache a Gmail Corporate: 50€/ any per compte corrent i ho tens tot, millor i disponible arreu.

- Google Calendar (GCal, com està de moda dir-n’hi): Flipantment bo. M’agrada molt, més que el de l’Outlook o el del Thunderbird que ara tinc com a client de correu a l’ofi. M’encanta el sistema de “capes” de calendaris, que pots fer servir per diferents temes (feina, personal, gimnàs, etc) i compartir amb diferent grups de gents o assignar diferents nivells de privacitat

- Google Docs: encara una mica verd, però bona idea: eines tipus Office per internet. Pots crear documents, accedir-hi des de qualsevol ordinador i, si vols, compartir-los amb d’altra gent. Però els documents tenen una aparença molt primitiva, és poc flexible en quines formes pots donar als documents…

- Google Talk: el Messenger de Google. Com Docs, una mica primitiu, comparat. Però a favor seu, molesta menys que el Messenger.

- Google Video: eina de Google per veure vídeos online, ja siguin de YouTube o del sistema d’emmagatzematge online de vídeos que sigui. M’agrada. (Ara, mentre escric, estic escoltant un vídeo del Deepak Chopra a Google Video)

L’única eina que he provat i no faig servir de Google és Blogger. El meu blog va néixer allà, però prefereixo WordPress.

En resum, la majoria d’eines de Google suposen una rere l’altra un reforçament del paper d’internet per a totes les activitats de l’ordinador: Passar dels PCs com a terminals “autosuficients” (Microsoft Windows amb la tira de programes instal.lats: Outlook, Office, etc) a PCs “in the cloud”. Tota l’activitat clau roman a internet (el núvol) i Google hi té una gran oportunitat: ofereix serveis que s’estan a internet, accessibles per l’usuari sigui on sigui i des de qualsevol tipus de terminal (portàtil, sobretaula, mòbil, PDA…).

Aquesta és l’estratègia de Google, ser els primers a oferir bons serveis “in the cloud”. I, què vols que et digui, em fan la vida més fàcil i ‘I’m loving it’, com dirien els de McDonald’s.

Als mitjans de comunicació els encanta espantar la gent. Esclar que també es podria fer la reflexió inversa: a la gent li encanten les informacions tremendistes de guerres, atemptats, desgràcies, malalties i crisis.

I ara ens han pseudofabricat una crisi econòmica.

Però jo no conec ningú que s’hagi quedat sense feina per “la crisi”. Sí, el preu del menjar s’ha apujat, i també la benzina. Però últimament el barril brent està baixant i el preu del gra també. No serà que els intermediaris especulen aprofitant-se que “com que hi ha crisi” la gent està diposada a pagar més?

Tot això ho dic perquè els restaurants segueixen estant plens igual i se’n segeuixen obrint de nous. les botigues segueixen a tope i ara per vacances, tothom se’n va porai.

I quan dic “porai” vull dir:

- Nosaltres (Irene, Àlex, Sebas i jo) marxem a Austràlia un mes

- El Monter i la Núria a Xile 3 setmanes

- L’Ana de l’oficina 10 dies al Carib

- El Benet i la Marga 10 dies a Egipte

- La Tònia de japo 15 dies a Polònia a veure bisonts europeus (hi ha gustos per a tot) :-)

- L’Isaac està a Colòmbia

- Un col.lega del gimnàs també se’n va a Colòmbia

- L’Adri de l’oficina se’n nirà un mes al Perú a finals d’any

- La nòvia (catalana) de l’Atsushi se’n va 3 setmanes a Tailàndia

- La Laura Rodríguez un mes a la Índia…

I això que hi ha crisi!!!

Quan la gent s’hagi d’aconformar fent una setmaneta de càmping a Platja d’Aro no sé què passarà!

De fet, les úniques persones que conec que no se’n van híper lluny són la Rosa i el Sabés, i el Clay i la Meritxell, en tots dos casos perquè o estan a punt o acaben de ser pares i esclar, no pot ser.

Follow

Get every new post delivered to your Inbox.