Archives for category: Minimalisme

Com més voltes li dono, menys sentit li trobo. Vivim en una societat malalta (no em refereixo només a Espanya i les acampades “indignades”). Una societat en què cal passar mitja vida treballant per comprar coses que, en el 90% dels casos no necessitem… no va bé.

De fet, les necessitats vitals que cal pagar són ben poques i barates: un lloc on viure, aigua, energia, menjar, roba per protegir-nos, educació i cultura. Fins i tot, si volguessis, bona part d’aquests béns es poden obtenir gratuïtament o amb una inversió inicial ben baixa: amb el teu propi hortet, roba de segona mà de Càritas o Humana, llibres de la biblioteca…

Porto prop d’un any donant-li voltes a com simplificar la meva vida. Els que em veniu llegint prou que ho sabeu.

Una via per simplificar la vida és reduir les despeses. Eliminar allò superflu per

a) sortir de l’espiral consumista

b) gaudir més d’estar amb un mateix, amb la família i amics

c) estalviar

Estalviar per què? Per tenir un coixí per, més endavant, poder agafar-te un temps sabàtic, plantejar-te un canvi de carrera, passar a treballar menys hores sense patir per arribar a final de mes, per invertir, etc. Ja ho veurem.

Sóc conscient que, possiblement, tingui uns ingressos per damunt de la mitjana. El 60% de la humanitat viu amb menys de 2 dòlars al dia i, fins i tot a Europa, hi ha molta gent que les passa magres. Jo em dono el luxe de “fer-me el pobre”.

Tant és. Igualment he posat en marxa una sèrie d’estratègies de reducció de costos:

  • Vam venir a viure a Sabadell precisament per reduir costos: llogant el meu pis i vivint en el pis del meu pare de Sabadell (pel qual paguem lloguer, no us penséssiu)
  • Reduint el consum de béns culturals: pel.lis, sèries i informació, gratis d’internet; els llibres, molts de la biblio, d’altres descarregats d’internet i uns pocs, comprats
  • He reduït moltíssim la roba que tinc i que compro
  • No tinc vicis: ni fumo, ni bec alcohol, ni m’agrada el joc o la quiniela…
  • Reduir el consum d’energies i aigua fent el que tots sabem però no sempre fem: tancar l’aixeta quan ens respatllem les dents, apagar el llum quan sortim d’una habitació…
  • No tenim cotxe. Tard o d’hora això canviarà, perquè amb fills necesitarem cotxe, però veurem quines opcions tenim. Una que se m’acut: pagar-li al meu avi per fer servir, quan calgui, el seu cotxe, que té en perfecte estat però mort de fàstic al garatge. Per què comprar (i malbaratar recursos) qua n’hi ha prou amb optimitzar l’ús d’una cosa ja existent?
  • Sent conscient de les conseqüències a llarg termini de les meves accions
  • Maximitzant el benefici dels impostos pagats: si tenim metge gratis ni em plantejo pagar una mútua. Si tenim educació pública, ni em plantejo portar el Cèdric en una concertada: només cal buscar una escola pública que estigui bé.
  • Ara estic pagant acadèmia d’alemany i profe de japonès. Em plantejo, per al curs que ve, tendir a “hobbies gratuïts”. Per exemple, tinc prou nivell d’alemany per, si sóc prou proactiu, assolir el nivell necessari per entendre pel.lis o novel.les per mi sol. Només em cal organitzar-me i força de voluntat.

Hi ha una cosa en què no escatimem: amb el menjar. Podríem reduir la nostra despesa moltíssim, però de moment no ho fem.

Però sabeu què és el més curiós? Que vas reduint vas reduint, però no trobes a faltar res. Al contrari!

C.K. Koay a flickr

Com sabeu, em dedico a vendre software. Dos dels aplicatius de software que tenim són els millors (i més cars) del seu mercat: l’un, és una eina educativa perquè els professors controlin els ordinadors dels seus alumnes durant la classe: poden veure’n la pantalla, restringir-los l’accés a internet, mostrar la seva pantalla, enviar-los treballs i auto-recollir-los, etc. És una virgueria, però sol ser massa car per les escoles públiques. El nostre millor mercat són els col·legis privats (no concertats: privats privats).

Fa un temps que estem repensant tota l’estratègia de màrqueting nostra: refent les webs, les comunicacions amb clients, el cicle de vendes, etc.  I crec que per a aquests dos productes que són els millors de la seva gamma, hem de definir una nova estratègia de marketing. Els hem de marquetejar com a ítems de luxe: productes aspiracionals que, per exemple, només estan a l’abast dels col·les privats més selectes… amb la idea que la percepció de luxe s’acabi trasvassant cap avall de la piràmide: les escoles concertades que vulguin destacar-se per la qualitat “hagin de tenir el nostre software”… Fins a arribar a algunes escoles públiques que vulguin invertir en “qualitat educativa”.

Per això avui he començat a llegir-me el llibre The Luxury Strategy, que pinta molt bé per a aquests propòsits.

I mentre tornava amb el tren cap a casa, pensava: “i per a tu, Òscar, què és el luxe?”

Sens dubte roba de marca no és luxe, n un cotxe de gamma alta…

Per a mi luxe és:

  • Portar una vida de qualitat… en el sentit més “budista”/ minimalista: lliure de necessitats. Com menys necessitis més lliure seràs i una vida més plena podràs portar.
  • Dur una vida d’abundància sense necessitar treballar… i aquí, per més petites que siguin les necessitats (en referència al punt anterior), em cal tenir un bon coixí! (Que de moment no tinc hahahaha) :-D

I per a vosaltres què és el luxe? Us sentiu atrets per productes de luxe: Mercedes, Porsche,  Louis Vuitton, Hermès, àpats tres estrelles Michelin, apartament a l’Empordà i d’altres productes aspiracionals?

Foto d’aquí

De la casa dels horrors (n’hi dic així, però vull recalcar que hi estem molt a gust, eh, malgrat tot!) n’hem llençat moltes coses, com per exemple vídeos VHS, cassettes que ja ni tenim on escoltar-los, enciclopèdies Larousse de l’any 78, alguns CDs i DVDs, etc.

Però guardàvem una pila de discs de vinil (LPs i singles) de quan els meus pares eren joves i jo petit (vaig redescobrir “La flauta dels sis barrufets”!!!). Teníem clar que segueix havent-hi un mercat per als discs.

Cada diumenge a Sabadell hi fan un mercat de compra-venda de mobles vells, peces d’antiquari, llibres antics, còmics antics, etc. De tant en tant m’encanta treure-hi el cap i, potser, comprar algun llibre de ciència ficció clàssica per dos euros.

Entre els paradistes, n’hi ha de dedicats als discos antics.

Doncs ahir un d’ells va venir a casa i ens va comprar els 100 i escaig discs que teníem. En vam treure un bon preu i ell creu que els pot col.locar bé. Ens va explicar que la música clàssica i l’òpera és el que menys sortida té, però que ara hi ha un mercat en alça de gent de 50-60 anys que senten nostàlgia, es compren un tocadiscos i van a les fires de segona mà a arrapinyar la tira d’LPs de quan eren joves.

Ell a la fira dels diumenges hi ven els discs més barats. Les peces de col.leccionista les ven a la seva botiga d’eBay.

Ja ho sabeu doncs! Si teniu àlbums vells per desfer-vos-en, us ho aconsello! En podeu treure un pessic!

Per cert, la Dawn, que és llestíssima, va separar els discs més bons: els vendrem a banda. Està per decidir si muntarem la nsotra pròpia botiga a eBay o anirem a les tendes del carrer Tallers… ;-)

Ah, i “La flauta dels sis barrufets” segueix a la família. Em porta molts records i no es ven!

Amb aquestes pintes vam celebrar l’arribada del 2011.

Cada mes de gener m’agrada plantejar-me quins propòsits vull acomplir durant l’any que comença. El 2010 no us en vaig publicar cap, perquè el principal propòsit era ser pares però com que encara no volíem dir que estàvem esperant un fill, doncs no vaig dir res.

He agafat, doncs, els propòsits del 2009 i veig que en aquests dos anys els he complert gairebé tots:

  • Segueixo amb l’alemany, i segueixo amb la idea d’arribar a poder-hi llegir novel·les
  • He après més cantonès, gràcies als viatges a Hong Kong i a escoltar les converses de la Dawn amb la seva família i amics. Diuen que amb un accent atroç, però sóc capaç de dir frases simples com “vull menjar”, “m’agrada el cafè”, “estàs pillat”… o “el Cèdric es tira pets” (se’n tirava molts hehehe) :-)
  • He visitat Hong Kong tres vegades
  • He corregut una mitja marató, la de Granollers
  • M’he casat

Quins seran els meus objectius del 2011?

  1. Recuperar l’activitat física. Tornar al gimnàs. Em vull fibrar una miqueta
  2. Tinc ganes de ballar. Amb la Dawn ens hem proposat de fer balls de saló (un-dos-txatxatxà) i també tinc ganes de recuperar les classes d’steps i aeròbic. M’agradaria fer classes de dansa, però no sé si aquest any tindré temps
  3. Ser un bon pare. Aquest és amb diferència el principal objectiu de l’any!!!
  4. Seguir amb el blog i introduir-hi millores i novetats. Intentar guanyar una mica més d’audiència
  5. Viatjar. Aquest any no es preveuen grans viatges, però sí que tenim planejades escapadetes a Escòcia, Munic, el sud de França i, potser, Viena
  6. Acondicionar i adaptar al nostre gust el pis de Sabadell
  7. Seguir simplificant-me la vida
  8. Reforçar el creixement de la meva empresa
  9. No reaccionar. Entre acció i reacció sempre hi ha un espai. Aprofundir-hi. No deixar-me endur per la ira, la fúria o el “doncs què s’ha pensat… jo ara li diré que… ja veurà com…!”. Calmar la ment.
  10. Seguir estudiant alemany. Insisteixo que vull arribar a poder-hi llegir novel·les.
  11. Seguir aprenent.

Aquests són els meus objectius principals per al 2011.

I vosaltres? Us marqueu objectius? Quins?

Foto d’aquí

Ahir vam veure la pel.li Wall Street 2. La pel.li no és res de l’altre món, però retrata la caiguda d’un banca d’inversions molt similar a Lehman Brothers, el detonant de la crisi i merder actuals.

Em va portar a reflexionar -un cop més- que EL GRAN problema del món és l’excés de cobdícia, d’avarícia dels humans. L’excés de materialisme, també, suposo, que hi va molt lligat.

Tothom aspirem a una bona vida de qualitat. El problema és la insatisfacció vital constant i el sempre voler més, més i més.

Això és el que ens porta a aquest capitalisme destirotat, a la crisi ambiental galopant, a la sobrepesca, a la depredació dels recursos financers, a la justificació de les desigualtats com a quelcom “natural”, al consumisme desfermat, a les bombolles sistèmiques…

Vivim en una crisi de valors.

Personalment, vull ser una bona persona, vull fer el que és just. Vull gaudir de la vida, però no a costa de la resta. Vull consumir, però no entregar-me al consumisme.

Com tracem la línia?

Cal recuperar els valors de l’amistat, d’ajudar el pròxim, de l’esforç, de la reflexió, del compartir, del llargtermisme (pensar en les generacions futures).

Cal plantejar-nos de fer les coses perquè ens omplen i ens satisfan, no només perquè mola, està de moda, tothom ho fa o és barat.

Cal retornar a la honestedat.

Hem viscut massa anys envoltats de soroll. Un soroll que ha anat in crescendo des de la Revolució Industrial (produir més i més, consumir més i més). Cal retornar  a la pau i el silenci.

Que la felicitat no la trobaràs en un jersei lila marca X que costa la meitat del teu sou.

Seràs feliç amb menys, però gaudint de l’ara.

Si puc viure d’aquesta manera sense renunciar als avenços del s.XXI i educar el meu fill en aquests valors, em puc donar per satisfet.

He decidit que al meu blog li calia un canvi. Més espaiós, més simple, més minimalista…

Us agrada?

Dins de la meva ruta envers una vida més simple, una de les coses que sabia que havia de canviar però més em racava eren els jocs del Facebook. En concret, estava viciadíssim amb el My Empire, en què havies de contrsuir la teva ciutat romana.

Però ha arribat un moment que ja cansa.

Que no m’aporta res ja ho sabia. Si hi seguia enganxat no era per lo que m’aportava a la meva vida. Fa setmanes que sabia que era una pèrdua de temps… Però mira, seguia jugant-hi, com -suposo- el que es fot la ratlla de coca tot i que sap que no li fa cap bé.

Un altre factor és que, en la meva ruta vers la simplificació i un ús més intel.ligent del meu temps i les meves energies, no ho pots canviar tot de cop.

Pas a pas.

I ara sí que se’m posa bé eliminar el My Empire.

Adéu, Oskipolis!!!

I penso: estic deixant el cafè, estic deixant els jocs del Facebook, estic fent més meditació… ai Deú, tanta depuració em mareja!!! :-D

Fa un temps (potser un any) vaig descobrir les TED Talks.

És una mena de xarxa que es dedica a escampar noves idees en el món de la ciència, el disseny, l’espiritualitat, els negocis, la tecnologia… Agafen els millors experts del món en la seva àrea perquè facin una xerrada, la graven i la pengen a la seva web.

Fan accessible a tothom les idees més innovadores dels principals pensadors, científics, líders de l’actualitat.

Està molt bé.

I ahir vaig mirar-hi un vídeo sobre la inutilitat de mesurar PNBs, la productivitat nacional, etc. El que cal mesurar és quant feliç és cada país. I quants recursos planteraris necessita per assolir aquesta felicitat.

Mireu-vos-ho, val la pena, són 15 minutets:

I per exemple el país més feliç del món és Costa Rica: els seus ciutadans puntuen molt alt en benestar, però malbaratant molt pocs recursos (no tenen exèrcit, el 80% de la seva energia és renovable, és l’únic país del món on la selva creix…).

Per contra, els països africans o els Estats Units estarien fatal situats. Els primers usen pocs recursos, però els seus ciutadans no tenen benestar. No són feliços. Els nord-americans, en canvi, són qui consumeixen més recursos naturals del món, però els seus ciutadans no són pas més feliços que els costarriquencs.

The way to go, per tant, segons el ponent, Nic Marks, és augmentar la nostra felicitat, però esmerçant-hi com menys recursos millor.

Ja ho dic jo, hem de simplificar la nostra vida! :-)

Foto d’aquí

Suposo que és una part de la meva evolució. Sempre m’ha fascinat la meditació i això em va portar a reflexionar sobre el principi del zen. L’estat en què tot flueix i en què no necessites de res. El zen, com tota la filosofia budista, parteix de la base que allò que perceps a través dels sentits és il.lusori i que l’únic camí cap a la il.luminació és prescindir del món material, transcendir-lo, per arribar a connectar amb la nostra part espiritual.

Que em fascini aquesta part de la filosofia budista no vol dir que la comparteixi al 100%. Seguint el seu mateix raonament, es pot dir: si Déu ens ha col.locat en aquest món fet de coses materials, qui som nosaltres per voler-ne prescindir, per voler-ne escapar?

Jo crec que els objectes materials hi són per servir-nos, per ser-nos útils. Per això els humans en creem.

Però no hem d’estar al servei d’aquests objectes materials! Aquesta és la lleugera diferència! I precisament això és, segons el meu parer, el que passa moltes vegades a la nostra societat materialista, hiperconsumista actual.

Estàs al servei de pagar una hipoteca i un cotxe?

Estàs al servei de comprar roba, electrodomèstics, artilugis que no necessites només perquè són la moda, és rebaixes, és el que toca, és dissabte i mola anar de compres… Però resulta que aquests pantalons de l’any passat encara et van bé! I que la teva tele de fa deu anys et fa servei perfectament!

Crec que és aquest tipus de reflexions el que em va portar cap al camí de simplificar la meva vida.

També hi ajuda el fet d’esdevenir pare. Vulguis que no, et fa pensar en quin món vols deixar al teu fill (un món amb esclaus paquistanesos i xinesos que treballen 14 hores al dia perquè tu puguis comprar una samarreta d’últim model? Un món contaminat, amb menjar mutant, on creixen les al.lèrgies pels químics i la pol.lució, un món on ens hem d’estressar per fer una feina que no gaudim per pagar factures de coses que no gaudim i on no ens podem permetre passar-nos un dia a la gespa jugant o mirant els núvols?).

L’altre factor que m’ha marcat és la crisi mundial que estem visquent. Crec que serem una generació marcada per aquesta crisi: precarietat laboral, atur, pitjor qualitat de vida que la dels nostres pares… I això que ni a mi ni a la gent del meu voltant  la crisi no ens ha afectat gaire! Però crec que aquesta crisi ens pot beneficiar i molt si sabem agafar-la per les banyes i mirar-ne el cantó positiu: ens empeny a reflexionar i a canviar d’estil de vida.

És que estic convençut que aquesta crisi actual ens l’hem buscat nosaltres. És una crisi fruit de la cobdícia col.lectiva: especulació financera, immobiliària, destrucció del medi natural, espoli dels recursos naturals, malbaratament de les fonts d’energia… I tot per poder tenir cada vegada més, i més, i més!

Si el que volguéssim tenir fossin coses que ens fessin feliços i ens omplissin de joia, seria fantàstic. Però resulta que el que volem tenir és més béns materials que no necessitem. Precisament nosaltres, els rics del primer món, tenim de tot i força!

Ens cal canviar-nos el mòbil cada any? Ens fa realment més feliços?

Aquesta és una crisi de valors. Ja fa temps (anys, segles) que paulatinament hem anat substituint l’honestedat, l’ajuda mútua, l’ètica per la cobdícia, l’avarícia i el tenir i posseir. La crisi, doncs, esdevé una ocasió única per retornar als valors universals.

Per a mi és una ocasió per mirar dins meu i dir-me: “Què vols en aquesta vida?”; “Què et fa feliç, Òscar?”; “De debò de debò, què és el que vols?”

I la meva resposta és: vull ser feliç, vull gaudir, vull aprendre. Vull estar amb el meu fill, passar-hi estona, educar-lo, ajudar-lo a esdevenir una persona magnífica, integra i feliç. Vull tenir temps per no fer res. No vull passar-me el dia corrents amunt i avall. Vull ajudar qui ho vulgui a ser feliç i gaudir de la vida.

Aleshores m’adono que si vull fer això, he de fer endreça de la meva vida. He de canviar certes prioritats. Per exemple, m’encanta llegir. I per matar l’avorriment, molts dies me n’anava compulsivament a l’Fnac i em comprava llibres. Resulta que encara tinc, a casa, piles de llibres de fa dos anys que encara no he llegit. I això que sóc un lector voraç de llibre per setmana! El primer pas, doncs, va ser començar a fer ús de les magnífiques biblioteques públiques. He reduït moltíssim la meva compra de llibres a tant sols aquells que em fan falta per aprendre, per formar-me… o perquè no els trobo enlloc més.

També m’encantava comprar roba. No és exagerar si dic que cada mes m’hi deixava 300€. I total, per què? És que tenia totes les camises apedaçades, tots els mitjons foradats i totes les samarretes gastades? Em sentia orgullós, a cada canvi de temporada, de dur una pila de bosses als d’Humana per ajudar els necessitats. Em sentia solidari. Però era, tant sols, consumista. Mica a mica, m’he desfet de més de la meitat del meu armari i no trobo a faltar res. Al contrari, que encara em sobren coses (“encara guardes això? Però si en tot l’estiu no t’ho has posat, gamarús!”, em dic).

El meu piset és petitó i no tenim gaire lloc. Arribava un moment, que teníem roba ni neta ni bruta pertot arreu, piles de caixes de coses per tot arreu, papers, patracols… La veritat és que arribar a casa m’estressava, no em permetía relaxar-m’hi. I quan vaig començar a llençar i endreçar, la D també s’hi va afegir i ara el pis està més endreçat, tot i que ara hi tenim les coses del Cèdric!

Una altra font de simplificació ha estat la laboral. Moltes vegades una manera de matar el temps mort és omplir-te de feina i fer coses perquè sí. He decidit no fer-ho. Per començar ara treballo des de casa moltes hores, i el que faig és intentar concentrar la feina i treballar menys. Faig el mateix, però tinc més estona lliure.

Estic simplificant també amb el gimnàs. M’encanta fer exercici físic: córrer, fer peses, sentir-me fort i en forma. Però amb la vida de parella i la perspectiva de ser pare, el temps que hi passo/passaré és cada cop menor. Aleshores, no té cap senti pagar 100€ al mes per fer servir només les màquines i la cinta de córrer? Al costat de casa tinc un gimnàs cutre de barri que em serveix per 25€.

Aquestes són algunes coses. A la llista, hi tinc acabar-me de desfer dels CDs (algú encara n’escolta?) i redefinir la meva vida digital. En algun moment dels propers mesos el Facebook passarà a millor vida o serà greument restringit; també vull redefinir el meu blog.

Que quedi clar que la simplificació de la meva vida no és un objectiu d’estalvi a nivell econòmic: no comprar, no gastar, no consumir… No és aquesta la raó. N’és una conseqüència. La idea de fons, el per què, és canviar les meves prioritats i la meva manera de funcionar per aliniar-les més a les meves creences, als meus desitjos. O sigui, ser honest amb mi mateix. Emprar el meu temps i els meus recursos amb coses que m’omplin i m’aportin valor.

Per exemple, m’he desfet de roba i CDs innecessaris, però hem comprat la tira de plantetes ben boniques pel balcó. És un projecte en comú de la D i meu i ens fa feliços. Per exemple, demà anem a sopar per celebrar el nostre primer aniversari de casats, i ens en anem a un restaurant de xef de renom… En canvi, hem reduït moltíssim el sopar fora per sistema. Total per anar al xino de turno, fotre’t un kebab i malmenjar només per dir que has sortit a sopar fora… doncs ens ho currem a casa!

Per cert, ben aviat tindreu notícies de com vull redefinir el meu blog. Espero que trobareu les novetats ben interessants!

Fa dies que no escric. Porto uns dies massa enfeinat:

- Projectes interessants a la feina

- Morir-me de calor

- Preparar-ho tot per l’arribada del Cèdric (que estem ja de 36 setmanes, i a la 38 ja podria néixer!!!)

- Comprar el cotxet del Cèdric

- Ens han regalat un canviador i el llitet del Cèdric

- Deixar preparades la bossa per a la Dawn i per al Cèdric per si toca sortir pitant cap a l’hospital

- Acompanyar amics en moments difícils

- Rentar, planxar i plegar tota la roba del Cèdric: entre la que hem anat comprant (no gaire) i la que ens han regalat (un munt!) en té més que nosaltres!

- Indignar-me amb tribunals espanyols i amb polítics espanyols i catalans (Som una nació. Tenim dret a decidir!!)

- Preparar-me per assistir a un casament aquest cap de setmana

- Desapuntar-me del gimnàs a partir del mes que ve perquè l’únic esport que faré serà canviar bolquers

- Començar a passar certs nervis pre-cedriquians: estarem a punt? anirà tot bé? serem bons pares? serà un nano feliç? serà un nano feliç amb nosaltres?

- Llegir llibres de lideratge molt recomanables

- Seguir simplificant la meva vida: al Facebook li queden els dies comptats, he decidit…

- Seguir plantant un jardinet al nostre minibalcó: tenim enciams, tomaquera, pebroters, síndries, menta, romaní,alfàbrega…

En fi, com podeu veure, moltes coses i poques ganes d’escriure. Com a regalet, us deixo amb l’ecografia que vam fer del Cèdric divendres passat, la del 3r trimestre. Ens van dir que pesa 2,699kg, grosset per les 35 setmanes. Guaiteu-lo que guapo!!!

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

Follow

Get every new post delivered to your Inbox.