Archives for category: Política

La setmana passada vam veure  el documental guanyador d’un Oscar Inside Job, que a partir del cas islandès, descriu les causes i el desenvolupament de la crisi, tot l’amiguisme, intrigues político financeres, corrpució, etc. Està bastant bé.

Avui hem vist Debtocracy o “deutocràcia” -o sigui, el govern a través del deute. És un docuemtnal molt ben fet per un grup de periodistes grecs que expliquen la crisi a Grècia i, per extensió, a la resta de PIIGS i Europa. M’ha agradat moltísssim.

Dura una hora i quart i el van penjar a Youtube amb llicència de creative commons per tal que tothom que el vulgui adaptar o aportar-hi quelcom, pugui fer-ho.

Us el recomano! Aquí teniu la versió subtitolada en anglès.

Que disfruteu!

Ja m’explicareu què us ha semblat!!!

Vaig quedar glaçat quan, res més arribar divendres a l’oficina em diuen “te n’has enterat de lo del Japó?”. Miro per internet i començo a flipar. Terratrèmol d’escala 8,9. Tsunami. Pobles i ciutats arrasats. Centrals nuclears en explosió.

L’Atsushi, el meu profe de japonès, em truca per anular la classe del migdia: està intentant contactar ambels seus pares, família i amics per assegurar-se que estiguin bé (sembla que sí, per sort).

Penso que la sort és que el Japó és el país més preparat del planeta per fer front a aquestes desgràcies, amb normes constructives híper estrictes antiterratrèmols. Que el tsunami de Tailàndia va matar a prop de 100,000 persones en àrees menys densament poblades i que, com que la sort sempre beneficia als rics, al Japó no morirà ni una decima part de la gent.

Però tot i així el nombre de morts va pujant i ja estem pels 10.000 si hi sumes els desapareguts.

Imatges de la central nuclear de Fukushima d’aquí i aquí

El més esfereïdor de tot és que sembla que s’estigui produint el pitjor accident nuclear des de Txernòbil: dos reactors nuclears han explotat, hi ha fuites radioactives, han hagut d’evacuar un radi de 20kms al voltant de les plantes de Fukushima…

I el primer ministre japonès que s’emprenya amb la companyia elèctrica propietària de les nuclears perquè no informa de l’abast real de la desgràcia.

França ha demanat a tots els seus ciutadans que abandonin el país i classifica la desgràcia nuclear com un 6/7 (Txernòbil va ser un 7… un punt més i ja sabem què ens espera…).

I també avui s’han filtrat uns Wikileaks que destapen que el Japó porta anys amagant desgràcies i accidents nuclears.

Tot plegat fot fàstic.

Des d’aquí desitjo el millor per als japonesos. Hauran de treballar dur per reconstruir el país, però se’n sortiran. Només espero que els accidents nuclears no acabin esdevenint cap desgràcia i es puguin controlar.

I espero que, tot plegat, ens faci replantejar a nivell planetari les polítiques energètiques. Carbó i petroli estan destrossant el medi ambient i la nuclear té uns costos salvatges: ho pot matar tot… i els seus efectes duraran mil.lennis.

Algunes imatges per reflexionar:

Imatges tretes d’aquí i d’aquí

(Foto d’aquí)

Jo  no m’he considerat mai particularment d’esquerres. No és que fos de dretes, sinó que, en molts casos, considerava aquestes identificacions caduques i foralloc.

Si m’hagués de classificar, diria que sóc individualista i liberal: com a individu, has de tenir dret a fer el que vulguis, sempre i quan no facis mal als altres.

Llibertat de fer el que vulguis, amb respecte als altres però sense travetes “morals”.

Perxò no entenc les restriccions d’horaris comercials, que no es pugui acomiadar funcionaris, els piquets sindicals, els que diuen que totes les escoles han de ser iguals, que si vols muntar un negoci hagis de fer una pila de burocràcia i et cusin a impostos, o la pràctica de subvencionar-ho tot. Però tampoc no entenc els concerts amb escoles catòliques, que hi hagi polèmica pel dret a avortar o que per defensar unes llibertats s’ataquin d’altres països.

Creia que la funció principal de l’Estat ha de ser garantir un punt de partida igual o similar per a tots els ciutadans, de manera que tothom pugui fer el que vulgui amb la seva vida. No óc tan curt de gambals com per pensar que vivíem en aquesta situació idílica, però creia -crec- que el que s’ha de fer és tendir-hi: garantir unes bones condicions de vida mínimes per a tothom, garantir un punt de partida (educació) bo i de qualitat per a tothom, però a partir d’aquí que cadascú faci el que vulgui amb la seva vida.

Garanties socials + responsabilitats individuals

Tots coneixem el que vull dir: gent d’orígens molt humils que ara té una bona professió, gent de pares rics que ara van apurats, un pintor que viu amb quatre rals en una vella fàbrica feliç de la vida, gent que decideix prendre’s dos anys per voltar món…

Però esclar, pensar així és fàcil quan vius a Europa, on regna la “mentalitat de classe mitja”.

Honk Kong

El primer trencament d’esquemes em va venir quan vaig conèixer Hong Kong. País sense pràcticament impostos, amb llibertat total de tot… però amb una forta cultura xinesa d’emprenedoria, respecte a la família i competitivitat.

Hong Kong és un país molt pròsper, però es dels països del món amb més diferències socials. No recordo la xifra exacta, però el 10% més ric té com el 70% de tota la riquesa, mentre que el 10% més pobre no té ni el 0,1%.

Alguns amics d’allà tenen comptes corrents amb milions d’euros, i d’altres treballen 14 hores al dia, 6 dies a la setmana, per 400€.

L’educació és pública només durant 10 anys, pràcticament no hi ha sanitat pública i moltes famílies viuen amuntegats en micropisos de 30m2.

El primer que vaig pensar va ser: però i aquí, per què no exigeixen més drets socials? Que apugin els impostos i millorin l’educació i la sanitat! Tothom viurà millor!

Un dia li comentava a un amic: a Barcelona semblo de dretes, però aquí em fotria sindicalero!

(Foto d’aquí)

Amb honestedat

El meu altre punt d’inflexió és quan t’adones de com s’està gestionant tota l’economia i política del planeta.

Des del meu punt de vista, un dels requisits perquè la societat funcioni és l’honestedat. Per més que advoqui perquè puguis fer el que vulguis amb la teva vida sense restriccions,  no vivim aïllats al desert. Compartim la vida, la societat, els recursos i el planeta amb d’altres éssers. Tenim la responsabilitat que la cosa funcioni i millori.

Quan veus que els vells es moren de fàstic, que els governs estan corruptes, que vivim una crisi tremenda en què quatre fan anar els fils, que els rics són cada cop més rics perquè tenen més informació… és que alguna cosa no rutlla.

Falta ètica.

I penses: Jo crec en la llibertat i la responsabilitat individual. Cadascú que faci el que vulgui amb la seva vida. Però cal un canvi. Jo que no era particularment d’esquerres…

…m’estic tornant revolucionari!

Llegeixo amb fascinació tot això de Wikileaks i el Julian Assange. El trobo un personatge curiós, misteriós, un home complicat que viu per a una causa: la llibertat d’informació.

Respecte el cas del Cablegate i els famosos 250.000 documents filtrats dels EUA, penso:

a) Però és que algú encara es pensava que els americans no ho controlaven tot? Ambaixadors espiant governs, informacions i plàcets sobre cops d’estat, moviment il.legals per derrocar governs… no forma part això de la realpolotik, del “business as usual” de la (encara) principal potència planetària? D’on ve l’escàndol??

b) Però per altra banda, malgrat que no diu res que no sapiguessis/ sospitessis, no deixa de ser escandalós. Ultratjant. Fastigós. I pel que sembla, els documents filtrats que afecten a Espanya estan deixant el ZP més avall del que la seva gestió dels últims dos anys l’havia deixat. O sigui, sota terra. El president del “No a la guerra” dient que no passarà res amb els vols de la CIA. Ministres progessistes pactant amb l’ambaixador americà a Madrid que no s’investigarà l’assassinat del periodista Couso per part de l’exèrcit nord-americà a l’Iraq. El fiscal general de l’estat prometent al senyor ambaixador que farà mans i mànigues per influir els jutges. El jutge Garzón dient que el judici de Guantànamo serà només de cara a la galeria.

I això a Espanya, país “democràtic” (entre cometes). No me’n faig il.lusions, a la resta d’Europa deu ser si fa no fa.

Però com deuen anar les coses a Llatinoamèrica o l’Àfrica!!!

No m’escandalitzo perquè seria gastar energia en va. Prefereixo ser més productiu. Senzillament faig tres coses:

1- Em reafirmo a passar de tot. Votar pot suposar canvis marginals, però els qui manen de debò seguiran movent els fils. Jo a lo meu: ser feliç, ser bon marit, ser bon pare, ser bon amic, ser bon veí, ser bon ciutadà, ser honest.

2- He donat suport econòmic a Wikileaks

3- Li intento donar difusió a aquest femer mitjançant aquest blog i el Facebook.

I tu, què hi pots fer?

(PS. Els rumors són que les proepres filtracions seran sobre els bancs americans i la crisi econòmics…)

-——-

03/12/2010 Actualització:

Sembla que per pressions del govern nord-americà els han xapat la web i les DNSs americanes i ara Wikileaks s’ha reubicat a Suïssa: www.wikileaks.ch

Foto d’aquí

Tinc ganes de desfogar-me. N’estic fins al capdamunt de la intoxicació informativa. De la crisi dels collons. Dels PIIGS i del rescat de Grècia, Irlanda i Portugal. D’Espanya, que serà la pròxima perquè “no ha fet prou els deures” i no ha reformat encara les pensions de jubilació. De la Merkel que va donant lliçons a tothom quan Alemanya i França van ser els primers a rebentar fa uns cinc anys el pacte d’estabilitat quan eren ells els que estaven en crisi i tothom va mirar cap a l’altra banda.

N’estic fins als collons del ZP. Ens pensàvem que els somriure de Bambi i el “trauré les tropes de l’Irak” eren indicadors d’un estadista del nou mil.lenni, però resulta que no és més que un mediocre. Un fracassat. Que no se n’ha enterat encara que hi ha una crisi mundial i el sector financer -el mateix que ens va fotre en aquest merder- ara se’ns volen cruspir a tots amb patates. Però esclar, pot estar content, perquè no tenim alternativa i el líder pepero fot encara més pena.

Em fot fàstic l’anticatalanisme de respectarem el que digui el Parlament per després fer servir l’Estatut per eixugar-s’hi el cul, empastifar-lo al Tribunal Constitucional, i a sobre vendre-t’ho com un triomf de la democràcia. Que ja se sap, que si ens queixem és perquè els catalans som així d’insolidaris i de victimistes, però al final acabem tragant..

Doncs tingues collons i declara la independència. Però no, hi ha massa interessos en joc i l’eslògan de campanya dels sociates catalans és “ni de dretes ni independentista”. Si t’has de definir en negatiu, xato, deu ser que no saps què ets, oi? Els convergents no estan a favor de la independència, però en un suposat referèndum l’Arturito diu que “a títol personal” hi votaria a favor. En què quedem?? Els suposats independentistes d’ERC, així que van tocar una mica de poder, donde dije digo digo Diego i abans de res “cal seguir treballant per construir Catalunya”.

Tots plegats són una colla de mentiders. No me’n crec a cap. Ni un, d’honrat, no n’hi ha!

M’agradaria saber els bancs, multinacionals i lobbies quant paguen a cada partit, quins interessos creats hi ha. Però quan parlem de transparència, tots muts i a la gàbia. Ja sabem que els casos Millet i el famós 3% sempre acaben tapats, perquè si es destapés tots quedarien igual de malparats. I els ideals, on són? I el poble que defenses?

Em pots dir què has fet per ajudar un emprenedor que es vol arriscar el seu capital per crear una empresa?

Em pots dir que has fet per ajudar una família que té la iaia amb Alzheimer?

Em pots dir què has fet per evitar que el 30% dels joves abandonin els estudis?

Sí, bones paraules moltes, això ja ens ho sabem! Però la democràcia és cada quatre anys i qui t’oferirà un càrrec d’assessor milionari quan et retiris de la política serà la caixa/farmacèutica/energètica de torn.

L’únic que queda clar, és que sempre acabem pringant els mateixos: tu i jo.

Primer vam rescatar bancs amb els nostres impostos. Després aquests bancs no concedeixen crèdits i ens han de retallar els drets socials i l’estat del benestar perquè “no ens ho podem permetre”. Té collons la cosa!

Seguidament, la premsa anglosaxona i la Merkel s’apunten que hi ha països dolentots i que se’ls ha de castigar. Els uns, que tenen tírria a l’euro. L’altra que va de reina del mambo perquè viu de les exportacions. Però si exporta, és perquè algú li compra, no?

Els d’aquí, que són tots uns mediocres temorosos. Algun polític de primera fila català o espanyol ha fet carrera fora del seu partit? Només el Mas, que va ser gerent d’un parell d’empreses que es van enfonsar. Algun polític que parli anglès mínimament bé? No, “becasue he is my friend”.

Catalunya fot caguera.

Espanya és un mal negoci.

Europa és un cau de víbores.

El món està dominat per quatre màfies financeres i ningú té collons de canviar res.

Doncs jo passo. Apago el món. Deixo de fotre’ls puto cas. Ja s’ho arreglaran!

Jo em preocupo de lo meu: el meu fill, la meva dona,  la meva família, el meu benestar i felicitat, els meus amics, el meu hortet.

Fa dos anys que no miro la tele, precisament per això, per no intoxicar-me.

Em sembla que ben aviat optaré per ni tant sols seguir les notícies per internet. Total, pa qué, tot són desgràcies. No vull saber-ne res d’un món dominat per mediocres.

Passo.

I no obstant…

Cal un canvi. Cal un canvi de rumb. Però no sé què més puc fer, a banda d’ocupar-me que jo i els meus siguem feliços i honrats!

Algú em pot ajudar????

Si teniu deu minutets, està prou bé.

Gràcies Planeta Quàntum!

El Nando se’ns casa i ho celebrarem por todo lo alto prop de Cambrils. Perxò no seré a BCN. Si tu hi ets i pots, vés a la mani!!!

Que el 10J sigui un dia per recordar!!!!

Fa dies que no escric. Porto uns dies massa enfeinat:

- Projectes interessants a la feina

- Morir-me de calor

- Preparar-ho tot per l’arribada del Cèdric (que estem ja de 36 setmanes, i a la 38 ja podria néixer!!!)

- Comprar el cotxet del Cèdric

- Ens han regalat un canviador i el llitet del Cèdric

- Deixar preparades la bossa per a la Dawn i per al Cèdric per si toca sortir pitant cap a l’hospital

- Acompanyar amics en moments difícils

- Rentar, planxar i plegar tota la roba del Cèdric: entre la que hem anat comprant (no gaire) i la que ens han regalat (un munt!) en té més que nosaltres!

- Indignar-me amb tribunals espanyols i amb polítics espanyols i catalans (Som una nació. Tenim dret a decidir!!)

- Preparar-me per assistir a un casament aquest cap de setmana

- Desapuntar-me del gimnàs a partir del mes que ve perquè l’únic esport que faré serà canviar bolquers

- Començar a passar certs nervis pre-cedriquians: estarem a punt? anirà tot bé? serem bons pares? serà un nano feliç? serà un nano feliç amb nosaltres?

- Llegir llibres de lideratge molt recomanables

- Seguir simplificant la meva vida: al Facebook li queden els dies comptats, he decidit…

- Seguir plantant un jardinet al nostre minibalcó: tenim enciams, tomaquera, pebroters, síndries, menta, romaní,alfàbrega…

En fi, com podeu veure, moltes coses i poques ganes d’escriure. Com a regalet, us deixo amb l’ecografia que vam fer del Cèdric divendres passat, la del 3r trimestre. Ens van dir que pesa 2,699kg, grosset per les 35 setmanes. Guaiteu-lo que guapo!!!

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

Foto d’aquí

Tot el tema de Grècia, Alemanya, els 4 porquets espanyol, irlandès/ italià i portuguès, la crisi financera, etc ho trobo divertidíssim. Delirant. De debò.

Resulta que Grècia portava anys dedicant-se a falsejar-ho tot i fins ara no se n’adonen? Vinga va!

Alemanya passa en dos anys de ser el “malalt d’Europa” a ser el model a seguir? I Espanya, que fa dos anys era l’última esperança blanca, ara és el dimoni. M’encanta l’objectivitat dels ananlistes financers.

Respecte al tema de Grècia, estava cantat que al final se’ls hauria d’ajudar (pagant tots, perquè Espanya també s’hi deixarà pasta). I, malgrat l’híper euroescepticisme rampant de la BBC, trobo brillant l’anàlisi que hi he llegit avui.

Altament recomanable.

I jo què penso:

1- Que els governs europeus porten massa anys actuant com a aficionats. Que si tenim una moneda comuna, ja toca tenir també un govern econòmic comú. I, per què no, que alguns impostos els recapti Brussel.les en comptes dels estats membres. O sigui, fer el salt de comunitat de veïns que intenta posar un hort urbà al terrat de l’edifici, a alguna cosa més semblant als Estats Units d’Europa.

2- Que a veure si amb els problemes que tenen baixen els preus i la Dawn i jo ens en podem anar de creuer per les illes gregues a preu de saldo! :-D

Foto d’aquí

Fent la meva passejada bloguil diària, m’he trobat aquest test del Partit Liberal anglès per saber si ets una persona liberal o no. Feu la prova, és divertit!

A mi m’ha donat que sóc un 50% liberal.

I a vosaltres?

Follow

Get every new post delivered to your Inbox.