l'Abed, un estudiant brillant amb asperger... i molt divertit!!
La temporada televisiva estival als EUA està començant i nosaltres estem a punt de quedar-nos sense les nostres sèries preferides… Fins el curs que ve:
Community (brillaaaaant!!! Sóc fan número 1 de l’Abed!!!) ja ha tancat la paradeta
Outsourced també… i diuen que per sempre
A Glee li queda l’episodi de la setmana que ve, en què, tot fa preveure, la Rachel tornarà amb el Finn i guanyaran el concurs de cant.
Modern Family encara emetrà dos episodis més abans de marxar de vacances
I Mike and Molly ja ha acabat fins a la tardor
Això ens deixa amb noves sèries per descobrir… Fam intentar veure Cougar Town, però era molt dolenta, i hem vist alguns episodis de Californication, amb el David Duchovnik , però costa entrar-hi…
He llegit que avui l’Arale fa 30 anys. Moltes felicitats!!! Segueixes estupenda!
Es veu que la productora rellançarà la sèrie i en treurà DVDs. Que guai!!! Segueix sent diria que la meva sèrie de dibuixos preferida.
N’han quedat tot de frases i moments mítics, com les caques de color rosa, els corbs que diuen “sóc un corb, sóc un corb” o el professor Norimaki que es transformava en un súper guaperes per seduir a la senyoreta Yamabuki hehehe.
Quins records!!!
A vosaltres també us encantava l’Arale? Quins moments mítics en recordeu?
I per si voleu recordar el primer episodi, aneu aquí hehehe
Aquest cap de setmana ha estat d’espera. De cantar la cançó de la Sara Montiel de “fumando espero”, però sense fumar. Perquè qui espera, desespera.
I ens hem dedicat a descobrir noves joies de la corona. Quina corona? La britànica, of course, my daaaahling!
Parlo de The IT Crowd. Porten quatre temporades, cadascuna de sis capítols (no fos cas!), i és totalment brillant!!
En una gran empresa, una dona sense cap tipus d’experiència informàtica és nomenada cap del departament d’informàtica i ha de tractar amb dos informàtics antisocials i frikis totals. De fet, els pinten taaaan reals!! Hehehehe
Situacions absurdes, humor anglès i frikisme a dojo.
És brillant, de debò. Cada capítol dura uns 20 minutets i et fas un fart de riure fins a plorar.
Ei nois i noies!!! Que vaig sis anys tard respecte a la resta dels mortals, però aquest cap de setmana he començat a mirar Lost! Amb la Dawn vam veure els tres primers capítols de la primera temporada… just ara que està a punt d’acabar-se la sisena i de destapar-se tota la incògnita!
Encara no hi estic enganxat. I de moment el Jack se’m fa una mica gros: el trobo massa heroi, massa “mascle alfa”.
No miro la tele, és cert, fa mesos que la tinc criant pols. Però sí que miro programes per internet. Ja sigui sponsored by La Mula, o mirats directament a les webs de les teles. Ho va començar TVC amb TV3 A La Carta i, pel que veig, TVE també els ho ha copiat, fins i tot el nom.
Té l’avantatge que no t’has d’empassar tones de publicitat i que ho pots veure quan vols, fotre-li pausa, stop, etc.
Un dels programes que m’agraden, malgrat que el Jaume Barberà no n’acaba d’estar a l’alçada, és Singulars. Cada setmana entrevista a un convidat que no és famós però que destaca per la seva feina i el que ha aconseguit. Hi han passat empresaris, investigadors, metges, cuiners, etc. El Barberà vol transmetre la cultura de l’esforç, que esforçar-se acaba rendint.
Trobo brillant el convidat de fa un parell de setmanes, Fernando Pedro Méndez, jurista, registrador de la propietat i ultra condecorat assessor de governs en legislació, propietat privada, etc.
Al llarg de l’entrevista parla de la crisi actual, de les hipoteques, de què és i per què és important la propietat privada, de l’estat de la justícia i de les seves experiències com a assessor d’Espanya, Rússia, Cuba, Mèxic, etc.
La trobo una entrevista brillant i molt educativa.
Matt mencionó cuánto cuesta a la gente ver la TV referenciando a otro artículo en el que el cálculo parte de la premisa de que puede haber cosas más «rentables» que hacer que sentarse cual patata frente a la TV:
Si en EE.UU. el espectador promedio ve unas 4,5 horas de TV al día eso son unas 31,5 horas a la semana, y si valoras tu tiempo a unos 5,85 dólares la hora te está costando unos 800 dólares al mes vegetar delante de la caja tonta.El cálculo aplicado a España sería algo así como que aquí consumimos unas 3 horas y 47 minutos al día de promedio, lo cual son unas 113 horas al mes, que valoradas a unos 5 euros la hora –qué menos– darían la nada despreciable cifra de unos 570 euros mensuales. Como sabiamente dijo Matt:
La vida es cuestión de prioridades.
Per tant, jo que no miro la tele, estic “estalviant” 570€ al mes…
Esclar que tot depèn de en quant valoris el teu temps. Per exemple, si en comptes de mirar la tele anessis a netejar cases (10€/hora), mirar la tele et suposa 1.140€/mes.
I encara mirat des d’una altra perspectiva. Si en comptes de mirtar la tele vas al gimnàs (em costa 80€/mes), a banda de guanyar-hi en salut, estalvies 490€ cada mes!!!
O per exeple, si en comptes de mirar la tele vaig a museus, faig un curs de macramé i un altre de balls de saló amb la meva parella i quedo amb els amics per fer la birreta, estic invertint 570€ cada mes en cultura, hobbies, millorar la meva relació amb la meva parella i socialitzar-me. Què és millor, doncs, vegetar al sofà o gaudir de la vida?
Evidentment tots aquests són càlculs ficticis, perquè bàsicament el que analitza és el “cost d’oportunitat” (quan em costa no fer una altra cosa). Nogensmenys, sí que posen de manifest que amb les 3h 47′ que passem de mitjana davant el televisor podríem fer moltes coses més profitoses i segurament ens ho passaríem més bé!
Vosaltres mireu gaire la tele? Com ompliu el vostre oci?
Llegia el blog de l’Aniwiki sobre The Big Bang Theory, una serieta molt divertideta que recomano a tothom que vulgui passar una bona estona rient, i m’he enrecordat que jo també tinc una sèrie nova per comentar: Mad Men.
Està ambientada en una empresa publicitària de Nova York a començaments dels 60s i ja des del primer capítol m’ha xocat. Homes deixant anar en veu alta a l’oficina comentaris completament fora de to (avui) sobre els culs de les seves secretàries, fumant i bebent tot el dia sens parar als seus despatxos, tractant les dones com a joguinetes capdepardals a la vegada que treballant en un entorn híper competitu i amb una guerra de sexes amagada.
La recomano.
- Perquè està molt ben feta.
- Perquè és totalment políticament incorrecta, però ens mostra com pensaven i vivien els nostres avis (i àvies) sense haver de recórrer a les espanyolades de l’Alfredo Landa i companyia hehe
- Perquè crea addicció de freda que és.
(I mentrestant, segueixo a l’espera que la mula em baixi tots els capítols de la segona temporada de la Glenn Close a Damages. Per a mi segueix sent incomparable!)
Aquest cap de setmana ha estat horrible en molts sentits:
M’he fet un fart de pencar la setmana passada i estava estressat perdut, mort
De resultes, divendres al vespre me’l vaig passar escarxofat a la sala d’estar veient la tele amb menjar dietèticament poc recomanable
Dissabte nit vaig renunciar a anar a sopar amb els de Sabadell de cansat que estava i per no tornar a casa a les 5.000. O sigui que anava pel mateix camí que divendres, però al final li vaig poder donar la volta
Diumenge vaig haver d’anar a l’oficina unes horetes per començar a redactar un projecte mega important
Però també va tenir estones bones:
Divendres vaig fotre’m un atracon de bistec del bo (carn vermella hurtx!!!) i Boston Legal
Dissabte al matí em van portar a una otiga al carrer Comerç on venen, a meitat de preu que al súper i a granel, tot tipus de cereals. Vaig comprar arròs integral, llenties, cigrons, sèmola de verdures, azukis… (un quilo de cada) per quatre duros. La d’estofats de llenties i azukis i cigrons que em podré fotre mmmh!
Dissabte vam veure Eurovisió (és el tema principal de què volia parlar)
Diumenge vam acabar de reservar l’allotjament a Austràlia, un safari de 4 dies-3 nits pel Parc nacional de Kakadu i un cotxe de lloguer per Ayers Rock (Uluru). Tot allò gros, que s’ha d’agafar anticipadament, ja ho tenim.
Doncs sí. Dissabte havia d’anar a sopar a casa la Núria i el Monter, però no em veia amb cor d’anar-hi, tornar a casa a les 4 de la matinada, llevar-me l’endemà fora d’hores i cansat… Necessitava qeudar-me a casa i dormir. Per tant, van acabar venint l’Ester, la Laura l’Àlex i la Irene i vam fer un sopar eurovisiu, amb porra inclosa (que va guanyar l’Àlex).
O sigui, Eurovisió és lementable: tots els països de l’est, la meitat dels quals no existien fa 10 anys i que ningú sap situar al mapa [què passa, deixeu-me rajar a gust ], es voten entre ells. És el que ja es coneix com a ‘block voting’ o votació en bloc. L’Aserbadjan vota Armènia; Armènia vota l’Aserbadjan i Ucraïna; Ucraïna vota Armènia, l’Aserbadjan i Làtvia (que es veu que en català es diu Letònia). I tots, tots ells sens falta, voten a Rússia.
Més flipant encara és que l’antiga Iugoslàvia, després de 15 anys de guerres fraticides, neteges ètniques i matar-se els uns als altres, ara es donen els 12 i 10 punts entre ells: Sèrbia, Bòsnia, Montenegro i Eslovènia es van donar les màximes puntuacions els uns als altres. I, again, tots votaven Rússia.
I Rússia, pel tongo excomunista, va guanyar. Em nego a penjar el vídeo seu, perquè era una cançó mediocre i en cap cas s’ho mereix.
Jo crec que mereixien guanyar Suècia (la meva prefe), Ucraïna (sí, de l’est, els de Txernòbil, però la cançó era súper eurofestivalera) i Grècia. Tots tres amb cançons súper eurovisives:
‘Hero’, la cançó sueca
També em van agradar Noruega, Islàndia (síiii una mica de disco pliiiis) i Bòsnia, que no t’enteraves del que deien, però la posada en escena feia riure. Portugal també va estar prou bé.
França patètic amb l’Eugenio fent el sosso i Alemanya va desafinar tota l’estona!!!
Quant al Chiki Chiki espanyol… A veure, sincerament, crec que TVE va fer una cosa molt intel.ligent: ja que està clar que Europa Occidental no guanyarà mai més a Eurovisió, van promocionar una cançó en clau interna. No pas que pogués guanyar a Eurovisió, sinó que atragués molta audiència, vengués moltes melodies pel mòbil i fes que la gent es gastés pasta en SMSs. I clarament ha estat missió acomplerta, i amb escreix.
Per tant, el Chiki Chiki ha estat un èxit (que llest que és el Buenafuente, eh!) i fins i tot ha quedat millor que el que jo vaig ficar a la porra: 16è (jo el feia 20è).
—–
La nota trista del certamen és que com que tothom menys els francesos passa del francès, ja no es pot sentir allò de “Raiuminí, dis puà”
divendres estava fent el solitari de rigor d’abans d’anar a dormir i tenia posat, a la tele, el canal de RAC105 del tdt. Osti tu, quin delit de cançons. Em van fotre, una darrere l’altra:
- 4 non blondes, “What’s up“, que m’encanta i la trobo una cançó espatarrant. I és que és d’aquestes que m’hi emociono!!!! Buf: and I say hey-ye-ye-ye, uats gouin gon. Endai crai, endai zen got enai crai!
A part que la lletra la trobo profunda i maca i la veu de la cantant és híper expressiva.
- A-Ha, “Take on me“. I jo fent el solitari i cantant: teeeeeei-cooooon-miiiiiii, teeeeic-miiiiiiiii-oooooooon, aalbiiiii goooooon, tarararúúúúú
- I el moment orgàsmic va ser amb ABBA, “The winner takes it all“: Súper trista, la cançó, però el momentazo ABBA no me’l treu ningú!
- I quan semblava que ja no podies demanar res més, vénen uns altres suecs, Alcazar, i em canten “Crying at the discotheque“. Més recent, de fa potser 5 anys i no tan bona com What’s up o The winner…, però genial igualment. Jo estava: jolín, hauré de posar RAC105 més sovint!!!!!
