Archives for category: Tele

Vist que per la tele no hi fan res de bo, m’he passat a les sèries americanes bones. Entre la mula i DVDs que m’han deixat, he vist:

- Boston Legal: Gràcies al Clay he descobert aquesta sèrie d’advocats de Boston (fins aquí ja ho deduíem pel títol) que barreja guions híper currats, humor, bromes sexuals i debats ètics interessants. El James Spader, la Candice Bergen (sí, no estava morta i enterrada) i el William Shatner estan que se salen. N’he vist les temporades 1 i 2 i ara m’estic emulant la 3. Brrrrrrr que baixi ja, que no puc esperar!!!

- Damages: Senzillament excel.lent. Una altra premiadíssima sèrie d’advocats, amb la Glenn Close d’estrella absoluta i mala malísssima? Si B.L. t’atrapa pels casos que es jutgen i els diàlegs enginyosos, aquesta et submergeix en una trama amb girs constants, tensió i on els bons i dolents… no són el que semblen. Actors (sobretot actrtius) boníssims. De moment només se n’ha estrenat la temporada u. Més que capítosl independents, està plantejada (i rodada) d’una tirada, com una súper peli de 13 fascicles i aconsegueixen mantenir-te en tenió fins al final. Em vaig endrapar tota la sèrie en 4 dies.

(Sí, m’encanten les sèries d’advocats. Encara recordo els vespres en família mirant La Ley de Los Ángeles. En canvi, no puc amb les de metges. Em sembla q és pq no crec en la medicina i no soporto veure que els pintin com a grans herois salvavides?)

- Dexter: la tinc baixada i a punt per veure. L’havia vista recomanada en un blog. Representa que el prota és un assassí psicòpataen sèrie i el “dolent” és el poli que el busca. Pel que he llegit, a part de guió brillant, està plantejada de tal manera que el dolent et caigui bé i avorreixis el pobre poli que l’empaita

- Mad Men: baixant-se des d’ahir. Pel que vaig llegir a El País (ara la començaran a emetre al Plus, d’aquí q The Country en parlés), està ambientada en una agència de publicitat de NYC als 60s i és un fidel reflex de l’època: personatges masclistes, missògins, alcoholitzats i fumadors. Mmmmmh ni que sigui per la seva incorrecció política, promet!

- També tinc per veure, que m’ha deixat el Jaime, Prision Break, temporades 1 i 2. D’entrada em feia una mica de mandra, però tothom diu que es tan tan tan bona, doncs ho ahurem de comprovar.

Per no parlar dels grans clàssics:

- Sex and the City: Sisplau, estreneu-ne la pel.li aviat!!! I qui digui que la Sarah Jessica parker és lletja s’endurà un cop de puny! No és rotllo tia bona, però té una GRAAAN què.

- The Office: humor anglès en el seu màxim esplendor per relatar l’absurd i la mediocritat en una oficina grisa i com qualsevol altra. Per riure sense parar

- L’Escurçó Negre: Gràcies Àlex i Irene! Brillant brillant!

- Little Britain: catxondeig BBCenc en què, a base de gags curts, els anglesos se n’enfoten de si mateixos.

Estar a la caixa d’un súper, sobretot quan portes quatre merdetes i el de davant teu tot un carretó ple, és tot un viatge antropològic.

Tenia la nevera literalment buida. I he anat al Consum del costat de casa (m’agrada més que el Condis perquè és més barat, hi ha molta menys gent i no tenen uns crosanets de xocolata de vici que no puc evitar comprar si vaig al Condis). M’he comprat

- Un pack de iogurs marca Consum bíffidus desnatats de pruna: em tornen boig. Són moooolt més bons que els Danone i de preu menys desorbitat (parlar de què ha pasast amb el preu dels iogurts donaria per un altre post)

- Un pack de tomaquets cherry que hi van la meitat vermells i la meitat grocs. Visca l’enginyeria genètica. Són un altre vici!!!! Tb em tornen boig

- Dues aranges

- Un brick de llet desnatada marca Not’hifixis

- Galetes maries daurades marca Consum (una tercera part del preu de les Marbú Doradas, digeu’m rata)

Quan he anat a caixa a pagar, m’he quedat garratibat. Davant meu hi havia una parella joveneta amb un carro enorme i ple de detot, menys de lo sa: pa bimbo blanc, natilles, copes Danone, galetes de 10.000 tipus diferents, gelats, preparats per fer pastissos, pizzes Tarradellas, precuinats a dojo: calamars a la romana, patates McCain (les del presidenciable nord-americà), bunyols de bacallà i croquetes. No us penseu, que sí que portaven verdures: pastanaga… ratllada i en conserva, no fos cas!

El senyor de darrerre meu devia ser divorciat/ separat/ vidu segur: d’uns 50 anys, venia acabat de sortir de la feina (amb corbata i jaqueta de pell inclosa) i la compra consistia, bàsicament, en peix fresc, amanida de bossa, una ampolla de vi blanc i una altra de Ballantine’s.

Lo fort del cas és que tots fem el mateix: igual que jo em mirava sorprès la compra dels altres, aquest home mirava sorprès la meva: quan m’ha vist posar sobre la cinta de la caixa el paquet de tomàquets cherry, ha aixecat lleugerament les celles; quan m’hi ha vist posar les maries, ha tornat a la normalitat. Però quan hi he posat el bífidus light de pruna, la sorpresa ha estat majúscula.

…i acabo la nit al Palau de la Música

És que avui estava previst que la Laura Rodríguez vingués a sopar a casa, però al migdia m’ha trucat per ajornar perquè li havien donat invitacions per anar al Palau de la Música a veure, en directe, el programa del Monegal.

Feia 200 programes i l’emetien des d’allà.

I al vespre, suposo que penedida d’haver-me plantat, m’ha trucat per dir-me que si la volia acompanyar. I hi hem nat.

No hi havia estat mai, al Palau, i és més que preciós! Quina passada, col.lega!  I suposo que més ara, que l’han restaurat integralment i tal!!

El Monegal divertit com sempre i amb l’Otero i el Rubianes de convidats. Divertit! Llàstima que estàvem al primer pis, el senyor de davant nostre no parava de moure’s (qui digui que som els joves, els qui no tenim educació, me’l carrego), i algunes bromes no se sentien.

Però ha estat genial!! I el Palau és preciós!!

Dels resultats electorals d’ahir, en trec dues grans conslucions:

1- Que per fi s’ha acabat -espero- la campanya electoral. Després de 4 anys, ja toca.

2- Que la Terribas és fantàstica i ahir estava pletòrica q se sortia. Se la veia en millor forma que mai, fent les preguntes que tothom pensa però només ella diu i tallant els convidats, entrevistats i comentaristes quan no li contestaven o li volien vendre la moto. És la millor!

(Ara, haurien de canviar a qui li va triar el vestuari. Les sabates -com bé deia l’Irene- i la jaqueta li quedaven fatal.)

És gairebé un ritual abans d’anar-me’n a dormir escoltar alguna cançó del Youtube mentre faig un solitari, repasso el correu o navego sense rumb per internet durant un quartet d’hora.

Avui li ha tocat el torn al Youtube i a la Rihanna. Sí, em faig pesat. Ja li vaig dedicar un post fa no gaire. I què.

El tema és que ahir vaig engegar la tele i feien el programa aquell de Televisió Espanyola que és com un Operación Triumfo, però per a immigrants. Es diu Babel i és una bona idea però una pèssima execució (sol passar a TVE, un canal sense talent). Hi sortia una noia amb un cos escultural cantant l’Umbrella de la Rihanna. tenia molt bona veu, es movia bé, cantava perfecte i tenia una bona corerografia. Però es feia insuportablement suporífera.

Llavors tot va cobrar sentit. Em va venir al cap una conversa amb el Clay de fa uns quants mesos arran d’un vídeo que m’havia passat l’Irene del Roger Mas, un cantautor català, versionant en plan balada la cançó “Ni una sola palabra” de la Paulina Rubio. Segons ell, la cançó guanyava cantada pel Mas. Era una cançó bona que amb la Paulina -opinava el Clay i jo hi estava totalment en contra, òbviament- es feia interminable.

Em va dir: “Això és el talent. Sabies que la cançó que va fer famosa la Britney Spears, el ‘Baby one more time’ la van oferir primer a les TLC, les del Waterfalls, i la van rebutjar? I a la Britney Spears la va fer famosa.”

Doncs el mateix amb la Rihanna. Pot cantar l’Umbrella o el Don’t stop the music i donar-te un subidon d’energia, mentre que una altra cantant, igual de guapa i amb igual bona veu i amb la mateixa música la fa soporífera. Sí, la Rihanna, igual que la Britney Spears, té talent.

Per què la majoria d’aspirants a estrelles d’Operación Triumfo, tot i guanyar edicions o ser el focus d’atenció mediàtica, no deixen de ser uns mediocres amb ganes, veu i imatge, però uns mediocres al cap i a la fi?

Talent.

És el que diferencia no el bo del dolent, sinó l’excel·lent del sublim.

Qui parla de la música parla de l’art, de qualsevol bé de consum o de qualsevol tret de la personalitat subjecte a la valoració del mercat.

I en un món on tenim de tot i cada cop som més exigents, allò que és menys que sublim és mediocre.

(El que encara hem de descobrir és que tots tenim talent. Pot ser per entretenir les masses o fer riure els amics. Només ens cal confiar en nosaltres i deixar-lo brillar)

És un personatge que sempre he admirat, perquè sempre ha fet el que li ha donat la gana, sense disculpar-se ni demanar permís i sempre amb el cap ben alt.
Com que avui volia (vull) anar a dormir d’hora, en comptes de veure un DVD, m’he dedicat a fer zàping mentre sopava. I he acabat veient un especial Miguel Bosé a TVE.
I Amante Bandido és tot un himne.
El d’avui, “Un bon consell” ha estat el primer capítol bo d’aquesta temporada de Porca Misèria.
Per cert, el Pere (Joel Joan) ja em ratlla. No aporta res d’interessant.
I un cop més, el Roger Coma (Roger a la sèrie), es demostra un actoràs de colló de mico. Brutal.
Des de l’entrevista als nazis de Plataforma X Caalunya, li han pedut el respecte al Cuní i a l’estimadíssima Pilar Rahola

(Gràcies Àlex!)

Follow

Get every new post delivered to your Inbox.