Archives for category: Totem

31è aniversari 1

D’esquerra a dreta: jo, l’Adri, el Khaled i el Clay

31è aniversari 2

D’esquerra a dreta: l’Adri, l’Ana, el Khaled i el Clay

Divendres a l’oficina vam celebrar els aniversaris de l’Ana i meu. Tos dos els fem el mateix dia, el 20 de juny. Jo vaig convidar a pizzes i ella es va currar un súper pastís de poma boníssim.

Com que feia caloreta (xafogor!) vam treure una taula a fora al balcó i vam estar allà xerrant i parlant. No se’m va acudir de fer cap foto fins que ja havíem dinat i ho havíem desmuntat tot, així que únicament puc mostrar-vos-en dues de grup fetes amb el mòbil.

Tenia pendent de penjar des de fa mesos el que veig des de la feina. La meva oficina està en un antic edifici de pisos senyorials a Diagonal amb Balmes, la majoria reconvertits en oficines. Manté les motllures del sostre, el parquet i els finestrals propis de l’època, però evidentment se li ha afegit cablejat, sala de servidors, etc. La veritat és que és preciosa.

Els finestrals són immensos, amb vistes al pati de l’illa de cases i, al fons, el Tibidabo i la Torre de Collserola.

Una barreja de Ventana Indiscreta + fulletó turístic de BCN:

06062008094

06062008092

06062008093

A mi aquesta vista m’encanta: et pots relaxar mirant el cel o pots distreure’t espiant els veïns hehehe :-)

(Perdoneu la qualitat. Són fotos tirades des del mòbil)

Ja torno a ser a BCN i avui ées el primer dia de feina. Gràcies a la súper eficiència de la resta de gent de Totem i que a l’agost hi ha poc a fer, no tinc gaire feina fins que d’aquí a una hora hagi de marxar a Sants a agafar el tren cap a Logronyo, on demà tinc una reunió a les 10 del matí. Reunió política: demà comencem un projecte de tres setmanes pel Servei de Salut de La Rioja, amb dos tècnics desplaçats, i jo assistiré a la reunió inicial per “posar la cara” de TotemGuard, estrènyer algunes mans i intercanviar somriures.

I demà a la tarda, de tornada a Barna.

Vam arribar a BCN dissabte a les 08.45. L’entrega de maletes va ser força ràpida (les que van arribar, perquè una de l’Àlex i l’Irene es va qeudar a Hong Kong, però sembla que finalment ahir al matí ja els la van donar) i a les 09.50 ja era a casa.

Les 27h de vols van fer-se llargues, bàsicament, pel Hong Kong-París: Què els passa a Air France que fan servir avions de fa 30 anys, híper incòmodes, estrets i amb hostesses amb problemes per parlar en anglès? Jolín, tan bé com va anar el Sydney-Hong Kong amb Qantas! 9 hores que van passar en un plis, menjar boníssim i fresquíssim, avions nous, 30.000 pel.lis, documentals, sèries i jocs per triar.

(Una mostra més que França ja no és el que era, o que Europa estem perdent pistonada?)

Sigui com sigui, vaig aconseguir dormir un total de 4h i la meva intenció un cop a BCN era incorporar-me a l’horari d’aquí ipso facto. Com fer-ho? Keep busy, my friend!: arribar a casa, fer la bugada, anar al súper normal, anar al súper asiàtic (estic decidit a aprendre a fer-me sushi, i no em quedava te verd), fer-me un litre de te verd i fotre-me’l en una hora (i començar a sentir l’eufòria de la teïna ben ràpidament), mirar un parell de capítols de Dexter, repassar mails… Fet i fotut, eren les 23h i era hora de tancar els ulls.

Diumenge em vaig llevar a les 9, havia de planxar i rapar-me i afeitar-me i a les 12 havia quedat. Vaig empalmar la quedada del matí amb un sopar d’aniversari al vespre i vaig arribar a casa a les 00.45h.

I avui m’he llevat a les 07.30. M’havia de preparar la bossa amb una muda per demà, però és que em feia mandra començar altra vegada adormint-me, amb males cares, etc. M’he fet el propòsit de ser una mica més matiner, tenir temps d’esmorzar a casa i marxar alegre i content. Trobava a faltar la feina i la vida barcelonina (sí, trobava a faltar currar, anar al gimnàs, a japonès, l’estrés, etc), oi? Doncs que es noti: lleva’t d’hora i amb bona cara!

(Ja veurem quant dura) ;-)

Ah, dissabte també vaig trucar tothom, família, amics, etc per donar-los la bona nova que ja era aquí i que tot havia anat molt bé. La mala notícia -que ja me la mig esperava- és que la iaia Rosa (ma besàvia), havia mort el dia 10. No me n’havien volgut dir res per no preocupar-me, però m’ha fet sentir-me una mica exclòs. Vale, no hagués tornat, però m’ha trobat que “la iaia va morir, per cert. Mentre dormia” i ja han fet el tanatori, la cremació, l’enjterrament al nínxol familiar, els funerals… No sé, entenc la postura, però m’hagués agradat saber-ho.

Ttohom ja s’esperaa que morís aquest agost: quan me’n vaig anar a despedir abans de marxar, ja no podia moure’s del llit, no parlava, no menjava quasi gens, estava híper esprimatxada…

Quan torni de Logronyo li dedicaré un post a la iaia.

Tinc les meves paranoies i prejudicis, suposo que com tothom. Sempre havia pensat que sopar sol en un restaurant és híper patètic, i propi d’aïllats socials autistes, fracassats de la vida i gent amb seriosos problemes. Pensava que si has de sopar sol i no tens ganes de fer-te el sopar, l’única alternativa digna era comprar-te per emportar (o demanar pizzes a domicili). Però deixar-te veure en públic sopant sol! Maaai!

Doncs he canviat d’opinió. Últimament he hagut d’anar a Madrid per feina un parell de vegades en les últimes setmanes i m’he quedat a dormir allà. A l’hora de sopar estava sol i, en comptes de demanar-me servei d’habitacions com havia fet en d’altres ocasions, vaig decidir que em venia de gust sortir a passejar i que em toqués l’aire. I vaig acabar sopant sol, en restaurants xulos, les dues vegades.

El més curiós del cas és que ningú no et mira raro.

Aquest segon cop, dijous passat al vespre, vaig acabar a un asador argentí, La Cabaña, que és un clàssic de quan anem a Madrid amb el Clay. I em vaig fotre les botes: una súper amanida tamany XXL, un bistec (“bifé”) de dos dits de gruix volta i volta que estava de la muerte (i que sagnava a sac quan el tallaves mmmh!), una cerveseta, etc.

Total, que vaig sopar de puta mare i vaig quedar com nou. Sol però súper bé! És que per no tenir acompanyant m’hagués hagut de deixar perdre el plaer aquest???

He decidit que no!

Fora limitacions. Queda ben clar que, una vegada més, els prejudicis i idees preconcebudes, a qui més perjudiquen, és a qui els té…

Ara, segueixo preferint un bon sopar amb una bona companyia, eh! :-D

Per un moment, dilluns em vaig sentir Dr. Stanley en ficar la mà a la butxaca interior dreta de la meva americana gris d’estiu i trobar-hi…

Sí, el connector del mòbil a l’ordinador. O sigui que ja puc començar a passar-hi tot el que fa dies que tinc ganes de penjar. Estigueu alerta!

La imatge és, precisament, d’un joc q es deia “Dr. Livingston supongo”. Em sembla q va ser el primer joc de PC que vaig tenir… cap als 9-10 anys! Que fort tio!

Per cert, dilluns i dimarts vaig estar a Madrid, hi vaig anar en AVE (molt bé, com un tren normal [no normal de la Renfe, eh, "normal" ;-) ] però q va a 300km/h. Híper puntual, amb més espai de cames que l’avió, sense controls de seguretat de merda i si comptes el temps porta a porta, tardes el mateix o menys, però molt millor!).

A la tornada de Madrid, patapam! Encostipat xungo. Ahir em trobava fatal i aquesta nit ha estat horrorosa, però ara ja em trobo bé. No sé si és al.lèrgia, o que estic purgant-me per desfer-me de malalties i créixer espiritualment. time will tell!

Ahir vaig estar a Logroño per feina. 5 hores anar dimarts a la tarda, i 5 hores tornar ahir per a una reunió d’una hora (i una reunió prèvia de 20 mins. dimarts a la nit). No me’n queixo. La reunió s’havia de fer i jo hi havia d’anar. I 5 hores en cotxe (que no vaig conduir jo: jo anava de copi escoltant música i dormint) era la forma més ràpida.

Divendres passat també vaig fer una visita llampec a Madrid (bé, als afores, a prop de l’aeroport): taxi, avió a les 7.30h, taxi, reunió a les 9.30h, taxi, esmorzar-dinar a la T4 (q, per cert, m’encanta) a les 12.45h, avió, taxi, oficina. Reunió a l’ofi i cap a casa.

La reunió de divendres a Madrid va ser molt profitosa, obre la possibilitat de col.laborar molt més amb el nostre principal client. Suposarà molta feina, però també molta diversió (amb aquest tipus de reunions, de projectes i de desafiaments m’ho passo pipa) i molts beneficis de molts tipus per a Totem.

D’ara a finals d’any seran mesos moguts i súper interessants. No vull sobre-excitar-me, però poden canviar la fesomia de Totem i convertir-nos en una empresa d’èxit. Són temps molt il.lusionants i amb molts reptes per davant. Haurem de treballar dur però crec que es pot aconseguir. I després d’anys de batallar, ja toca, tu! :-D

Les vacances han provat! Vam tornar dilluns de conèixer el que, per a mi, era la dimensió desconeguda de Catalunya: el Camp de Tarragona. Potser per la proximitat a la nefasta Tarragona, no m’ho imaginava tan i tan maco! 

Reus, el nostre camp base, és preciós, i els voltants també. Tot com molt agreste, però menys sec del que m’esperava. Amb poblets magnífics i un munt d’història. Vam fer la ruta del Cister (no pronuncieu Císter, q es diu “Cisté”), vam anar a Escaladei, vam veure serralades estupendes, poblets magnífiques, processons, vam atipar-nos com a lladres i vam disfrutar molt.

Reus té el mateix rotllo que Girona: ciutat petita, orgullosa, ben conservada i amb molta qualitat de vida. És com Girona però en comptes de ser medieval és modernista. I està a tope de botigues (de luxe!) i de restaurants d’híper disseny i menjar boníssim molt bé de preu (aquí vindria el comentari de “esclar, és que comparat amb BCN, tot està tirat!”. Doncs sí).

I per si a algú li interessa, vaig exercir profusament la meva deformació de mirar-me tots els aparadors d’immobiliàries i els pisos estan a meitat de preu que Barna!!!!

I nois, amb l’ave, Reus està a només mitja hora de Barsalona!!! …per si algú s’ho vol plantejar…

En fi, que callo i us deixo amb les fotos del viatge, cortesia made in Irene i Àlex:

 reus.jpg

La resta de la setmana des de la tornada de vacances ha estat agobiant de feina. Molta, molta moltíssima. Per sort el cap de setmana tinc un curs de reiki karuna  amb la Griselda que en tinc moltes ganes.

El meu malson típic és que vaig a casa d’algú a visitar-lo i viu en un edifici setantero, tipus Bellvitge o Ciutat Badia però sense estar a cap polígon d’habitatges. Viu al pis com 12 o 15 i he d’agafar l’ascensor. El replà és lleig, impersonal, de formigó, despintat i amb fluorescents al sostre, com molts d’aquests edificis. Pujo a l’ascensor i la cabina també és setantera.

El bloc està poc il.luminat, però així que em fico a l’ascensor la llum se’n sol anar, l’ascensor va híper lent i a més es va encongint. I penso: “bueno Òscar, no et fiquis nerviós, tard o d’hora arribarà”, i intento no engoixar-me, que ja és engoixant de per si.

A vegades l’ascensor, a més, es queda parat a mig camí entre dos pisos.

El somni sempre s’acaba aquí…

 

Però últimament el malson més recorrent és he de conduir un cotxe (per necessitat o obligació, no perquè ho vulgui). A vegades vaig assegut al lloc del pilot, a vegades al del copi i a vegades, com aquesta nit, al seient del darrere, però pel q sigui el pilot no pot conduir i em toca fer-ho a mi.

Sol ser engoixant perquè no hi veig gaire, tot és borrós, el cotxe va massa ràpid, no sé el camí, i em faig un embolic amb els pedals. Això sí, mai no m’estabello ni tinc cap accident ni res, però a vegades sí que ens perdem…

Per exemple, aquesta nit, havia de conduir un cotxe petit i tronat perquè al pilot i al copilot no sé què els passava i no podien i jo el conduïa des del seient del darrere. I conduïa per Esplugues o perllà, al tros en què l’A-2 s’ajunta amb les Rondes i has de triar, en molt poc temps, si anar cap a la Ronda de Dalt, la Ronda Litoral, la Diagonal, o què fer… I recordo que em sentia q no controlava el cotxe i que havia de fernar i accelerar però els pedals els confonia…

Què deuen voler dir?

És evident que vol dir que no m’agrada conduir hahahah. I que crec que no en sé i que no controlo el cotxe. Però perquè un mal son amb això? Potser perquè quan vam anar a Logroño amb l’Adri la tornada a BCN va ser híper engoixant?

Però i lo de l’ascensor? No hi tinc cap problema, amb els ascensors….

 Idees, algú?

Mireu mireu, quina cabellera!!!

fotoa.jpg

L’Ana m’ha fet una foto per a una revista que ens publica un article i, de passada, m’ha col.locat els cabells del Clay…

I després, per si no n’hi havia prou, l’Ana s’ha desmelenat (i mai més ben dit) i ha anat encara més enllà:

fotoa2.jpg

Aiiii! Sempre havia volgut ser ros d’ulls blaus!!!! 

I pels que volgueu veure la foto original…

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

Vam començar malament, diguéssim. La cosa es va anar enrarint i va acabar prou bé.

 

Seguint l’exemple de l’Irene, aquest ha estat el meu capde.

Divendres faves tendres

Divendres vaig estar mig malalt. Dic mig perquè en realitat el que em va agafar va ser una oscarada de les meves: al matí em trobava pèssim, amb mal de cap i cansat. Jo ja sé que quan això em passa no vol dir que estigui malalt. Vol dir que m’he de fer el malalt, que és molt diferent: el meu cos vol descansar i no fer res, senzillament. Ja m’ho veia a venir, pq ja feia dies que no em venia de gust anar a treballar.

Al matí vaig anar al despatx, pq teníem una reunió important amb un possible nou proveïdor i, tot i que s’hi reunia el Clay, jo havia d’estar-me perllà fent el paripé.

Al migdia me’n vaig nar cap a casa i em vaig fotre de pet al llit. Vaig dormir d’una tacada fins a les 19.30h. Em vaig llevar, vaig navegar per internet, vaig fer deures de japo, vaig sopar i mirar la tele… I a l’hora de tornar a dormir, cap a les 2, no tenia son.

 

Un veí té un rellotge de pèndol q marca cada quart. I vinga sentir passar els quarts… quarts de quatre, les quatre, quarts de 5, les 5… Al final, a les 6 em vaig llevar i me’n vaig nar a l’ordinador a fer japo, fart de donar voltes pel llit. M’hi vaig estar fins a les 7, que me’n vaig entornar al llit. El gong de les 7.30 va ser lúltim que vaig sentir. Llavors em deuria adormir fins que em va sonar el despertador a les 10h.

Lo fort del cas és q dissabte estava jo fresc com una rosa!

A tope, tio

Després del descans divendril, dissabte tornava a anar de bòlid. Em sembla que vaig aguantar el ritme de dissabte a base de te verd: Lleva’t corrents, vesteix-te corrents, esmorza corrents, fes-te el dinar corrents, vés-te’n a japonès corrents…

La classe de japonès és els dissabtes de 12-15h. La d’aquest dissabte va ser molt intensa, com podeu veure en el meu post anterior. Després, vaig dinar en un plis i cap a gimnàs. M’hi vaig estar 3 hores,  tu!

Primer una hora de màquines, després una hora d’aeròbic i en acabat una hora de body pump. Feia com 5 anys que no en feia i vaig quedar baldat (encara avui, dilluns, n’estic!)

 

Després del body pump, corrents cap a casa, perquè em va passar a recollir la Gemma per anar al Mercat de les Flors a veure el Nacho Duato.

D’una bellesa plàstica increïble

L’espectacle del Duato, basat en la pel.li El Cel Sobre Berlín, va ser preciós, maquíssim, d’una bellesa plàstica increïble. Dels espectacles que hem vist amb l’abonament de temporada, aquest i el de l’Akram Khan han estat els millors amb diferència (el de l’Akram Khan, per a mi, és el millor de tots– brutal!!!).

 

T’hi ficaves dintre, vibraves, se’t posava la pell de gallina…

Reunió de tupperwares

Diumenge vaig nar-me’n a dinar a casa els meus avis, que des de Nadal que no els veia. Me’ls estimo molt, però em ratllen també molt. Per sort, sempre surto carregat de túpers amb “menjar de l’àvia” congelat per 15 dies.

Follow

Get every new post delivered to your Inbox.