Porto dies amb un embut de posts a escriure. I tot perquè no em decidia si penjar aquest o no. És que és heavy: Per poc no em carrego un paio al gimnàs.
Va passar fa dues setmanes. Justament l’endemà de penjar l’anunci de venda/ lloguer del pis. Suposo que vaig tenir tal saturació de trucades i emails, que diria que anava una mica passat de voltes.
En acabat de treballar, com cada dilluns, vaig fer cap al gimnàs. El meu plànning era fer rutina de cames i després una mica de sauna.
Arribo a la sala de peses, omplo l’ampolla d’aigua de la font i m’adreço cap a la màquina d’esquats (es veu que se’n diu així, en català, dels ‘squats’ o ‘sentadillas’). La màquina és prou senzilla. Una barra llarga, d’uns dos metres i mig que que se sosté sobre dos suports i queda a l’alçada de les espatlles. Poses el pes desitjat a cada extrem, te la carregues sobre les espatlles, la treus dels suports, i fas com si t’anessis asseient i tornant a aixecar. Et permet treballar tota la part de la cuixa, tant per davant com per darrere, els glutis i la part inferior de l’esquena.
Quan hi vaig arribar, hi havia 40kg posats a cada banda de la barra, i jo n’hi volia posar només 15 per començar. De manera que vaig treure els 40kg d’una de les bandes…
En aquell moment, la barra fa fer txxxxaaaaasss!!!!!! i es capgira amb efecte palanca: la banda sense pes s’enlaira, la banda amb el pes se’n va cap avall i la barra s’impulsa-se fora dels suports… i impacta contra la cara d’una persona que just en aquell moment passava pel costat!!!!!!!!!
Estem parlant d’una barra de ferro que per si sola ja deu pesar uns 20kg, i que en té 40 més a una banda. Més l’impuls que portava.
Veig com la barra impacta contra la cara del noi. Deixo anar un crit i veig com es porta els mans a la cara. Ràpidament demano ajuda, i li comença a rajar sang entre les mans. Els braços li queden tenyits de vermell. La semarreta li queda tenyida de vermell. Algú li dóna una tovallola i se li comença a tenyir de vermell.
Jo pàl.lid. El temps i els sorolls de sobte s’han parat.
Me li acosto i, un parell de minuts després del xoc, reacciona. Es treu la tovallola i, per fi, ja no li raja sang.
No l’he mort com em temia primer, ni, per sort, la barra li ha anat a l’ull. No ha quedat cec com em temia després.
Però li ha quedat un bon esvoranc (no hi ha altra manera de dir-n’hi) al front, un parell de centímetres per damunt de la cella esquerra.
Corrents els monitors del gimnàs reaccionen i li fan els tràmits per dur-lo a la clínica. Em tranquil.litzen que no ha estat res, que ja se sap, que els accidents passen i que per això tenim una assegurança esportiva. Que no passa res i que ells ja es fan càrrec de tot.
Insisteixo a acompanyar la meva víctima a la clínica, però ell diu que no, que de debò que està bé i que no m’amoïni. Li dono el meu mòbil pel que necessiti.
Al final, tot ha quedat en un ensurt dels grossos. L’endemà inquireixo pel seu estat i el cap de la sala de peses em diu que li van fer una ressonància per assegurar que no hi hagués cap lessió al crani (!!!!!), però que per sort era bastant més lleu que no semblava. Li van posar quatre punts i llestos.
A la meva víctima me’l vaig tornar a trobar pel gimnàs al cap de cinc dies. Portava una tirita però em va explicar que ja no duia els punts. Que per sort no havia estat res i que no em preocupés, que quan remenes peses ja se sap, que sempre hi ha el perill.
—-
Per part meva, el dia que va passar tot, vaig acabar tremolant, com en pseudo-estat de xoc. He flipat de lo poc rancuniosa que és la gent. Si m’hagués passat a mi, no sé si hagués perdonat el meu atacant tan fàcilment, encara que sabés que havia estat un infortuni involuntari. Perquè, el cert és que, si l’impacte arriba a ser dos centímetres més avall cap a l’ull o més cap a la templa, l’hagués deixat cec o estabornit, possiblement mort. Encara avui, cada cop que hi penso se m’accelera el cor.
