Archives for posts with tag: Atsushi

Vaig quedar glaçat quan, res més arribar divendres a l’oficina em diuen “te n’has enterat de lo del Japó?”. Miro per internet i començo a flipar. Terratrèmol d’escala 8,9. Tsunami. Pobles i ciutats arrasats. Centrals nuclears en explosió.

L’Atsushi, el meu profe de japonès, em truca per anular la classe del migdia: està intentant contactar ambels seus pares, família i amics per assegurar-se que estiguin bé (sembla que sí, per sort).

Penso que la sort és que el Japó és el país més preparat del planeta per fer front a aquestes desgràcies, amb normes constructives híper estrictes antiterratrèmols. Que el tsunami de Tailàndia va matar a prop de 100,000 persones en àrees menys densament poblades i que, com que la sort sempre beneficia als rics, al Japó no morirà ni una decima part de la gent.

Però tot i així el nombre de morts va pujant i ja estem pels 10.000 si hi sumes els desapareguts.

Imatges de la central nuclear de Fukushima d’aquí i aquí

El més esfereïdor de tot és que sembla que s’estigui produint el pitjor accident nuclear des de Txernòbil: dos reactors nuclears han explotat, hi ha fuites radioactives, han hagut d’evacuar un radi de 20kms al voltant de les plantes de Fukushima…

I el primer ministre japonès que s’emprenya amb la companyia elèctrica propietària de les nuclears perquè no informa de l’abast real de la desgràcia.

França ha demanat a tots els seus ciutadans que abandonin el país i classifica la desgràcia nuclear com un 6/7 (Txernòbil va ser un 7… un punt més i ja sabem què ens espera…).

I també avui s’han filtrat uns Wikileaks que destapen que el Japó porta anys amagant desgràcies i accidents nuclears.

Tot plegat fot fàstic.

Des d’aquí desitjo el millor per als japonesos. Hauran de treballar dur per reconstruir el país, però se’n sortiran. Només espero que els accidents nuclears no acabin esdevenint cap desgràcia i es puguin controlar.

I espero que, tot plegat, ens faci replantejar a nivell planetari les polítiques energètiques. Carbó i petroli estan destrossant el medi ambient i la nuclear té uns costos salvatges: ho pot matar tot… i els seus efectes duraran mil.lennis.

Algunes imatges per reflexionar:

Imatges tretes d’aquí i d’aquí

Foto d’aquí

Tinc com una història d’amor interrompuda amb el japonès.

Un dels meus somnis era (és) viure un parell d’anys al japó. Perxò vaig començar el 2008 a aprendre japonès en una acadèmia que va tancar al cap de tres mesos. Vaig canviar-me a una altra on vam tenir de profe l’Atsushi, gran professor i persona. Quan es va acabar el curs, com que no volia seguir fent classes, vaig intentar entrar a l’Escola Oficial, però em vaig queddar sense plaça i durant uns mesos em va fer classes el Rubén, un noi català que regenta un bar japonès.

I finalment vaig abandonar.

Fins divendres passat.

Tenia mono de japonès i em fotia ràbia haver-lo deixat a mitges.

Ara els divendres, a l’hora de dinar, l’Atsushi em ve a fer classe a l’oficina durant dues hores. Em fa classes particulars, és curiós, perquè la pressió és més alta! Espero aprendre japo d’una vegada!

Per si la meva vida no era prou complicada, entre la feina, el nen i l’alemany els dissabtes… ara, a més, faré japonès els divendres! Visca!

PD. La pregunta del milió és “I tu per què no estudies xinès?” Temps al temps. Tot arribarà, però vull anar tancant temes. L’any passat vaig reprendre l’alemany després de tenir-lo oblidat durant anys. Ara el japonès. Quan pugui deixar d’estudiar una llengua perquè ja la parli fluïdament (amb l’alemany hauria de passar en un parell o tres d’anys si tot va bé), llavors passaré al xinès.

“Quien al cielo escupe,

A su cara le cae”

Aquesta versió del “tal faràs, tal trobaràs” me la va explicar l’altre dia la Marisol mentre ens partíem el cul amb refranys d’aquests en una festa a casa del Pere en què l’Atsushi anava totalment passat. Es veu que la mare de la Marisol, que era qui l’hi deia de petita, era aragonesa… Hurtx amb els manyos! Jo tenia un avi de Jaca i el meu pare és més tranquis!

És que és tope destroyer si la dius amb cara de pocs amics i amb el dit índex alçat en to amenaçador.

Glups, quina por!!!!

Els meus amics Atsushi i Dongsil han creat una web per promocionar-se com a profes de japonès i coreà respectivament.

L’Atsushi va ser el meu profe de japonès durant un curs a l’acadèmia Kingsbrook, i trobo que és escel.lent, per la seva capacitat d’explicar la gramàtica, les estructures lingüístiques i de fer-nos aprendre moltíssim en molt poc temps.

Si algú té ganes d’aprendre japonès, li recomano moltíssim que el contacti.

Quant a la Dongsil mai he tingut el plaer dd’aprendre coreà amb ella, però em consta que la gent n’està contenta.

Si us interessa, podeu

- Anar a la web www.magradacatalunya.com

- Contactar-los al 665 165 267 (Atsushi)

mid autumn festival

A la Xina una de les festes més importants és l’equinocci de tardor. Se celebra sopant sota la lluna i menjant uns “pastissets de lluna” i encenent fanalets. Aquest any la celebració va ser l’altre dia, el dissabte 03/10. Amb la Dawn portàvem dos mesos planejant-ho en plan romàntic i ja va portar de Hong Kong pastissets autèntics, i fanalets. Va ser molt xulo i ens ho vam passar molt bé, tots dos juntents.

Els pastissets són lleugerament dolços, de flor de lotus i a dins porten un ou d’ànec, de manera que, si els parteixes per la meitat fa l’efecte que sigui la lluna.

El dia anterior, divendres, per petició popular, ho havíem celebrat a la platja, sota la lluna, amb alguns amics: l’Ester, l’Atsushi (al Japó també ho celebren, però menys), el Pere, etc.

Després de la festeta a la platja, com que teníem invitacions, vam anar-nos-en a Shoko, on feien la festa de presentació de la pel.li Rec 2. Hi vam trobar tot de figurants disfressats…

shoko rec

Quina por! (o no)

Mica a mica,  amb aquest post, la meva intenció és de recuperar el temps perdut. Però com que tinc tant per explicar, ho faré per fascicles.

Per a mi aquest cap de setmana ha tingut 4 dies. Divendres vaig agafar-me festa i ahir va ser la Putíssima, així que hem gaudit d’unes minivacancetes súper divertides la Dawn i jo.

El divendres va començar amb trucades de feina a les 10 del matí que em van obligar a passar-me per l’oficina en comptes d’anar a gimnàs. Mecàsum! Jo que em noto que perdo els abdominals, i resulta que no puc anar a gimnàs!!! (el tema dels meus abdominals em preocupa… Com que ara hi vaig menys, al gimnàs, he recuperat una capeta de greix q me’ls tapa i que la Dan troba híper sexy, però que a mi no m’acaba de fer el pes)

Però en 10 minuts vaig enllestir a l’oficina i, un cop sacrificat el gimnàs, vaig anar a esperar-la a la sortida de l’acadèmia i vam prosseguri amb el nostre dia:

- Exposició de Ródtxenco a la Pedrera. malgrat tenir ganes de veure-la, em va reafirmar una vegada més en que no m’agraden els moviments d’avantguarda, especialment els russos.

- Exposició “A la ciutat xinesa” al CCCB, molt interessant sobre la transformació i urbanització galopant de la Xina en els darrers anys. T’hi pots passar moltes hores si et mires totes les pel.lis i documentals. A més, anar-hi amb la Dawn aportava un punt de vista diferent al tema, em podia aprofundir en molts conceptes de la cultura xinesa tradicional.

- Patinatge sobre gel a l’Skating. S’hi va apuntar l’Ester i ens ho vam passar súper bé!!! La Dawn va ser la meva heroïna, l’Ester, que havia començat al mateix nivell que jo (havíem patinat només 2 cops amb l’institut), al final ho feia de puta mare, i jo… bueno, m’ho vaig passar molt bé hehehe

- Sopar amb companys de classe de la Dawn, on vam conèixer el Mark de San Diego, que amb els seus 20-i-pico anys de vida i amb el mes que portava a BCN, “no havia agafat mai el metro”. Flipant flipant. (Perles del tipus: “I’ve been on the purple line, but the blue line– I don’t know how it works”)

- Copes amb l’Ester, l’Irene, l’Àlex i el Lucas pel Raval. M’ho vaig passar molt bé!

Dissabte no vam fer gaire res. Dia gos. Jo em vaig dedicar a repassar el meu alemany (n’estic bastant satisfet, per ser que el tenia abandonat des de feia 12 anys!) llegint un recull de comptes i la Dawn va estar navegant per internet. Vam veure piratilla el Quantum of Solace, que no em va agradar gens (aquest nou James Bond és com una merda. Més que el 007 sembla Rambo!) i, a la nit, vam anar a la festa de benvinguda de l’Atsushi, que ja torna a ser a Barna.

Als mitjans de comunicació els encanta espantar la gent. Esclar que també es podria fer la reflexió inversa: a la gent li encanten les informacions tremendistes de guerres, atemptats, desgràcies, malalties i crisis.

I ara ens han pseudofabricat una crisi econòmica.

Però jo no conec ningú que s’hagi quedat sense feina per “la crisi”. Sí, el preu del menjar s’ha apujat, i també la benzina. Però últimament el barril brent està baixant i el preu del gra també. No serà que els intermediaris especulen aprofitant-se que “com que hi ha crisi” la gent està diposada a pagar més?

Tot això ho dic perquè els restaurants segueixen estant plens igual i se’n segeuixen obrint de nous. les botigues segueixen a tope i ara per vacances, tothom se’n va porai.

I quan dic “porai” vull dir:

- Nosaltres (Irene, Àlex, Sebas i jo) marxem a Austràlia un mes

- El Monter i la Núria a Xile 3 setmanes

- L’Ana de l’oficina 10 dies al Carib

- El Benet i la Marga 10 dies a Egipte

- La Tònia de japo 15 dies a Polònia a veure bisonts europeus (hi ha gustos per a tot) :-)

- L’Isaac està a Colòmbia

- Un col.lega del gimnàs també se’n va a Colòmbia

- L’Adri de l’oficina se’n nirà un mes al Perú a finals d’any

- La nòvia (catalana) de l’Atsushi se’n va 3 setmanes a Tailàndia

- La Laura Rodríguez un mes a la Índia…

I això que hi ha crisi!!!

Quan la gent s’hagi d’aconformar fent una setmaneta de càmping a Platja d’Aro no sé què passarà!

De fet, les úniques persones que conec que no se’n van híper lluny són la Rosa i el Sabés, i el Clay i la Meritxell, en tots dos casos perquè o estan a punt o acaben de ser pares i esclar, no pot ser.

Si mai no ve de gust cuinar, a l’estiu menys. La meva solució, a banda de menjar fora, :-) és alimentar-me a base de gaspatxo (mmmh me’n fotria litres i més litres) envasat i fer-me el que ha sigut el meu descobriment de l’estiu: papilles i amanides de fruites:

Papilles:

Me les faig amb dos plàtans, dues peres (o una pera i un préssec, o una pera i una poma) i el suc d’una taronja, tot ben passat per la minipímer. És bo, fresc, sa, amb moltes vitamines i zero greix, i atipa!!

Opcionalment, m’hi poso galetes o pa sec, Així un cop tot triturat queda encara més dens.

Amanides de fruites:

Menjar fruita em fa puta mandra. En canvi, si me la trobo ben peladeta i en un plat, de manera que només calgui agafar la forquilla i començar a jalar, doncs ve molt de gust.

Normalment me les faig amb un parell o tres de talls de meló, que combino amb síndria i/o pera i/o préssec i/o plàtan i/o raïm. El tema és pelar el meló i la resta de fruites que calgui pelar, tallar-les a trossets, barrejar-les i jastà.

Els dos plats em serveixen tant de primer com de postres, segons què més hi hagi.

Ahir per sopar, epr exemple, em vaig fotre una papilla com la que he descrit i un plat d’arròs amb ‘gomasi‘, que és com sempre n’hi hem dit a casa. No ho sabia però l’altre dia l’Atsushi em va explicar que ‘goma’ és sèsam i ‘shio’ és sal; ergo ‘gomashio‘ [si transcribíssim fonèticament]/gomasio [tal com es coneix aquí] és sal de sèsam. Tota la vida menjant-ne sense haver-hi caigut mai!

I avui per dinar tindré una amanida de meló amb préssec, gaspatxo Hacendado i arròs amb gomasi i tonyina de llauna. Sí arròs again, però és que si cuino alguna cosa, ja me’n faig per 2 o 3 cops: optimització del temps i recursos.

Ahir hi estava pensant. És que no s’entén! Em faig amb japonesos a BCN, vaig a classes de japonès (i m’ho passo tetaaaaaaa), sovint dino o sopo menjar japonès, compro a súpers de menjar asiàtic i m’encanten els llibres d’autors japos (Haruki Murakami forever!!!)

Em temo que el pobre del “Yo quiero ser chino” s’ha quedat curt amb mi hehehehe

Per exemple, ahir havia quedat amb el Hide a les 20h, jo portava una bossa del súper japo, i mentre m’esperava llegia ‘Dance Dance Dance’ del Murakami (que sí, que és el seu enèssim llibre que parla sobre el mateix exactament igual que els altres, però tot i això és boníssim com gairebé tots).

I el que més m’esparvera, és q tot just estic en el primer any de japonès i a banda de dir 4 ”basicades”, no sé dir res més! Quan tingui el proficiency de nihongo, no vull ni pensar-hi!

Ah, i ara l’Atsushi em muntarà una cita amb una amiga seva japonesa que busca nòvio català…

Bueno, us deixo que avui, festiu, jo treballo (veeeeus, igualet q un japo :-( )

Es veu que aquesta frase actualment causa furor al Japó. O així ens va informar el Hide! Tot ve de que, l’any passat, en un campionat del món d’atletisme, un atleta va batre el rècord del món. Un dels locutors per la tele japonesa era el Takeshi Kitano (el mariscal d’Humor Amarillo i, a banda, famós director i humorista) que, per fotre la conya, va deixar anar la frase.

Total, que a la nit mexicana que vam celebrar amb els de japo a casa dijous passat, vam acabar tots fotent l’indi:

地球に生まれて良かった!!

(Chikyuu ni omarete yokatta!!)

Primera versió grabada des del meu mòbil:

Segona des del del Jaime:

Follow

Get every new post delivered to your Inbox.