Fa un parell de mesos que la tinc intermitentment al cap. L’any passat la vam sentir en directe en el concert dels James Morrison a l’Apolo. Però en aquests darrers mesos, l’hem cantada diverses vegades en karaokes casolans amb la Wii amb amics…
I hi surt la Nelly Furtado, que sempre és una garantia!
El cap de setmana ha estat bastant tranquil·let. Dissabte a la tarda vam anar a la piscina amb el Cèdric, com cada cap de setmana. Diumenge al matí vam anar a donar un vol amb el meu pare a La Salut, un bosquet, font, zona de pícnic i parc que hi ha als afores de Sabadell. Hi ha el Santuari de La Salut, que representa que és la patrona de Sabadell. És un lloc molt maco, perfecte per estirar-hi les cames i respirar aire pur a només cin minuts del centre.
Vam dinar amb els meus avis, la primera paella de la temporada, i a la tarda vam anar a Medievàlia: una fira medieval que fan cada any a Sabadell. Venen artesania, menjar, molts formatges i embotits casolans… tot amb temàtica medieval. Només de tastets de fuets, formatges i pernils, ja vam sopar!! I per rematar-ho, ens vam comprar una coca de xocolata i unes pastetes àrabs boníssimes!
I entremig de tot plegat, el Cèdric va fer la seva migdiada diària arronsat al sofà. Ben protegit pel seu amic preferit, el Gustavo. És només veure’l i petar-se de riure!
This slideshow requires JavaScript.
Ve el bon temps i vénen de gust cançonetes alegres per al cap de setmana. Us en deixo una de l’Anett Louisan, una cantant famosa alemanya que canta en estil pop-cabaretenc.
“Drück die Eins”, “marca l’u”, és una cançó seva que ens va passar la profe a alemany dissabte passat i que se m’ha convertit en la banda sonora de tots aquesta setmana. Fins i tot la Dawn ja la té avorrida!
Fent servir el símil d’una centraleta telefònica (“si desitja parlar amb reserves, marqui el tres”), li diu l’Anett a la seva exparella que se’n vagi a la merda després que la deixés tirada per una altra tia. La tornada:
Brauchst du Hilfe bei der Frage
wie´s mir geht in meiner Lage-
ich Gefühle für dich hege oder Groll.
Wieviel ich dir glauben sollte,
was ich jetzt noch von dir halte
und wie oft mir sowas noch passieren soll,
drück die null
Et cal ajuda amb la qüestió
de com em va en el meu lloc
de si albergo sentiments o rencor
de si t’he de creure gaire
d’ara què en penso de tu
i amb cada quan encara m’han de passar coses així
prem el zero
Bon cap de setmana!
Ja m’he llevat taral.lejant aquesta cançó i en tot el dia no me l’he treta del cap.
És una mica nyonya, però al menys és positiveta 
És el “Tenía tanto que darte” dels Nena Daconte
Veig que ja porto tres divendres penjant posts amb cançons. Em sembla que ho haurem d’institucionalitzar… Què millor que començar el cap de setmana cantant??!!
Vinga tots: Tenía tan-to, que dar-te, tantas co-sas, que contarte, tenía tanto amor… guardado en mi interior. Tenía tan-to que dar-te…
El fum era com aquest però més blanquinós. Foto d’aquí
Tenia pendent explicar-vos les meves peripècies al volant. En resum pels que no sapigueu de què va: mai m’ha agradat conduir, no tinc cotxe i feia prop de tres anys qeu no conduïa, però l’altre dia vam decidir llogar-ne un per anar a passar el cap de setmana a Olot i Girona.
Dissabte a les 09h jo era puntual a la porta d’Europcar perquè em donessin el meu Seat Ibiza tdi gasoil. Me n’entreguen les claus i em diuen: “L’acabo de repassar. Ja veuràs com no hi tindràs cap problema.”
Osti noi, si es descuida! Quina frase més profètica!
Engejo el cotxe, i se’m cala. Hi torno, i se’m torna a calar. No em va estranyar que se’m calés, ja hi anava preparat mentalment: entre la meva falta de pràctica i que és un cotxe llogat que no coneixes…
A betzegades, aconsegueixo treure’l del concessionari. Per donar la volta a l’illa de cases se’m cala com deu vegades, i quan semblava que ja aconseguia córrer sense problemes, al cap de cinc minuts de rellotge, comença a sortir un fum blanc horrorós del motor.
Fotia una pudor a goma cremada!!!
Quan feia deu minuts qua havia tret el cotxe del concessionari, l’he de mal aparcar on puc perquè no tira i el fum i la pudor són massa grans.
El motor s’havia sobreescalfat. La llumeta de “problemes amb el motor” em martiritzava fent pampallugues.
Jo pensant: “Merda Òscar, ja te l’has carregat. Sort que has comprat assegurança a tot risc!!” Al meu cap no hi entrava cap altra possibilitat que no fos que jo hagués destrossat el cotxe. La meva autoconfiança conductora estava batent rècords de mínims.
Joder!!!!
Truco al telèfon d’assistència i em diuen que si només he conduït deu minuts, el més ràpid és que m’esperi que el motor es refredi i jo mateix torni el cotxe a la botiga d’Europcar, on me’l canviaran per un altre no problem.
M’espero mitja hora, la llumeta odiosa ja no pampallugueja. El motor s’engega… però el canvi de marxes no va.
Torno a trucar al telèfon d’assistència i m’envien una grua i un taxi a recollir-me.
Mentrestant, ja són quarts de dotze i és impossible que arribi ni tan sols a la segona part de la classe d’alemany.
El meu estat anímic és deplorable, segueixo convençut que em fotran a la llista negra d’Europcar i de tots els “rentacars” i tremolo com una fulla dels nervis.
El gruero, quan arriba, és la meva salvació. M’explica que el problema no sóc jo. Un cotxe, per més destraler que siguis al volant, no es fa malbé així de fàcil. L’embrague s’ha trencat. Es veu que el fum blanc i la pudor són característics del cas. I quan l’embrague es trenca, el xip que controla el canvi de marxes deixa de funcionar. El gruero, òbviament, flipa que puguin llogar vehicles en tal mal estat.
Quan m’explica això, de cop i volta em noto vint quilos més lleuger i si no fos perquè encara tremolava lleugerament, l’hagués abraçat. De debò!
Un cop alleugerit aquest mal tràngol, el taxi em torna a la botiga d’Europcar, em donen un altre Seat Ibiza tdi gasoil (però platejat en comptes de blanc)… i aquest cop em funciona bé!
La resta del trajecte es resumeix així: vam arribar bé a Olot i a Girona, el cotxe de tant en tant se’m calava, sobretot en semàfors i stops, però per manca de pràctica meva en el joc de peus embrague-fre-accelerador.
Res que la pràctica no arregli.
Vaig passar d’altres moments de tensió. Com quan, sortint de Girona, el cotxe se’m va calar 12 cops en un semàfor. O ja arribant a Sabadell, en un semàfor en pujada, el cotxe se’m va tornar a calar deu cops. I els del darrere fotent-me senyals obscens amb els dits.
En aquestes dues ocasions, si no hagués estat per la tensió, m’hagués posat a plorar.
Si m’haguessis preguntat en aquell moment quan tornaré a conduir, t’hagués contestat que mai més. Però ara, mirat amb perspectiva, crec que vas er una bona experiència: vaig practicar molt, vaig conduir sota tensió i vam fer tot el trajecte sans i estalvis i sense perdre’ns.
Ja estem planejant una escapadeta pel Sud de França… i a l’estiu vacances amb cotxe per la Costa Brava (és el que té anar amb nen).
Foto d’aquí
Els qui em coneixeu sabeu de la meva particular relacio amb els cotxes.
Mai no n’he sigut cap súper fan, ans el contrari. I ferm defensor del transport públic, no em vaig treure el carnet de conduir fins als 25 o 26 anys. No ho necessitava i considerava que els cotxes contaminen massa.
Des que tinc carnet només he conduït tres cops: de vacances pels Estats Units amb l’Edu i la Laura, ens vam fotre tota la costa Est amb un súper Chrystler que t’hi cagues. Comodíssim i automàtic, un cop superades les primeres hores de pànic al volant, va ser una delícia fer-hi quilòmetres.
El segon cop va ser per feina: BCN-Logronyo. El meu company va besar el terra en baixar del cotxe alegrant-se d’estar viu.
La tercera vegada va ser, també BCN-Logronyo, però plovia i vaig conduir només deu minuts. La resta del temps ho va fer el meu company.
I no he conduït més des de fa dos anys i mig.
Però aquest cap de setmana ens en anem de ruta: de vacances a Tailàndia vam conèixer una família de catalans de Girona que es van encarinyar del Cèdric… i ens han convidat a passar el diumenge amb ells: ens faran ruta turística per Girona, ens cuinaran i veurem fotos. Semblen molt bona gent, Girona és preciós, la Dawn no hi ha estat i a mi sempre m’encanta tornar-hi.
I de passada, dissabte anirem a Olot a veure l’Edu i la Gemma i ens quedarem a dormir a casa seva.
Ho farem tot en cotxe!!!
Si hi penso massa em ve suor freda. M’aterroritza pensar que m’equivocaré de pedals (la meva gran por!!) o que no sabré fer un canvi de marxa. Aparcar és igualment un problema, però només perquè m’hi puc tirar deu minuts. No em fa por.
En fi, he volgut compartir amb vosaltres una de les meves grans pors.
Però curiosament, a la vegada que em fa por, estic segur que me’n sortiré i tots tres gaudirem d’un cap de setmana estupendo.
I vosaltres, quines són les vostres pors?
El Cedriquet és pacífic i tranquil. Dorm molt i és calmat… menys quan té gana.
I en té molta.
Constantment.
I si menja molt, fa molta caca i pipí.
Canviem bolquers constantment.
Unes 10 vegades al dia.
Però no ens queixem. Ens deixa molta estona lliure i és un sol de nen. Creix molt ràpid!
És preciosíssim!
I de moment està molt sa i fort. La pediatra va quedar flipant.
La veritat és que ens deixa força temps lliure, que aprofitem per llegir (m’he dedicat a llibres de minimalisme i de màrketing, però ara estic començant-ne un que promet molt, “Tota una vida” del David Grossman) i mirar pel.lis.
El cap de setmana el vam passar així.
Dissabte fent tots tres un pícnic al parc i diumenge veient pel.lis:
Mr. Nobody
Molt bona, un 8,5. Et mostra totes les possibilitats en la vida d’una persona en funció de les decisions que pren. Amb l’actor Jared Leto amb pinta d’empanat. Sorprenent.
The Ghost Writer
Pel.liculassa del Polanski, amb l’Ewan McGregor, la Kim Catrall o el Pierce Brosnan. Un thriller de suspens en què un primer ministre britànic retirat d’origen escocès i totalment involucrat en la Guerra de l’Irak (o sigui, el Tony Blair) lloga un escriptor perquè li faci de negre escrivint-li les seves memòries. Assassinats, la CIA, secrets d’estat…
Mmmmmh una gran pel.lícula, amb moments hitchockians. Un 9.25/10 i totalment recomanable.
Salt
Bueno, sí, és que l’havíem de veure! Ara seré impopular, però l’Angelina Jolie és francament lletja. Això sí, es nota que està forta i va entrenar molt epr totes les escenes de lluita. Pinta que volen fer un Bourne però en femení… i amb menys argument, diguéssim.
No pagaria per veure-la al cine, però per passar l’estona entretinguda a casa (i de gratis) està prou bé. 6,5/10
Encara tenim pendent de veure Inception (Origen), que en tenim moltes ganes i tothom diu que és tan bona, però a la web xinesa on ens “streamem” totes les pel.lis encara no la tenen. Mecàsum!
Foto d’aquí
Aquest cap de setmana ha estat d’espera. De cantar la cançó de la Sara Montiel de “fumando espero”, però sense fumar. Perquè qui espera, desespera.
I ens hem dedicat a descobrir noves joies de la corona. Quina corona? La britànica, of course, my daaaahling!
Parlo de The IT Crowd. Porten quatre temporades, cadascuna de sis capítols (no fos cas!), i és totalment brillant!!
En una gran empresa, una dona sense cap tipus d’experiència informàtica és nomenada cap del departament d’informàtica i ha de tractar amb dos informàtics antisocials i frikis totals. De fet, els pinten taaaan reals!! Hehehehe
Situacions absurdes, humor anglès i frikisme a dojo.
És brillant, de debò. Cada capítol dura uns 20 minutets i et fas un fart de riure fins a plorar.
Un cop llevats, begut el cafè i llegides les notícies per internet, ens disposem a fer plans per avui: En breu, dinar veient la nostra nova sèrie preferida, la hilarant Modern Family (millor que els Simpsons quan eren bons). Després platgeta i, un cop banyats i torrats, gimnàs.
I tota l’estona, esperant que el Cèdric es decideixi a venir, que ja estem impacients!
Mentrestant, per celebrar que és diumenge, que les temperatures han baixat i no fa aquesta calor espantosa de la setmana passada, i que s’han d’apreciar les eptites coses, us deixo amb unes fotos que mostren el progrés del nostre hortet balconil…
El carbassoner ja comença a tenir babycarbassons
Els nostres enciamets segueixen creixent ben boniquets
Goita tu, com comença a enfilar-se!!!
I com a bonus tracks:
El Coco i la Mafi descansant
Les nostres granotetes. Hi ha qui té nans al jardí, hi ha qui hi té flamencs. Nosaltres preferim les granotetes:
“Les granotes canten
Xalalalalà
Les granotes canten
Xalalalalà
Quan van a passejar”
Hehehe
Espero que estigueu passant un molt bon cap de setmana, gent!
Bon cap de setmana a tots!
Com se us presenta el vostre capde? Per a mi hi haurà classes d’alemany, gimnàs, dinar d’aniversari familiar, dormir fins més tard, veure un parell de pel.lis, passejadetes…
Feu el que feu, passeu-vos-ho molt bé!
