Foto d’aquí
Dissabte vaig tornar a començar classes d’alemany. Estem al nivell B2 i els temes que tractarem es sofistiquen una mica. Vam començar parlant del concepte “pàtria” (‘Heimat’).
Vam llegir un text que deia que per als joves alemanys la “pàtria” ja no és la nació, el país, una zona geogràfica. La pàtria és un concepte emocional “allà d’on ets”, “allò amb què t’identifiques”, els teus sentiments. Tal com deia el text, els joves d’avui, als set anys ja anàvem de vacances a l’estranger però no coneixiem els veïns del pis de dalt. Als 12 parlàvem anglès però no enteníem com parlava la iaia, podem viure el mateix a Barcelona que a Lapònia que a Tòquio, però molts cops el nostre món queda confinat dins de les quatre parets de casa nostra. La nostra pàtria ja no és el que figura al nostre passaport, sinó les quatre parets de la nostra habitació, els teus amics íntims, o la teva família més propera.
Em va semblar un tema fascinant:
Les noves tecnologies, internet, la globalització, l’educació, ens han eixamplat la ment, però també la globalització, les cadenes comercials, els canvis alimentaris, les exigències laborals, han fet que cada cop més sigui el mateix viure en un lloc que en un altre (la variable diferencial esdevindria el poder econòmic, no l’ubicació geogràfica).
Esdevenim gent del món, però perdem la nostra pàtria.
El text deia, també, que dels joves enquestats, ningú no va dir “Alemanya”, “el meu país” quan se’ls preguntava què volia dir “pàtria” per a ells, potser per la pàtina feixista que encara deuen tenir aquests conceptes a Alemanya.
Llegit el text, vam haver de debatre per grups què identificàvem com “la nostra pàtria” cadascú de nosaltres.
Jo trobo que és un concepte relatiu. Visc a Barcelona i cada cop que vaig a Sabadell a veure la família i els amics, els 35 minuts en rodalies per a mi suposen “anar a casa”. Sabadell és la meva pàtria.
Però també em sento barceloní, sobretot quan sóc a alguna altra gran ciutat.
La meva pàtria més clàssica és Catalunya, no em sento espanyol, però segur que si me’n vaig a Rússia i algú em malparla dels andalusos, defensaré Espanya. La pàtria és, doncs, un concepte relatiu: sóc més català que espanyol, però més espanyol que rus.
I recordo quan vam anar un mes de vacances a Austràlia. Estàvem per Melbourne i em va agafar enyorança… al creuar-me pel carrer amb uns turistes italians!!! Vaig pensar: “ai, que bé, Europa!! Quines ganes!!”. Mai m’havia sentit tan proper a uns italians. Per tant, em sento més europeu que australià.
Un altre text que vam llegir deia que molts cops identifiquem la nostra “patria” per les olors, els sons, algunes imatges, el gust…
Què us sembla el concepte de “pàtria”?
Què vol dir “pàtria” per a vosaltres?
