Archives for posts with tag: Catalunya

Foto d’aquí

Dissabte vaig tornar a començar classes d’alemany. Estem al nivell B2 i els temes que tractarem es sofistiquen una mica. Vam començar parlant del concepte “pàtria” (‘Heimat’).

Vam llegir un text que deia que per als joves alemanys la “pàtria” ja no és la nació, el país, una zona geogràfica. La pàtria és un concepte emocional “allà d’on ets”, “allò amb què t’identifiques”, els teus sentiments. Tal com deia el text, els joves d’avui, als set anys ja anàvem de vacances a l’estranger però no coneixiem els veïns del pis de dalt. Als 12 parlàvem anglès però no enteníem com parlava la iaia, podem viure el mateix a Barcelona que a Lapònia que a Tòquio, però molts cops el nostre món queda confinat dins de les quatre parets de casa nostra. La nostra pàtria ja no és el que figura al nostre passaport, sinó les quatre parets de la nostra habitació, els teus amics íntims, o la teva família més propera.

Em va semblar un tema fascinant:

Les noves tecnologies, internet, la globalització, l’educació, ens han eixamplat la ment, però també la globalització, les cadenes comercials, els canvis alimentaris, les exigències laborals, han fet que cada cop més sigui el mateix viure en un lloc que en un altre (la variable diferencial esdevindria el poder econòmic, no l’ubicació geogràfica).

Esdevenim gent del món, però perdem la nostra pàtria.

El text deia, també, que dels joves enquestats, ningú no va dir “Alemanya”, “el meu país” quan se’ls preguntava què volia dir “pàtria” per a ells, potser per la pàtina feixista que encara deuen tenir aquests conceptes a Alemanya.

Llegit el text, vam haver de debatre per grups què identificàvem com “la nostra pàtria” cadascú de nosaltres.

Jo trobo que és un concepte relatiu. Visc a Barcelona i cada cop que vaig a Sabadell a veure la família i els amics, els 35 minuts en rodalies per a mi suposen “anar a casa”. Sabadell és la meva pàtria.

Però també em sento barceloní, sobretot quan sóc a alguna altra gran ciutat.

La meva pàtria més clàssica és Catalunya, no em sento espanyol, però segur que si me’n vaig a Rússia i algú em malparla dels andalusos, defensaré Espanya. La pàtria és, doncs, un concepte relatiu: sóc més català que espanyol, però més espanyol que rus.

I recordo quan vam anar un mes de vacances a Austràlia. Estàvem per Melbourne i em va agafar enyorança… al creuar-me pel carrer amb uns turistes italians!!! Vaig pensar: “ai, que bé, Europa!! Quines ganes!!”. Mai m’havia sentit tan proper a uns italians. Per tant, em sento més europeu que australià.

Un altre text que vam llegir deia que molts cops identifiquem la nostra “patria” per les olors, els sons, algunes imatges, el gust…

Què us sembla el concepte de “pàtria”?

Què vol dir “pàtria” per a vosaltres?

Foto d’aquí

Ahir va venir a sopar a casa l’H., una amiga de la Dawn de París que ara ja fa dos anys que viu a BCN i que ja no es considera francesa (“ahora soy española”, diu quan li preguntes.)

Durant el sopar, la Dawn va treure com a tema de conversa el Sarkozy: “saps si és cert que estan a punt de separar-se amb la Bruni? És cert que tots dos tenen amants?”.

Després de deixar clar que l’hi portava fluixa, l’H va explicar que els rumors eren que, efectivament, tots dos tenien amants, un cantant per a ella, una funcionària de no-sé-quin ministeri per a ell.

- Per què tots els francesos sempre tenen amants?

- No crec que en tinguin ni més ni menys… El que passa que nosaltres no ens n’amaguem. Aquí, els espanyols o catalans sembla que vagin així, amb el cap ben dret -va dir l’H estirant el coll i posant cara de suficiència-. Sembla que siguin perfectes, però són uns estirats… en canvi a França la gent no se n’amaga! Aquí tenen la mateixa merda o més, però no deixen que surti de casa! Tot ben tapat, tot ben tapat! Sembla que aquí estiguin molt per les aparences!

Què en penseu? Creieu que té raó, l’H? En aquests temes de doble moral sexual, creiu que hi ha gaires diferències culturals, entre els europeus?

“Ehm, ehm, avui això no toca!”

L’entrevista Lluís Basset al seu blog d’El País. L’entrevista és interessantíssima, perquè repassa el període de finals dels 80s i primers 90s amb la reunificació alemanya, la desintegració de l’URSS i al formació dels nous estats a l’Est.

També parla breument de la “desafecció” actual catalana, però trobo que es queda curt quant a pronòstics.

“Cataluña es como Lituania, pero España no es como la Unión Soviética. O bien, que Cataluña es como Eslovenia, pero España no es como Yugoslavia. Las independencias son el resultado de una voluntad. Hay un sentimiento, una fidelidad, la defensa de una identidad, pero lo decisivo fue la explosión de los imperios”

“[cuando un país se ve excluído de un proyecto más amplio] sería la desafección de la que ahora hablamos en Cataluña y en España”

El nostre ex-ex-Molt Honorable, tot i que no el he votat mai i, en moltes coses, el trobo un jeta que ha fet molt de mal a Catalunya i que ens ha convertit en la massa informe i mediocre que som ara, en d’altres coses ha estat un gran estadista. Una contradicció, però cert.

Molt interessant

Gaudí? Jaume I? Companys? Què hi dieu?

El cap de setmana passat estava mirant les notícies per internet i en llegeixo una a El Periódico que diu que ara, aprofitant l’avinentesa de Tots Sants, havien muntat rutes turístiques pels cementiris de BCN… de nit. Guies amb llenternes que t’ensenyen les tombes més famoses.

En comentar-li a la Dawn, em va preguntar que quin era el cementiri més famós de Barcelona, i no li vaig saber què respondre. Li vaig dir que “potser el de Montjuïc?”. I em insistir que a quin cementir hi havia més famosos enterrats. Encara vaig saber menys que dir-li.

I la pregunta del milió va ser: “De fet, quin seria el personatge històric més important de Barcelona? I de Catalunya?”.

El primer el vam tenir clar de seguida: el personatge històric més important de Barcelona és Gaudí. Però i de Catalunya?

Per guanyar temps li vaig preguntar: “I de Hong Kong?” La resposta va ser “Well, from China Mr. Mao”.

Hurtx!!! Li vaig replicar que el Mao s’havia liquidat a milions de persones amb la seva Revolució Cultural, però va dir: “sí, és cert, però també va fer que el país comencés a progressar”.

Retornant al tema de Catalunya, li vaig dir:

- Sant Jordi

- Ah, the one who killed the dragon? Pfff, copied from China.

- Well, then, Jaume I, the Catalan king who conquered València, Balears, Italy, etc. But that’s like 700 years ago.

- Pfff let’s ask our friends tonight

I tonight era la Castanyada, de manera que al vespre havíem quedat tots a casa la Núria i el Monter per afartar-nos de castanyes i moniatos.

Vam formular la pregunta. Amb Gaudí per a Barcelona hi va haver quòrum. Però per a Catalunya van triomfar els nohosés. Només l’Àlex es va aventurar a suggerir el president Companys, com a símbol de la Generalitat recuperada durant la II República i assassinat pels franquistes.

Però tot i així, no ho veig clar…

Vosaltres a qui proposeu?

- Qui creieu que és el personatge històric més representatiu de Barcelona?

- Qui creieu que és el personatge històric més representatiu de Catalunya?

- (Els que visqueu fora) Qui creieu que és el personatge històric més representatiu del vostre país?

A veure quins resultats surten!

A la consulta (que no referèndum, perquè a Espanya un referèndum sobre si vols la idnependència és il·legal, però en canvi les manifestacions falangistes sí que són perfectament legals) d’Arenys un 90-i-pico% dels vots van ser a favor de la independència de Catalunya. Hi va haver-hi més del 40% de participació, més que a les estatals, europees, municipals o autonòmiques.

Òbviament, en un suposat referèndum per la independència fet a tot Catalunya, el resultat seria mooolt més ajustat, i no és clar que sortís un sí clar.

De totes maneres, el que sí que és clar és que els vots a favor serien molt més alts que el 20-32% de independentistes que detecten les enquestes.

El motiu és que el que pregunten les enquestes i el que preguntaria un suposat referèndum no és el mateix: Les enquestes pregunten sempre “Vostè vol: la independència, federalisme, més autonomia, ja li està bé tal com ara, o ser una regió d’Espanya”.

Davant d’aquesta pregunta, molta gent diu més autonomia o federalisme (més del 40%); l’opció independència reuneix típicament al voltant del 20% des vots i l’opció una regió d’Espanya sobre el 10%.

Però aquesta pregunta no crec que permeti extrapolar el comportament electoral en cas de referèndum per la independència: molta gent ho dóna per impossible i, per tant, es decanten per opcions “més probables”.

La pregunta, per tant, hauria de ser: “Fem ciència ficció. Imagini’s que avui hi ha un referèndum per a la independència de Catalunya. Vostè què hi votaria? ‘Sí’ o ‘no’?”. En aquest cas, tindiríem més del 40% de respostes positives.

Un exemple: sopant amb els meus avis (avi, àvia i tieta), els pregunto:

- Vosaltres sou independentistes?

- Ai no, fillet! Més autogovern sí, però la independència no cal. -em diu ma àvia.

- Àvia, però si hi hagués un referèndum tu què votaries? que sí o que no?

- Que sí, esclar, quines preguntes! -diu ma àvia

- Que sí, evidentment -diu ma tia.

Jo sóc pro-independència (no sóc independentista, no sóc nacionalista, sóc català, igual que un danès és danès) i crec que la consulta d’ahir, el remombori espanyol indignat i la reacció en cadena que crearan, amb més consultes arreu de Catalunya [algun valent n'organitza alguna a BCN ciutat?] el que faran és treure la independència del calaix de les utopies impossibles i que sigui una realitat possible per a moltíssima gent.

En el fons, el que cal és qeu tots creiem que Yes, We Can!

M’agrada l’expressió anglesa “an idea whose time has come”. Hi ha idees que s’estan perllà, pul.lulant, sense que ningú els faci gaire cas fins que, de cop i volta, pataplàs! Els arriba el moment i esdevenen predominants.

Crec que ha arribat el moment de la independència.

Fins fa no gaire jo no n’era, d’independentista. Català sí, esclar. I catalanista, entès en el sentit de voler el millor per a mi i per a la meva gent i per la gent d’on visc, també. Però para de comptar.

Potser perquè també creia en Espanya. Creia que bé, que amb l’Aznar no s’hi podia parlar perquè era l’Aznar i els peperos són molt peperos, però que a  ”Espanya” hi teníem cabuda.

Resulta que no. Resulta que cau l’Aznarín que te vi, arriba el ZP el Magnànim, que promet “entendre Catalunya” i vinga a prometre que de complir res de res.

S’ha acabat el bròquil! S’ha acabat la paciència!

Motius perquè ara vull la independència de Catalunya:

  • Perquè patim espoli fiscal: entre el 9 i l’11% dels diners que paguem en impostos no tornen a Catalunya. No hi ha cap altra regió d’Europa on això passi. Solidaris sí, tontos no.
  • Perquè no se’ns respecte: a la resta de l’Estat hi ha catalanofòbia. A sobre que els subvencionem, ens menyspreen. Doncs ja s’ho faran.
  • Portem 30 anys d’intents de diàleg i de fer-nos entendre. Ja n’hi ha prou. És com en els matrimonis: si ho has intentat tot i no t’hi entens, més val divorciar-se, tots dos serem més feliços!
  • Perquè estem perdent pistonada: fa 30 anys érem la regió més rica d’Espanya. Ara som de les mediocres. Estem baixant en índex de desenvolupament humà. No podem atendre les necessitats dels nostres ciutadans: immigrants, pobres, tercera edat, nens, etc. Paguem massa a Espanya i no tenim prou diners per fer-nos càrrec de les nostres necessitats
  • Perquè n’estic fart que la cultura espanyola només sigui i vulgui ser la del toro, el flamenco, lo castizo, y olé. Si culturalment no ens consideren espanyols, doncs fora, home!
  • Perquè el mite que “ens cal ser a Espanya perquè és el nostre mercat” ja no és cert. Som la principal regió exportadora de l’Estat. Venem més a l’estranger que a la resta d’Espanya. I comprem més de l’estranger que de la resta d’Espanya.
  • Perquè la moneda és l’euro; perquè la majoria de polítiques importants vénen de Brussel.les. O sigui, l’important és ser a la UE.
  • Perquè els estats petits funcionen millor: compara Dinamarca, Luxemburg, Finlàndia o, fins i tot, malgrat la crisi que pateix, Irlanda, amb França, Espanya, Itàlia, Alemanya. No hi ha color.

En resum: perquè fora d’Espanya s’hi viu millor.

Què en penseu, de tot plegat? Creieu que faig bé? Creieu que m’he tornat massa radical?

O sigui, que tens els diners al banc perquè en teoria és més segur. A canvi, el banc et matxaca a comissions per mantenir-te els teus diners (i te’n dóna uns interessos ridículs). Si les coses van bé ells hi podran fer més negoci.

I si les coses van malament (els bancs la caguen amb tripijocs ‘subprime’ que fins i tot un nen de 3 anys entendria que són una subnormalada), els governs han de córrer a ajudar els pobres bancs… amb els diners que tu pagues en impostos!!!!

En resum: El client/ ciutadà pringa o sí o sí; i la banca mai no hi perd. 

No seria hora que els bancs i els seus directius assumissin les seves responsabilitats en tot el merder?

Idea extra: el govern ja podria ser igual de ràpid a ajudar els seus amiguets de la banca que a aprovar el finançament de Catalunya, infraestructures per a Catalunya, l’Estatut, temes mediambientals, ajuda al tercer món… Però és que esclar, socialistes al govern o no, la banca són qui remenen les cireres; els catalans no importem a ningú; i el medi ambient o el tercer món… doncs encara menys!

Follow

Get every new post delivered to your Inbox.