Avui faig trenta anys. Recordo que de petit tenia ganes de tenir 20 anys perquè “els homes de vint anys ja són grans”. I jo volia ser gran (i negre, ves per on, volia tenir la pell negra, la trobava més elegant).

I ara que he més que sobrepassat els 20 anys i ja sóc a la trentena, em segueixo veient igual de jove o més que mai. Com que de calv ja n’era als 25 anys, no es pot dir que comenci el declivi físic. :-D

De fet, em sento més jove que mai. A nivell físic, estic en més bona forma que mai: flexible, fort, resistent, guapo… Si comparem amb quan tenia 17 anys, estava escanyolit, sempre cansat i en zero forma física. Si comparem amb fa dos o tres anys, feia més panxa. Per tant, en el meu cas, l’edat em prova!

Quant a caràcter/ personalitat, també crec que estic millor que mai. Penso que en els últims anys he madurat bastant (si hagués de marcar un “des de”, seria des de la mort de ma mare ara fa 4 anys i mig), he suavitzat certs trets del meu caràcter (sóc menys borde) i m’he fet més savi.

M’he obert a aprendre de tot i de tothom, ja sigui a nivell de coneixements intel.lectuals, habilitats socials, o temes de creixement personal. Crec que la mort de ma mare m’hi ha ajudat molt (et fa plantejar-te moltes coses i, o bé creixes o bé t’estavelles; l’elecció era fàcil, doncs), així com aprofundir en la meditació, reiki, etc.

Per altra banda, a nivell laboral també estic estupendo. Tinc una empresa que aquest any serà la bomba (bueno, si no em faig ric als trenta, serà als trenta-un o trenta-dos, però ja s’ensuma!) i on, el més important, m’ho passo de conya. Amb el Clay i la Meritxell, tot i venir de perfils, caràcters, edat i experiències molt diferents, hem aconseguit fer molta pinya i me’ls aprecio molt. No tot són flors i violes, però Totem és una experiència molt positiva, i no la canviaria per res.

Quan m’hi vaig llençar de cap m’ho vaig prendre com un aprenentatge. Sabia que al periodisme no m’hi volia dedicar, i vaig pensar que aprendria més muntant Totem que fent un MBA a Esade (la meva idea de llavors). I bé, resulta que a banda d’aprendre una barbaritat, m’he pogut comprar un piset i aconseguir una certa seguretat econòmica. Que igualment pateixes per si baixa la facturació, etc, però la vida està plena d’incerteses, fes-t’hi a la idea! L’únic que és segur és que res no és segur, per tant, si tu saps que vals, ‘no problemo’, sempre te’n sortiràs! I ara, al cap de 7 anys d’haver començat amb Totem, estem a punt de fer el “gran salt endavant”, per parafrasejar a Mao.

Però no vull donar l’ideea equivocada. Totem me l’estimo i és com el meu fill, però no és la meva vida ni és jo. Jo sóc, sobretot, una persona equilibrada, feliç, en continu creixement i aprenentatge, que vol viure totes les seves potencialitats i que cada vegada és més jove.

És curiós, eh!, amb els anys, m’estic tornant cada vegada més jove i més savi.

El gran problema dels aniversaris, i un dels motius pel qual alguns anys no l’he volgut celebrar, són totes les idees preconcebudes al voltant de fer anys. Que si als trenta “t’has de començar a cuidar”, que si compte la línia, que si “d’aquí no gaire, la pastilleta blava, eh, per poder funcionar” (felicitació d’anversari verídica), que si “i segueixes solter?” (pregunta típica en entorns de negocis), etc.

Però com t’ho diria?! Jo ja fa anys que em cuido i m’estimo! No ho he de començar a fer ara per por a envellir!

Perquè aquest és el gran tema darrere de “uuuh ja fas trenta anys!!!”: fer trenta anys és com dir “ja no sóc jove”, “ja em començo a fer vell”. I no. L’envelliment és psicològic: s’envelleix qui deixa de voler viure cada dia amb ganes, qui perd la curiositat, qui deixa de voler aprendre, qui deixa de trobar estimulant el que l’envolta. I no és pas el meu cas, ans el contrari!

(Ni, per cert, el de la majoria d’amics)

Repeteixo: sóc feliç i cada cop em sento més jove i m’encanta més la meva vida. Quines fites em proposo pels propers anys? A banda de fer-me ric,

1- Aprendre moltíssim més: de mi mateix, dels meus amics, de la resta de gent, japonès, física, noves coses que ara no puc ni pensar, noves habilitats socials, esportives, etc… Aprendre de tot i de tothom!!!

2- Aprofundir en el meu creixement espiritual

3- Ser pare (tot i que no per d’immediat, en tinc moltes moltes ganes)

4- Ajudar els altres

5- Diria que en tinc ganes, però depèn del dia: tenir parella estable (o sigui, que sigui la mare dels meus fills, o no, ja veurem: potser primer sóc pare solter i després em caso? [Estem al s.XXI, les coses no tenen perquè seguir un ordre prefixat!])

6- Seguir millorant la meva forma física

Per acabar amb aquest balanç, una de les coses que (a banda de tot l’anterior) més m’enorgulleix són els meus amics. Tinc tants boníssims amics que no puc pensar en un millor amic. I demà, molts d’ells vindran a la meva festa d’aniversari. Per celebrar, tal com es mereix, que tots nosaltres som estupendíiissssims!!!”