Archives for posts with tag: crisi

De tots els mitjans d’informació que segueixo, la meva secció preferida és La Contra de La Vanguardia, per la qualitat de les entrevistes i l’obertura mental en els entrevistats i les opinions expressades.

La setmana passada hi vaig elgir una entrevista a Gunter Pauli, que parla d’un concepte que per a mi era nou: l’economia blava:

“La economía verde requiere que las empresas inviertan más y los consumidores paguen más para conseguir lo mismo a cambio de preservar el medio ambiente. La economía azul consiste en entender los desechos como recursos y busca soluciones inspiradas en el diseño de la naturaleza.”

És una entrevista molt interessant que obre portes a pensar en noves formes de créixer i desenvolupar-nos que no sigui la depredació del nostre entorn. I, en un món en plena crisi económica, social i energètica (el peak oil), l’economia blava sembla que pugui ser un nou paradigma de desenvolupament humà.

Què en penseu?

Mesurar la riquesa

Per cert, això em porta a una relfexió sobre l’obsessió moderna en el PIB, que mesura la riquesa dels països. El problema és que cremar un bosc genera activitat econòmica i, per tant, PIB…

O, per exemple, qui és més ric:

Cas a)

Algú que cobra 10o0€ però se n’ha de gastar 300 en transport per anar a treballar; treballa 8 hores al dia; triga una hora a anar i una altra a tornar de la feina; com que treballa tot el dia, gasta 200€ en menjar fora i 300€ més en guarderies i cangurs dels seus fills… I com que acaba baldat de tot el dia, 200€ en entreteniment.

Cas b)

Algú que cobra 500€ però treballa a cinc minuts a peu de casa; treballa cuatre hores al dia; pot, per tant, dinar a casa i passar el dia amb els fills; com que no va estressat ni té una feina avorrida, no necessita passar-se el dissabte “premiant-se” amb compres al centre comercial.

El cas a) genera més activitat econòmica i, un país basat en aquest tipus d’economia, tindrà un PIB més elevat, però la persona b), amb menys riquesa material bruta, acaba gaudint de més temps lliure, més benestar personal i familiar… i malbarata menys el medi ambient (desplaçaments, cotxe, benzina, consumisme…).

No sé què penseu vosaltres, però jo tinc clar quin dels dos casos prefereixo! :-)

Podeu llegir més sobre la fal·làcia del PIB com a indicador de riquesa aquí. Molt interessant!

La setmana passada vam veure  el documental guanyador d’un Oscar Inside Job, que a partir del cas islandès, descriu les causes i el desenvolupament de la crisi, tot l’amiguisme, intrigues político financeres, corrpució, etc. Està bastant bé.

Avui hem vist Debtocracy o “deutocràcia” -o sigui, el govern a través del deute. És un docuemtnal molt ben fet per un grup de periodistes grecs que expliquen la crisi a Grècia i, per extensió, a la resta de PIIGS i Europa. M’ha agradat moltísssim.

Dura una hora i quart i el van penjar a Youtube amb llicència de creative commons per tal que tothom que el vulgui adaptar o aportar-hi quelcom, pugui fer-ho.

Us el recomano! Aquí teniu la versió subtitolada en anglès.

Que disfruteu!

Ja m’explicareu què us ha semblat!!!

(Foto d’aquí)

Jo  no m’he considerat mai particularment d’esquerres. No és que fos de dretes, sinó que, en molts casos, considerava aquestes identificacions caduques i foralloc.

Si m’hagués de classificar, diria que sóc individualista i liberal: com a individu, has de tenir dret a fer el que vulguis, sempre i quan no facis mal als altres.

Llibertat de fer el que vulguis, amb respecte als altres però sense travetes “morals”.

Perxò no entenc les restriccions d’horaris comercials, que no es pugui acomiadar funcionaris, els piquets sindicals, els que diuen que totes les escoles han de ser iguals, que si vols muntar un negoci hagis de fer una pila de burocràcia i et cusin a impostos, o la pràctica de subvencionar-ho tot. Però tampoc no entenc els concerts amb escoles catòliques, que hi hagi polèmica pel dret a avortar o que per defensar unes llibertats s’ataquin d’altres països.

Creia que la funció principal de l’Estat ha de ser garantir un punt de partida igual o similar per a tots els ciutadans, de manera que tothom pugui fer el que vulgui amb la seva vida. No óc tan curt de gambals com per pensar que vivíem en aquesta situació idílica, però creia -crec- que el que s’ha de fer és tendir-hi: garantir unes bones condicions de vida mínimes per a tothom, garantir un punt de partida (educació) bo i de qualitat per a tothom, però a partir d’aquí que cadascú faci el que vulgui amb la seva vida.

Garanties socials + responsabilitats individuals

Tots coneixem el que vull dir: gent d’orígens molt humils que ara té una bona professió, gent de pares rics que ara van apurats, un pintor que viu amb quatre rals en una vella fàbrica feliç de la vida, gent que decideix prendre’s dos anys per voltar món…

Però esclar, pensar així és fàcil quan vius a Europa, on regna la “mentalitat de classe mitja”.

Honk Kong

El primer trencament d’esquemes em va venir quan vaig conèixer Hong Kong. País sense pràcticament impostos, amb llibertat total de tot… però amb una forta cultura xinesa d’emprenedoria, respecte a la família i competitivitat.

Hong Kong és un país molt pròsper, però es dels països del món amb més diferències socials. No recordo la xifra exacta, però el 10% més ric té com el 70% de tota la riquesa, mentre que el 10% més pobre no té ni el 0,1%.

Alguns amics d’allà tenen comptes corrents amb milions d’euros, i d’altres treballen 14 hores al dia, 6 dies a la setmana, per 400€.

L’educació és pública només durant 10 anys, pràcticament no hi ha sanitat pública i moltes famílies viuen amuntegats en micropisos de 30m2.

El primer que vaig pensar va ser: però i aquí, per què no exigeixen més drets socials? Que apugin els impostos i millorin l’educació i la sanitat! Tothom viurà millor!

Un dia li comentava a un amic: a Barcelona semblo de dretes, però aquí em fotria sindicalero!

(Foto d’aquí)

Amb honestedat

El meu altre punt d’inflexió és quan t’adones de com s’està gestionant tota l’economia i política del planeta.

Des del meu punt de vista, un dels requisits perquè la societat funcioni és l’honestedat. Per més que advoqui perquè puguis fer el que vulguis amb la teva vida sense restriccions,  no vivim aïllats al desert. Compartim la vida, la societat, els recursos i el planeta amb d’altres éssers. Tenim la responsabilitat que la cosa funcioni i millori.

Quan veus que els vells es moren de fàstic, que els governs estan corruptes, que vivim una crisi tremenda en què quatre fan anar els fils, que els rics són cada cop més rics perquè tenen més informació… és que alguna cosa no rutlla.

Falta ètica.

I penses: Jo crec en la llibertat i la responsabilitat individual. Cadascú que faci el que vulgui amb la seva vida. Però cal un canvi. Jo que no era particularment d’esquerres…

…m’estic tornant revolucionari!

Foto d’aquí

Tinc ganes de desfogar-me. N’estic fins al capdamunt de la intoxicació informativa. De la crisi dels collons. Dels PIIGS i del rescat de Grècia, Irlanda i Portugal. D’Espanya, que serà la pròxima perquè “no ha fet prou els deures” i no ha reformat encara les pensions de jubilació. De la Merkel que va donant lliçons a tothom quan Alemanya i França van ser els primers a rebentar fa uns cinc anys el pacte d’estabilitat quan eren ells els que estaven en crisi i tothom va mirar cap a l’altra banda.

N’estic fins als collons del ZP. Ens pensàvem que els somriure de Bambi i el “trauré les tropes de l’Irak” eren indicadors d’un estadista del nou mil.lenni, però resulta que no és més que un mediocre. Un fracassat. Que no se n’ha enterat encara que hi ha una crisi mundial i el sector financer -el mateix que ens va fotre en aquest merder- ara se’ns volen cruspir a tots amb patates. Però esclar, pot estar content, perquè no tenim alternativa i el líder pepero fot encara més pena.

Em fot fàstic l’anticatalanisme de respectarem el que digui el Parlament per després fer servir l’Estatut per eixugar-s’hi el cul, empastifar-lo al Tribunal Constitucional, i a sobre vendre-t’ho com un triomf de la democràcia. Que ja se sap, que si ens queixem és perquè els catalans som així d’insolidaris i de victimistes, però al final acabem tragant..

Doncs tingues collons i declara la independència. Però no, hi ha massa interessos en joc i l’eslògan de campanya dels sociates catalans és “ni de dretes ni independentista”. Si t’has de definir en negatiu, xato, deu ser que no saps què ets, oi? Els convergents no estan a favor de la independència, però en un suposat referèndum l’Arturito diu que “a títol personal” hi votaria a favor. En què quedem?? Els suposats independentistes d’ERC, així que van tocar una mica de poder, donde dije digo digo Diego i abans de res “cal seguir treballant per construir Catalunya”.

Tots plegats són una colla de mentiders. No me’n crec a cap. Ni un, d’honrat, no n’hi ha!

M’agradaria saber els bancs, multinacionals i lobbies quant paguen a cada partit, quins interessos creats hi ha. Però quan parlem de transparència, tots muts i a la gàbia. Ja sabem que els casos Millet i el famós 3% sempre acaben tapats, perquè si es destapés tots quedarien igual de malparats. I els ideals, on són? I el poble que defenses?

Em pots dir què has fet per ajudar un emprenedor que es vol arriscar el seu capital per crear una empresa?

Em pots dir que has fet per ajudar una família que té la iaia amb Alzheimer?

Em pots dir què has fet per evitar que el 30% dels joves abandonin els estudis?

Sí, bones paraules moltes, això ja ens ho sabem! Però la democràcia és cada quatre anys i qui t’oferirà un càrrec d’assessor milionari quan et retiris de la política serà la caixa/farmacèutica/energètica de torn.

L’únic que queda clar, és que sempre acabem pringant els mateixos: tu i jo.

Primer vam rescatar bancs amb els nostres impostos. Després aquests bancs no concedeixen crèdits i ens han de retallar els drets socials i l’estat del benestar perquè “no ens ho podem permetre”. Té collons la cosa!

Seguidament, la premsa anglosaxona i la Merkel s’apunten que hi ha països dolentots i que se’ls ha de castigar. Els uns, que tenen tírria a l’euro. L’altra que va de reina del mambo perquè viu de les exportacions. Però si exporta, és perquè algú li compra, no?

Els d’aquí, que són tots uns mediocres temorosos. Algun polític de primera fila català o espanyol ha fet carrera fora del seu partit? Només el Mas, que va ser gerent d’un parell d’empreses que es van enfonsar. Algun polític que parli anglès mínimament bé? No, “becasue he is my friend”.

Catalunya fot caguera.

Espanya és un mal negoci.

Europa és un cau de víbores.

El món està dominat per quatre màfies financeres i ningú té collons de canviar res.

Doncs jo passo. Apago el món. Deixo de fotre’ls puto cas. Ja s’ho arreglaran!

Jo em preocupo de lo meu: el meu fill, la meva dona,  la meva família, el meu benestar i felicitat, els meus amics, el meu hortet.

Fa dos anys que no miro la tele, precisament per això, per no intoxicar-me.

Em sembla que ben aviat optaré per ni tant sols seguir les notícies per internet. Total, pa qué, tot són desgràcies. No vull saber-ne res d’un món dominat per mediocres.

Passo.

I no obstant…

Cal un canvi. Cal un canvi de rumb. Però no sé què més puc fer, a banda d’ocupar-me que jo i els meus siguem feliços i honrats!

Algú em pot ajudar????

Foto d’aquí

Ahir vam veure la pel.li Wall Street 2. La pel.li no és res de l’altre món, però retrata la caiguda d’un banca d’inversions molt similar a Lehman Brothers, el detonant de la crisi i merder actuals.

Em va portar a reflexionar -un cop més- que EL GRAN problema del món és l’excés de cobdícia, d’avarícia dels humans. L’excés de materialisme, també, suposo, que hi va molt lligat.

Tothom aspirem a una bona vida de qualitat. El problema és la insatisfacció vital constant i el sempre voler més, més i més.

Això és el que ens porta a aquest capitalisme destirotat, a la crisi ambiental galopant, a la sobrepesca, a la depredació dels recursos financers, a la justificació de les desigualtats com a quelcom “natural”, al consumisme desfermat, a les bombolles sistèmiques…

Vivim en una crisi de valors.

Personalment, vull ser una bona persona, vull fer el que és just. Vull gaudir de la vida, però no a costa de la resta. Vull consumir, però no entregar-me al consumisme.

Com tracem la línia?

Cal recuperar els valors de l’amistat, d’ajudar el pròxim, de l’esforç, de la reflexió, del compartir, del llargtermisme (pensar en les generacions futures).

Cal plantejar-nos de fer les coses perquè ens omplen i ens satisfan, no només perquè mola, està de moda, tothom ho fa o és barat.

Cal retornar a la honestedat.

Hem viscut massa anys envoltats de soroll. Un soroll que ha anat in crescendo des de la Revolució Industrial (produir més i més, consumir més i més). Cal retornar  a la pau i el silenci.

Que la felicitat no la trobaràs en un jersei lila marca X que costa la meitat del teu sou.

Seràs feliç amb menys, però gaudint de l’ara.

Si puc viure d’aquesta manera sense renunciar als avenços del s.XXI i educar el meu fill en aquests valors, em puc donar per satisfet.

Foto d’aquí

Suposo que és una part de la meva evolució. Sempre m’ha fascinat la meditació i això em va portar a reflexionar sobre el principi del zen. L’estat en què tot flueix i en què no necessites de res. El zen, com tota la filosofia budista, parteix de la base que allò que perceps a través dels sentits és il.lusori i que l’únic camí cap a la il.luminació és prescindir del món material, transcendir-lo, per arribar a connectar amb la nostra part espiritual.

Que em fascini aquesta part de la filosofia budista no vol dir que la comparteixi al 100%. Seguint el seu mateix raonament, es pot dir: si Déu ens ha col.locat en aquest món fet de coses materials, qui som nosaltres per voler-ne prescindir, per voler-ne escapar?

Jo crec que els objectes materials hi són per servir-nos, per ser-nos útils. Per això els humans en creem.

Però no hem d’estar al servei d’aquests objectes materials! Aquesta és la lleugera diferència! I precisament això és, segons el meu parer, el que passa moltes vegades a la nostra societat materialista, hiperconsumista actual.

Estàs al servei de pagar una hipoteca i un cotxe?

Estàs al servei de comprar roba, electrodomèstics, artilugis que no necessites només perquè són la moda, és rebaixes, és el que toca, és dissabte i mola anar de compres… Però resulta que aquests pantalons de l’any passat encara et van bé! I que la teva tele de fa deu anys et fa servei perfectament!

Crec que és aquest tipus de reflexions el que em va portar cap al camí de simplificar la meva vida.

També hi ajuda el fet d’esdevenir pare. Vulguis que no, et fa pensar en quin món vols deixar al teu fill (un món amb esclaus paquistanesos i xinesos que treballen 14 hores al dia perquè tu puguis comprar una samarreta d’últim model? Un món contaminat, amb menjar mutant, on creixen les al.lèrgies pels químics i la pol.lució, un món on ens hem d’estressar per fer una feina que no gaudim per pagar factures de coses que no gaudim i on no ens podem permetre passar-nos un dia a la gespa jugant o mirant els núvols?).

L’altre factor que m’ha marcat és la crisi mundial que estem visquent. Crec que serem una generació marcada per aquesta crisi: precarietat laboral, atur, pitjor qualitat de vida que la dels nostres pares… I això que ni a mi ni a la gent del meu voltant  la crisi no ens ha afectat gaire! Però crec que aquesta crisi ens pot beneficiar i molt si sabem agafar-la per les banyes i mirar-ne el cantó positiu: ens empeny a reflexionar i a canviar d’estil de vida.

És que estic convençut que aquesta crisi actual ens l’hem buscat nosaltres. És una crisi fruit de la cobdícia col.lectiva: especulació financera, immobiliària, destrucció del medi natural, espoli dels recursos naturals, malbaratament de les fonts d’energia… I tot per poder tenir cada vegada més, i més, i més!

Si el que volguéssim tenir fossin coses que ens fessin feliços i ens omplissin de joia, seria fantàstic. Però resulta que el que volem tenir és més béns materials que no necessitem. Precisament nosaltres, els rics del primer món, tenim de tot i força!

Ens cal canviar-nos el mòbil cada any? Ens fa realment més feliços?

Aquesta és una crisi de valors. Ja fa temps (anys, segles) que paulatinament hem anat substituint l’honestedat, l’ajuda mútua, l’ètica per la cobdícia, l’avarícia i el tenir i posseir. La crisi, doncs, esdevé una ocasió única per retornar als valors universals.

Per a mi és una ocasió per mirar dins meu i dir-me: “Què vols en aquesta vida?”; “Què et fa feliç, Òscar?”; “De debò de debò, què és el que vols?”

I la meva resposta és: vull ser feliç, vull gaudir, vull aprendre. Vull estar amb el meu fill, passar-hi estona, educar-lo, ajudar-lo a esdevenir una persona magnífica, integra i feliç. Vull tenir temps per no fer res. No vull passar-me el dia corrents amunt i avall. Vull ajudar qui ho vulgui a ser feliç i gaudir de la vida.

Aleshores m’adono que si vull fer això, he de fer endreça de la meva vida. He de canviar certes prioritats. Per exemple, m’encanta llegir. I per matar l’avorriment, molts dies me n’anava compulsivament a l’Fnac i em comprava llibres. Resulta que encara tinc, a casa, piles de llibres de fa dos anys que encara no he llegit. I això que sóc un lector voraç de llibre per setmana! El primer pas, doncs, va ser començar a fer ús de les magnífiques biblioteques públiques. He reduït moltíssim la meva compra de llibres a tant sols aquells que em fan falta per aprendre, per formar-me… o perquè no els trobo enlloc més.

També m’encantava comprar roba. No és exagerar si dic que cada mes m’hi deixava 300€. I total, per què? És que tenia totes les camises apedaçades, tots els mitjons foradats i totes les samarretes gastades? Em sentia orgullós, a cada canvi de temporada, de dur una pila de bosses als d’Humana per ajudar els necessitats. Em sentia solidari. Però era, tant sols, consumista. Mica a mica, m’he desfet de més de la meitat del meu armari i no trobo a faltar res. Al contrari, que encara em sobren coses (“encara guardes això? Però si en tot l’estiu no t’ho has posat, gamarús!”, em dic).

El meu piset és petitó i no tenim gaire lloc. Arribava un moment, que teníem roba ni neta ni bruta pertot arreu, piles de caixes de coses per tot arreu, papers, patracols… La veritat és que arribar a casa m’estressava, no em permetía relaxar-m’hi. I quan vaig començar a llençar i endreçar, la D també s’hi va afegir i ara el pis està més endreçat, tot i que ara hi tenim les coses del Cèdric!

Una altra font de simplificació ha estat la laboral. Moltes vegades una manera de matar el temps mort és omplir-te de feina i fer coses perquè sí. He decidit no fer-ho. Per començar ara treballo des de casa moltes hores, i el que faig és intentar concentrar la feina i treballar menys. Faig el mateix, però tinc més estona lliure.

Estic simplificant també amb el gimnàs. M’encanta fer exercici físic: córrer, fer peses, sentir-me fort i en forma. Però amb la vida de parella i la perspectiva de ser pare, el temps que hi passo/passaré és cada cop menor. Aleshores, no té cap senti pagar 100€ al mes per fer servir només les màquines i la cinta de córrer? Al costat de casa tinc un gimnàs cutre de barri que em serveix per 25€.

Aquestes són algunes coses. A la llista, hi tinc acabar-me de desfer dels CDs (algú encara n’escolta?) i redefinir la meva vida digital. En algun moment dels propers mesos el Facebook passarà a millor vida o serà greument restringit; també vull redefinir el meu blog.

Que quedi clar que la simplificació de la meva vida no és un objectiu d’estalvi a nivell econòmic: no comprar, no gastar, no consumir… No és aquesta la raó. N’és una conseqüència. La idea de fons, el per què, és canviar les meves prioritats i la meva manera de funcionar per aliniar-les més a les meves creences, als meus desitjos. O sigui, ser honest amb mi mateix. Emprar el meu temps i els meus recursos amb coses que m’omplin i m’aportin valor.

Per exemple, m’he desfet de roba i CDs innecessaris, però hem comprat la tira de plantetes ben boniques pel balcó. És un projecte en comú de la D i meu i ens fa feliços. Per exemple, demà anem a sopar per celebrar el nostre primer aniversari de casats, i ens en anem a un restaurant de xef de renom… En canvi, hem reduït moltíssim el sopar fora per sistema. Total per anar al xino de turno, fotre’t un kebab i malmenjar només per dir que has sortit a sopar fora… doncs ens ho currem a casa!

Per cert, ben aviat tindreu notícies de com vull redefinir el meu blog. Espero que trobareu les novetats ben interessants!

Els canvis personals i familiars solen comportar canvis en l’estil de vida.

I tenir un fill és un canvi important! :-)

Amb la Dawn portem temps parlant de com el volem educar, quins valors li volem transmetre, etc. La part fàcil és els idiomes (serà súper multlíngüe!), però després hi ha el valorar l’esforç, l’aprendre a ajudar, a compartir, a no tenir-ho tot (per exemple, no el pensem inundar de joguines)…

També portem parlant d’on viure. No tenim clar a on acabarem visquent, però tenim clar que tard o d’hora, quan el Cèdric necessiti una habitació pròpia, canviarem de pis. I l’únic requisit indispensable és que el pis nou tingui com a mínim 3 habitacions i terrassa! Per plantar-hi el meu hortet (no creieu que també pot resultar molt educatiu per al Cèdric?), perquè el nostre fill hi jugui, per fer-hi sopars a l’estiu i esmorzars els caps de setmana d’hivern. Qualitat de vida.

Però també em porta a repensar-me el meu estil de vida personal. M’estic replantejant totes les necessitats que tinc. Són reals o creades pel “Sistema”? M’aporten valor i felicitat, o només són fruit de l’ansietat de consumir?

M’estic informant bastant, últimament, d’un moviment anomenat “Minimalisme” (aquí i aquí, per exemple). En poques paraules, es tracta de reduir la teva vida a només aquelles possessions que realment necessitis (diuen que menys de 100) per guanyar independència i serenitat personals.

Molts dels que aboguen pel “minimalisme” són joves americanets que vieuen d’escriure blogs i que ara han descobert que es pot viure sense cotxe. No és el mateix quan vius sol i sense lligams, que quan tens una família. Però la idea de fons crec que és bona.

Ves per on, potser la crisi mundial ens pot servir per, per fi, repensar el consumisme desaforat?

Una de les recomanacions que fan és que cada dia et desfacis d’un objecte. Així vas dessaturant la reva vida sense presses, però sens pausa.

He reduït moltíssim la meva roba, ara entraré a reduir els llibres i CDs (però és que algú encara n’escolta??). Un altre pas serà desfer-me d’estris de cuina que mai fem servir. Apa, adéu!

Ja us explicaré com evoluciona, però certament crec que el “menys és més” es pot aplicar a gairebé totes les situacions de la vida. No sóc hippie ni molt menys, però crec sincerament que cal un canvi de valors a la nostra cultura si volem ser més feliços tots nosaltres, i la resta d’éssers, plantes, animals, animalons i espècies vàries del planeta.

Vull ser un ciutadà responsable, íntegre i feliç, i vull educar el meu fill com a tal.

Foto d’aquí

Tot el tema de Grècia, Alemanya, els 4 porquets espanyol, irlandès/ italià i portuguès, la crisi financera, etc ho trobo divertidíssim. Delirant. De debò.

Resulta que Grècia portava anys dedicant-se a falsejar-ho tot i fins ara no se n’adonen? Vinga va!

Alemanya passa en dos anys de ser el “malalt d’Europa” a ser el model a seguir? I Espanya, que fa dos anys era l’última esperança blanca, ara és el dimoni. M’encanta l’objectivitat dels ananlistes financers.

Respecte al tema de Grècia, estava cantat que al final se’ls hauria d’ajudar (pagant tots, perquè Espanya també s’hi deixarà pasta). I, malgrat l’híper euroescepticisme rampant de la BBC, trobo brillant l’anàlisi que hi he llegit avui.

Altament recomanable.

I jo què penso:

1- Que els governs europeus porten massa anys actuant com a aficionats. Que si tenim una moneda comuna, ja toca tenir també un govern econòmic comú. I, per què no, que alguns impostos els recapti Brussel.les en comptes dels estats membres. O sigui, fer el salt de comunitat de veïns que intenta posar un hort urbà al terrat de l’edifici, a alguna cosa més semblant als Estats Units d’Europa.

2- Que a veure si amb els problemes que tenen baixen els preus i la Dawn i jo ens en podem anar de creuer per les illes gregues a preu de saldo! :-D

Foto d’aquí

Miro per internet una entrevista als Matins de TV3 al professor d’economia d’ESADE Carles Torrecilla, que es mostra molt optimista sobre la scrisi.

M’he quedat amb el que ha dit: durant els últims set anys Catalunya ha estat “la regió del món amb més immigració no estant en època de guerra”.

Flipant.

Val la pena veure-la:

more about “Líders en immigració“, posted with vodpod

No miro la tele, és cert, fa mesos que la tinc criant pols. Però sí que miro programes per internet. Ja sigui sponsored by La Mula, o mirats directament a les webs de les teles. Ho va començar TVC amb TV3 A La Carta i, pel que veig, TVE també els ho ha copiat, fins i tot el nom.

Té l’avantatge que no t’has d’empassar tones de publicitat i que ho pots veure quan vols, fotre-li pausa, stop, etc.

Un dels programes que m’agraden, malgrat que el Jaume Barberà no n’acaba d’estar a l’alçada, és Singulars. Cada setmana entrevista a un convidat que no és famós però que destaca per la seva feina i el que ha aconseguit. Hi han passat empresaris, investigadors, metges, cuiners, etc. El Barberà vol transmetre la cultura de l’esforç, que esforçar-se acaba rendint.

Trobo brillant el convidat de fa un parell de setmanes, Fernando Pedro Méndez, jurista, registrador de la propietat i ultra condecorat assessor de governs en legislació, propietat privada, etc.

Al llarg de l’entrevista parla de la crisi actual, de les hipoteques, de què és i per què és important la propietat privada, de l’estat de la justícia i de les seves experiències com a assessor d’Espanya, Rússia, Cuba, Mèxic, etc.

La trobo una entrevista brillant i molt educativa.

Si la voleu veure, cliqueu aquí

Follow

Get every new post delivered to your Inbox.