Archives for posts with tag: crisi

O sigui, que tens els diners al banc perquè en teoria és més segur. A canvi, el banc et matxaca a comissions per mantenir-te els teus diners (i te’n dóna uns interessos ridículs). Si les coses van bé ells hi podran fer més negoci.

I si les coses van malament (els bancs la caguen amb tripijocs ‘subprime’ que fins i tot un nen de 3 anys entendria que són una subnormalada), els governs han de córrer a ajudar els pobres bancs… amb els diners que tu pagues en impostos!!!!

En resum: El client/ ciutadà pringa o sí o sí; i la banca mai no hi perd. 

No seria hora que els bancs i els seus directius assumissin les seves responsabilitats en tot el merder?

Idea extra: el govern ja podria ser igual de ràpid a ajudar els seus amiguets de la banca que a aprovar el finançament de Catalunya, infraestructures per a Catalunya, l’Estatut, temes mediambientals, ajuda al tercer món… Però és que esclar, socialistes al govern o no, la banca són qui remenen les cireres; els catalans no importem a ningú; i el medi ambient o el tercer món… doncs encara menys!

Als mitjans de comunicació els encanta espantar la gent. Esclar que també es podria fer la reflexió inversa: a la gent li encanten les informacions tremendistes de guerres, atemptats, desgràcies, malalties i crisis.

I ara ens han pseudofabricat una crisi econòmica.

Però jo no conec ningú que s’hagi quedat sense feina per “la crisi”. Sí, el preu del menjar s’ha apujat, i també la benzina. Però últimament el barril brent està baixant i el preu del gra també. No serà que els intermediaris especulen aprofitant-se que “com que hi ha crisi” la gent està diposada a pagar més?

Tot això ho dic perquè els restaurants segueixen estant plens igual i se’n segeuixen obrint de nous. les botigues segueixen a tope i ara per vacances, tothom se’n va porai.

I quan dic “porai” vull dir:

- Nosaltres (Irene, Àlex, Sebas i jo) marxem a Austràlia un mes

- El Monter i la Núria a Xile 3 setmanes

- L’Ana de l’oficina 10 dies al Carib

- El Benet i la Marga 10 dies a Egipte

- La Tònia de japo 15 dies a Polònia a veure bisonts europeus (hi ha gustos per a tot) :-)

- L’Isaac està a Colòmbia

- Un col.lega del gimnàs també se’n va a Colòmbia

- L’Adri de l’oficina se’n nirà un mes al Perú a finals d’any

- La nòvia (catalana) de l’Atsushi se’n va 3 setmanes a Tailàndia

- La Laura Rodríguez un mes a la Índia…

I això que hi ha crisi!!!

Quan la gent s’hagi d’aconformar fent una setmaneta de càmping a Platja d’Aro no sé què passarà!

De fet, les úniques persones que conec que no se’n van híper lluny són la Rosa i el Sabés, i el Clay i la Meritxell, en tots dos casos perquè o estan a punt o acaben de ser pares i esclar, no pot ser.

Reprenc un dels meus temes preferits (no, no és el Japó. Ni tampoc el reiki). Parlo dels Estats Units i de com són un país en crisi. Llegeixo que el sistema bancari americà és defectuós i antiquat. La font n’és una de tan poc sospitosa d’anti-establishment com l’IESE. Estic subscrit a la seva newsletter, perquè sempre hi ha estudis i articles súper interessants.

1-

Amb el títol d’”EEUU no es país para pobres” l’estudi descriu que uns 15 milions d’americans estan exclosos del sistema bancari o se’ls cobren interessos i recàrrecs d’usura per coses tan simples com mantenir un compte corrent, treure diners d’un caixer automàtic, etc. (No parlen de les subprime i coses així. L’article analitza l’estrucutra bancària nord-americana.)

El dèficit bàsic rau en què l’eina bàsica per fer pagaments és el xec. Les nòmines no es paguen per transferència sinó epr xecs. La gent no té els rebuts de la llum domiciliats, sinó que envia per correu (!!) xecs cada mes per pagar-los; les compres al súper es paguen per xec bancari.

a banda d’anacrònics, els xecs tenen unes despeses de gestió molt més grans, perquè són processos manuals; si fas un pagament o un ingrés per xec, tarda uns dies a veure’s reflectit al teu compte; en no haver-hi sistemes per saber en temps real si que l’emet té pasta al banc o no, un banc només acceptarà un xec si l’emisor li genera confiança. Per tant, els bancs obliguen a tenir saldos altíssims als comptes corrents o claven súper comissions de manteniment. Per tant, el sistema bancari queda fora de l’abast de tota una capa de població que, senzillament no pot permetre’s el cost de tenir un compte obert!

És ben corrent que molta gent -la que no pot permetre-s’ho, senzillament no tingui compte bancari- i quedi a mercè d’especuladors, prestamistes (usurers), companyies de crèdits ràpids (i cars, etc).

L’informe de l’IESE recomana als EUA aprendre de sistemes de reforma bancària endegats a països com Mèxic o Colòmbia. Caram, els EUA s’assemblen més a una república bananera que a una potència mundial!

2-

Un altre gran defecte del país és el sistema sanitari. Milions de persones senzillament no tenen cobertura sanitària de cap tipus. Molts altres milions, la tenen insuficient: poden fer-se mirar la vista, però si tenen un càncer o un atac de cor, s’arruïnen.

L’altre dia llegia que cada any moren als EUA 2.000.000 de persones de malalties basiquíssimes que a Espanya o a qualsevol país civilitzat s’haguessin pogut curar sense gaires problemes.

Nota: tot i que jo no crec en la medicina convencional, la majoria de la gent sí. Per tant, algú que es posa malalt, creu que la resposta és en la medicina i no hi té accés, mor.

3-

Per consol del mediocre sistema educatiu espanyol, als rànkings que periòdicament es van fent sobre els sistemes educatius dels diferents països, els EUA queden per sota nostre.

El país que té les millors universitats del món (també segons els rànkings que es publiquen periòdicament), te una de les poblacions pitjor educades de l’OCDE. Quin contrasentit!

LA FORÇA DE L’IMPERI

Si el poder estatunidenc no es basa en la capacitat intel.lectual de la seva població, ni en el seu sistema bancari, ni és una societat que procuri el benestar general, on rau la seva força?

Històricament en 3 eixos:

  1. Poder militar: ostentat des de la Segona Guerra Mundial i reforçat amb la fi de la Guerra Freda.
  2. Poder financer (que no bancari): amb la fi de la 2GM, les antigues potències europees queden endeutades amb els EUA (el Pla Marshall va ser un gran ajut, però no va ser gratis!). Amb Bretton Woods i la creació de l’FMI el dòlar esdevé la moneda de referència i els EUA, de retruc, en surten reforçadíssims.
  3. Imatge pública: Radio Liberty, Hollywood, la música, l’imatge de modernitat… Sempre he cregut que els EUA no són grans creant coses (per això ja hi ha els alemanys o japonesos). Són grans venent. I, sobretot, venent-se. No en va són els inventors del màrqueting modern!

Però què ha passat?

  1. Malgrat tenir una despesa militar per càpita enorme, estan enrocats a l’Irak. Si són incapaços de fer res en un “país insignificant”, com podran emprendre cap tasca més gran? A banda, la seva creuada militar a la zona és una sagnia econòmica bestial
  2. A causa del dèficit exterior bestial, de pràctiques econòmiques dubtoses i d’un enfocament malaltís en el curt termini, el dòlar està perdent valor. L’euro esdevé paulatinament la moneda refugi. Cada cop més països anuncien que vendran el petroli en euros. A més, les institucions financeres americanes s’estan desprestigiant i quedant en entredit. I el país s’empobreix a marxes forçades
  3. Els EUA han passat de ser vistos com un país bo, defensor de les llibertats i innovador, a ser vistos com una colla de violents, irreflexius i intransigents, que bombardegen qui no pensi com ells i que, a sobre són uns incults.

CONSEQÜÈNCIES

Els Estats Units passarà a ser un país més. La seva moneda seguirà sent important, però ja no serà “la” divisa de referència. Serà com el ien o la lliura esterlina. L’euro seguirà guanyant importància, tot i que això no vol dir que l’UE passi a ser la nova potència mundial. Li falta lideratge i cohesió interna.

A llarg termini, un país que desprotegeix la seva població, que els expulsa del sistema i que és vist com un agressor per la comunitat internacional no pot tenir gaire futur!

De fet, em recorden moltíssim l’Imperi Romà. Fa dos anys vaig llegir una història de la caiguda de l’Imperi Romà i explicava que va ser causada per

- El poder va desplaçar-se paulatinament de tota la societat a una sèrie de gran empresaris romans. Ídem als EUA: els grups d’interès i les seves grans empreses són qui veritablement manen. Guaita si no qui paga i qui s’emporta els beneficis de l’ocupació de l’Irak. Hi ha una èlit cultíssima que viu molt bé, i unes classes socials igualables a les de qualsevol país tercermundista.

- La societat perd cohesió i les capes més fràgils s’empobreixen. Augmenten les tensions internes. Ídem als EUA

- L’Imperi es submergeix en geurres internes que el deixen fràgil davant d’amenaces exteriors. Ja no són invencibles (cas dels EUA amb Irak)

La pena no és que els EUA caiguin. Tots els imperis pugen i baixen. Li va passar a Espanya/ Castella, a Anglaterra, a la Xina… El problema és que la caiguda dels EUA desestabilitzarà encara més el món. I siguent com són, poden provocar més accions desesperades com ara més invasions, etc. tot dependrà de qui hi governi, of course.

Ja veurem, però sigui com sigui, s’acosten temps interessants pel que fa l’economia i la política internacional.

 

L’economia, en el fons, no és res més que l’estudi de la psicologia humana aplicada a la gestió dels recursos (béns, diners, materies primeres, etc). Això és el que fa que els economistes sempre la caguin quan prediuen coses i que només ho ensopeguin a aigua passada.

I el problema amb les anàlisis actuals sobre l’economia mundial i espanyola és doble:

  1. Ens trobem en època preelectoral
  2. Hi ha molts interessos creats pel que fa la suposada bombolla immobiliària. Hi ha molta gent que té ganes de dir “veus com jo ja t’ho deia”

En la meva opinió, aquests dos factors estan intoxicant greument l’anàlisi de la realitat. Així que a continuació exposo el que crec que passa realment. Intentaré ser ben esquemàtic:

No hi ha crisi econòmica, ni a Espanya ni als EUA. El que hi ha és crisi financera, en tot cas, originada pels grans bancs i agències de valoració nord-americanes, que van donar hipoteques a gent que no podia pagar-les i després revenien aquestes hipoteques en els mercats de valors (“titulitzaven”) per finançar-se. El castell ha caigut quan massa gent no podia pagar aquestes hipoteques (les anomenades “subprime”).

El que ha passat, per tant, no és que l’economia anés malament, sinó que un grapat d’empreses (bancs, financeres, etc), van dur a terme unes pràctiques estúpides i absurdes, amb el vistiplau del govern nord-americà, i ara en paguen les conseqüències. Totalment lògic i raonable: qualsevol empresa que vengui coses que no pot cobrar s’enfonsa. I això és el que els està passant.

Els sotracs bursaris encara duraran més mesos: aquests bancs són tan grossos que en molts només saben el que venen, el que guanyen i el que perden quan presenten la seva comptabilitat (anualment) o tenen auditories (trimestral o semestralment).

Les constructores nord-americanes, al veure que els bancs de cop i volta els tancaven l’aixeta per seguir construint i venent habitatges per gent que realment no se’ls podia permetre, han hagut d’abaixar preus. És el que n’han dit l’esclat de la bombolla. Altra vegada, és la conseqüència de vendre coses a gent que no pot pagar-ho. Totalment lògic.

Com ja he dit anteriorment, l’economia és, en el fons, psicologia. Això vol dir que els estats d’ànim hi siguin el factor primordial. Els Estats Units ortaven ays visquent per damunt de les seves possibilitats, endeutadíssims amb la resta del món. La resta de països, sobretot la Xina i els asiàtics, els ho permetien perquè a canvi eren el seu principal client. Però quan es comença a veure que la banca i la construcció dels EUA és un bluf, els seus acreedors comencen a desfer-se de deute americà i, com a conseqüència, el dòlar comença a baixar.

I si no baixa més és perquè als seus acreedors (la Xina és el principal titular de deute nord-americà) no els interessa.

Una dada indicativa que és l’economia americana que s’enfonsa és que el preu del petroli o de l’or estan en màxims històrics si comptem en dòlars. Si fem la conversió dòlar-euro o dòlar-lliura, per exemple, es mantenen estables. Ergo, els EUA s’enfonsen, no la resta del món.

I què passa a Espanya?

Torno a repetir: l’economia és psicologia. En un món inestable, els estats d’ànim són inestables.

I en un món globalitzat, es transmeten híper ràpid. Podríem dir que la gent sent abans que raona.

Si bé el preu de l’habitatge ha augmentat moltíssim també a Espanya, no és el mateix cas que els EUA. Diria que si l’habitatge aquí ha augmentat tant de preu és perquè el país ss’ha enriquit, i tothom ha invertit en el país.

Però aquí qualsevol banc et demana la tira de garanties (nómines, avals, etc) abans de donar-te res: si no pots pagar, no et deixen diners. Això vol dir que la banca ibèrica només dóna a qui pot pagar i, per tant, no s’enfonsarà.

El que ha passat aquí és que, com a conseqüència de la crisi bancària americana, i com que encara es tardarà alguns mesos a saber-se quins bancs han sigut estúpids i s’enfonsen i quins no, s’ha generat un clima de desconfiança. Els bancs ja no es deixen diners entre ells, perquè ningú no sap si el que jo et deixo m’ho podràs tornar o no.

Els bancs de tot el món, per tant, han hagut de concedir menys crèdits i hipoteques.

Crec que això serà temporalment, fins que se sàpiga qui ha sigut un bon banc i qui no i s’enfonsi.

Mentre això passi, és de preveure que

  • Sigi més difícil comprar cases, i per tant vendre’n, i per tant puguin disminuir temporalment els preus de les vivendes. Però la demanda d’habitatges segueix sent-hi. Només cal fer una enquesta ràpida al nostre voltant.
  • Segueixin les fluctuacions bursàries, que no són més que l’expressió d’aquest estat d’ànim agitat

Repeteixo, tot això passarà quan se sàpiguen les dades comptables de tots els bancs. I encara poden faltar alguns mesos.

Però l’economia de debò no és la borsa. És el treball, les inversions, el que compres i el que vens, etc. I en aquest sentit, no hi ha cap crisi a Espanya. Com es pot parlar de crisi quan es rpeveu que l’economia creixi entre un 2,5 i un 3,3 aquest 2008?

Pot augmentar lleugerament l’atur, com a símptoma que la construcció s’està refredant i deixa de ser tan important per a la nostra economia. Però ningú dubta que la resta de sectors seguiran creant ocupació.

En resum:

  1. Hi ha incertesa a nivell mundial perquè encara no se sap quants bancs han sigut mongos deixant diners a qui no els pot tornar
  2. Estats Units porta molts anys visquent per sobre de les seves possibilitats i ara ho pagaran.
  3. Espanya té una economia sòlida, que segueix creixent (més que els països de l’entorn) i seguirà creant ocupació
  4. Espanya no pateix cap crisi econòmica. Com a màxim viu el reflux de la crisi financera mundial d’origen ianki. Però interessos electoralistes volen transmetre aquesta sensació.

 ————————————————————————

- Actualització 25/01/08 15.00h -

Ahir les borses van tancar amb súper pujades (l’IBEX va fer la seva màxima pujada històrica) i tot apunta que avui també tancaran amb pujades.

El que deia: un cop tranquil.litzat el món pq els EUA van rebaixar el preu del seu diner, tot sembla que torna a la normalitat. Però no serien d’estranyar més “sotracs” fins que tota la història de les ‘subprimes’ no s’aclareixi del tot…

Follow

Get every new post delivered to your Inbox.