Archives for posts with tag: divorci

Foto d’aquí

A diversos mitjans de comunicació he llegit aquest matí els resultats d’un estudi que s’ha presentat a Esade i la Fundació Lluís Carulla  sobre els valors dels ciutadans de Catalunya i com han anat evolucionant en els darrers anys.

Destaquen els següents punts:

  • Dels valors tradicionals del treball i l’esforç (segurament propis d’una societat industrial) hem passat a valorar l’oci, el temps lliure i la realització personal
  • Cada cop la gent ens tornem més individualistes
  • Perden importància institucions com l’Església (i la religió en general), la família, els sindicats, els partits polítics… En resum , totes les institucions “cabdal” en l’organització de la societat tradicional s’ensorren
  • Tot es relativitza i guanya el “deixa fer”. Per exemple, la gent es mostra a favor de la llibertat sexual, els casaments homosexuals i les adopcions per part d’homosexuals.
  • Això sí: la immensa majoria vol ordre al carrer: fora els buscaraons, que hi hagi tranquil.litat, neteja i seguretat.
  • I també la immensa majoria opina que hi ha massa immigrants

No crec que aquests resultats diguin res de nou: fins i tot ma àvia la catòlica se’n va a retirs budistes i està a favor del condó i els matrimonis gais.

He trobat curiosa la caracterització que fa dels catalans en cinc tipus:

  1. El 10,8% som individualistes egocèntrics: sobretot homes poc feliços que viuen al dia i tenen un comportament marcadament hedonista i individualista
  2. El 16,4% som individualistes pragmàtics: sobretot dones catalanes de naixement, de dretes, defensores de l’ordre i partidàries del liberalisme de mercat
  3. El 20% som neomoderns:  és el grup més jove i amb més estudis, mostra un fort interès per la política, es mostra liberal econòmic i dóna molta importància a l’oci. Sol ser molt catalanista, defensa l’avortament i està en contra de la pena de mort
  4. El 24,4% som individualistes cívics:  gent de mitjana edat i casada que dóna suport -tot i qeu distanciadament-  a la política i les ONGs. De centre-esquerra, viu més centrat en la família i el treball que no en l’oci.
  5. El 28,4% restant som els neoconservadors: catalans de dretes, religiosos, no nascuts a Catalunya, que defensen la moral més tradicional en religió, sexualitat, família, etc. D’edat avançada, valoren més el treball que l’oci

Si m’hagués de posicionar, diria que sóc neomodern: valoro el “viu i deixa viure”, la llibertat, m’interessa la política i l’ecologia i crec que el més important no és la feina, sinó ser feliç.

I vosaltres? com us caracteritzaríeu?

Els que em llegiu des d’altres contrades: la societat allà on viviu és similar?

Aquesta entrada m’està costant d’escriure… és una mica profunda…

Recordo una conversa amb l’Edu un dia, ja fa mínim tres o quatre anys, possiblement més. Estàvem en un pub prenent algo i em va preguntar si creia que si el fet de tenir pares divorciats m’havia perjudicat.

Li vaig contestar que sí. Que m’havia fet desconfiar de les relacions de parella. Que si no, segurament, ja estaria visquent en parella i amb un fill.

D’aquesta conversa amb cerveses per entremig en fa, com deia, potser quatre anys i el temps ho acaba posant tot al seu lloc.

Ara estic feliçment casat i apuntíssim de tenir un fill.

Però fa dies que porto dins una mena d’ansietat persistent. Un corc que em va rosegant: “Seré un bon pare? El Cèdric creixerà feliç amb nosaltres [amb mi-- no dubto de la D]? Podrà esdevenir una persona segura, educada, intel.ligent i de profit, feliç?”

Aquest dubte sobre la meva capacitat d’educar la persona que està a punt de néixer, em tortura.

Sé que no és més que inseguretat.

Però és que penso en els meus pares… i és el que em fa dubtar. Ho van fer el millor que sabien, però no crec que ho fessin gaire bé.

Sí, ma germana i jo érem brillants a classe. Bones notes. Però tots dos vam créixer amb algunes ferides. Algunes tares del caràcter fruit de la seva educació i de com van portar el seu divorci.

Al cap del temps ma germana ha estat la més perjudicada. A mi m’ha costat temps centrar-me, saber el que vull, aconseguir-ho i ser una persona forta, segura i feliç. Ara ho sóc. Però no és el cas de ma germana.

A ella la van fer servir de moneda de canvi durant els anys i anys que es van barallar un cop divorciats. Era la més petita i la presa més fàcil: Que la mare et fa desparar taula cada dia i fregar la cuina? Doncs jo et pago 10 dies esquiant a Baqueira. Que no et compren més roba perquè en tens molta i has d’aprendre a cuidar-la milllor? Tranquil.la, el cap de setmana que bé et compro 4 pantalons i 10 bruses de marca. Que ha decidit que vagis a un institut públic? Doncs jo t’inflaré el cap de com seria de millor anar a un de privat… i a l’estiu et pagaré un mes a Londres per aprendre anglès, perquè ja se sap que l’educació pública no és gaire bona.

L’un la feia servir de moneda de canvi; l’altra era massa febla però li enviava els gossos a la mínima (denúncies i més denúncies d’advocats).

Em va costar arribar a la conculsió que ens estimaven però no en sabien més.

Que no era culpa meva.

Que podia obrir-me i confiar.

No vull que el meu fill passi pel mateix. Vull ser un bon pare.

No pas permisiu, no pas el seu millor amic que li compri dolços i pizzes i insulti a la profe si el nen ha fet alguna trastada. Sinó un bon pare, un model per al Cèdric, que sàpiga educar, posar normes, explicar per què i castigar si cal. Un referent per fer-ne una persona segura de si mateix. Honest, obert i feliç. Intel.ligent i confiat.

En fi, cadascú té els seus propis fantasmes.

És amb el que ara em deu tocar barallar-me per aprendre, créixer i ser millor persona.

Fotos d’aquí i d’aquí

Follow

Get every new post delivered to your Inbox.