(Foto d’aquí)

Jo  no m’he considerat mai particularment d’esquerres. No és que fos de dretes, sinó que, en molts casos, considerava aquestes identificacions caduques i foralloc.

Si m’hagués de classificar, diria que sóc individualista i liberal: com a individu, has de tenir dret a fer el que vulguis, sempre i quan no facis mal als altres.

Llibertat de fer el que vulguis, amb respecte als altres però sense travetes “morals”.

Perxò no entenc les restriccions d’horaris comercials, que no es pugui acomiadar funcionaris, els piquets sindicals, els que diuen que totes les escoles han de ser iguals, que si vols muntar un negoci hagis de fer una pila de burocràcia i et cusin a impostos, o la pràctica de subvencionar-ho tot. Però tampoc no entenc els concerts amb escoles catòliques, que hi hagi polèmica pel dret a avortar o que per defensar unes llibertats s’ataquin d’altres països.

Creia que la funció principal de l’Estat ha de ser garantir un punt de partida igual o similar per a tots els ciutadans, de manera que tothom pugui fer el que vulgui amb la seva vida. No óc tan curt de gambals com per pensar que vivíem en aquesta situació idílica, però creia -crec- que el que s’ha de fer és tendir-hi: garantir unes bones condicions de vida mínimes per a tothom, garantir un punt de partida (educació) bo i de qualitat per a tothom, però a partir d’aquí que cadascú faci el que vulgui amb la seva vida.

Garanties socials + responsabilitats individuals

Tots coneixem el que vull dir: gent d’orígens molt humils que ara té una bona professió, gent de pares rics que ara van apurats, un pintor que viu amb quatre rals en una vella fàbrica feliç de la vida, gent que decideix prendre’s dos anys per voltar món…

Però esclar, pensar així és fàcil quan vius a Europa, on regna la “mentalitat de classe mitja”.

Honk Kong

El primer trencament d’esquemes em va venir quan vaig conèixer Hong Kong. País sense pràcticament impostos, amb llibertat total de tot… però amb una forta cultura xinesa d’emprenedoria, respecte a la família i competitivitat.

Hong Kong és un país molt pròsper, però es dels països del món amb més diferències socials. No recordo la xifra exacta, però el 10% més ric té com el 70% de tota la riquesa, mentre que el 10% més pobre no té ni el 0,1%.

Alguns amics d’allà tenen comptes corrents amb milions d’euros, i d’altres treballen 14 hores al dia, 6 dies a la setmana, per 400€.

L’educació és pública només durant 10 anys, pràcticament no hi ha sanitat pública i moltes famílies viuen amuntegats en micropisos de 30m2.

El primer que vaig pensar va ser: però i aquí, per què no exigeixen més drets socials? Que apugin els impostos i millorin l’educació i la sanitat! Tothom viurà millor!

Un dia li comentava a un amic: a Barcelona semblo de dretes, però aquí em fotria sindicalero!

(Foto d’aquí)

Amb honestedat

El meu altre punt d’inflexió és quan t’adones de com s’està gestionant tota l’economia i política del planeta.

Des del meu punt de vista, un dels requisits perquè la societat funcioni és l’honestedat. Per més que advoqui perquè puguis fer el que vulguis amb la teva vida sense restriccions,  no vivim aïllats al desert. Compartim la vida, la societat, els recursos i el planeta amb d’altres éssers. Tenim la responsabilitat que la cosa funcioni i millori.

Quan veus que els vells es moren de fàstic, que els governs estan corruptes, que vivim una crisi tremenda en què quatre fan anar els fils, que els rics són cada cop més rics perquè tenen més informació… és que alguna cosa no rutlla.

Falta ètica.

I penses: Jo crec en la llibertat i la responsabilitat individual. Cadascú que faci el que vulgui amb la seva vida. Però cal un canvi. Jo que no era particularment d’esquerres…

…m’estic tornant revolucionari!