Archives for posts with tag: Economia

De tots els mitjans d’informació que segueixo, la meva secció preferida és La Contra de La Vanguardia, per la qualitat de les entrevistes i l’obertura mental en els entrevistats i les opinions expressades.

La setmana passada hi vaig elgir una entrevista a Gunter Pauli, que parla d’un concepte que per a mi era nou: l’economia blava:

“La economía verde requiere que las empresas inviertan más y los consumidores paguen más para conseguir lo mismo a cambio de preservar el medio ambiente. La economía azul consiste en entender los desechos como recursos y busca soluciones inspiradas en el diseño de la naturaleza.”

És una entrevista molt interessant que obre portes a pensar en noves formes de créixer i desenvolupar-nos que no sigui la depredació del nostre entorn. I, en un món en plena crisi económica, social i energètica (el peak oil), l’economia blava sembla que pugui ser un nou paradigma de desenvolupament humà.

Què en penseu?

Mesurar la riquesa

Per cert, això em porta a una relfexió sobre l’obsessió moderna en el PIB, que mesura la riquesa dels països. El problema és que cremar un bosc genera activitat econòmica i, per tant, PIB…

O, per exemple, qui és més ric:

Cas a)

Algú que cobra 10o0€ però se n’ha de gastar 300 en transport per anar a treballar; treballa 8 hores al dia; triga una hora a anar i una altra a tornar de la feina; com que treballa tot el dia, gasta 200€ en menjar fora i 300€ més en guarderies i cangurs dels seus fills… I com que acaba baldat de tot el dia, 200€ en entreteniment.

Cas b)

Algú que cobra 500€ però treballa a cinc minuts a peu de casa; treballa cuatre hores al dia; pot, per tant, dinar a casa i passar el dia amb els fills; com que no va estressat ni té una feina avorrida, no necessita passar-se el dissabte “premiant-se” amb compres al centre comercial.

El cas a) genera més activitat econòmica i, un país basat en aquest tipus d’economia, tindrà un PIB més elevat, però la persona b), amb menys riquesa material bruta, acaba gaudint de més temps lliure, més benestar personal i familiar… i malbarata menys el medi ambient (desplaçaments, cotxe, benzina, consumisme…).

No sé què penseu vosaltres, però jo tinc clar quin dels dos casos prefereixo! :-)

Podeu llegir més sobre la fal·làcia del PIB com a indicador de riquesa aquí. Molt interessant!

La setmana passada vam veure  el documental guanyador d’un Oscar Inside Job, que a partir del cas islandès, descriu les causes i el desenvolupament de la crisi, tot l’amiguisme, intrigues político financeres, corrpució, etc. Està bastant bé.

Avui hem vist Debtocracy o “deutocràcia” -o sigui, el govern a través del deute. És un docuemtnal molt ben fet per un grup de periodistes grecs que expliquen la crisi a Grècia i, per extensió, a la resta de PIIGS i Europa. M’ha agradat moltísssim.

Dura una hora i quart i el van penjar a Youtube amb llicència de creative commons per tal que tothom que el vulgui adaptar o aportar-hi quelcom, pugui fer-ho.

Us el recomano! Aquí teniu la versió subtitolada en anglès.

Que disfruteu!

Ja m’explicareu què us ha semblat!!!

(Foto d’aquí)

Jo  no m’he considerat mai particularment d’esquerres. No és que fos de dretes, sinó que, en molts casos, considerava aquestes identificacions caduques i foralloc.

Si m’hagués de classificar, diria que sóc individualista i liberal: com a individu, has de tenir dret a fer el que vulguis, sempre i quan no facis mal als altres.

Llibertat de fer el que vulguis, amb respecte als altres però sense travetes “morals”.

Perxò no entenc les restriccions d’horaris comercials, que no es pugui acomiadar funcionaris, els piquets sindicals, els que diuen que totes les escoles han de ser iguals, que si vols muntar un negoci hagis de fer una pila de burocràcia i et cusin a impostos, o la pràctica de subvencionar-ho tot. Però tampoc no entenc els concerts amb escoles catòliques, que hi hagi polèmica pel dret a avortar o que per defensar unes llibertats s’ataquin d’altres països.

Creia que la funció principal de l’Estat ha de ser garantir un punt de partida igual o similar per a tots els ciutadans, de manera que tothom pugui fer el que vulgui amb la seva vida. No óc tan curt de gambals com per pensar que vivíem en aquesta situació idílica, però creia -crec- que el que s’ha de fer és tendir-hi: garantir unes bones condicions de vida mínimes per a tothom, garantir un punt de partida (educació) bo i de qualitat per a tothom, però a partir d’aquí que cadascú faci el que vulgui amb la seva vida.

Garanties socials + responsabilitats individuals

Tots coneixem el que vull dir: gent d’orígens molt humils que ara té una bona professió, gent de pares rics que ara van apurats, un pintor que viu amb quatre rals en una vella fàbrica feliç de la vida, gent que decideix prendre’s dos anys per voltar món…

Però esclar, pensar així és fàcil quan vius a Europa, on regna la “mentalitat de classe mitja”.

Honk Kong

El primer trencament d’esquemes em va venir quan vaig conèixer Hong Kong. País sense pràcticament impostos, amb llibertat total de tot… però amb una forta cultura xinesa d’emprenedoria, respecte a la família i competitivitat.

Hong Kong és un país molt pròsper, però es dels països del món amb més diferències socials. No recordo la xifra exacta, però el 10% més ric té com el 70% de tota la riquesa, mentre que el 10% més pobre no té ni el 0,1%.

Alguns amics d’allà tenen comptes corrents amb milions d’euros, i d’altres treballen 14 hores al dia, 6 dies a la setmana, per 400€.

L’educació és pública només durant 10 anys, pràcticament no hi ha sanitat pública i moltes famílies viuen amuntegats en micropisos de 30m2.

El primer que vaig pensar va ser: però i aquí, per què no exigeixen més drets socials? Que apugin els impostos i millorin l’educació i la sanitat! Tothom viurà millor!

Un dia li comentava a un amic: a Barcelona semblo de dretes, però aquí em fotria sindicalero!

(Foto d’aquí)

Amb honestedat

El meu altre punt d’inflexió és quan t’adones de com s’està gestionant tota l’economia i política del planeta.

Des del meu punt de vista, un dels requisits perquè la societat funcioni és l’honestedat. Per més que advoqui perquè puguis fer el que vulguis amb la teva vida sense restriccions,  no vivim aïllats al desert. Compartim la vida, la societat, els recursos i el planeta amb d’altres éssers. Tenim la responsabilitat que la cosa funcioni i millori.

Quan veus que els vells es moren de fàstic, que els governs estan corruptes, que vivim una crisi tremenda en què quatre fan anar els fils, que els rics són cada cop més rics perquè tenen més informació… és que alguna cosa no rutlla.

Falta ètica.

I penses: Jo crec en la llibertat i la responsabilitat individual. Cadascú que faci el que vulgui amb la seva vida. Però cal un canvi. Jo que no era particularment d’esquerres…

…m’estic tornant revolucionari!

Miro per internet una entrevista als Matins de TV3 al professor d’economia d’ESADE Carles Torrecilla, que es mostra molt optimista sobre la scrisi.

M’he quedat amb el que ha dit: durant els últims set anys Catalunya ha estat “la regió del món amb més immigració no estant en època de guerra”.

Flipant.

Val la pena veure-la:

more about “Líders en immigració“, posted with vodpod

Fantàstic post de Rick Falksvinge, líder del Partit Pirata suec sobre el per què de la crisi nord-americana. Molt explicatiu però de lectura antenta (per no dir densa). Si us interessa, dediqueu-li ben be 30 minuts:

Why the US is Collapsing

El més curiós, és que insisteix en el que ja havia llegit per altres bandes, com en el llibre Después del Imperio, d’Emmanuel Todd. Publicat fa 5 anys, ja predeia la devaluació del dòlar i l’economia nord-americana just com està passant ara. Si a algú li interessa, el tinc per casa i no és espès de llegir.

Falksvinge iguala la caiguda de l’imperi americà amb la desfeta de l’URSS. Jo hi afegiria que també s’assembla a l’ocàs de l’imperi espanyol al segle XVII i XVIII: si recordeu dels llibres d’història de l’institu i la carrera, l’imperi on mai no es pon el sol es va derrumbar perquè Castella gastava més que no produïa, i l’or que venia de les colònies se n’anava a pagar els interessos que el regne devia als banquers holandesos. Els pirates al servei d’Angleterra hi van ajudar, enfonsant els galeons espanyols carregats d’or, però únicament van agilitzar una cosa que era inevitable.

Falkvinge ve a dir que passa el mateix amb els EUA. Gasten més que no produeixen, tenen un dèficit del copón i els seus principals creditors són els països asiàtics. Com diu el Falkvinge, és com “fer servir la Visa per pagar els deutes de la Mastercard”. Era qüestió de temps que els creditors no comencessin a reclamar cobrar, però l’economia de la zona euro ja és més gran que la nord-americana i els asiàtics estan desfent-se de dòlars per comprar euros.

Tot va començar quan els EUA es van arruinar amb el Vietnam i la guerra d’Irak senzillament ho ha fet insostenible. Està agilitzant la caiguda.

Repeteixo, es tracta d’un post molt bo. El recomano.

Follow

Get every new post delivered to your Inbox.