Archives for posts with tag: educació

Foto d’aquí

Tal com vaig prometre al començar l’any, vull fer alguns canvis al blog. Entre ells, fer sèries mensuals temàtiques.

I com que tenia pendent explicar-vos el nostre viatge a Hong Kong per Nadal, començaré per aquí.

Ja aviso, la idea és que no sigui una guia turística de què vam fer i de fotos familiars, sinó més aviat comentaris de com és la vida allà, com és la gent… i en contraposició, com vivim els catalans i europeus en general.

Començaré parlant de les relacions entre pares i fills.

Arreu del món, els pares estimem els nostres fills i els fills estimem els nostres pares. Evidentment. Però com es manifesta aquest amor i com es desenvolupen les relacions familiars, amb totes les obligacions que comporten, pot variar enormement.

Hong Kong és una ciutat-país molt moderna i pròspera, gràcies al pòsit colonial britànic (la seva legislació, la cultura empresarial, la tolerància zero per la corrupció, un sistema judicial que funciona molt bé, l’anglès, etc). Però també gràcies a la mentalitat xinesa de l’esforç, de fer negocis, de la pinya familiar.

Aquesta dualitat occident-orient perviu encara avui en dia però, en la meva opinió, els hongkonguesos culturalment i per la forma de fer, són profundament xinesos.

En la família, la idea és que els fills els ho deuen tot als pares.

Des de petits se’ls transmet la idea que s’han d’esforçar per estudiar molt i treure bones notes per tenir una bona feina per poder guanyar diners i prosperar per…

…poder pagar religiosament als teus pares cada mes.

Ells han fet una inversió en tu i, un cop entres al món laboral, estàs moralment obligadíssim a retornar-los-la. És ben normal que cada fill pagui als seus pares, cada mes, de 300 a 500€.

Com que encara avui en dia no existeix la prestació de jubilació, fins fa 30 anys la gent tenia molts fills, perquè t’assegurava una vellesa plàcida: tots i cada un d’ells es passaria la vida pagant-te diners cada mes.

En canvi, la gent que no té fills o que no tenen bones feines tenen sovint una vellesa miserable: veus algunes iaies recollint cartrons o treballant de dones de fer feines amb 80 anys i per quatre duros.

La mentalitat xinesa és enormement competitiva. Per tant, invertir en l’educació dels fills no vol dir només portar-los a escola i assegurar-te que els vagi bé.

Vol dir dur-los a escola, fer els deures amb ells cada vespre durant dues hores (ja de ben petits els en posen un munt!), pagar-los professors de repàs d’anglès, de mandarí, de piano, de ballet, portar-los a extraescolars de conversa en anglès, de violí, de futbol, de dansa…

És ben normal que nens ben petits comencin la seva jornada “laboral” a primera hora del matí per acabar-la a les set o les vuit del vespre… cada dia, fins i tot els dissabtes.

Esclar, amb aquest esforç, estan en els primers llocs en els rànquings internacionals en coneixements matemàtics o lingüístics, en comptes dels llocs mediocres de molts països europeus. I si ho fan bé a primària, podran entrar a un bon institut de secundària on, si són dels primers de la classe, podran anar a una bona universitat i ser economistes, metges, advocats o alguna professió de les que cobren peles.

Però evidentment, això té un preu: veus nens que no riuen, cansats, amb un munt d’obligacions i que, segurament, han passat la seva infantesa només estudiant i esforçant-se, però no feliços.

De fet, molta gent pensa que l’obsessió amb la felicitat dels nens és una dèria occidental sense sentit. Que a Occident els nens són febles i no saben esforçar-se. Que per això aquí hi ha més atur i gent que no progessa a la vida.

I segurament tinguin la seva part de raó. Crec sincerament que aquí ens falta tornar a la “cultura de l’esforç”, però això seria un altre tema…

Fins ara he dit que a Hong Kong els fills se senten obligats envers els pares. Els deuen la vida, l’educació, tot. Per tant, els ho han de retornar un cop treballen.

Diria que a Occident és just el contrari: els pares ens sentim obligats envers els fills. Crec que aquí el nostre raonament és: nosaltres hem triat tenir fills, per tant hem de procurar pel seu bé, la seva educació i la seva felicitat. És el deure moral del pare assegurar el benestar futur del fill.

Com a pare, buscaré una bona escola per al meu fill, intentaré educar-lo bé, intentaré donar-li eines per desenvolupar-se pel món. I ho faré no pas perquè el dia de demà ell m’ho retorni, sinó perquè és el meu deure moral que el meu fill sigui feliç.

Amb la Dawn les relacions paterno-filials és un dels nostres ‘hot topics’ de conversa. Ella veu normal passar diners als seus pares cada mes, i assegura que el Cèdric ens en passarà a nosaltres, perquè és la seva obligació ja que haurem esmerçat esforços i una fortuna en la seva educació i manteniment.

Per a mi, que el meu fill en el futur m’hagi de pagar diners seria una gran vergonya (i ella em diu “don’t worry, I’ll tell him to give me , not you hehe”).

Espero que mai no hagi de dependre del meu fill. Espero tenir prou eines per sostenir-me per mi mateix. Per alguna cosa els meus pares em van educar! I de fet, si el meu fill, per més gran que sigui, necessita la meva ajuda i l’hi puc donar, no dubtaré a fer-ho ni me n’avergonyiré.

Evidentment a Hong Kong si els fills passen necessitat i els pares els poden ajudar, ho faran! Però és una mica una vergonya per als pares i els fills. Aquí per a molts pares és un orgull ser gran i encara poder convidar els teus fills a dinar fora o fer-los regals per Nadal i els aniversaris.

De fet, al començament de conèixer la meva família, la Dawn se sorprenia que deixés que ens convidessin a dinar en un restaurant, que acceptés que ma àvia em passés tupperwares amb menjar o que em facin regals per l’aniversari.

Per a ella és impensable. Són els fills qui s’han d’esforçar! Per alguna cosa ja són adults! Jo li explicava que aquí és diferent: tot sovint per als pares és un motiu d’orgull poder fer coses pels fills. Demostra que, per més bé que als vagi als fills, els pares encara poden cuidar-se de la seva família.

Evidentment, no hi ha blancs ni negres. Aquí també hi ha molta gent gran amb merda-pensions que necessiten de l’ajut dels fills. I a Hong Kong hi ha molts fills amb feines mal pagades que necessiten de l’ajut dels pares.

Però aquesta seria la tendència.

I repeteixo el que he dit al començament:  a tot arreu, els pares i fills s’estimen.

L’únic que canvia és la forma socialment establerta de demostrar els lligams familiars.

Aquesta entrada m’està costant d’escriure… és una mica profunda…

Recordo una conversa amb l’Edu un dia, ja fa mínim tres o quatre anys, possiblement més. Estàvem en un pub prenent algo i em va preguntar si creia que si el fet de tenir pares divorciats m’havia perjudicat.

Li vaig contestar que sí. Que m’havia fet desconfiar de les relacions de parella. Que si no, segurament, ja estaria visquent en parella i amb un fill.

D’aquesta conversa amb cerveses per entremig en fa, com deia, potser quatre anys i el temps ho acaba posant tot al seu lloc.

Ara estic feliçment casat i apuntíssim de tenir un fill.

Però fa dies que porto dins una mena d’ansietat persistent. Un corc que em va rosegant: “Seré un bon pare? El Cèdric creixerà feliç amb nosaltres [amb mi-- no dubto de la D]? Podrà esdevenir una persona segura, educada, intel.ligent i de profit, feliç?”

Aquest dubte sobre la meva capacitat d’educar la persona que està a punt de néixer, em tortura.

Sé que no és més que inseguretat.

Però és que penso en els meus pares… i és el que em fa dubtar. Ho van fer el millor que sabien, però no crec que ho fessin gaire bé.

Sí, ma germana i jo érem brillants a classe. Bones notes. Però tots dos vam créixer amb algunes ferides. Algunes tares del caràcter fruit de la seva educació i de com van portar el seu divorci.

Al cap del temps ma germana ha estat la més perjudicada. A mi m’ha costat temps centrar-me, saber el que vull, aconseguir-ho i ser una persona forta, segura i feliç. Ara ho sóc. Però no és el cas de ma germana.

A ella la van fer servir de moneda de canvi durant els anys i anys que es van barallar un cop divorciats. Era la més petita i la presa més fàcil: Que la mare et fa desparar taula cada dia i fregar la cuina? Doncs jo et pago 10 dies esquiant a Baqueira. Que no et compren més roba perquè en tens molta i has d’aprendre a cuidar-la milllor? Tranquil.la, el cap de setmana que bé et compro 4 pantalons i 10 bruses de marca. Que ha decidit que vagis a un institut públic? Doncs jo t’inflaré el cap de com seria de millor anar a un de privat… i a l’estiu et pagaré un mes a Londres per aprendre anglès, perquè ja se sap que l’educació pública no és gaire bona.

L’un la feia servir de moneda de canvi; l’altra era massa febla però li enviava els gossos a la mínima (denúncies i més denúncies d’advocats).

Em va costar arribar a la conculsió que ens estimaven però no en sabien més.

Que no era culpa meva.

Que podia obrir-me i confiar.

No vull que el meu fill passi pel mateix. Vull ser un bon pare.

No pas permisiu, no pas el seu millor amic que li compri dolços i pizzes i insulti a la profe si el nen ha fet alguna trastada. Sinó un bon pare, un model per al Cèdric, que sàpiga educar, posar normes, explicar per què i castigar si cal. Un referent per fer-ne una persona segura de si mateix. Honest, obert i feliç. Intel.ligent i confiat.

En fi, cadascú té els seus propis fantasmes.

És amb el que ara em deu tocar barallar-me per aprendre, créixer i ser millor persona.

Fotos d’aquí i d’aquí

Reprenc un dels meus temes preferits (no, no és el Japó. Ni tampoc el reiki). Parlo dels Estats Units i de com són un país en crisi. Llegeixo que el sistema bancari americà és defectuós i antiquat. La font n’és una de tan poc sospitosa d’anti-establishment com l’IESE. Estic subscrit a la seva newsletter, perquè sempre hi ha estudis i articles súper interessants.

1-

Amb el títol d’”EEUU no es país para pobres” l’estudi descriu que uns 15 milions d’americans estan exclosos del sistema bancari o se’ls cobren interessos i recàrrecs d’usura per coses tan simples com mantenir un compte corrent, treure diners d’un caixer automàtic, etc. (No parlen de les subprime i coses així. L’article analitza l’estrucutra bancària nord-americana.)

El dèficit bàsic rau en què l’eina bàsica per fer pagaments és el xec. Les nòmines no es paguen per transferència sinó epr xecs. La gent no té els rebuts de la llum domiciliats, sinó que envia per correu (!!) xecs cada mes per pagar-los; les compres al súper es paguen per xec bancari.

a banda d’anacrònics, els xecs tenen unes despeses de gestió molt més grans, perquè són processos manuals; si fas un pagament o un ingrés per xec, tarda uns dies a veure’s reflectit al teu compte; en no haver-hi sistemes per saber en temps real si que l’emet té pasta al banc o no, un banc només acceptarà un xec si l’emisor li genera confiança. Per tant, els bancs obliguen a tenir saldos altíssims als comptes corrents o claven súper comissions de manteniment. Per tant, el sistema bancari queda fora de l’abast de tota una capa de població que, senzillament no pot permetre’s el cost de tenir un compte obert!

És ben corrent que molta gent -la que no pot permetre-s’ho, senzillament no tingui compte bancari- i quedi a mercè d’especuladors, prestamistes (usurers), companyies de crèdits ràpids (i cars, etc).

L’informe de l’IESE recomana als EUA aprendre de sistemes de reforma bancària endegats a països com Mèxic o Colòmbia. Caram, els EUA s’assemblen més a una república bananera que a una potència mundial!

2-

Un altre gran defecte del país és el sistema sanitari. Milions de persones senzillament no tenen cobertura sanitària de cap tipus. Molts altres milions, la tenen insuficient: poden fer-se mirar la vista, però si tenen un càncer o un atac de cor, s’arruïnen.

L’altre dia llegia que cada any moren als EUA 2.000.000 de persones de malalties basiquíssimes que a Espanya o a qualsevol país civilitzat s’haguessin pogut curar sense gaires problemes.

Nota: tot i que jo no crec en la medicina convencional, la majoria de la gent sí. Per tant, algú que es posa malalt, creu que la resposta és en la medicina i no hi té accés, mor.

3-

Per consol del mediocre sistema educatiu espanyol, als rànkings que periòdicament es van fent sobre els sistemes educatius dels diferents països, els EUA queden per sota nostre.

El país que té les millors universitats del món (també segons els rànkings que es publiquen periòdicament), te una de les poblacions pitjor educades de l’OCDE. Quin contrasentit!

LA FORÇA DE L’IMPERI

Si el poder estatunidenc no es basa en la capacitat intel.lectual de la seva població, ni en el seu sistema bancari, ni és una societat que procuri el benestar general, on rau la seva força?

Històricament en 3 eixos:

  1. Poder militar: ostentat des de la Segona Guerra Mundial i reforçat amb la fi de la Guerra Freda.
  2. Poder financer (que no bancari): amb la fi de la 2GM, les antigues potències europees queden endeutades amb els EUA (el Pla Marshall va ser un gran ajut, però no va ser gratis!). Amb Bretton Woods i la creació de l’FMI el dòlar esdevé la moneda de referència i els EUA, de retruc, en surten reforçadíssims.
  3. Imatge pública: Radio Liberty, Hollywood, la música, l’imatge de modernitat… Sempre he cregut que els EUA no són grans creant coses (per això ja hi ha els alemanys o japonesos). Són grans venent. I, sobretot, venent-se. No en va són els inventors del màrqueting modern!

Però què ha passat?

  1. Malgrat tenir una despesa militar per càpita enorme, estan enrocats a l’Irak. Si són incapaços de fer res en un “país insignificant”, com podran emprendre cap tasca més gran? A banda, la seva creuada militar a la zona és una sagnia econòmica bestial
  2. A causa del dèficit exterior bestial, de pràctiques econòmiques dubtoses i d’un enfocament malaltís en el curt termini, el dòlar està perdent valor. L’euro esdevé paulatinament la moneda refugi. Cada cop més països anuncien que vendran el petroli en euros. A més, les institucions financeres americanes s’estan desprestigiant i quedant en entredit. I el país s’empobreix a marxes forçades
  3. Els EUA han passat de ser vistos com un país bo, defensor de les llibertats i innovador, a ser vistos com una colla de violents, irreflexius i intransigents, que bombardegen qui no pensi com ells i que, a sobre són uns incults.

CONSEQÜÈNCIES

Els Estats Units passarà a ser un país més. La seva moneda seguirà sent important, però ja no serà “la” divisa de referència. Serà com el ien o la lliura esterlina. L’euro seguirà guanyant importància, tot i que això no vol dir que l’UE passi a ser la nova potència mundial. Li falta lideratge i cohesió interna.

A llarg termini, un país que desprotegeix la seva població, que els expulsa del sistema i que és vist com un agressor per la comunitat internacional no pot tenir gaire futur!

De fet, em recorden moltíssim l’Imperi Romà. Fa dos anys vaig llegir una història de la caiguda de l’Imperi Romà i explicava que va ser causada per

- El poder va desplaçar-se paulatinament de tota la societat a una sèrie de gran empresaris romans. Ídem als EUA: els grups d’interès i les seves grans empreses són qui veritablement manen. Guaita si no qui paga i qui s’emporta els beneficis de l’ocupació de l’Irak. Hi ha una èlit cultíssima que viu molt bé, i unes classes socials igualables a les de qualsevol país tercermundista.

- La societat perd cohesió i les capes més fràgils s’empobreixen. Augmenten les tensions internes. Ídem als EUA

- L’Imperi es submergeix en geurres internes que el deixen fràgil davant d’amenaces exteriors. Ja no són invencibles (cas dels EUA amb Irak)

La pena no és que els EUA caiguin. Tots els imperis pugen i baixen. Li va passar a Espanya/ Castella, a Anglaterra, a la Xina… El problema és que la caiguda dels EUA desestabilitzarà encara més el món. I siguent com són, poden provocar més accions desesperades com ara més invasions, etc. tot dependrà de qui hi governi, of course.

Ja veurem, però sigui com sigui, s’acosten temps interessants pel que fa l’economia i la política internacional.

Follow

Get every new post delivered to your Inbox.