L’economia, en el fons, no és res més que l’estudi de la psicologia humana aplicada a la gestió dels recursos (béns, diners, materies primeres, etc). Això és el que fa que els economistes sempre la caguin quan prediuen coses i que només ho ensopeguin a aigua passada.
I el problema amb les anàlisis actuals sobre l’economia mundial i espanyola és doble:
-
Ens trobem en època preelectoral
-
Hi ha molts interessos creats pel que fa la suposada bombolla immobiliària. Hi ha molta gent que té ganes de dir “veus com jo ja t’ho deia”
En la meva opinió, aquests dos factors estan intoxicant greument l’anàlisi de la realitat. Així que a continuació exposo el que crec que passa realment. Intentaré ser ben esquemàtic:
No hi ha crisi econòmica, ni a Espanya ni als EUA. El que hi ha és crisi financera, en tot cas, originada pels grans bancs i agències de valoració nord-americanes, que van donar hipoteques a gent que no podia pagar-les i després revenien aquestes hipoteques en els mercats de valors (“titulitzaven”) per finançar-se. El castell ha caigut quan massa gent no podia pagar aquestes hipoteques (les anomenades “subprime”).
El que ha passat, per tant, no és que l’economia anés malament, sinó que un grapat d’empreses (bancs, financeres, etc), van dur a terme unes pràctiques estúpides i absurdes, amb el vistiplau del govern nord-americà, i ara en paguen les conseqüències. Totalment lògic i raonable: qualsevol empresa que vengui coses que no pot cobrar s’enfonsa. I això és el que els està passant.
Els sotracs bursaris encara duraran més mesos: aquests bancs són tan grossos que en molts només saben el que venen, el que guanyen i el que perden quan presenten la seva comptabilitat (anualment) o tenen auditories (trimestral o semestralment).
Les constructores nord-americanes, al veure que els bancs de cop i volta els tancaven l’aixeta per seguir construint i venent habitatges per gent que realment no se’ls podia permetre, han hagut d’abaixar preus. És el que n’han dit l’esclat de la bombolla. Altra vegada, és la conseqüència de vendre coses a gent que no pot pagar-ho. Totalment lògic.
Com ja he dit anteriorment, l’economia és, en el fons, psicologia. Això vol dir que els estats d’ànim hi siguin el factor primordial. Els Estats Units ortaven ays visquent per damunt de les seves possibilitats, endeutadíssims amb la resta del món. La resta de països, sobretot la Xina i els asiàtics, els ho permetien perquè a canvi eren el seu principal client. Però quan es comença a veure que la banca i la construcció dels EUA és un bluf, els seus acreedors comencen a desfer-se de deute americà i, com a conseqüència, el dòlar comença a baixar.
I si no baixa més és perquè als seus acreedors (la Xina és el principal titular de deute nord-americà) no els interessa.
Una dada indicativa que és l’economia americana que s’enfonsa és que el preu del petroli o de l’or estan en màxims històrics si comptem en dòlars. Si fem la conversió dòlar-euro o dòlar-lliura, per exemple, es mantenen estables. Ergo, els EUA s’enfonsen, no la resta del món.
I què passa a Espanya?
Torno a repetir: l’economia és psicologia. En un món inestable, els estats d’ànim són inestables.
I en un món globalitzat, es transmeten híper ràpid. Podríem dir que la gent sent abans que raona.
Si bé el preu de l’habitatge ha augmentat moltíssim també a Espanya, no és el mateix cas que els EUA. Diria que si l’habitatge aquí ha augmentat tant de preu és perquè el país ss’ha enriquit, i tothom ha invertit en el país.
Però aquí qualsevol banc et demana la tira de garanties (nómines, avals, etc) abans de donar-te res: si no pots pagar, no et deixen diners. Això vol dir que la banca ibèrica només dóna a qui pot pagar i, per tant, no s’enfonsarà.
El que ha passat aquí és que, com a conseqüència de la crisi bancària americana, i com que encara es tardarà alguns mesos a saber-se quins bancs han sigut estúpids i s’enfonsen i quins no, s’ha generat un clima de desconfiança. Els bancs ja no es deixen diners entre ells, perquè ningú no sap si el que jo et deixo m’ho podràs tornar o no.
Els bancs de tot el món, per tant, han hagut de concedir menys crèdits i hipoteques.
Crec que això serà temporalment, fins que se sàpiga qui ha sigut un bon banc i qui no i s’enfonsi.
Mentre això passi, és de preveure que
-
Sigi més difícil comprar cases, i per tant vendre’n, i per tant puguin disminuir temporalment els preus de les vivendes. Però la demanda d’habitatges segueix sent-hi. Només cal fer una enquesta ràpida al nostre voltant.
-
Segueixin les fluctuacions bursàries, que no són més que l’expressió d’aquest estat d’ànim agitat
Repeteixo, tot això passarà quan se sàpiguen les dades comptables de tots els bancs. I encara poden faltar alguns mesos.
Però l’economia de debò no és la borsa. És el treball, les inversions, el que compres i el que vens, etc. I en aquest sentit, no hi ha cap crisi a Espanya. Com es pot parlar de crisi quan es rpeveu que l’economia creixi entre un 2,5 i un 3,3 aquest 2008?
Pot augmentar lleugerament l’atur, com a símptoma que la construcció s’està refredant i deixa de ser tan important per a la nostra economia. Però ningú dubta que la resta de sectors seguiran creant ocupació.
En resum:
-
Hi ha incertesa a nivell mundial perquè encara no se sap quants bancs han sigut mongos deixant diners a qui no els pot tornar
-
Estats Units porta molts anys visquent per sobre de les seves possibilitats i ara ho pagaran.
-
Espanya té una economia sòlida, que segueix creixent (més que els països de l’entorn) i seguirà creant ocupació
-
Espanya no pateix cap crisi econòmica. Com a màxim viu el reflux de la crisi financera mundial d’origen ianki. Però interessos electoralistes volen transmetre aquesta sensació.
————————————————————————
- Actualització 25/01/08 15.00h -
Ahir les borses van tancar amb súper pujades (l’IBEX va fer la seva màxima pujada històrica) i tot apunta que avui també tancaran amb pujades.
El que deia: un cop tranquil.litzat el món pq els EUA van rebaixar el preu del seu diner, tot sembla que torna a la normalitat. Però no serien d’estranyar més “sotracs” fins que tota la història de les ‘subprimes’ no s’aclareixi del tot…
ni sóc comunista, però sí que sóc vermell…
]
