Archives for posts with tag: facebook

Dins de la meva ruta envers una vida més simple, una de les coses que sabia que havia de canviar però més em racava eren els jocs del Facebook. En concret, estava viciadíssim amb el My Empire, en què havies de contrsuir la teva ciutat romana.

Però ha arribat un moment que ja cansa.

Que no m’aporta res ja ho sabia. Si hi seguia enganxat no era per lo que m’aportava a la meva vida. Fa setmanes que sabia que era una pèrdua de temps… Però mira, seguia jugant-hi, com -suposo- el que es fot la ratlla de coca tot i que sap que no li fa cap bé.

Un altre factor és que, en la meva ruta vers la simplificació i un ús més intel.ligent del meu temps i les meves energies, no ho pots canviar tot de cop.

Pas a pas.

I ara sí que se’m posa bé eliminar el My Empire.

Adéu, Oskipolis!!!

I penso: estic deixant el cafè, estic deixant els jocs del Facebook, estic fent més meditació… ai Deú, tanta depuració em mareja!!! :-D

Foto d’aquí

Suposo que és una part de la meva evolució. Sempre m’ha fascinat la meditació i això em va portar a reflexionar sobre el principi del zen. L’estat en què tot flueix i en què no necessites de res. El zen, com tota la filosofia budista, parteix de la base que allò que perceps a través dels sentits és il.lusori i que l’únic camí cap a la il.luminació és prescindir del món material, transcendir-lo, per arribar a connectar amb la nostra part espiritual.

Que em fascini aquesta part de la filosofia budista no vol dir que la comparteixi al 100%. Seguint el seu mateix raonament, es pot dir: si Déu ens ha col.locat en aquest món fet de coses materials, qui som nosaltres per voler-ne prescindir, per voler-ne escapar?

Jo crec que els objectes materials hi són per servir-nos, per ser-nos útils. Per això els humans en creem.

Però no hem d’estar al servei d’aquests objectes materials! Aquesta és la lleugera diferència! I precisament això és, segons el meu parer, el que passa moltes vegades a la nostra societat materialista, hiperconsumista actual.

Estàs al servei de pagar una hipoteca i un cotxe?

Estàs al servei de comprar roba, electrodomèstics, artilugis que no necessites només perquè són la moda, és rebaixes, és el que toca, és dissabte i mola anar de compres… Però resulta que aquests pantalons de l’any passat encara et van bé! I que la teva tele de fa deu anys et fa servei perfectament!

Crec que és aquest tipus de reflexions el que em va portar cap al camí de simplificar la meva vida.

També hi ajuda el fet d’esdevenir pare. Vulguis que no, et fa pensar en quin món vols deixar al teu fill (un món amb esclaus paquistanesos i xinesos que treballen 14 hores al dia perquè tu puguis comprar una samarreta d’últim model? Un món contaminat, amb menjar mutant, on creixen les al.lèrgies pels químics i la pol.lució, un món on ens hem d’estressar per fer una feina que no gaudim per pagar factures de coses que no gaudim i on no ens podem permetre passar-nos un dia a la gespa jugant o mirant els núvols?).

L’altre factor que m’ha marcat és la crisi mundial que estem visquent. Crec que serem una generació marcada per aquesta crisi: precarietat laboral, atur, pitjor qualitat de vida que la dels nostres pares… I això que ni a mi ni a la gent del meu voltant  la crisi no ens ha afectat gaire! Però crec que aquesta crisi ens pot beneficiar i molt si sabem agafar-la per les banyes i mirar-ne el cantó positiu: ens empeny a reflexionar i a canviar d’estil de vida.

És que estic convençut que aquesta crisi actual ens l’hem buscat nosaltres. És una crisi fruit de la cobdícia col.lectiva: especulació financera, immobiliària, destrucció del medi natural, espoli dels recursos naturals, malbaratament de les fonts d’energia… I tot per poder tenir cada vegada més, i més, i més!

Si el que volguéssim tenir fossin coses que ens fessin feliços i ens omplissin de joia, seria fantàstic. Però resulta que el que volem tenir és més béns materials que no necessitem. Precisament nosaltres, els rics del primer món, tenim de tot i força!

Ens cal canviar-nos el mòbil cada any? Ens fa realment més feliços?

Aquesta és una crisi de valors. Ja fa temps (anys, segles) que paulatinament hem anat substituint l’honestedat, l’ajuda mútua, l’ètica per la cobdícia, l’avarícia i el tenir i posseir. La crisi, doncs, esdevé una ocasió única per retornar als valors universals.

Per a mi és una ocasió per mirar dins meu i dir-me: “Què vols en aquesta vida?”; “Què et fa feliç, Òscar?”; “De debò de debò, què és el que vols?”

I la meva resposta és: vull ser feliç, vull gaudir, vull aprendre. Vull estar amb el meu fill, passar-hi estona, educar-lo, ajudar-lo a esdevenir una persona magnífica, integra i feliç. Vull tenir temps per no fer res. No vull passar-me el dia corrents amunt i avall. Vull ajudar qui ho vulgui a ser feliç i gaudir de la vida.

Aleshores m’adono que si vull fer això, he de fer endreça de la meva vida. He de canviar certes prioritats. Per exemple, m’encanta llegir. I per matar l’avorriment, molts dies me n’anava compulsivament a l’Fnac i em comprava llibres. Resulta que encara tinc, a casa, piles de llibres de fa dos anys que encara no he llegit. I això que sóc un lector voraç de llibre per setmana! El primer pas, doncs, va ser començar a fer ús de les magnífiques biblioteques públiques. He reduït moltíssim la meva compra de llibres a tant sols aquells que em fan falta per aprendre, per formar-me… o perquè no els trobo enlloc més.

També m’encantava comprar roba. No és exagerar si dic que cada mes m’hi deixava 300€. I total, per què? És que tenia totes les camises apedaçades, tots els mitjons foradats i totes les samarretes gastades? Em sentia orgullós, a cada canvi de temporada, de dur una pila de bosses als d’Humana per ajudar els necessitats. Em sentia solidari. Però era, tant sols, consumista. Mica a mica, m’he desfet de més de la meitat del meu armari i no trobo a faltar res. Al contrari, que encara em sobren coses (“encara guardes això? Però si en tot l’estiu no t’ho has posat, gamarús!”, em dic).

El meu piset és petitó i no tenim gaire lloc. Arribava un moment, que teníem roba ni neta ni bruta pertot arreu, piles de caixes de coses per tot arreu, papers, patracols… La veritat és que arribar a casa m’estressava, no em permetía relaxar-m’hi. I quan vaig començar a llençar i endreçar, la D també s’hi va afegir i ara el pis està més endreçat, tot i que ara hi tenim les coses del Cèdric!

Una altra font de simplificació ha estat la laboral. Moltes vegades una manera de matar el temps mort és omplir-te de feina i fer coses perquè sí. He decidit no fer-ho. Per començar ara treballo des de casa moltes hores, i el que faig és intentar concentrar la feina i treballar menys. Faig el mateix, però tinc més estona lliure.

Estic simplificant també amb el gimnàs. M’encanta fer exercici físic: córrer, fer peses, sentir-me fort i en forma. Però amb la vida de parella i la perspectiva de ser pare, el temps que hi passo/passaré és cada cop menor. Aleshores, no té cap senti pagar 100€ al mes per fer servir només les màquines i la cinta de córrer? Al costat de casa tinc un gimnàs cutre de barri que em serveix per 25€.

Aquestes són algunes coses. A la llista, hi tinc acabar-me de desfer dels CDs (algú encara n’escolta?) i redefinir la meva vida digital. En algun moment dels propers mesos el Facebook passarà a millor vida o serà greument restringit; també vull redefinir el meu blog.

Que quedi clar que la simplificació de la meva vida no és un objectiu d’estalvi a nivell econòmic: no comprar, no gastar, no consumir… No és aquesta la raó. N’és una conseqüència. La idea de fons, el per què, és canviar les meves prioritats i la meva manera de funcionar per aliniar-les més a les meves creences, als meus desitjos. O sigui, ser honest amb mi mateix. Emprar el meu temps i els meus recursos amb coses que m’omplin i m’aportin valor.

Per exemple, m’he desfet de roba i CDs innecessaris, però hem comprat la tira de plantetes ben boniques pel balcó. És un projecte en comú de la D i meu i ens fa feliços. Per exemple, demà anem a sopar per celebrar el nostre primer aniversari de casats, i ens en anem a un restaurant de xef de renom… En canvi, hem reduït moltíssim el sopar fora per sistema. Total per anar al xino de turno, fotre’t un kebab i malmenjar només per dir que has sortit a sopar fora… doncs ens ho currem a casa!

Per cert, ben aviat tindreu notícies de com vull redefinir el meu blog. Espero que trobareu les novetats ben interessants!

Fa dies que no escric. Porto uns dies massa enfeinat:

- Projectes interessants a la feina

- Morir-me de calor

- Preparar-ho tot per l’arribada del Cèdric (que estem ja de 36 setmanes, i a la 38 ja podria néixer!!!)

- Comprar el cotxet del Cèdric

- Ens han regalat un canviador i el llitet del Cèdric

- Deixar preparades la bossa per a la Dawn i per al Cèdric per si toca sortir pitant cap a l’hospital

- Acompanyar amics en moments difícils

- Rentar, planxar i plegar tota la roba del Cèdric: entre la que hem anat comprant (no gaire) i la que ens han regalat (un munt!) en té més que nosaltres!

- Indignar-me amb tribunals espanyols i amb polítics espanyols i catalans (Som una nació. Tenim dret a decidir!!)

- Preparar-me per assistir a un casament aquest cap de setmana

- Desapuntar-me del gimnàs a partir del mes que ve perquè l’únic esport que faré serà canviar bolquers

- Començar a passar certs nervis pre-cedriquians: estarem a punt? anirà tot bé? serem bons pares? serà un nano feliç? serà un nano feliç amb nosaltres?

- Llegir llibres de lideratge molt recomanables

- Seguir simplificant la meva vida: al Facebook li queden els dies comptats, he decidit…

- Seguir plantant un jardinet al nostre minibalcó: tenim enciams, tomaquera, pebroters, síndries, menta, romaní,alfàbrega…

En fi, com podeu veure, moltes coses i poques ganes d’escriure. Com a regalet, us deixo amb l’ecografia que vam fer del Cèdric divendres passat, la del 3r trimestre. Ens van dir que pesa 2,699kg, grosset per les 35 setmanes. Guaiteu-lo que guapo!!!

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

Vas pel carrer i sents una conversa: “Pos sí tia, jo ja li vaig dir en el Facebook, ara si no se n’entera no és culpa meva”.

En el metro, dos que parlen: “I ara som amics del Facebook”.

Al gimnàs: “Eh, pues lo convoco por el Facebook y apuntaros todos, eh! Que se apunte mucha gente!”

Que dius: pesats amb el fesibuc home!! Sí, jo tinc compte aml feisbuc, i hi tinc molts amics, però cal? Bbbf sembla com si, de cop i volta, tot passi pel feisbuc!!

Entenc que el Facebook és una xarxa social on tothom estableix relacions amb amics, coneguts i retrobats (molts i de curiosos) i que esclar, un cop hi ets, hi convides gent i es va fent una bola de neu… però caldrà veure quant dura el seu creixement exponencial.

Vosaltres, què en penseu, del feisbuc?

En l’era de la comunicació, molts cops la sobrecomunicació equival a soroll. Tot i això, les vies per estar en contacte amb el teu cercle proliferen. En el meu cas:

- Presencialment: el típic quedar per sopar, per prendre algo, per berenar, per nal cine… El problema és que com més amics tens i més dispersos geogràficament estan, més difícil és quedar sovint amb tothom.

- Per telèfon: sobre tot el mòbil i, en gran percentatge, per SMSs

- Xat i messenger: Me n’agrada l’eficàcia del poder xerrar en temps real amb algú altre mentres treballes, però cada cop em molesta més. Em distreu.

- Email: Pràctic per coordinar-te amb amics i intercanviar idees i muntar projectes quan no cal una resposta immediata. Cal saber-lo dosificar.

- Blog: Això sí que em mola! Em premet expressar idees i comentar la meva vida. És com un diari íntim, però obert a tothom. Es converteix en bidireccional quan els lectors deixen comentaris als meus posts. A més, actualment les meves subscripcions RSS a tot un reguitzell de blogs de temàtiques i persones diferents, són la meva principal font d’informació (fa un parell de mesos que no consulto els mitjans de comunicació de cap tipus [això seria un altre post]).

-Facebook: soroll, soroll, soroll! Diuen que crea addicció. No és el meu cas. La meva última incorporació, i bastant a contracor meu! T’apareixen amics com a bolets que ni coneixes de res, et comenten xorrades i tal, però separant el gra de la palla, és una altra manera de mantenir un contacte bastant dinàmic amb una sèrie de persones que sí que t’importen: veure’n fotos, deixar-los missatges… No està pensat per grans parrafades, sinó per comentaris breus, dinàmics i multimèdia.

Hi ha d’altres eines que ja ni m’interessen, com Twitter (per informar en temps real de què estàs fent en cada moment), etc.

Follow

Get every new post delivered to your Inbox.