Perdoneu els gairebé quinze dies de silenci. És que porto un parell de setmanes de feina desbordant i, quan arribo a casa al vespre, no tinc energia per a res més que estar amb el Cèdric i la Dawn.
A veure si a partir d’avui tornem a la normalitat bloguil 
Foto d’aquí. Llàstima que jo no tinc piscineta, de moment!
Porto dies que no escric. El motiu és que estic intentant reorganitzar-me la vida. Porto una setmaneta teletreballant: mitja jornada des de l’ofi, i mitja des de casa.
De moment els resultats són positius: curro més però també tinc més temps pel gimnàs, llegir, passejar, fer vida de família, no fer res… I, quan neixi el Cèdric, podré passar-hi molta més estona i la Dawn i jo ens podrem organitzar molt millor la vida.
Algú de vosaltres també teletreballa?
Algú no teletreballa però ho està considerant?
La foto d’avui és del meu ideal de ‘telecurro’. Per demà us penjaré les meves fotos reals
Tinc pendent de penjar les noves ecos que vam fer dimarts. Tambe tinc pendent de penjar les fotos del pastís de xocolata de la Dawn del cap de setmana.
Però porto uns dies que la feina em mata…
Sorry!!
Passen els dies, i segueixo cremant-me les retines davant un ordinador. Vull un canvi. Vull no haver de treballar. Em sento que malgasto els dies. Que malgasto un temps preciós que no tornarà. Que malgasto la vida.
I tinc tantes coses que vull fer! Passar més temps amb la Dawn; aprendre més idiomes; passejar tranquil; esmorzar un cafè amb llet i un crosant, o un suc de taronja i un bikini, en una terrasseta mentre em toca el sol; no fer res; estudiar una carrera; llegir; aprendre acupuntura; meditar; anar més estona al gimnàs; fer més ioga; dormir fins tard; fer arts marcials; jugar; mantenir una conversa fins a altes hores de la matinada de dimarts…
I no ho puc fer perquè treballo.
Aquesta setmana ha sigut dura.
La setmana passarà, però hi ha una remor de fons que em diu: “Òscar, estàs malgastant 10 hores diàries de la teva vida.”
No és que no m’agradi el que faig (que m’agrada). És el concepte en si de treballar que m’engoixa.
I m’engoixa, però de moment encara no sé què he de fer, com ho puc fer, què vull fer… Perquè el tema és que si no curro no menjo.
La gota malaia és un dels sistemes de tortura més efectius que existeixen, i dels aparentment més inofensius.
Es tracta de deixar caure damunt del cap del pres aigua gota a gota. Al començament, una gota d’aigua no li fa res: no fa mal, és ben inofensiva, és res, ínfima. Però al cap de 10 hores de notar damunt el teu crani una gota darrere una altra, s’acaba fent insuportable, insufrible i el pres acaba confessant el que calgui.
El trobo un sistema altament enginyós perquè demostra que, si fas una cosa insignificant, però amb regularitat, al final aconsegueixes objectius aparentment insuperables.
Per què començo aquest post parlant de la gota malaia?
Doncs perquè sempre tinc una llista immensa de coses que vull fer, i m’hi poso a saco un dia, però al final no aconsegueixo res. O bé de tantes coses que hi ha, se’m fan una muntanya i m’estresso abans de començar.
El tema és que vull estudiar cantonès, alemany i japonès. A més, la meva profe de reiki m’ha demanat si li puc traduir un llibre de l’anglès. I m’he proposat publicar 5 posts a la setmana. Si em poso rotllo obsessiu amb una sola cosa durant tot un vespre, posa pel cas, acabo cansat, fart i sense ganes de tornar-hi en les properes 30 setmanes, però fent-me mala sang perquè em vaig autodient “Òscar, no has fet X, tampoc no has fet Y. Però que gandul que ets! Ets un improductiu!“
Ahir se’m van obrir els ulls.
Vaig veure la solució.
En comptes d’això, és millor dedicar poqueta estona a cada tasca, però fer-les regularment. Per exemple: En compte de pretendre estudiar japo 4 hores seguides un cop a la setmana (se’m farà impossible i ho ajornaré again), proposar-me d’estudiar-ne 1 hora i prou, però 2 cops a la setmana.
I el mateix amb la resta de coses.
Per tant, ahir vaig estudiar una horeta i quart de japonès. Avui en tornaré a fer una miqueta més.
Demà em ficaré també amb el cantonès i l’alemany.
I anar fent.
D’entrada sembla que facis menys. Però estic segur que, al cap de tres mesos, hauré assolit resultats altrament impensables.
(O això espero! )
Tenia pendent de penjar des de fa mesos el que veig des de la feina. La meva oficina està en un antic edifici de pisos senyorials a Diagonal amb Balmes, la majoria reconvertits en oficines. Manté les motllures del sostre, el parquet i els finestrals propis de l’època, però evidentment se li ha afegit cablejat, sala de servidors, etc. La veritat és que és preciosa.
Els finestrals són immensos, amb vistes al pati de l’illa de cases i, al fons, el Tibidabo i la Torre de Collserola.
Una barreja de Ventana Indiscreta + fulletó turístic de BCN:
A mi aquesta vista m’encanta: et pots relaxar mirant el cel o pots distreure’t espiant els veïns hehehe
(Perdoneu la qualitat. Són fotos tirades des del mòbil)
Com cada any, aquest post va dels propòsits que em marco per l’any que tot just acaba de començar. Abans, per això, fem un repàs als que vaig complir de l’any passat:
- Vaig anar a Austràlia, però no al Japó
- No m’he comprat cap Wii (passo massa poca estona a casa), però sí que tinc una DS
- La idea de comprar-me un Smart de 2a mà se’m va passar quan vaig començar a pensar en les practicalitats de l’assumpte
- He avançat molt en el reiki i la meditació.
Així doncs, què em proposo pel 2009?
I vosaltres, qins propòsits us heu marcat?
Timothy Ferriss (a “The 4-Hour Week”)
Una de les incorporacions estel.lars d’aquestes post-vacances és el llibre “La setmana de quatre hores”. El seu autor, Timothy Ferriss descriu i desglossa un mètode per augmentar l’eficàcia en tots els aspectes de la vida, treballar (MOLT) menys [4 hores setmanals] i multiplicar els teus ingressos, a la vegada que gaudir plenament de la vida.
Vaig per una tercera part i el trobo inspirador i ja hi ha algunes tècniques i idees que estic començant a aplicar. Entre elles, que si vols fer una cosa [s'entén que penses que és positiva], surt més a compte demanar perdó que no pas permís: la gent sol tancar-se en banda a res nou/ diferent per raons emocionals o de conservadurisme, però en canvi ho accepta bé un cop ho veu ja fet. O sigui, visca la política de fets consumats.
Aquest llibre el vaig comprar a l’aeroport de Sydney just abans del vol de tornada i em va tenir totes les nou hores Sydney-Hong Kong rumiant.
Ha sigut sens dubte una d’aquestes “casualitats” de la vida. Fa temps que penso que m’encanta la meva feina, però hi ha moltíssimes més coses que vull fer, però sense haver de renunciar a res. Ni a la meva feina, ni a 30.000 altres activitats. Quan tingui 60 anys no vull tenir la sensació d’haver-me perdut la vida per haver estat treballant per guanyar-me-la. A més, a mig termini voldré ser pare i la meva initenció és ser-ne full time. No vull que la feina em robi els anys de gaudir dels meus fills.
I clarament la “jornada laboral de 4 hores” pot ser la solució a tots els meus maldecaps.
L’autor, de 29 anys (MERDA, ja faig taaard!!!!), en aplicar sistemàticament el mètodde que desglossa, va passar de guanyar 3.000$ al mes a 40.000 a la setmana… passant de treballar 12 hores al dia a 4 a la setmana. I en només 3 mesos!!! Jo de moment, amb força menys d’això ja en tindria prou…
Les vacances han provat! Vam tornar dilluns de conèixer el que, per a mi, era la dimensió desconeguda de Catalunya: el Camp de Tarragona. Potser per la proximitat a la nefasta Tarragona, no m’ho imaginava tan i tan maco!
Reus, el nostre camp base, és preciós, i els voltants també. Tot com molt agreste, però menys sec del que m’esperava. Amb poblets magnífics i un munt d’història. Vam fer la ruta del Cister (no pronuncieu Císter, q es diu “Cisté”), vam anar a Escaladei, vam veure serralades estupendes, poblets magnífiques, processons, vam atipar-nos com a lladres i vam disfrutar molt.
Reus té el mateix rotllo que Girona: ciutat petita, orgullosa, ben conservada i amb molta qualitat de vida. És com Girona però en comptes de ser medieval és modernista. I està a tope de botigues (de luxe!) i de restaurants d’híper disseny i menjar boníssim molt bé de preu (aquí vindria el comentari de “esclar, és que comparat amb BCN, tot està tirat!”. Doncs sí).
I per si a algú li interessa, vaig exercir profusament la meva deformació de mirar-me tots els aparadors d’immobiliàries i els pisos estan a meitat de preu que Barna!!!!
I nois, amb l’ave, Reus està a només mitja hora de Barsalona!!! …per si algú s’ho vol plantejar…
En fi, que callo i us deixo amb les fotos del viatge, cortesia made in Irene i Àlex:
La resta de la setmana des de la tornada de vacances ha estat agobiant de feina. Molta, molta moltíssima. Per sort el cap de setmana tinc un curs de reiki karuna amb la Griselda que en tinc moltes ganes.
