Foto d’aquí

Tal com vaig prometre al començar l’any, vull fer alguns canvis al blog. Entre ells, fer sèries mensuals temàtiques.

I com que tenia pendent explicar-vos el nostre viatge a Hong Kong per Nadal, començaré per aquí.

Ja aviso, la idea és que no sigui una guia turística de què vam fer i de fotos familiars, sinó més aviat comentaris de com és la vida allà, com és la gent… i en contraposició, com vivim els catalans i europeus en general.

Començaré parlant de les relacions entre pares i fills.

Arreu del món, els pares estimem els nostres fills i els fills estimem els nostres pares. Evidentment. Però com es manifesta aquest amor i com es desenvolupen les relacions familiars, amb totes les obligacions que comporten, pot variar enormement.

Hong Kong és una ciutat-país molt moderna i pròspera, gràcies al pòsit colonial britànic (la seva legislació, la cultura empresarial, la tolerància zero per la corrupció, un sistema judicial que funciona molt bé, l’anglès, etc). Però també gràcies a la mentalitat xinesa de l’esforç, de fer negocis, de la pinya familiar.

Aquesta dualitat occident-orient perviu encara avui en dia però, en la meva opinió, els hongkonguesos culturalment i per la forma de fer, són profundament xinesos.

En la família, la idea és que els fills els ho deuen tot als pares.

Des de petits se’ls transmet la idea que s’han d’esforçar per estudiar molt i treure bones notes per tenir una bona feina per poder guanyar diners i prosperar per…

…poder pagar religiosament als teus pares cada mes.

Ells han fet una inversió en tu i, un cop entres al món laboral, estàs moralment obligadíssim a retornar-los-la. És ben normal que cada fill pagui als seus pares, cada mes, de 300 a 500€.

Com que encara avui en dia no existeix la prestació de jubilació, fins fa 30 anys la gent tenia molts fills, perquè t’assegurava una vellesa plàcida: tots i cada un d’ells es passaria la vida pagant-te diners cada mes.

En canvi, la gent que no té fills o que no tenen bones feines tenen sovint una vellesa miserable: veus algunes iaies recollint cartrons o treballant de dones de fer feines amb 80 anys i per quatre duros.

La mentalitat xinesa és enormement competitiva. Per tant, invertir en l’educació dels fills no vol dir només portar-los a escola i assegurar-te que els vagi bé.

Vol dir dur-los a escola, fer els deures amb ells cada vespre durant dues hores (ja de ben petits els en posen un munt!), pagar-los professors de repàs d’anglès, de mandarí, de piano, de ballet, portar-los a extraescolars de conversa en anglès, de violí, de futbol, de dansa…

És ben normal que nens ben petits comencin la seva jornada “laboral” a primera hora del matí per acabar-la a les set o les vuit del vespre… cada dia, fins i tot els dissabtes.

Esclar, amb aquest esforç, estan en els primers llocs en els rànquings internacionals en coneixements matemàtics o lingüístics, en comptes dels llocs mediocres de molts països europeus. I si ho fan bé a primària, podran entrar a un bon institut de secundària on, si són dels primers de la classe, podran anar a una bona universitat i ser economistes, metges, advocats o alguna professió de les que cobren peles.

Però evidentment, això té un preu: veus nens que no riuen, cansats, amb un munt d’obligacions i que, segurament, han passat la seva infantesa només estudiant i esforçant-se, però no feliços.

De fet, molta gent pensa que l’obsessió amb la felicitat dels nens és una dèria occidental sense sentit. Que a Occident els nens són febles i no saben esforçar-se. Que per això aquí hi ha més atur i gent que no progessa a la vida.

I segurament tinguin la seva part de raó. Crec sincerament que aquí ens falta tornar a la “cultura de l’esforç”, però això seria un altre tema…

Fins ara he dit que a Hong Kong els fills se senten obligats envers els pares. Els deuen la vida, l’educació, tot. Per tant, els ho han de retornar un cop treballen.

Diria que a Occident és just el contrari: els pares ens sentim obligats envers els fills. Crec que aquí el nostre raonament és: nosaltres hem triat tenir fills, per tant hem de procurar pel seu bé, la seva educació i la seva felicitat. És el deure moral del pare assegurar el benestar futur del fill.

Com a pare, buscaré una bona escola per al meu fill, intentaré educar-lo bé, intentaré donar-li eines per desenvolupar-se pel món. I ho faré no pas perquè el dia de demà ell m’ho retorni, sinó perquè és el meu deure moral que el meu fill sigui feliç.

Amb la Dawn les relacions paterno-filials és un dels nostres ‘hot topics’ de conversa. Ella veu normal passar diners als seus pares cada mes, i assegura que el Cèdric ens en passarà a nosaltres, perquè és la seva obligació ja que haurem esmerçat esforços i una fortuna en la seva educació i manteniment.

Per a mi, que el meu fill en el futur m’hagi de pagar diners seria una gran vergonya (i ella em diu “don’t worry, I’ll tell him to give me , not you hehe”).

Espero que mai no hagi de dependre del meu fill. Espero tenir prou eines per sostenir-me per mi mateix. Per alguna cosa els meus pares em van educar! I de fet, si el meu fill, per més gran que sigui, necessita la meva ajuda i l’hi puc donar, no dubtaré a fer-ho ni me n’avergonyiré.

Evidentment a Hong Kong si els fills passen necessitat i els pares els poden ajudar, ho faran! Però és una mica una vergonya per als pares i els fills. Aquí per a molts pares és un orgull ser gran i encara poder convidar els teus fills a dinar fora o fer-los regals per Nadal i els aniversaris.

De fet, al començament de conèixer la meva família, la Dawn se sorprenia que deixés que ens convidessin a dinar en un restaurant, que acceptés que ma àvia em passés tupperwares amb menjar o que em facin regals per l’aniversari.

Per a ella és impensable. Són els fills qui s’han d’esforçar! Per alguna cosa ja són adults! Jo li explicava que aquí és diferent: tot sovint per als pares és un motiu d’orgull poder fer coses pels fills. Demostra que, per més bé que als vagi als fills, els pares encara poden cuidar-se de la seva família.

Evidentment, no hi ha blancs ni negres. Aquí també hi ha molta gent gran amb merda-pensions que necessiten de l’ajut dels fills. I a Hong Kong hi ha molts fills amb feines mal pagades que necessiten de l’ajut dels pares.

Però aquesta seria la tendència.

I repeteixo el que he dit al començament:  a tot arreu, els pares i fills s’estimen.

L’únic que canvia és la forma socialment establerta de demostrar els lligams familiars.