Porto dies que no escric. És que del fred que he passat aquesta setmana anterior, se m’han congelat els idees i m’havien sortit estalagtites als dits.
Marededéu, quin fred que he passat!!!
Objectivament tampoc és que n’hagi fet moltíssim, però el portava ficat dins el cos: em llevava amb fred, em passava els matins bebent tes i infusions bullint i a la nit a casa fotia la cale a tot drap i m’embolicava mab un jersei i una manta.
—
Avui m’he anat a fer un anàlisi de sang. He pensat que ja tocava i avui al matí hi he anat.
Sóc molt aprensiu per les agulles i la sang, fins al punt de desmaiar-me o tenir baixades dràstiques de tensió i començar a veure llumets de colors pampallugeujant… Recordo l’escena culminant de Las Invasiones Bárbaras, on tots els amics autanasien el prota injectant-li heroïna, una injecció mostrada en primer pla cadascun -i en són 7 en total. Una mica més i no surto viu del cine. Pel.li altament recomanable, perxò, pels que no l’hagueu vista.
Doncs això, que me’n vaig per les branques.
Que deia que sóc molt aprensiu amb la sang i les agulles, de manera que arribo a l’ambulatori i li dic al noi que m’ha de punxar: “escolta… que és que jo… que… em fa una mica de cosa…”. Ho entén de seguida, reclina la butaca i corre les cortines del box no fos cas.
M’arromango i li entrego el meu braç.
“Ja veuràs com no és res, tu mira al sostre. A més, tens les venes molt bé tu! No serà res!”
El noi, molt dolç i gentil, em va donant conversa mentre em vampiritza (“què tens vacances ara per els festes? Et toca anar a casa els sogres?”), i quan me n’adono ja m’està treient l’agulla i ja hem acabat. No m’ha fet gens de mal, però em diu:
“Uh, que blanc que t’has quedat, ara! Quan surtis pren-te algo amb sucre, una cocacola o així”
Me’n vaig tot cofoi i realitzat, amb ànims de “prueba sup-perada!” i sentint-me un crack de l’univers per no haver muntat un numeret.
