Archives for posts with tag: Hong-Kong

Hong Kong no és un estat independent. Pertany a la Xina des del 1997, que va ser-los “retornat” i es va acabar amb 150 anys de colonialisme britànic a l’indret.

Però Hong Kong segueix mantenint lleis pròpies, passaport propi i fronteres ferotgement resguardades amb la Xina. Per exemple: un europeu, només amb el passaport pot entrar a Hong Kong sense més complicacions. Un ciutadà xinès no pot: necessita un visat especial.

Per als xinesos tenir la ciutadania hongkonguesa és un bé molt preuat: dins del mateix estat, equival a passar del tercer món, amb lleis dubtoses, corrupció a tutiplèn i pocs drets, al primer món: compliment de la legalitat, derts humans, llibertat d’expressió, més oportunitats laborals… i molts bancs on guardar els diners si ets de l’èlit xinesa.

De fet, es rumoreja que, quan el Regne Unit va tornar Hong Kong a la Xina, aquests estaven tan interessats a mantenir l’status quo de l’indret perquè tots els capos del Partit Comunista Xinès tenien els seus quartos ben resguardats en bancs hongkonguesos. Per això es van inventar allò del “un país dos sistemes”.

Sigui com sigui, és impossible tenir nacionalitat hongkonguesa. Hong Kong és de nacionalitat xinesa, però amb ciutadania hongkonguesa. És un matís important, que és el que permet que HK tingui passaports i lleis diferents.

Pel que m’he assebentat, a la legislación internacional hi ha dues maneres de regular la nacionalitat de les persones. Segons dret de sang (‘iuris sanguini’) o segons dret de terra (‘iuris soli’).

La major part dels països, i certament Europa, es regeixen per dret de sang:  encara que neixis a Mongòlia, si els teus pares són espanyols, seràs ciutadà espanyol.

Però Hong Kong es basa en el dret de terra: només reps automàticament la ciutadania hongkonguesa si hi neixes. Això provoca situacions molt curioses:

  1. El meu fill, tot i ser de mare hongkonguesa, no té passaport de Hong Kong perquè va néixer a Barcelona
  2. Famílies benestants xineses paguen fortunes a hospitals privats hongkonguesos perquè els seus fills hi pugin néixer

Òbviament, encara que no neixis a Hong Kong, hi ha d’altres maneres d’obtenir-ne el passaport:

  1. Invertint a Hong Kong: Si tu ets un empresari que vol muntar un negoci a Hong Kong, el govern et facilita la ciutadania
  2. Vivint set anys a Hong Kong: un cop portes set anys vivint-hi legalment, pots demanar el passaport hongkonguès

Aquesta regulació del dret de ciutadania de Hong Kong té raó de ser:

  • Per protegir-se d’una inundació de xinesos pobres que els ofeguessin els serveis socials, mercat de treball, educació, etc… i, en canvi, atraure persones amb talent i diners
  • Històricament Hong Kong ha estat terra d’emigrants. Sense anar més lluny, a principis dels 90s prop d’un milió de hongkonguesos van marxar per por a la devolució a la Xina. Hong Kong té ara mateix set milions d’habitants i és més o menys com BCN ciutat, de gran… Si tots els fills i néts dels emigrants tinguessin dret a passaport de HK, seria un daltabaix

Foto d’aquí

A Hong Kong hi ha dues llengües oficials… i mitja.

Les dues llengües oficials són el cantonès, que és la que parla el 90% de la població, i l’anglès, llegat del colonialisme britànic.

Mantenen l’anglès com a llengua oficial (tot i que el nivell del hongkonguès mitjà és com el de l’espanyolet mitjà) perquè els convé: els dóna una pàtina de “ciutat cosmopolita” i és sens dubte un dels elements que els ha permès convertir-se en un dels pols financers mundials.

La meva opinió és que hi ha dos Hong Kongs. Per una banda, la llengua de la població, el cantonès, en la qual s’editen la majoria de diaris, i que mou la potentíssima industria cultural hongkonguesa. Cançons, cinema, telesèries, culebrons… tot en cantonès per al consum local i per exportar a tot Àsia.

M’agrada equiparar el cantonès amb el català: llengües minoritàries dins un terreny hostil, etc. Però les comparacions s’acaben aviat: el cantonès el parlen uns cent milions de persones a Hong Kong i a la regió de Canton (Guangdong) de la Xina; la indústria cultural hongkonguesa és la primera o segona d’Àsia i és fonamentalment en cantonès…

Per tot això als hongkonguesos per fer el seu dia a dia no els cal saber anglès per a res. I perxò la majoria de la població no el parla.

I per altra banda, hi ha l’univers paral.lel dels directius de multinacionals, treballadors de banca d’inversions i “expats” en general, que viuen en un Hong Kong paral.lel dels hotels de cinc estrelles i apartaments de luxe a càrrec de l’empresa. No necessiten cantonès per a res més enllà de quatre frases bàsiques, ja que el seu món no se solapa amb el de la població local.

Oficialment, remarco, les llengües oficials són totes dues, i tot el que és públic o depèn del govern, es mou en les dues llengües. Et pots adreçar a qualsevol instància del Govern en anglès o en cantonès, per exemple. O al metro el “propera estació: XYZ” és tant en cantonès com en anglès.

De fet, l’anunci de la propera parada del metro va ser un dels canvis que vaig percebre en aquest últim viatge a Hong Kong. Ara hi havien afegit una tercera llengua, el mandarí.

El 1997 els britànics van retornar Hong Kong a la Xina, que hi practica el famós “un país, dos sistemes”. Hong Kong manté passaport propi, lleis pròpies i diferenciades (basades en la tradició anglesa), moneda pròpia i una mena d’exèrcit propis, però que ningú no s’enganyi: l’èlit hongkonguesa vol en molts aspectes una major integració amb la Xina. I aprofitant el flux de turistes i immigrants xinesos a Hong Kong, s’està fent més visible la presència del mandarí pel carrer.

Sents mandarí als barris baixos, on viuen els nouvinguts. Hi ha canals televisius en mandarí. A l’escola s’ensenya també el mandarí, perquè és la llengua oficial de “la mare pàtria”.

Però de moment, el mandarí no és necessari per viure a Hong Kong i la majoria de la gent no el parla amb prou fluïdesa, tot i que el parlen millor que l’anglès perquè son llengües “germanes”… com si comparéssim el català, castellà i italià amb el swahili.

Com evolucionarà la cosa?

És difícil de dir, però el que és segur és que a Hong Kong tot es mou molt ràpid!

La integració de Hong Kong amb l’economia de la “mainland” prosseguirà, però els hongkonguesos estan molt orgullosos de la seva llengua… i els esforços educatius de les famílies van dirigits a l’anglès, en forma de classes de repàs i de conversa, professors particulars i, si el nivell econòmic ho permet, portar els nanos a col.legis internacionals o catòlics en anglès.

Un bon domini de l’anglès assegura un bon futur professional. Del mandarí, de moment, no… perquè tothom el pot xapurrejar.

Moure’s amb transport públic per Hong Kong és fàcil i relativament econòmic. De fet, és tan fàcil i pràctic, que tenir cotxe és només una senyal d’estatus, no de necessitat. Per això tots els cotxes que hi ha són de gamma alta. No hi ha Fords Fiesta 3 portes perquè, senzillament, no calen.

De fet, sorprèn veure autopistes amb només algun Mercedes, camions i furgonetes de repartiment i la tira de taxis i autobusos. I una cosa que només havia vist a Manhattan: en hora punta, a Hong Kong els embussos no són de turismes; són de taxis.

Com és que el transport públic és tan eficient a Hong Kong?

En primer lloc, per l’urbanisme: A hong Kong s’hi edifica només en molt alta densitat (la mitjana dels edificis és de 20-30 plantes). No et trobes urbanitzacions desperdigades. Per tant, és eficient connectar tots els barris per metro.

De fet, el metro de Hong Kong és netíssim, puntualíssim i el fan servir uns tres milions de persones al dia. En hora punta sovint cal esperar que passin tres trens abans de poder-hi pujar… i vas amuntegat com a sardines (literalment).

Hi ha una xarxa impressionant de per dur-te arreu on el metro no arriba de forma directe. La majoria de cops si ho vols, no cal fer transbord amb el metro. Segurament tens un bus que t’hi porta directament. Des de l’aeroport, per exemple, tens el metro al centre de la ciutat i busos que et porten directament a tota la resta de zones. És com si des d’el Prat tinguesis el tren/ metro a Pl. Catalunya, però busos a Sabadell, Manresa, Terrassa, Mataró, Vic, Vilanova… cada deu minuts!

També compten amb una súper eficient xarxa de minibusos. Això no ho havia vist enlloc més. Són autobusos petits, d’unes vint places, que fan rutes secundàries i que paren on els ho demanes i que passen súper sovint: cada cinc minuts o menys. Per exemple, casa els pares de la Dawn queda a uns 5-10 minuts caminant muntanya amunt del metro. Si et vols estalviar la caminada, a la sortida del metro hi para un minibús que t’hi deixa directe.

I finalment, els taxis. N’hi ha un fotimer, estan nets i són baratíssims. L’equivalent a uns 8€ a BCN (per exemple, de Pl. Catalunya al Paral.lel) te’n costa 1,5 o 2 a Hong Kong. Per tant, per trajectes no gaire llargs, si vas carregat o si vas en grup, ni t’ho planteges: agafes un taxi i llestos. Fan els cotxes totalment innecessaris.

Per altra banda, també es diferent la forma de pagament. Que sàpiga, a Europa només hi ha quelcom de similar a Londres amb l’Oyster Card.

El transport públic es paga a Hong Kong amb l’Octopus Card: una tarja moneder on hi diposites diners que et va sustraient cada cp que fas servir un mitjà de transport.

No hi ha abonements mensuals o de deu viatges. Cada viatge el pagues en funció de la distància i del tipus de transport que sigui (els minibusos són més cars, per exemple). Fer un viatge curt et pot costar 0,20€. UN viatge a l’altre punta de Hong Kong te’n pot costar 3.

Com que tothom disposa d’Octopus Cards, gran part de botigues, supermercats, quioscos, etc permeten pagar-hi. De fet, per la majoria de compres quotidianes, a Hong Kong no cal fer servir diners en metàl.lic per a res!

Ah, me n’oblidava! Hi ha un altre mitjà de transport: el tramvia. Funciona pertot el que seria el carrer principal del centre, és lentíssim però molt pràctic, perquè val uns 10 cèntims i et permet pujar i baixar en un plis. Perfecte per a distàncies curtes si no tens pressa. O si vols fer turisme!

Gran part de l’èxit de la xarxa de transport públic de Hong Kong s’explica per l’alta densitat de població, que permet que es puguin posar molts autobusos, minibusos i taxis en poc espai i siguin rendibles econòmicament.

Imatges d’aquí, aquí, aquí, aquí i aquí.

Foto d’aquí

Tal com vaig prometre al començar l’any, vull fer alguns canvis al blog. Entre ells, fer sèries mensuals temàtiques.

I com que tenia pendent explicar-vos el nostre viatge a Hong Kong per Nadal, començaré per aquí.

Ja aviso, la idea és que no sigui una guia turística de què vam fer i de fotos familiars, sinó més aviat comentaris de com és la vida allà, com és la gent… i en contraposició, com vivim els catalans i europeus en general.

Començaré parlant de les relacions entre pares i fills.

Arreu del món, els pares estimem els nostres fills i els fills estimem els nostres pares. Evidentment. Però com es manifesta aquest amor i com es desenvolupen les relacions familiars, amb totes les obligacions que comporten, pot variar enormement.

Hong Kong és una ciutat-país molt moderna i pròspera, gràcies al pòsit colonial britànic (la seva legislació, la cultura empresarial, la tolerància zero per la corrupció, un sistema judicial que funciona molt bé, l’anglès, etc). Però també gràcies a la mentalitat xinesa de l’esforç, de fer negocis, de la pinya familiar.

Aquesta dualitat occident-orient perviu encara avui en dia però, en la meva opinió, els hongkonguesos culturalment i per la forma de fer, són profundament xinesos.

En la família, la idea és que els fills els ho deuen tot als pares.

Des de petits se’ls transmet la idea que s’han d’esforçar per estudiar molt i treure bones notes per tenir una bona feina per poder guanyar diners i prosperar per…

…poder pagar religiosament als teus pares cada mes.

Ells han fet una inversió en tu i, un cop entres al món laboral, estàs moralment obligadíssim a retornar-los-la. És ben normal que cada fill pagui als seus pares, cada mes, de 300 a 500€.

Com que encara avui en dia no existeix la prestació de jubilació, fins fa 30 anys la gent tenia molts fills, perquè t’assegurava una vellesa plàcida: tots i cada un d’ells es passaria la vida pagant-te diners cada mes.

En canvi, la gent que no té fills o que no tenen bones feines tenen sovint una vellesa miserable: veus algunes iaies recollint cartrons o treballant de dones de fer feines amb 80 anys i per quatre duros.

La mentalitat xinesa és enormement competitiva. Per tant, invertir en l’educació dels fills no vol dir només portar-los a escola i assegurar-te que els vagi bé.

Vol dir dur-los a escola, fer els deures amb ells cada vespre durant dues hores (ja de ben petits els en posen un munt!), pagar-los professors de repàs d’anglès, de mandarí, de piano, de ballet, portar-los a extraescolars de conversa en anglès, de violí, de futbol, de dansa…

És ben normal que nens ben petits comencin la seva jornada “laboral” a primera hora del matí per acabar-la a les set o les vuit del vespre… cada dia, fins i tot els dissabtes.

Esclar, amb aquest esforç, estan en els primers llocs en els rànquings internacionals en coneixements matemàtics o lingüístics, en comptes dels llocs mediocres de molts països europeus. I si ho fan bé a primària, podran entrar a un bon institut de secundària on, si són dels primers de la classe, podran anar a una bona universitat i ser economistes, metges, advocats o alguna professió de les que cobren peles.

Però evidentment, això té un preu: veus nens que no riuen, cansats, amb un munt d’obligacions i que, segurament, han passat la seva infantesa només estudiant i esforçant-se, però no feliços.

De fet, molta gent pensa que l’obsessió amb la felicitat dels nens és una dèria occidental sense sentit. Que a Occident els nens són febles i no saben esforçar-se. Que per això aquí hi ha més atur i gent que no progessa a la vida.

I segurament tinguin la seva part de raó. Crec sincerament que aquí ens falta tornar a la “cultura de l’esforç”, però això seria un altre tema…

Fins ara he dit que a Hong Kong els fills se senten obligats envers els pares. Els deuen la vida, l’educació, tot. Per tant, els ho han de retornar un cop treballen.

Diria que a Occident és just el contrari: els pares ens sentim obligats envers els fills. Crec que aquí el nostre raonament és: nosaltres hem triat tenir fills, per tant hem de procurar pel seu bé, la seva educació i la seva felicitat. És el deure moral del pare assegurar el benestar futur del fill.

Com a pare, buscaré una bona escola per al meu fill, intentaré educar-lo bé, intentaré donar-li eines per desenvolupar-se pel món. I ho faré no pas perquè el dia de demà ell m’ho retorni, sinó perquè és el meu deure moral que el meu fill sigui feliç.

Amb la Dawn les relacions paterno-filials és un dels nostres ‘hot topics’ de conversa. Ella veu normal passar diners als seus pares cada mes, i assegura que el Cèdric ens en passarà a nosaltres, perquè és la seva obligació ja que haurem esmerçat esforços i una fortuna en la seva educació i manteniment.

Per a mi, que el meu fill en el futur m’hagi de pagar diners seria una gran vergonya (i ella em diu “don’t worry, I’ll tell him to give me , not you hehe”).

Espero que mai no hagi de dependre del meu fill. Espero tenir prou eines per sostenir-me per mi mateix. Per alguna cosa els meus pares em van educar! I de fet, si el meu fill, per més gran que sigui, necessita la meva ajuda i l’hi puc donar, no dubtaré a fer-ho ni me n’avergonyiré.

Evidentment a Hong Kong si els fills passen necessitat i els pares els poden ajudar, ho faran! Però és una mica una vergonya per als pares i els fills. Aquí per a molts pares és un orgull ser gran i encara poder convidar els teus fills a dinar fora o fer-los regals per Nadal i els aniversaris.

De fet, al començament de conèixer la meva família, la Dawn se sorprenia que deixés que ens convidessin a dinar en un restaurant, que acceptés que ma àvia em passés tupperwares amb menjar o que em facin regals per l’aniversari.

Per a ella és impensable. Són els fills qui s’han d’esforçar! Per alguna cosa ja són adults! Jo li explicava que aquí és diferent: tot sovint per als pares és un motiu d’orgull poder fer coses pels fills. Demostra que, per més bé que als vagi als fills, els pares encara poden cuidar-se de la seva família.

Evidentment, no hi ha blancs ni negres. Aquí també hi ha molta gent gran amb merda-pensions que necessiten de l’ajut dels fills. I a Hong Kong hi ha molts fills amb feines mal pagades que necessiten de l’ajut dels pares.

Però aquesta seria la tendència.

I repeteixo el que he dit al començament:  a tot arreu, els pares i fills s’estimen.

L’únic que canvia és la forma socialment establerta de demostrar els lligams familiars.

Imatge d’aquí

Després d’una pausa bloguera d’aproximadament tres setmanes, ja torno a ser aquí.

Ja he anat a Hong Kong i he tornat. Ens ho vam passar molt bé! Ja us ho aniré explicant mica a mica! Tinc tant per explicar!

Som a Catalunya des del 30 al matí. Vam celebrar el cap d’any amb els amics de Sabadell i amb el Cèdric dormilega… i malaltó. Potser del viatge, el jetlag i els canvis, potser per la passa que hi ha de grip d’estómac, porta un parell de dies amb unes dècimes de febre i amb diarrea. La metge ens ha dit que el millor que podem fer és donar-li llet materna, tanta com en vulgui, és la millor cura.

Per sort avui ja no té febre (i se’l nota molt més actiu!) però segueix amb les caques líquides.

En fi, drames familiars de banda, aprofito per desitjar-vos un fantàstic any 2011!!

Estarem aquí, a Patong Beach, Phuket, Tailàndia… les fotos són d’aquí i d’aquí

Mica a mica les nostres mereixedíssimes vacances de Nadal a Hong Kong van prenent forma.

Ens estarem allotjats en aquests apartaments a la zona de North Point: 112 Apartments. Ahir ens van confirmar la reserva.

I també aquest cap de setmana estàvem planejant una escapadeta d’uns cinc dies a Tailàndia. Anirem a Phuket. Jo tinc ganes de sol, platja, massatges i no fotre res. Em noto que necessito descansar. I hem trobat una oferta que està bastant bé per aquest hotel/resort de Patong Beach a Phuket, el Bantai Beach Resort & Spa.

Fot una bona pinta!!!!

Ja m’hi veig: descansant a la platja o a la piscina, xarrupant sucs de fruites tot el dia, descarregant la tensió acumulada a base de massatges tailandesos i gaudint de passejades per la platja, alguna excursioneta… i potser algun curset de submarinisme!

Amb l’estrès d’aquestes setmanes, el cansament arrossegat i la mudança, la perspectiva de passar-nos 5 dies a Tailàndia em sembla paradisíaca!

(L’Alicia ja em va advertir que ens hi trobarem a Suècia sencera, però què hi vols fer! Nosaltres també volem gaudir dels beneficis de l’estat del benestar… tailandès!)

Ja us aniré explicant!

 

Brillant imatge d’aquí

Entre caixes, capses, bosses i més patracols que ens ocupen ara amteix tot el pis, ahir amb la Dawn parlàvem de si aniríem o no a Tailàndia el desembre… i de si Phuket o Bangkok.

Els propers mesos seran de gran provisionalitat…

  • Diumenge fem la mudança. A Sabadell falta gent!
  • Viurem temporalment durant un mes a casa del meu pare
  • El desembre ens traslladem al nostre nou pis, on viurem… durant una setmana!
  • El 7 de desembre tenim Gagaconcert. Què en farem del Cèdric? Com tornarem cap a casa des de Barna a les tantes de la nit?
  • El 8 de desembre ens en anem a Hong Kong. Segurament ens estarem en una mena d’aparthotel ganga que hem trobat… ja us en donaré més detalls quan ens confirmin la reserva
  • Anirem uns dies a Tailàndia (potser no? potser a Phuket? Potser a Bangkok?)
  • Anirem uns dies a Macau o a Shenzen amb els sogres
  • 10 dies més a Hong Kong per celebrar el Nadal
  • Tornem a Barna a punt per celebrar el cap d’any i
  • Ens podrem posar per fi a desfer caixes, decidir com volem decorar el nostre piset nou, comprar plantetes, estanteries, llums… perquè està clar que amb la setmana de marge que tindrem entre que ens en donen les claus i fotem el camp cap a les Àsies, molt de temps per fer res no tindrem!

 

Foto d’aquí

Torna a començar el curs i tornen els projectes i les planificacions:

  • Reprenc la meditació. En torno a fer cada dia i a més, per a més constància, m’he apuntat a un curs de quatre hores el 17/10 dels de Vipassana i a un altre de tres setmanes dels de Brahma Kumaris que començaré el 02/11 i serà tres cops per setmana de 07.30 a 08.30 (sí ben d’hora al dematí, així no perdo temps d’estar amb la Dawn i el Cedriquet al vespre). Així m’obligo a fer-ne.
  • El 09/10 començo un nou curs d’alemany al Goethe Institut, 3 hores els dissabtes. Faré el nivell B2, aquest any
  • El 07/12 anem al concert de la Lady Gaga
  • Del 08-29/12 serem a Hong Kong perquè el Cèdric conegui els seus avis, tiets i cosineta. Passarem el Nadal, doncs, amb els amics i família de la Dawn.
  • En algun moment o altre haurem de mudar-nos de pis. No m’hi estenc més perquè és un tema que em fa una súper mandra…
  • Quan torni de Hong Kong em reapuntaré al gimnàs. No sé a quin, ja ho veurem. De segur que no m’hi gastaré gaire pasta, perquè amb el Baby C no tinc tant de temps com això.

De moment això és tot per al que queda d’any.

I vosaltres, com heu començat el nou curs?

…ens casàvem a Hong Kong.

Moltes felicitats!!!!!!!

Aquest estiu he vist les següents pel·lis:

- El primer dia de la resta de la teva vida: Comedieta francesa que vam anar a veure una mica perquè sí, perquè veníem de passar el dia a Vacarisses i ens va picar d’anar al cine, i a l’Irene i l’Àlex els feia gràcia aquesta. Mostra el pas del temps i com canvien les persones en el si d’una “familie” francesa. Bona música a la banda sonora. Un 7,5, apa!

- Coco Chanel: La vam veure amb la Dawn a Hong Kong. A mi em va agradar. A ella no tant. Un 6,5

- 3 díes amb la família: Pel.li catalana d’una directora novella, Mar Coll, que em va sorprendre més que positivament. Retrata a una família típica catalana (em recorda la meva… ups!) quan es mor el patriarca. Magistralment interpretada per Nausicaa Bonnín i l’Eduard Fernández. Molt i molt bona. Un 9,5 fregant el 10.

- The Visitor: Me’n vaig assabentar llegint al diari que era un èxit inesperat i que l’afluència de públic havia fet que aquesta obra nord-americana sobre la immigració il.legal, portés més de dos mesos a cartellera. Hi vam anar la setmana passada amb l’Ester i és tendra i maca, a banda de reunir actors genials. Una mica previsible, trobo, perxò. Un 7, 25

- Ponyo al penya-segat: No es pas nova, però feia temps que tenia pendent aquesta pel.li d’animació japonesa de Hayao Miyazaki, l’autor d’altres obres mestres com Porco Rosso, El castell encantat, Los viajes de Chihiro, La princesa Mononoke, etc. Va millorant amb le temps, trobo, i Ponyo l’he trobat genial: sentimental sense ser sentimentaloide, podríem dir que és la versió japonesa -i millorada (menys culebrònica)- de La sirenita. I jo estic per fundar el club de fans de la Ponyo!!!! També un 9,5

En resum, sense miraments, recomano una pel.li made in casa nostra (3 dies amb la família) i una altra del país del sol naixent, Ponyo. Porque yo ponyo y no saquio (doleeeeeeent, ho séeee)

Follow

Get every new post delivered to your Inbox.