Archives for posts with tag: hospital

Imatge treta d’aquí

A les 9.30 teníem visita amb la llevadora. Tot ha anat bé, el Cèdric està perfecte, la Dawn haurà de fer una mica de règim (“res de sucres, ni en les begudes, ni amb el cafè, ni enlloc. Ni sucs tampoc”) perquè s’està engreixant massa, però tampoc res de greu, perquè al test O’Sullivan de sucre en sang (a moltes dones se’ls dispara la diabetis durant l’embaràs, per després desaparèixer) ha sortit perfecta.

Ara hem de prendre decisions de quin tipus de part volem, perquè ja està al caure que haurem de triar “protocol de part”… i un cop a l’hospital lluitar perquè ens el respectin. Volem un part natural, però sense patir, segurament amb epidural.

Hem tingut sort perquè a La Maternitat, l’hospital on tindrem el Cèdric, de fet fomenten els parts naturals (el Govern català es va adonar ja fa uns anys que el eprcentatge de cessàries sobrepassava amb escreix els límits de lo raonable). I hem tingut sort perquè la nostra llevadora és súper pro parts naturals. De fet, forma part d’una associació per ajudar les dones que volen parir a casa.

No és el nostre cas, però ens ha dit que hi demanem hora perquè ens podrà orientar sobre totes les possibilitats que tenim amb més calma que no a la consulta del CAP.

I a banda d’això… fot un dia de puta mare, un dia perfecte de primavera: cel blau, sol solet, calor però airet fresc… Ja estem rumiant a quina platja anirem dissabte a inaugurar la temporada si el temps es manté! Sitges té all the numbers, però ja veurem…

Divendres la Dawn no es trobava gaire bé. Dissabte vam passar-nos el matí a urgències. No patiu, no és res greu. Està bé, va ser més l’ensurt que res més.

Vaig poder conèixer de primera mà com funciona l’atenció sanitària de casa nostra. Si bé la impressió del personal que la va atendre és molt bona (la metja molt simpàtica i professional), ens vam haver d’esperar una hora per ser atesos perquè estaven “col.lapsats”.

Aquesta és la pitjor part.

Si segons els rànkings els serveis sanitaris de l’estat espanyol són els 6ens millors del món (i Catalunya és dels millors de l’estat), no vull ni pensar com deuen ser les urgències de la resta de països del món!

Teniu experiències “urgencils” que volgueu compartir?

Ahir va fer 4 anys de la mort de ma mare.

Si he de dir la veritat, ho sé perquè m’ho va dir el Google Calendar. Si no segurament no hi hagués pensat. Fa uns dies en parlàvem amb la D. i no sabia dir-li ni la data exacta, ni si feia quatre o cinc anys. És curiós.

Voldria aprofitar aquest post per fer una petita reflexió personal sobre què va significar per a mi ma mare, com recordo la seva mort i com la recordo en el dia a dia. Nem a veure…

Evidentment, no cal ni dir, que me l’estimava -i me l’estimo- molt. A banda de ser ma mare, crec que va ser una persona excepcional: sincera, franca, fidel a si mateixa, bona persona, intel.ligent… Com a mare ens va estimar moltíssim i ens va ensenyar molt. No només ens va educar sobre què fer i què no fer, sinó que els seus ensenyaments sobre la vida encara perduren avui en mi. Perles de saviesa.

La seva mort, després de 2 anys de càncer i tres mesos terminals a l’hospital, la vaig viure, per estrany que sembli, com un procés natural. Els primers dos anys de càncer li van suposar un proces d’autoaprenentatge i autoconeixement accelerats. Crec que va aprendre en dos anys el que si no hagués trigat vàries vides a aprendre.

Quan encara faltava un any perquè morís, una amiga de la família que és mig bruixa- mig mèdium, ens va explicar que ella era un àngel, era un ésser d’una altra dimensió que havia vingut a aquí a ensenyar-nos. Segurament és així, però també ella va aprendre molt.

Les últimes setmanes, a l’hospital, quan ja va decidir deixar-se anar i morir-se, van estar per a mi entre la serenitat absoluta, l’acceptació total i moments de desesperació. En aquells moments sento que vaig haver de ser el fort de la família, quan el seu marit (el Xavier), que no se’n separava en tot el dia, es negava a acceptar que se n’anava, i els seus pares (els meus avis) començaven a destirotar-se, mig embogits per perdre l’única filla als 47 anys.

Entre mig de l’ensorrament generalitzat i dels atacs de plors, el record profund que tinc d’aquelles setmanes, i sobretot dels dies previs, és d’una dolçor total. Quan érets pels passadissos de l’hospital podies estar malament, però quan entraves a l’habitació, t’inundava l’amor i l’alegria. És curiós, perquè la veies només ossos i tumors, però no podies deixar de somriure i de sentir amor.

Crec sincerament que ella ens transmitia amor a tots. Aquest va ser el seu últim llegat.

Just després que morís no vaig sentire res. Res de res. Va desaparèixer l’ansietat precedent i va quedar-se un sentiment de “ja està” i la idea de “això que hi ha al llit ja no és ella. Ma mare ja no és en aquesta habitació. Ja no és entre nosaltres. Espero poder-hi seguir en contacte en el futur.

Ràpidament els pensaments immediats van començar-se a omplir de: fer llista de qui s’ha de trucar per comunicar-li, ocupar-me dels meus avis, ocupar-me del Xavier, omplir-li la nevera perquè no tenia ni una taronja florida, dir al Xavier i als avis que han de seguir endavant, dir-li al Xavier que s’ha de començar a mirar temes de testament, la hipoteca del pis, assegurances, comptes bancaris, etc…

Els dos dies al tanatori van ser un infern claustrofòbic. Però curiosament en tinc un gran record, perquè tots els meus amics em van venir a fer costat, van estar amb mi, i això va ser molt molt maco. Encara ara n’estic molt agraït.

Els dos anys següents, però, van ser durs. El primer any vaig passar per moments difícils, sobre tot per autocompassió, penso. Des del primer moment que vaig saber que tenia càncer terminal que vaig saber que, passés el que passés, era la seva decisió, a nivell profund. Cadascú venim aquí a fer una sèrie de coses i a aprendre una sèrie de coses i triem tant quan hi venim, com quan ens en anem.

Però l’autocompassió és dura i difícil de no sentir.

I el segon any va ser de recuperació i creixement personal accelerat: vaig començar amb el reiki, vaig recuperar les meditacions, em vaig començar a enfortir encara més, vaig tornar a somriure (i a riure!).

Aquests dos anys els vaig passar compartint pis amb el Dani. Hi vaig estar bé, amb ell i em va permetre retrobar-me. Espero haver estat un bon company de pis, i amic, també per a ell.

Ara, fent balanç, al cap de quatre anys, en el meu dia a dia, ma mare és una foto a l’escriptori de casa meva. Sé que l’estimo i que em va estimar i encara m’estima estigui on estigui, i per això no em cal pensar-hi gaire. Recentment, en un curs de reiki potentíssim, vaig sentir que hi estava en contacte, que em donava la benvinguda al meu nou estat de consciència.

Si faig repàs de la meva vida, la mort de ma mare ha estat un dels episodis claus de la meva vida, tant a nivell emocional -òbviament- com a nivell d’aprenentatge.

Mare, siguis on siguis, t’estimo.

Dit així, el títol del post sembla una paraula alemanya: Traus, jawohl! Auswiedersehen Majorca Biergarten nicht!!! Hahahaa

Ahir, xerrant xerrant vam començar a parlar dels traus que cadascú ens havíem fet. Jo en tinc dos: un a la cella dreta i un altre a la barbeta.

El primer me’l vaig fer amb uns tres anyets. Com que els meus pares treballaven bastant, al matí em cuidava una senyora, una espècie de mainadera ja gran de 50-i-pico anys, la típica tieta soltera. Em solia cuidar des de les 7 del matí i al migdia em duia a casa els avis, on dinava i passava la tarda.

A mi m’encantava enfilar-me sobre el sofà i saltar. M’ho passava pipa. I com que a la Maria, aquesta senyora, jo li encantava, em deixava fer i no em deia res. Encara ara me’n recordo, deu ser dels primers records que tinc. Resulta que un dia em vaig enfilar al sofà, vaig saltar… i patapam! Vaig caure contre el cantell de la butaca! Era una estructura rígida, de fusta, i en angle… 

M’hi vaig fotre de lloros i em vaig obrir la cella, amb un bon set.

La Maria, en comptes de trucar els meus pares i dur-me a l’hospital, va optar per la Solució B. Sabia que a casa meva érem una mica “alternatius” (fa trenta anys ser “alternatiu” quedava més raro que avui en dia) i fèiem servir moltes medicines naturals. Una d’elles era fanc d’aquest verd (tipus “Fang del Mar Mort”) que venen a les botigues naturistes i que a banda de per mineralitzar la pell i purificar-la, serveix per rebaixar inflamacions, etc.

Total, que va agafar el trau, va ajuntar els dos trossos de cella i va fotre-hi una bona capa de fang per damunt. 

Es va curar súper bé i ràpid, perquè al cap de quatre o cinc hores, quan van venir els meus pares, ella i jo estàvem jugant la mar de bé.

Encara recordo veure el meu pare arribar, veure taques de sang pel terra, l’Òscar amb mitja cara recoberta amb fang i dient, amb un filet de veu “què ha passat??”.

Es va cicatrizar de seguida, però en no haver-me dut a l’hospital i no haver-m’ho cosit, m’ha quedat la cicatriu bastant visible.

Però saps què? Que m’agrada. És un tret meu més!! De vegades em miro el mirall i la trobo súper xula!!! :-)

 

El segon trau me’l vaig fer cap als 8 anys.

En aquella època vivíem en una casa bastant gran al centre de Sabadell i entre la sala d’estar i el menjador hi havia dos esglaons. Que jo, com a bon noi de 8 anys que ho sap tot i que què li has de dir, sempre pujava i baixava saltant, a peu coix, arrossegant-m’hi, etc.

Un vespre teníem convidats a sopar i em van vestir ben mudat i jo, sentint el pes de la responsabilitat, vaig decidir pujar aquests dos graons correctament.

El primer cop que ho feia!!!!

(I l’únic que ho vaig fer, vistos els resultats!!!)

Vaig relliscar i catalaixxxxxxx!!!! Em vaig fotre de lloros, xocant amb el mentó contra la punta d’un dels esglaons.

El següent que recordo és el meu pare, portant-me en braços corrents cap al cotxe per nar a l’hospital i tot jo banyat de sang. En passar pel rebedor, recordo mirar-me al mirall i veure la barbeta ben vermella de la sang i, entremig, un bon tros blanc de l’os.

En un moment d’aquells de serenitat enmig de la tormenta, recordo pensar “mira, que curiós!!!”.

El següent que recordo és -aquest cop sí- estar en una camilla del Taulí, amb una tela blava davant perquè no veiés res, el meu pare a la dreta i el metge a l’esquerra que em deia “ja està. Eh que no ha estat res?” I jo pensar “ah, ja està??? Doncs m’ha fet pessigolles i prou!”.

Em van posar tres punts que l’endemà vaig ensenyar ben cofoi a classe.

Follow

Get every new post delivered to your Inbox.