Foto d’aquí
Tinc com una història d’amor interrompuda amb el japonès.
Un dels meus somnis era (és) viure un parell d’anys al japó. Perxò vaig començar el 2008 a aprendre japonès en una acadèmia que va tancar al cap de tres mesos. Vaig canviar-me a una altra on vam tenir de profe l’Atsushi, gran professor i persona. Quan es va acabar el curs, com que no volia seguir fent classes, vaig intentar entrar a l’Escola Oficial, però em vaig queddar sense plaça i durant uns mesos em va fer classes el Rubén, un noi català que regenta un bar japonès.
I finalment vaig abandonar.
Fins divendres passat.
Tenia mono de japonès i em fotia ràbia haver-lo deixat a mitges.
Ara els divendres, a l’hora de dinar, l’Atsushi em ve a fer classe a l’oficina durant dues hores. Em fa classes particulars, és curiós, perquè la pressió és més alta! Espero aprendre japo d’una vegada!
Per si la meva vida no era prou complicada, entre la feina, el nen i l’alemany els dissabtes… ara, a més, faré japonès els divendres! Visca!
PD. La pregunta del milió és “I tu per què no estudies xinès?” Temps al temps. Tot arribarà, però vull anar tancant temes. L’any passat vaig reprendre l’alemany després de tenir-lo oblidat durant anys. Ara el japonès. Quan pugui deixar d’estudiar una llengua perquè ja la parli fluïdament (amb l’alemany hauria de passar en un parell o tres d’anys si tot va bé), llavors passaré al xinès.
ara hi va contenta, perquè la meitat dels companys de classe són xinesos… i alguns parlen cantonès. Un l’ha convidat a apuntar-se a l’associació de Canton i Hong Kong a Barcelona, de manera que encara li servirà per fer contactes i amistats!
