El Nando se’ns casa i ho celebrarem por todo lo alto prop de Cambrils. Perxò no seré a BCN. Si tu hi ets i pots, vés a la mani!!!
Que el 10J sigui un dia per recordar!!!!
Archives for posts with tag: independència
O sigui, més de 6.000€ l’any. El meu compte d’estalvis agrairia molt que m’ho deixés de robar, de debò!
El Cercle Català de Negocis han fet el que n’hi diuen la “calculadora de la nòmina catalana“: una forma molt gràfica de mostrar quant pagues cada mes en impostos que se’n va a Espanya i no torna en forma de serveis.
L’espoli fiscal que patim els catalans, segons les estimacions més conservadores, és de 22.000 milions d’€ l’any, un 9,8% del PIB català.
Des del Cercle Català de Negocis afirmen que si fóssim independents, aquests diners que ens roben cada mes podrien ser-nos retornats en forma de:
- Rebaixa d’impostos que augmentaria la renda disponible
- Millora dels serveis i infaestructures públics
Ara mateix Catalunya som un país com Dinamarca, amb els impostos de França i els serveis de Rumania (ui no, que la Renfe rumanesa funciona més puntual, segur!).
Vist com està el pati, amb la polèmica de l’Estatut i tot plegat, convindria que Espanya i Catalunya ens separéssim amistosament, com en el seu dia van fer Txèquia i Eslovàquia, o Suècia i Noruega. Els catalans podríem respirar tranquils!
I tu, vols saber quant hi guanyaries, si no fóssim espanyols? Pots mirar-ho aquí
“Ehm, ehm, avui això no toca!”
L’entrevista Lluís Basset al seu blog d’El País. L’entrevista és interessantíssima, perquè repassa el període de finals dels 80s i primers 90s amb la reunificació alemanya, la desintegració de l’URSS i al formació dels nous estats a l’Est.
També parla breument de la “desafecció” actual catalana, però trobo que es queda curt quant a pronòstics.
“Cataluña es como Lituania, pero España no es como la Unión Soviética. O bien, que Cataluña es como Eslovenia, pero España no es como Yugoslavia. Las independencias son el resultado de una voluntad. Hay un sentimiento, una fidelidad, la defensa de una identidad, pero lo decisivo fue la explosión de los imperios”
“[cuando un país se ve excluído de un proyecto más amplio] sería la desafección de la que ahora hablamos en Cataluña y en España”
El nostre ex-ex-Molt Honorable, tot i que no el he votat mai i, en moltes coses, el trobo un jeta que ha fet molt de mal a Catalunya i que ens ha convertit en la massa informe i mediocre que som ara, en d’altres coses ha estat un gran estadista. Una contradicció, però cert.
A la consulta (que no referèndum, perquè a Espanya un referèndum sobre si vols la idnependència és il·legal, però en canvi les manifestacions falangistes sí que són perfectament legals) d’Arenys un 90-i-pico% dels vots van ser a favor de la independència de Catalunya. Hi va haver-hi més del 40% de participació, més que a les estatals, europees, municipals o autonòmiques.
Òbviament, en un suposat referèndum per la independència fet a tot Catalunya, el resultat seria mooolt més ajustat, i no és clar que sortís un sí clar.
De totes maneres, el que sí que és clar és que els vots a favor serien molt més alts que el 20-32% de independentistes que detecten les enquestes.
El motiu és que el que pregunten les enquestes i el que preguntaria un suposat referèndum no és el mateix: Les enquestes pregunten sempre “Vostè vol: la independència, federalisme, més autonomia, ja li està bé tal com ara, o ser una regió d’Espanya”.
Davant d’aquesta pregunta, molta gent diu més autonomia o federalisme (més del 40%); l’opció independència reuneix típicament al voltant del 20% des vots i l’opció una regió d’Espanya sobre el 10%.
Però aquesta pregunta no crec que permeti extrapolar el comportament electoral en cas de referèndum per la independència: molta gent ho dóna per impossible i, per tant, es decanten per opcions “més probables”.
La pregunta, per tant, hauria de ser: “Fem ciència ficció. Imagini’s que avui hi ha un referèndum per a la independència de Catalunya. Vostè què hi votaria? ‘Sí’ o ‘no’?”. En aquest cas, tindiríem més del 40% de respostes positives.
Un exemple: sopant amb els meus avis (avi, àvia i tieta), els pregunto:
- Vosaltres sou independentistes?
- Ai no, fillet! Més autogovern sí, però la independència no cal. -em diu ma àvia.
- Àvia, però si hi hagués un referèndum tu què votaries? que sí o que no?
- Que sí, esclar, quines preguntes! -diu ma àvia
- Que sí, evidentment -diu ma tia.
Jo sóc pro-independència (no sóc independentista, no sóc nacionalista, sóc català, igual que un danès és danès) i crec que la consulta d’ahir, el remombori espanyol indignat i la reacció en cadena que crearan, amb més consultes arreu de Catalunya [algun valent n'organitza alguna a BCN ciutat?] el que faran és treure la independència del calaix de les utopies impossibles i que sigui una realitat possible per a moltíssima gent.
En el fons, el que cal és qeu tots creiem que Yes, We Can!
M’agrada l’expressió anglesa “an idea whose time has come”. Hi ha idees que s’estan perllà, pul.lulant, sense que ningú els faci gaire cas fins que, de cop i volta, pataplàs! Els arriba el moment i esdevenen predominants.
Crec que ha arribat el moment de la independència.
Fins fa no gaire jo no n’era, d’independentista. Català sí, esclar. I catalanista, entès en el sentit de voler el millor per a mi i per a la meva gent i per la gent d’on visc, també. Però para de comptar.
Potser perquè també creia en Espanya. Creia que bé, que amb l’Aznar no s’hi podia parlar perquè era l’Aznar i els peperos són molt peperos, però que a ”Espanya” hi teníem cabuda.
Resulta que no. Resulta que cau l’Aznarín que te vi, arriba el ZP el Magnànim, que promet “entendre Catalunya” i vinga a prometre que de complir res de res.
S’ha acabat el bròquil! S’ha acabat la paciència!
Motius perquè ara vull la independència de Catalunya:
- Perquè patim espoli fiscal: entre el 9 i l’11% dels diners que paguem en impostos no tornen a Catalunya. No hi ha cap altra regió d’Europa on això passi. Solidaris sí, tontos no.
- Perquè no se’ns respecte: a la resta de l’Estat hi ha catalanofòbia. A sobre que els subvencionem, ens menyspreen. Doncs ja s’ho faran.
- Portem 30 anys d’intents de diàleg i de fer-nos entendre. Ja n’hi ha prou. És com en els matrimonis: si ho has intentat tot i no t’hi entens, més val divorciar-se, tots dos serem més feliços!
- Perquè estem perdent pistonada: fa 30 anys érem la regió més rica d’Espanya. Ara som de les mediocres. Estem baixant en índex de desenvolupament humà. No podem atendre les necessitats dels nostres ciutadans: immigrants, pobres, tercera edat, nens, etc. Paguem massa a Espanya i no tenim prou diners per fer-nos càrrec de les nostres necessitats
- Perquè n’estic fart que la cultura espanyola només sigui i vulgui ser la del toro, el flamenco, lo castizo, y olé. Si culturalment no ens consideren espanyols, doncs fora, home!
- Perquè el mite que “ens cal ser a Espanya perquè és el nostre mercat” ja no és cert. Som la principal regió exportadora de l’Estat. Venem més a l’estranger que a la resta d’Espanya. I comprem més de l’estranger que de la resta d’Espanya.
- Perquè la moneda és l’euro; perquè la majoria de polítiques importants vénen de Brussel.les. O sigui, l’important és ser a la UE.
- Perquè els estats petits funcionen millor: compara Dinamarca, Luxemburg, Finlàndia o, fins i tot, malgrat la crisi que pateix, Irlanda, amb França, Espanya, Itàlia, Alemanya. No hi ha color.
En resum: perquè fora d’Espanya s’hi viu millor.
Què en penseu, de tot plegat? Creieu que faig bé? Creieu que m’he tornat massa radical?
