Archives for posts with tag: Irene

Diumenge van venir l’Àlex, la Irene i la seva filla a passar el dia amb nosaltres a Sabadell. Vam dinar plegats a casa, vam anar a donar un volt i vam acabar fent un geladet.

La seva filla està preciosa! Des que l’havíem vista per St. Jordi, fa un mes, ha crescut moltíssim! Sembla que serà una nena alta!!

El Cèdric, que últimament s’ha aficionat a tossir, fer “mmp” amb els llavis i fer sons guturals, s’ho va passar pipa al gronxador. Li mola la marxa! Si paraves o afluixaves, posava cara de llàstima i simulava plors. M’hi petava!

Va ser divertit petar la xerrada amb l’Àlex i la Irene i ja vam quedar entesos per muntar un súper pícnic a La Ciutadella pels volts del 18/06.

Divendres de Setmana Santa l’Edu i la Gemma van baixar a BCN. L’Edu, la Gemma, la Laura, la Irene, l’Àlex, la Dawn i jo vam anar a fer una súper paella i a passar el dia per la Barceloneta, aprofitant que feia solet. Vam acostar-nos fins al nou Hotel W o “l’hotel vela”. Molt xulo l’hotel i com n’ha quedat l’entorn.

Va ser un dia molt agradable.

Fotos made in Laura:

Esclar, cerques “2010″ i et trobes amb les visions futuristes del Kubrick fot 40 anys hehe

Hola intrèpids lectors. Benvinguts al 2010! Un any més, a seguir-nos llegint… i ja gairebé en fa quatre. Marededéu!!!!

Si haguéssim de resumir els últims dies del 2009, podríem dir que van ser tranquils.

Nadal amb els avis, obrint molts regals.

Sant Esteve veient Els Pastorets amb la Dawn, com a part integral del seu curs introductori a la cultura catalana, la pobra. Vam anar al Teatre Sant Vicenç a Sabadell, on jo els havia fet de petit. Al vespre, amic invisible amb la colla de Sabadell: l’amic invisible ja és una institució i espero que perduri durant mooolts més anys!!!!

El 27 dinar amb el Xavier, la Isabel i tota la troupe obrint molts regals. Sopant amb l’Helena i el BJ, que ens van portar el seu regal de casament, que els pobres encara no havien tingut temps: una cafetera Dolce Gusto boníssima! Moltíssimes gràcies!!

Els 28, 29, 30 i 31 treballant una miqueta.

Cap d’Any: al vespre vam quedar al l’Alicia i el Martin, que havien vingut a passar el cap d’any a BCN. S’hi va apuntar l’Àlex, també. La veritat és que em feia molta molta il.lu coneixe’ls, sobretot perquè després de llegir-nos els blogs mutus cada dia, era com si fóssim de la família, com qui diu! I de fet l’Alicia és encantadora. Em van caure (encara més) súper bé tots dos! Una abraçada!

Vam tenir poc temps de xerrar, i vam contrastar opinions sobre la vida a BCN, Estocolm i Hong Kong. Vam mig quedar per veure’ns després de sopar però…

Per sopar ens vam reunir a casa l’Àlex i la Irene amb el Dani i l’Anna, i l’Ester. Va ser un sopar molt bo on cadascú va aportar-hi alguna cosa. Nosaltres una súper amanida i espaguetis amb salsa caprese. Va triomfar el fricandó de l’Anna. Què bo!!!

Vam veure les campanades (gravades?) de TV3 i cap a la una ells van sortir i nosaltres ens en vam tornar a casa.

La idea era sortir tots i trobar-nos amb l’Alicia i el Martin i anà’ns-en de festa. La resta de la colla ho van fer, però per a nosaltres no va ser possible. Lectors encuriosits: causes de força major. (Alicia, si em llegeixes: tots dos ens moríem de ganes de venir, però de debò que no va poder ser… Em sap molt de greu!!!) :-(

Per Any Nou no vam fer gaire res, vam estar-nos per casa fent el canteu-la

El 2 dinar amb el pare i molts regals

El 3 em vaig començar a trobar malament. Em vaig llevar per anar al gimnàs i em trobava marejat i com feble. Em vaig pensar que era que havia dormit massa (10 hores) i cap al Dir falta gent! Però un cop al gimnàs no vaig tenir esma de fer res i vaig acabar mort de fred, arraulit en un racó prenent un cafè calent mentre llegia el diari. La Dawn em va passar a recollir i volíem anar d’inspecció de roba de cara a rebaixes, però vam haver de tornar a casa abans d’hora perquè no m’aguantava dret. Em notava amb tots els síntomes de la grip, però sense ni febre, ni mal de panxa ni res: feblesa, mal als ossos, marejat i mal als ulls. A part de molt molt de fred i sense ganes de menjar res. Em vaig passar el dia a casa tapat amb mantes i amb la cale a tot drap i, tot i així, tremolant com una fulla.

El 4 em vaig estar a casa sense anar a treballar. La cosa va empitjorar. Vaig agafar mal de cap i encara més fred, però el cos em bullia. El cap, no, en canvi.

El 5 ja estava millor, però em vaig quedar a casa per si de cas. Va ser el primer dia en 3 dies que vaig tenir ganes de menjar una miqueta més que 2 mandarines…

Ahir Dia de Reis ja estava sa i estalvi.

Dissabte 07/11 ens van fer el comiat de solters. Estàvem a casa tan tranquils quan, de cop i volta, sentim des del balcó una colla de bojos que comencen a cridar, xiular i cantar: “Visca Hong Kong, visca Sabadell!”.

comiat solter 1

Treiem el cap i, morts de vergonya, ens adonem que hi ha tots els nostres amics a baix al carrer, vestits amb samarretes carabassa amb la nostra foto impresa.

Anteriorment ens havien donat una llista d’elements que havíem de portar.  Agafem els patracols, ens autodesitgem sort, i baixem al carrer.

El primer que van fer va ser donar-nos una samarreta temàtica a cadascú i dir-nos que ens poséssim els antifaços. Ens van repartir a cadascú a un cotxe diferent i apa, som-hi.

comiat solter 2

Però a on?

Aaaah, sorpresaaaa! Ja us ho trobareu!!!

Al final vam arribar al Tibidabo.

Va ser súper guai!

Un cop a dins, ens van començar a fer tot de proves. La cosa va començar malament, perquè la primera prova va ser: demaneu-li a algú de l’altre sexe que us descordi el primer botó dels pantalons i la primera senyora a qui ho vaig demanar va fugir corrents amb cara de “socorrs, un maníac”! Per sot una parella jove amb un fill es van prestar més a la conya.

Ens van fer un test de preguntes generals (resulta que jo sóc més bon hongkonguès que la Dawn catalana) o un altre tipus Su Media Naranja (us en recordeu?) amb pissarreta inclosa amb preguntes com ara “al llit quina és la teva postura preferida?”. Per sort vam acertar.

Però sens dubte el més espectacular va ser passar-nos tot el dia disfressat de princesa (jo) i d’Abeja Maya (la Dawn, que estava guapíssima!). Vam ser l’atracció de tots els nens. Per allà on anàvem, tothom començava a cantar: “En un país multicolooor”.

comiat solter 3

(Aquest foto ens encanta, ens l’hem impresa i emmarcada a casa!)

Va ser boníssim que, tot dinant, dos nens d’uns sis o set anys se li acosten a la Dawn i tots seriosos li pregunten:

- Com és que les abelles també veuen cocacola?

comiat solter 4

El Tibidabo va ser molt bonic. Ens ho vam passar molt bé. No hi havia estat des que l’havien reobert i trobo que l’han deixat molt bé: les vistes són espectaculars i l’han fet rotllo vintage, amb un toc antic que queda molt agradable, ja sigui per passejar-hi o per muntar a les atraccions. Val la pena!

comiat solter 5

Del Tibidabo vam passar un moment per casa i, ja canviats, vam anar a sopar. Teníem taula reservada a Eterna, un restaurant d’espectacle amb drag queens. Va ser molt divertit, cantaven cançons i es ficaven amb el públic. Això sí, la Dawn i jo ens vam passar tota la nit pregant que, sisplau, ens ignoressin. I per sort no se’ns van acostar!

comiat solter 6

El Dani i el Lucas es van partir el cul (ups!) de tant de riure!!!

comiat solter 7

Finalment vam acabar la nit cantant karaoke, on vam riure molt. Tant del que cantàvem nosaltres, com el que cantava la resta de públic. Hi havia molt de friki suelto! Un pavo que es pensava que estava a Operación Triunfo, i una senyora sudamericana que portava 10 copes de mes, no s’aguantava dreta, no veia la lletra de les cançons que cantava i tot i així va atemptar una vegada i una altra cançons d’aquestes súper karaokils de “me has herido, me ha robado el corazón y se ha ido con otra”.

La nostra colla vam cantar Entre dos tierras, Isla bonita, Mamma mia, Eternal Flame (la Dawn i jo), etc

comiat solter 8

La Irene i jo cantant al ritme de la Madonna a Isla Bonita: “él dihow te amow” amb accent americà hua hua hua! :-D

Vam arribar a casa cap a les 5, reventats, però mlt contents. Els nostres amics s’havien currat un dia esplèndid!

Moltes gràcies a tots:

- Als que per sort hi vau poder assistir: Àlex, Irene, Ester, Laura, Jordi, Edu, Gemma, Marga, Jordi, Rosa, Jordi, Núria, Jordi, Lucas, Dani, Sara i Helena

- Als que per desgràcia no hi vau poder assistir

I ara, dissabte que ve, la mega Wedding Celebration!!!!

Aquest estiu he vist les següents pel·lis:

- El primer dia de la resta de la teva vida: Comedieta francesa que vam anar a veure una mica perquè sí, perquè veníem de passar el dia a Vacarisses i ens va picar d’anar al cine, i a l’Irene i l’Àlex els feia gràcia aquesta. Mostra el pas del temps i com canvien les persones en el si d’una “familie” francesa. Bona música a la banda sonora. Un 7,5, apa!

- Coco Chanel: La vam veure amb la Dawn a Hong Kong. A mi em va agradar. A ella no tant. Un 6,5

- 3 díes amb la família: Pel.li catalana d’una directora novella, Mar Coll, que em va sorprendre més que positivament. Retrata a una família típica catalana (em recorda la meva… ups!) quan es mor el patriarca. Magistralment interpretada per Nausicaa Bonnín i l’Eduard Fernández. Molt i molt bona. Un 9,5 fregant el 10.

- The Visitor: Me’n vaig assabentar llegint al diari que era un èxit inesperat i que l’afluència de públic havia fet que aquesta obra nord-americana sobre la immigració il.legal, portés més de dos mesos a cartellera. Hi vam anar la setmana passada amb l’Ester i és tendra i maca, a banda de reunir actors genials. Una mica previsible, trobo, perxò. Un 7, 25

- Ponyo al penya-segat: No es pas nova, però feia temps que tenia pendent aquesta pel.li d’animació japonesa de Hayao Miyazaki, l’autor d’altres obres mestres com Porco Rosso, El castell encantat, Los viajes de Chihiro, La princesa Mononoke, etc. Va millorant amb le temps, trobo, i Ponyo l’he trobat genial: sentimental sense ser sentimentaloide, podríem dir que és la versió japonesa -i millorada (menys culebrònica)- de La sirenita. I jo estic per fundar el club de fans de la Ponyo!!!! També un 9,5

En resum, sense miraments, recomano una pel.li made in casa nostra (3 dies amb la família) i una altra del país del sol naixent, Ponyo. Porque yo ponyo y no saquio (doleeeeeeent, ho séeee)

Dissabte va ser el meu aniversari. 31 anyets molt ben posats (no és que m’ho digui jo, és que és cert, oi??? hehehe).

Aquest any no em venia gens de gust fer una macro festa com d’altres anys, i menys de nit. Com que a la colla som 4 els aniversaires bessons (Núria, Jordi Benet, Jordi Sabés i jo) , al final vam acabar celebrant-los tots quatre a casa la Núria a Vacarisses, al mig de la muntanya en una casa ben maca que tenen amb piscina.

Va ser el meu primer bany de la temporada!

El més fort de tot és que a Barna plovia i feia fresca i esclar, vaig optar per no agafar-me ni tovallola ni banyador ni res. Un cop allà dalt fotia una caldaaaa!!!! Al final, vam acabar a  la piscineta en calçotets tan el Lucas com jo. I després, com que no ens podíem posar els pantalons perquè anaven ben molls, vam dinar en samarreta i calçotets, només.

El dinar va ser genial. El Monter es va currar una súper paella amb pollastre, porc, gambes, sípia, musclos, feta a fora el jardí a la barbacoa que estava taaaaaan sumament bona!!

L’Irene va currar-se un pastisset de poma i nous també molt bo!

Vam atipar-nos com a lladres, tu!

Al final vam arribar a Barcelona a les deu de la nit, vaig passar deu minuts per casa i a les 22.30 vam tornar a quedar amb l’Àlex, l’Irene i l’Ester per anar a veure una pel.li francesa divertideta, molt ben muntada: El primer dia de la resta de la teva vida.

(Quan em passin les fotos que van fer de la piscineta i l’aniversari, ja la penjaré)

Diumenge teníem quàdruple celebreació aniversàrica (ei, que no he dit “aniversàDica”, eh, estem tots fets unes rosetes!!!) de l’Ester, la Irene, el Lucas i el Dani. També se’ns van afegir l’Elena, la germana de l’Àlex, i l’Anna, la parella del Dani.

Vam anar a un restaurant de Gràcia anomenat l’Arrosseria de X. Són especialistes en arrossos valencians i, la veritat, és que van ser boníssims. El tipus que va triomfar era un arròs caldós “del Senyoret”, amb peixet, escamarlans i sípia que estava boníssim de la muerte. l’Àlex se’n va demanar un, el “Passejat”, amb butifarra de ceva, cigrons i orella de porc que també estava molt bo.

Abans, com a entrants, ens havíem fotut que si un carpaccio de bacallà i salmó, que si un foi amb poma, que si uns sipietes amb ceva i tomàquet. I de postres, la booooomba! de xocolata.

Tot regat amb vinet blanc (que jo no vaig ni catar perquè no puc prendre alcohol), aigua, cafès i infusions.

En acabar de menjar vam fer entrega dels regalets:

- Per al Lucas, una súper samarreta mega molona del Desigual

- Per al Daniel-san, una xuli-gorra, que a ell li encanten

- Per a les noies, uns massatges “per a la teva feminitat” amb olis essencials que a part de desestressar i deixar-los la pell fina i llisa, serveix per al seu cantó femení.

(Vaig gravar-ne vídeos amb el mòbil. Queda pendent que els pengi)

Vam riure molt i vam sortir del restaurant rodolant de taaant d’arròs com havíem endrapat!

La nota negativa

La nota negativa va ser, per una banda, el servei, que era lent, mal organitzat, caòtic i no t’entenien (parlessis en la llengua que parlessis). I per l’altra, que ens volien cobrar més del compte pel vi i ens van aplicar un càrrec by the face “pel servei” i “pel pa” de 33€! Si al menys el servei estigués al nivell!!!

El vi ens ho van arreglar, però la resta… Ho vam solucionar no deixant propina (de fet, ja se la van cobrar, perquè ens van tornar malament el canvi), decidint en veu alta no tornar-hi més i… bé, una altra cosa que reservo per al proper post.

Dissabte passat vam anar a ajudar a pintar el nou pis de la Laura. Ben comunicat i amb una bonica terrassa per prendre-hi el sol a l’estiu o fer-hi festetes i barbacoes, li calia una mà de pintura…

Una mà que n’acabarien siguent tres, perquè als inquilins anteriors els molava el taronja cridaner i el verd xisclaire. I la Laura ho volia tot blanc nuclear.

Va ser divertit, com demostren aquestes fotos:

alex

L’Àlex aka Alexei

amparo

L’Amparito

dani

El Daniel-san

irene

La Irene súper eurobloguera

jordi

El Jordi

laura

La Laura, la nostra jefa (es va portar bé amb nosaltres pobres pintors)

oscar

Moi-même

Per dinar ens vam jalar unes pizzes del telepizza, molt bones, que em van deixar taaaaan híper tip, que no vaig ni sopar.

Mica a mica,  amb aquest post, la meva intenció és de recuperar el temps perdut. Però com que tinc tant per explicar, ho faré per fascicles.

Per a mi aquest cap de setmana ha tingut 4 dies. Divendres vaig agafar-me festa i ahir va ser la Putíssima, així que hem gaudit d’unes minivacancetes súper divertides la Dawn i jo.

El divendres va començar amb trucades de feina a les 10 del matí que em van obligar a passar-me per l’oficina en comptes d’anar a gimnàs. Mecàsum! Jo que em noto que perdo els abdominals, i resulta que no puc anar a gimnàs!!! (el tema dels meus abdominals em preocupa… Com que ara hi vaig menys, al gimnàs, he recuperat una capeta de greix q me’ls tapa i que la Dan troba híper sexy, però que a mi no m’acaba de fer el pes)

Però en 10 minuts vaig enllestir a l’oficina i, un cop sacrificat el gimnàs, vaig anar a esperar-la a la sortida de l’acadèmia i vam prosseguri amb el nostre dia:

- Exposició de Ródtxenco a la Pedrera. malgrat tenir ganes de veure-la, em va reafirmar una vegada més en que no m’agraden els moviments d’avantguarda, especialment els russos.

- Exposició “A la ciutat xinesa” al CCCB, molt interessant sobre la transformació i urbanització galopant de la Xina en els darrers anys. T’hi pots passar moltes hores si et mires totes les pel.lis i documentals. A més, anar-hi amb la Dawn aportava un punt de vista diferent al tema, em podia aprofundir en molts conceptes de la cultura xinesa tradicional.

- Patinatge sobre gel a l’Skating. S’hi va apuntar l’Ester i ens ho vam passar súper bé!!! La Dawn va ser la meva heroïna, l’Ester, que havia començat al mateix nivell que jo (havíem patinat només 2 cops amb l’institut), al final ho feia de puta mare, i jo… bueno, m’ho vaig passar molt bé hehehe

- Sopar amb companys de classe de la Dawn, on vam conèixer el Mark de San Diego, que amb els seus 20-i-pico anys de vida i amb el mes que portava a BCN, “no havia agafat mai el metro”. Flipant flipant. (Perles del tipus: “I’ve been on the purple line, but the blue line– I don’t know how it works”)

- Copes amb l’Ester, l’Irene, l’Àlex i el Lucas pel Raval. M’ho vaig passar molt bé!

Dissabte no vam fer gaire res. Dia gos. Jo em vaig dedicar a repassar el meu alemany (n’estic bastant satisfet, per ser que el tenia abandonat des de feia 12 anys!) llegint un recull de comptes i la Dawn va estar navegant per internet. Vam veure piratilla el Quantum of Solace, que no em va agradar gens (aquest nou James Bond és com una merda. Més que el 007 sembla Rambo!) i, a la nit, vam anar a la festa de benvinguda de l’Atsushi, que ja torna a ser a Barna.

Als mitjans de comunicació els encanta espantar la gent. Esclar que també es podria fer la reflexió inversa: a la gent li encanten les informacions tremendistes de guerres, atemptats, desgràcies, malalties i crisis.

I ara ens han pseudofabricat una crisi econòmica.

Però jo no conec ningú que s’hagi quedat sense feina per “la crisi”. Sí, el preu del menjar s’ha apujat, i també la benzina. Però últimament el barril brent està baixant i el preu del gra també. No serà que els intermediaris especulen aprofitant-se que “com que hi ha crisi” la gent està diposada a pagar més?

Tot això ho dic perquè els restaurants segueixen estant plens igual i se’n segeuixen obrint de nous. les botigues segueixen a tope i ara per vacances, tothom se’n va porai.

I quan dic “porai” vull dir:

- Nosaltres (Irene, Àlex, Sebas i jo) marxem a Austràlia un mes

- El Monter i la Núria a Xile 3 setmanes

- L’Ana de l’oficina 10 dies al Carib

- El Benet i la Marga 10 dies a Egipte

- La Tònia de japo 15 dies a Polònia a veure bisonts europeus (hi ha gustos per a tot) :-)

- L’Isaac està a Colòmbia

- Un col.lega del gimnàs també se’n va a Colòmbia

- L’Adri de l’oficina se’n nirà un mes al Perú a finals d’any

- La nòvia (catalana) de l’Atsushi se’n va 3 setmanes a Tailàndia

- La Laura Rodríguez un mes a la Índia…

I això que hi ha crisi!!!

Quan la gent s’hagi d’aconformar fent una setmaneta de càmping a Platja d’Aro no sé què passarà!

De fet, les úniques persones que conec que no se’n van híper lluny són la Rosa i el Sabés, i el Clay i la Meritxell, en tots dos casos perquè o estan a punt o acaben de ser pares i esclar, no pot ser.

Follow

Get every new post delivered to your Inbox.