Archives for posts with tag: Japo

Vaig quedar glaçat quan, res més arribar divendres a l’oficina em diuen “te n’has enterat de lo del Japó?”. Miro per internet i començo a flipar. Terratrèmol d’escala 8,9. Tsunami. Pobles i ciutats arrasats. Centrals nuclears en explosió.

L’Atsushi, el meu profe de japonès, em truca per anular la classe del migdia: està intentant contactar ambels seus pares, família i amics per assegurar-se que estiguin bé (sembla que sí, per sort).

Penso que la sort és que el Japó és el país més preparat del planeta per fer front a aquestes desgràcies, amb normes constructives híper estrictes antiterratrèmols. Que el tsunami de Tailàndia va matar a prop de 100,000 persones en àrees menys densament poblades i que, com que la sort sempre beneficia als rics, al Japó no morirà ni una decima part de la gent.

Però tot i així el nombre de morts va pujant i ja estem pels 10.000 si hi sumes els desapareguts.

Imatges de la central nuclear de Fukushima d’aquí i aquí

El més esfereïdor de tot és que sembla que s’estigui produint el pitjor accident nuclear des de Txernòbil: dos reactors nuclears han explotat, hi ha fuites radioactives, han hagut d’evacuar un radi de 20kms al voltant de les plantes de Fukushima…

I el primer ministre japonès que s’emprenya amb la companyia elèctrica propietària de les nuclears perquè no informa de l’abast real de la desgràcia.

França ha demanat a tots els seus ciutadans que abandonin el país i classifica la desgràcia nuclear com un 6/7 (Txernòbil va ser un 7… un punt més i ja sabem què ens espera…).

I també avui s’han filtrat uns Wikileaks que destapen que el Japó porta anys amagant desgràcies i accidents nuclears.

Tot plegat fot fàstic.

Des d’aquí desitjo el millor per als japonesos. Hauran de treballar dur per reconstruir el país, però se’n sortiran. Només espero que els accidents nuclears no acabin esdevenint cap desgràcia i es puguin controlar.

I espero que, tot plegat, ens faci replantejar a nivell planetari les polítiques energètiques. Carbó i petroli estan destrossant el medi ambient i la nuclear té uns costos salvatges: ho pot matar tot… i els seus efectes duraran mil.lennis.

Algunes imatges per reflexionar:

Imatges tretes d’aquí i d’aquí

Foto d’aquí

Tinc com una història d’amor interrompuda amb el japonès.

Un dels meus somnis era (és) viure un parell d’anys al japó. Perxò vaig començar el 2008 a aprendre japonès en una acadèmia que va tancar al cap de tres mesos. Vaig canviar-me a una altra on vam tenir de profe l’Atsushi, gran professor i persona. Quan es va acabar el curs, com que no volia seguir fent classes, vaig intentar entrar a l’Escola Oficial, però em vaig queddar sense plaça i durant uns mesos em va fer classes el Rubén, un noi català que regenta un bar japonès.

I finalment vaig abandonar.

Fins divendres passat.

Tenia mono de japonès i em fotia ràbia haver-lo deixat a mitges.

Ara els divendres, a l’hora de dinar, l’Atsushi em ve a fer classe a l’oficina durant dues hores. Em fa classes particulars, és curiós, perquè la pressió és més alta! Espero aprendre japo d’una vegada!

Per si la meva vida no era prou complicada, entre la feina, el nen i l’alemany els dissabtes… ara, a més, faré japonès els divendres! Visca!

PD. La pregunta del milió és “I tu per què no estudies xinès?” Temps al temps. Tot arribarà, però vull anar tancant temes. L’any passat vaig reprendre l’alemany després de tenir-lo oblidat durant anys. Ara el japonès. Quan pugui deixar d’estudiar una llengua perquè ja la parli fluïdament (amb l’alemany hauria de passar en un parell o tres d’anys si tot va bé), llavors passaré al xinès.

mid autumn festival

A la Xina una de les festes més importants és l’equinocci de tardor. Se celebra sopant sota la lluna i menjant uns “pastissets de lluna” i encenent fanalets. Aquest any la celebració va ser l’altre dia, el dissabte 03/10. Amb la Dawn portàvem dos mesos planejant-ho en plan romàntic i ja va portar de Hong Kong pastissets autèntics, i fanalets. Va ser molt xulo i ens ho vam passar molt bé, tots dos juntents.

Els pastissets són lleugerament dolços, de flor de lotus i a dins porten un ou d’ànec, de manera que, si els parteixes per la meitat fa l’efecte que sigui la lluna.

El dia anterior, divendres, per petició popular, ho havíem celebrat a la platja, sota la lluna, amb alguns amics: l’Ester, l’Atsushi (al Japó també ho celebren, però menys), el Pere, etc.

Després de la festeta a la platja, com que teníem invitacions, vam anar-nos-en a Shoko, on feien la festa de presentació de la pel.li Rec 2. Hi vam trobar tot de figurants disfressats…

shoko rec

Quina por! (o no)

La piscina del meu gimnàs

Aquest capde pinta súper guai. No faré res en particular, però en tinc unes ganes boges!!!

Ara com ara, el maxiplan seria estrenar la temporada platgil o piscinil (segurament me n’aniré a la piscina del meu gimnàs a prendre el sol i banyar-me, anar a la platja sempre m’acaba fotent pal). Oh síiiiii! tot dissabte a la tarda estirat sota un sol que “te torras” hahahaha (ho sento, em faig riure a mi mateix amb aquest acudit més vell que el nar a peu) :-D

Ah, i avui també estrenen la pel.li de Los hombres que no amaban a las mujeres!! Buff hi he d’anar!!!

A banda, he de portar la funda nòrdica i un parell de jaquetes a la tintoreria, que me les rentin i plastifiquin fins l’hivern vinent, netejar una miqueta el piset, com cada setmana, estudiar japo, quedaré amb l’Àlex (temporalment desirenitzat) i, segurament, amb la meva excompanya de japo, la Tònia, que li he de donar un póster de kanjis súper xulo qeu vaig comprar-nos per internet.

tortugues HK

Segurament també faré una festa de comiat a la Sydney i a la Camberra. Fa al menys deu anys que les tenim, els últims 4 visquent amb mi, i ja no són felices. Me’n vaig adonar de sobte a Hong Kong. Vam anar a un parc on hi havia un estany ple de tortugues com les meves nedant o prenent el sol amb una pinta de felicitat total! Em vaig adoar que la Sydney i la Camberra també haurien de poder viure així.

La Dawn em va explicar que les hi duia la gent que les comprava petities i quan creixien ja no se’n volia fer càrrec. 

Total, que deixaré la Sydney i la Camberra a la bassa que hi ha al parc de la Ciutadella. Si hi han peixets, de segur que també hi poden nedar lliurement tortuguetes!

as_megane_poster

Mentre celebràvem el dia del treball fent festa, aquest capde llarg ha sigut el de les pel.lis japes. Dijous va començar el BAFF (Festival de Cinema Asiàtic de Barcelona). Amb el Jaime vam anar a veure la pel.li d’estrena del festival, Ulleres (Megane – Glasses), de la directora japonesa Naoko Ogigami.

L’argument en si té poca cosa: una dona que va a parar a un hotelet estrambòtic en una illa on no es pot fer res més qeu contemplar la posta de sol.  El que et trobes és una pel.li entranyable, que et fa sentir bé i que et deixa una mica més feliç i amb un somriure als llavis.

Sense tenir-hi res a veure, és una mica com Amelie… Un film basat en els detalls i la subtilesa que, per a mi, és un 9/10

Els actors són boníssims. He descobert tres figues que m’han encantat:

- Satomo Kobayashi, esplèndida

-Ken Mitsuishi

- i la increïble Masako Motai

El tràiler:

Tsukushi Public Library

I l’endemà divendres vaig anar a veure un curt que també em va encantar: en una biblioteca rural, hi ha pocs visitants regulars. L’única persona que hi anava cada dia es mor i els empleats intenten recordar-lo… fins que els apareix reencarnat en un escarbat. D’argument absurd però hilarant i divertit, em vaig adonar que que, curiosament, és de la mateixa directora i actors que Ulleres. 

Un equip brillant!

La gota malaia és un dels sistemes de tortura més efectius que existeixen, i dels aparentment més inofensius.

Es tracta de deixar caure damunt del cap del pres aigua gota a gota. Al començament, una gota d’aigua no li fa res: no fa mal, és ben inofensiva, és res, ínfima. Però al cap de 10 hores de notar damunt el teu crani una gota darrere una altra, s’acaba fent insuportable, insufrible i el pres acaba confessant el que calgui.

El trobo un sistema altament enginyós perquè demostra que, si fas una cosa insignificant, però amb regularitat, al final aconsegueixes objectius aparentment insuperables.

 

Per què començo aquest post parlant de la gota malaia?

 

Doncs perquè sempre tinc una llista immensa de coses que vull fer, i m’hi poso a saco un dia, però al final no aconsegueixo res. O bé de tantes coses que hi ha,  se’m fan una muntanya i m’estresso abans de començar.

El tema és que vull estudiar cantonès, alemany i japonès. A més, la meva profe de reiki m’ha demanat si li puc traduir un llibre de l’anglès. I m’he proposat publicar 5 posts a la setmana. Si em poso rotllo obsessiu amb una sola cosa durant tot un vespre, posa pel cas, acabo cansat, fart i sense ganes de tornar-hi en les properes 30 setmanes, però fent-me mala sang perquè em vaig autodient “Òscar, no has fet X, tampoc no has fet Y. Però que gandul que ets! Ets un improductiu!

Ahir se’m van obrir els ulls.

Vaig veure la solució.

En comptes d’això, és millor dedicar poqueta estona a cada tasca, però fer-les regularment. Per exemple: En compte de pretendre estudiar japo 4 hores seguides un cop a la setmana (se’m farà impossible i ho ajornaré again), proposar-me d’estudiar-ne 1 hora i prou, però 2 cops a la setmana.

I el mateix amb la resta de coses.

Per tant, ahir vaig estudiar una horeta i quart de japonès. Avui en tornaré a fer una miqueta més.

Demà em ficaré també amb el cantonès i l’alemany.

I anar fent.

D’entrada sembla que facis menys. Però estic segur que, al cap de tres mesos, hauré assolit resultats altrament impensables.

(O això espero! :-) )

Si mai no ve de gust cuinar, a l’estiu menys. La meva solució, a banda de menjar fora, :-) és alimentar-me a base de gaspatxo (mmmh me’n fotria litres i més litres) envasat i fer-me el que ha sigut el meu descobriment de l’estiu: papilles i amanides de fruites:

Papilles:

Me les faig amb dos plàtans, dues peres (o una pera i un préssec, o una pera i una poma) i el suc d’una taronja, tot ben passat per la minipímer. És bo, fresc, sa, amb moltes vitamines i zero greix, i atipa!!

Opcionalment, m’hi poso galetes o pa sec, Així un cop tot triturat queda encara més dens.

Amanides de fruites:

Menjar fruita em fa puta mandra. En canvi, si me la trobo ben peladeta i en un plat, de manera que només calgui agafar la forquilla i començar a jalar, doncs ve molt de gust.

Normalment me les faig amb un parell o tres de talls de meló, que combino amb síndria i/o pera i/o préssec i/o plàtan i/o raïm. El tema és pelar el meló i la resta de fruites que calgui pelar, tallar-les a trossets, barrejar-les i jastà.

Els dos plats em serveixen tant de primer com de postres, segons què més hi hagi.

Ahir per sopar, epr exemple, em vaig fotre una papilla com la que he descrit i un plat d’arròs amb ‘gomasi‘, que és com sempre n’hi hem dit a casa. No ho sabia però l’altre dia l’Atsushi em va explicar que ‘goma’ és sèsam i ‘shio’ és sal; ergo ‘gomashio‘ [si transcribíssim fonèticament]/gomasio [tal com es coneix aquí] és sal de sèsam. Tota la vida menjant-ne sense haver-hi caigut mai!

I avui per dinar tindré una amanida de meló amb préssec, gaspatxo Hacendado i arròs amb gomasi i tonyina de llauna. Sí arròs again, però és que si cuino alguna cosa, ja me’n faig per 2 o 3 cops: optimització del temps i recursos.

Ahir hi estava pensant. És que no s’entén! Em faig amb japonesos a BCN, vaig a classes de japonès (i m’ho passo tetaaaaaaa), sovint dino o sopo menjar japonès, compro a súpers de menjar asiàtic i m’encanten els llibres d’autors japos (Haruki Murakami forever!!!)

Em temo que el pobre del “Yo quiero ser chino” s’ha quedat curt amb mi hehehehe

Per exemple, ahir havia quedat amb el Hide a les 20h, jo portava una bossa del súper japo, i mentre m’esperava llegia ‘Dance Dance Dance’ del Murakami (que sí, que és el seu enèssim llibre que parla sobre el mateix exactament igual que els altres, però tot i això és boníssim com gairebé tots).

I el que més m’esparvera, és q tot just estic en el primer any de japonès i a banda de dir 4 ”basicades”, no sé dir res més! Quan tingui el proficiency de nihongo, no vull ni pensar-hi!

Ah, i ara l’Atsushi em muntarà una cita amb una amiga seva japonesa que busca nòvio català…

Bueno, us deixo que avui, festiu, jo treballo (veeeeus, igualet q un japo :-( )

Els Pizzicato Five són un dels grups japonesos més coneguts a Occident, i la setmana passada, a classe, en vam cantar una cançó, Suwiito Souru Rebyuu (Sweet Soul Review – スウィート・ソウル・レビュー), que va triar la Tònia (és l’autodesignada encarregada de portar cançons per cnatar).

I com que les cançons són una magnífica manera d’aprendre nou vocabulari com qui no vol la cosa, ara porto cada dia cantant-la per intentar-me-la aprendre…

Es veu que aquesta frase actualment causa furor al Japó. O així ens va informar el Hide! Tot ve de que, l’any passat, en un campionat del món d’atletisme, un atleta va batre el rècord del món. Un dels locutors per la tele japonesa era el Takeshi Kitano (el mariscal d’Humor Amarillo i, a banda, famós director i humorista) que, per fotre la conya, va deixar anar la frase.

Total, que a la nit mexicana que vam celebrar amb els de japo a casa dijous passat, vam acabar tots fotent l’indi:

地球に生まれて良かった!!

(Chikyuu ni omarete yokatta!!)

Primera versió grabada des del meu mòbil:

Segona des del del Jaime:

Follow

Get every new post delivered to your Inbox.