Archives for posts with tag: mare

Foto d’aquí

Tal com vaig prometre al començar l’any, vull fer alguns canvis al blog. Entre ells, fer sèries mensuals temàtiques.

I com que tenia pendent explicar-vos el nostre viatge a Hong Kong per Nadal, començaré per aquí.

Ja aviso, la idea és que no sigui una guia turística de què vam fer i de fotos familiars, sinó més aviat comentaris de com és la vida allà, com és la gent… i en contraposició, com vivim els catalans i europeus en general.

Començaré parlant de les relacions entre pares i fills.

Arreu del món, els pares estimem els nostres fills i els fills estimem els nostres pares. Evidentment. Però com es manifesta aquest amor i com es desenvolupen les relacions familiars, amb totes les obligacions que comporten, pot variar enormement.

Hong Kong és una ciutat-país molt moderna i pròspera, gràcies al pòsit colonial britànic (la seva legislació, la cultura empresarial, la tolerància zero per la corrupció, un sistema judicial que funciona molt bé, l’anglès, etc). Però també gràcies a la mentalitat xinesa de l’esforç, de fer negocis, de la pinya familiar.

Aquesta dualitat occident-orient perviu encara avui en dia però, en la meva opinió, els hongkonguesos culturalment i per la forma de fer, són profundament xinesos.

En la família, la idea és que els fills els ho deuen tot als pares.

Des de petits se’ls transmet la idea que s’han d’esforçar per estudiar molt i treure bones notes per tenir una bona feina per poder guanyar diners i prosperar per…

…poder pagar religiosament als teus pares cada mes.

Ells han fet una inversió en tu i, un cop entres al món laboral, estàs moralment obligadíssim a retornar-los-la. És ben normal que cada fill pagui als seus pares, cada mes, de 300 a 500€.

Com que encara avui en dia no existeix la prestació de jubilació, fins fa 30 anys la gent tenia molts fills, perquè t’assegurava una vellesa plàcida: tots i cada un d’ells es passaria la vida pagant-te diners cada mes.

En canvi, la gent que no té fills o que no tenen bones feines tenen sovint una vellesa miserable: veus algunes iaies recollint cartrons o treballant de dones de fer feines amb 80 anys i per quatre duros.

La mentalitat xinesa és enormement competitiva. Per tant, invertir en l’educació dels fills no vol dir només portar-los a escola i assegurar-te que els vagi bé.

Vol dir dur-los a escola, fer els deures amb ells cada vespre durant dues hores (ja de ben petits els en posen un munt!), pagar-los professors de repàs d’anglès, de mandarí, de piano, de ballet, portar-los a extraescolars de conversa en anglès, de violí, de futbol, de dansa…

És ben normal que nens ben petits comencin la seva jornada “laboral” a primera hora del matí per acabar-la a les set o les vuit del vespre… cada dia, fins i tot els dissabtes.

Esclar, amb aquest esforç, estan en els primers llocs en els rànquings internacionals en coneixements matemàtics o lingüístics, en comptes dels llocs mediocres de molts països europeus. I si ho fan bé a primària, podran entrar a un bon institut de secundària on, si són dels primers de la classe, podran anar a una bona universitat i ser economistes, metges, advocats o alguna professió de les que cobren peles.

Però evidentment, això té un preu: veus nens que no riuen, cansats, amb un munt d’obligacions i que, segurament, han passat la seva infantesa només estudiant i esforçant-se, però no feliços.

De fet, molta gent pensa que l’obsessió amb la felicitat dels nens és una dèria occidental sense sentit. Que a Occident els nens són febles i no saben esforçar-se. Que per això aquí hi ha més atur i gent que no progessa a la vida.

I segurament tinguin la seva part de raó. Crec sincerament que aquí ens falta tornar a la “cultura de l’esforç”, però això seria un altre tema…

Fins ara he dit que a Hong Kong els fills se senten obligats envers els pares. Els deuen la vida, l’educació, tot. Per tant, els ho han de retornar un cop treballen.

Diria que a Occident és just el contrari: els pares ens sentim obligats envers els fills. Crec que aquí el nostre raonament és: nosaltres hem triat tenir fills, per tant hem de procurar pel seu bé, la seva educació i la seva felicitat. És el deure moral del pare assegurar el benestar futur del fill.

Com a pare, buscaré una bona escola per al meu fill, intentaré educar-lo bé, intentaré donar-li eines per desenvolupar-se pel món. I ho faré no pas perquè el dia de demà ell m’ho retorni, sinó perquè és el meu deure moral que el meu fill sigui feliç.

Amb la Dawn les relacions paterno-filials és un dels nostres ‘hot topics’ de conversa. Ella veu normal passar diners als seus pares cada mes, i assegura que el Cèdric ens en passarà a nosaltres, perquè és la seva obligació ja que haurem esmerçat esforços i una fortuna en la seva educació i manteniment.

Per a mi, que el meu fill en el futur m’hagi de pagar diners seria una gran vergonya (i ella em diu “don’t worry, I’ll tell him to give me , not you hehe”).

Espero que mai no hagi de dependre del meu fill. Espero tenir prou eines per sostenir-me per mi mateix. Per alguna cosa els meus pares em van educar! I de fet, si el meu fill, per més gran que sigui, necessita la meva ajuda i l’hi puc donar, no dubtaré a fer-ho ni me n’avergonyiré.

Evidentment a Hong Kong si els fills passen necessitat i els pares els poden ajudar, ho faran! Però és una mica una vergonya per als pares i els fills. Aquí per a molts pares és un orgull ser gran i encara poder convidar els teus fills a dinar fora o fer-los regals per Nadal i els aniversaris.

De fet, al començament de conèixer la meva família, la Dawn se sorprenia que deixés que ens convidessin a dinar en un restaurant, que acceptés que ma àvia em passés tupperwares amb menjar o que em facin regals per l’aniversari.

Per a ella és impensable. Són els fills qui s’han d’esforçar! Per alguna cosa ja són adults! Jo li explicava que aquí és diferent: tot sovint per als pares és un motiu d’orgull poder fer coses pels fills. Demostra que, per més bé que als vagi als fills, els pares encara poden cuidar-se de la seva família.

Evidentment, no hi ha blancs ni negres. Aquí també hi ha molta gent gran amb merda-pensions que necessiten de l’ajut dels fills. I a Hong Kong hi ha molts fills amb feines mal pagades que necessiten de l’ajut dels pares.

Però aquesta seria la tendència.

I repeteixo el que he dit al començament:  a tot arreu, els pares i fills s’estimen.

L’únic que canvia és la forma socialment establerta de demostrar els lligams familiars.

Aquesta entrada m’està costant d’escriure… és una mica profunda…

Recordo una conversa amb l’Edu un dia, ja fa mínim tres o quatre anys, possiblement més. Estàvem en un pub prenent algo i em va preguntar si creia que si el fet de tenir pares divorciats m’havia perjudicat.

Li vaig contestar que sí. Que m’havia fet desconfiar de les relacions de parella. Que si no, segurament, ja estaria visquent en parella i amb un fill.

D’aquesta conversa amb cerveses per entremig en fa, com deia, potser quatre anys i el temps ho acaba posant tot al seu lloc.

Ara estic feliçment casat i apuntíssim de tenir un fill.

Però fa dies que porto dins una mena d’ansietat persistent. Un corc que em va rosegant: “Seré un bon pare? El Cèdric creixerà feliç amb nosaltres [amb mi-- no dubto de la D]? Podrà esdevenir una persona segura, educada, intel.ligent i de profit, feliç?”

Aquest dubte sobre la meva capacitat d’educar la persona que està a punt de néixer, em tortura.

Sé que no és més que inseguretat.

Però és que penso en els meus pares… i és el que em fa dubtar. Ho van fer el millor que sabien, però no crec que ho fessin gaire bé.

Sí, ma germana i jo érem brillants a classe. Bones notes. Però tots dos vam créixer amb algunes ferides. Algunes tares del caràcter fruit de la seva educació i de com van portar el seu divorci.

Al cap del temps ma germana ha estat la més perjudicada. A mi m’ha costat temps centrar-me, saber el que vull, aconseguir-ho i ser una persona forta, segura i feliç. Ara ho sóc. Però no és el cas de ma germana.

A ella la van fer servir de moneda de canvi durant els anys i anys que es van barallar un cop divorciats. Era la més petita i la presa més fàcil: Que la mare et fa desparar taula cada dia i fregar la cuina? Doncs jo et pago 10 dies esquiant a Baqueira. Que no et compren més roba perquè en tens molta i has d’aprendre a cuidar-la milllor? Tranquil.la, el cap de setmana que bé et compro 4 pantalons i 10 bruses de marca. Que ha decidit que vagis a un institut públic? Doncs jo t’inflaré el cap de com seria de millor anar a un de privat… i a l’estiu et pagaré un mes a Londres per aprendre anglès, perquè ja se sap que l’educació pública no és gaire bona.

L’un la feia servir de moneda de canvi; l’altra era massa febla però li enviava els gossos a la mínima (denúncies i més denúncies d’advocats).

Em va costar arribar a la conculsió que ens estimaven però no en sabien més.

Que no era culpa meva.

Que podia obrir-me i confiar.

No vull que el meu fill passi pel mateix. Vull ser un bon pare.

No pas permisiu, no pas el seu millor amic que li compri dolços i pizzes i insulti a la profe si el nen ha fet alguna trastada. Sinó un bon pare, un model per al Cèdric, que sàpiga educar, posar normes, explicar per què i castigar si cal. Un referent per fer-ne una persona segura de si mateix. Honest, obert i feliç. Intel.ligent i confiat.

En fi, cadascú té els seus propis fantasmes.

És amb el que ara em deu tocar barallar-me per aprendre, créixer i ser millor persona.

Fotos d’aquí i d’aquí

Em fa ràbia reconèixer-ho, ho he de dir. Però com més va, més em trobo amb tics que em paro a pensar i dic “Òscar, fots exactament el mateix que fotia ta mare!”.

El pitjor d’aquesta mena de tics és que quan ma mare o el meu pare ho feien i jo era petit, em feien molta ràbia. I ara jo faig el mateix i ho trobo lògic i normal.

L’última: apagar tots els llums que la D es va deixant oberts… Sí, només són 5 minuts, però és petroli/carbó/urani que es crema en va, medi ambient que es fa malbé en va, i 5 o 10 cèntims de la factura que ens estalviem de pagar.

Quan era petit i ma mare em venia al darrere apagant-me els llums i em deia “ja estàs del fer pipí? doncs què hi fa el llum obert? Va, vés i apaga’l!” jo m’empipavaaaa!!!!

I ara guaita!

Mentres ens reconeguem en els nostres progenitors en coses (que considerem) positives rai, oi?

Ahir va fer 4 anys de la mort de ma mare.

Si he de dir la veritat, ho sé perquè m’ho va dir el Google Calendar. Si no segurament no hi hagués pensat. Fa uns dies en parlàvem amb la D. i no sabia dir-li ni la data exacta, ni si feia quatre o cinc anys. És curiós.

Voldria aprofitar aquest post per fer una petita reflexió personal sobre què va significar per a mi ma mare, com recordo la seva mort i com la recordo en el dia a dia. Nem a veure…

Evidentment, no cal ni dir, que me l’estimava -i me l’estimo- molt. A banda de ser ma mare, crec que va ser una persona excepcional: sincera, franca, fidel a si mateixa, bona persona, intel.ligent… Com a mare ens va estimar moltíssim i ens va ensenyar molt. No només ens va educar sobre què fer i què no fer, sinó que els seus ensenyaments sobre la vida encara perduren avui en mi. Perles de saviesa.

La seva mort, després de 2 anys de càncer i tres mesos terminals a l’hospital, la vaig viure, per estrany que sembli, com un procés natural. Els primers dos anys de càncer li van suposar un proces d’autoaprenentatge i autoconeixement accelerats. Crec que va aprendre en dos anys el que si no hagués trigat vàries vides a aprendre.

Quan encara faltava un any perquè morís, una amiga de la família que és mig bruixa- mig mèdium, ens va explicar que ella era un àngel, era un ésser d’una altra dimensió que havia vingut a aquí a ensenyar-nos. Segurament és així, però també ella va aprendre molt.

Les últimes setmanes, a l’hospital, quan ja va decidir deixar-se anar i morir-se, van estar per a mi entre la serenitat absoluta, l’acceptació total i moments de desesperació. En aquells moments sento que vaig haver de ser el fort de la família, quan el seu marit (el Xavier), que no se’n separava en tot el dia, es negava a acceptar que se n’anava, i els seus pares (els meus avis) començaven a destirotar-se, mig embogits per perdre l’única filla als 47 anys.

Entre mig de l’ensorrament generalitzat i dels atacs de plors, el record profund que tinc d’aquelles setmanes, i sobretot dels dies previs, és d’una dolçor total. Quan érets pels passadissos de l’hospital podies estar malament, però quan entraves a l’habitació, t’inundava l’amor i l’alegria. És curiós, perquè la veies només ossos i tumors, però no podies deixar de somriure i de sentir amor.

Crec sincerament que ella ens transmitia amor a tots. Aquest va ser el seu últim llegat.

Just després que morís no vaig sentire res. Res de res. Va desaparèixer l’ansietat precedent i va quedar-se un sentiment de “ja està” i la idea de “això que hi ha al llit ja no és ella. Ma mare ja no és en aquesta habitació. Ja no és entre nosaltres. Espero poder-hi seguir en contacte en el futur.

Ràpidament els pensaments immediats van començar-se a omplir de: fer llista de qui s’ha de trucar per comunicar-li, ocupar-me dels meus avis, ocupar-me del Xavier, omplir-li la nevera perquè no tenia ni una taronja florida, dir al Xavier i als avis que han de seguir endavant, dir-li al Xavier que s’ha de començar a mirar temes de testament, la hipoteca del pis, assegurances, comptes bancaris, etc…

Els dos dies al tanatori van ser un infern claustrofòbic. Però curiosament en tinc un gran record, perquè tots els meus amics em van venir a fer costat, van estar amb mi, i això va ser molt molt maco. Encara ara n’estic molt agraït.

Els dos anys següents, però, van ser durs. El primer any vaig passar per moments difícils, sobre tot per autocompassió, penso. Des del primer moment que vaig saber que tenia càncer terminal que vaig saber que, passés el que passés, era la seva decisió, a nivell profund. Cadascú venim aquí a fer una sèrie de coses i a aprendre una sèrie de coses i triem tant quan hi venim, com quan ens en anem.

Però l’autocompassió és dura i difícil de no sentir.

I el segon any va ser de recuperació i creixement personal accelerat: vaig començar amb el reiki, vaig recuperar les meditacions, em vaig començar a enfortir encara més, vaig tornar a somriure (i a riure!).

Aquests dos anys els vaig passar compartint pis amb el Dani. Hi vaig estar bé, amb ell i em va permetre retrobar-me. Espero haver estat un bon company de pis, i amic, també per a ell.

Ara, fent balanç, al cap de quatre anys, en el meu dia a dia, ma mare és una foto a l’escriptori de casa meva. Sé que l’estimo i que em va estimar i encara m’estima estigui on estigui, i per això no em cal pensar-hi gaire. Recentment, en un curs de reiki potentíssim, vaig sentir que hi estava en contacte, que em donava la benvinguda al meu nou estat de consciència.

Si faig repàs de la meva vida, la mort de ma mare ha estat un dels episodis claus de la meva vida, tant a nivell emocional -òbviament- com a nivell d’aprenentatge.

Mare, siguis on siguis, t’estimo.

Dit així, el títol del post sembla una paraula alemanya: Traus, jawohl! Auswiedersehen Majorca Biergarten nicht!!! Hahahaa

Ahir, xerrant xerrant vam començar a parlar dels traus que cadascú ens havíem fet. Jo en tinc dos: un a la cella dreta i un altre a la barbeta.

El primer me’l vaig fer amb uns tres anyets. Com que els meus pares treballaven bastant, al matí em cuidava una senyora, una espècie de mainadera ja gran de 50-i-pico anys, la típica tieta soltera. Em solia cuidar des de les 7 del matí i al migdia em duia a casa els avis, on dinava i passava la tarda.

A mi m’encantava enfilar-me sobre el sofà i saltar. M’ho passava pipa. I com que a la Maria, aquesta senyora, jo li encantava, em deixava fer i no em deia res. Encara ara me’n recordo, deu ser dels primers records que tinc. Resulta que un dia em vaig enfilar al sofà, vaig saltar… i patapam! Vaig caure contre el cantell de la butaca! Era una estructura rígida, de fusta, i en angle… 

M’hi vaig fotre de lloros i em vaig obrir la cella, amb un bon set.

La Maria, en comptes de trucar els meus pares i dur-me a l’hospital, va optar per la Solució B. Sabia que a casa meva érem una mica “alternatius” (fa trenta anys ser “alternatiu” quedava més raro que avui en dia) i fèiem servir moltes medicines naturals. Una d’elles era fanc d’aquest verd (tipus “Fang del Mar Mort”) que venen a les botigues naturistes i que a banda de per mineralitzar la pell i purificar-la, serveix per rebaixar inflamacions, etc.

Total, que va agafar el trau, va ajuntar els dos trossos de cella i va fotre-hi una bona capa de fang per damunt. 

Es va curar súper bé i ràpid, perquè al cap de quatre o cinc hores, quan van venir els meus pares, ella i jo estàvem jugant la mar de bé.

Encara recordo veure el meu pare arribar, veure taques de sang pel terra, l’Òscar amb mitja cara recoberta amb fang i dient, amb un filet de veu “què ha passat??”.

Es va cicatrizar de seguida, però en no haver-me dut a l’hospital i no haver-m’ho cosit, m’ha quedat la cicatriu bastant visible.

Però saps què? Que m’agrada. És un tret meu més!! De vegades em miro el mirall i la trobo súper xula!!! :-)

 

El segon trau me’l vaig fer cap als 8 anys.

En aquella època vivíem en una casa bastant gran al centre de Sabadell i entre la sala d’estar i el menjador hi havia dos esglaons. Que jo, com a bon noi de 8 anys que ho sap tot i que què li has de dir, sempre pujava i baixava saltant, a peu coix, arrossegant-m’hi, etc.

Un vespre teníem convidats a sopar i em van vestir ben mudat i jo, sentint el pes de la responsabilitat, vaig decidir pujar aquests dos graons correctament.

El primer cop que ho feia!!!!

(I l’únic que ho vaig fer, vistos els resultats!!!)

Vaig relliscar i catalaixxxxxxx!!!! Em vaig fotre de lloros, xocant amb el mentó contra la punta d’un dels esglaons.

El següent que recordo és el meu pare, portant-me en braços corrents cap al cotxe per nar a l’hospital i tot jo banyat de sang. En passar pel rebedor, recordo mirar-me al mirall i veure la barbeta ben vermella de la sang i, entremig, un bon tros blanc de l’os.

En un moment d’aquells de serenitat enmig de la tormenta, recordo pensar “mira, que curiós!!!”.

El següent que recordo és -aquest cop sí- estar en una camilla del Taulí, amb una tela blava davant perquè no veiés res, el meu pare a la dreta i el metge a l’esquerra que em deia “ja està. Eh que no ha estat res?” I jo pensar “ah, ja està??? Doncs m’ha fet pessigolles i prou!”.

Em van posar tres punts que l’endemà vaig ensenyar ben cofoi a classe.

Pels llistamaníacs, aquí podeu veure on he viscut i a quins gimnassos he anat:

Cases
  1. C/ Samuntada (Sabadell): Fins als 7 anys. Va ser el primer pis dels meus pares.
  2. C/ Duran i Sors (Sbd): Fins als 9. Les coses anaven bé a casa i ens vam comprar una casa unifamiliar al Centre, de 3 plantes i un pati bastant maco.
  3. Palma I (Mallorca): Fins als 10. Quan van destinar els meus pares a Mallorca, vam viure primer de lloguer mentre trobàvem una altra casa. Primer vam viure al passeig marítim, davant del port esportiu on -es veu- anaven el príncep i les infantes i on a mi em feien fer classes de vela (que llavors odiava i ara m’encantaria tornar a fer!)
  4. Palma II/ Calvià (Mallorca): Fins als 11. Preciós dúplex amb una preciosa piscina comunitària i vistes al mar. Pagat pel Banc. En tinc molt bons records. Va ser una època molt feliç, pq vivíem feliços, vaig fer molt bons amics al St. Cayetano i m’ho passava pipa.
  5. C/ St. Ferran (Sbd): Fins als 16 aprox. Tornar a Sabadell va ser un trauma (jo no volia tornar de cap de les maneres), els últims cursos d’EGB els vaig passar fatal, els meus pares es van separar (per fi) i aquest pis no es podia comparar amb el de Calvià o la casa de Duran i Sors. Però començar l’institut va ser genial, com un alliberament i vaig conèixer moltíssima gent i vaig fer molts i molt bons amics.
  6. Castellar: Fins al 16-17. Quan me mare es va ajuntar amb el Xavier ens en vam anar a viure una temporada a casa seva mentres els meus pares es tiraven els plats pel cap pel repartiment de béns del divorci. Odiava Castellar, i només sabia el camí de casa al bus i del bus a casa.
  7. C/ Creueta (Sbd): Fins als 21-22. Buf, 350m2 donen per molt!!! Un pis preciós, senyorial, amb un menjador inabastable i la meva habitació era enorme. Vaig començar a l’uni i se’m va obrir un nou món, a banda de fer molt bons amics.
  8. C/ Sol i Padrís (Sbd): Fins als 23. Al C/ Creueta estàvem de lloguer i quan ma mare i el Xavier van voler-se comprar un pis, el boom ja havia començat i van acabar visquent al mateix bloc que els meus avis. L’any i poc que hi vaig viure ni el recordo: quasi no parava per casa, quan hi parava només tenia que bronques amb me mare i el Xavier, ja començava a treballar i jo el que volia era independitzar-me.
  9. Ptge. Forasté (El Putxet/ St Gervasi, BCN): Fins als 26. Freedom!!! Compartir pis amb l’Irene i l’Àlex va ser una gran experiència. A més el pis era estupendo i un xollo de preu, molt important en una època en què Claxion va fracassar, vam començar Totem i vaig estar molts mesos sense cobrar ni un duro. Va ser l’època més boja, amb els australians, la colla de barna, les farres que ens muntàvem i les borratxerres que empalmava.
  10. C/ Olivera (El Poble Sec, BCN): Fins als 28. Compartint pis amb el Dani. Una època plàcida i, vist amb perspectiva, d’instrospecció després de la mort de ma mare.
  11. C/ Tapioles (El Poble Sec, BCN): Actualment. El meu piset!!!! Tenia ganes de tenir “casa meva”. N’estic molt orgullós i tot i que el pis i el bloc tenen els seus defectes, m’hi sento molt molt a gust. I de moment, m’encanta viure sol!!
Gimnassos
  1. Balmes: Gimnàs de barri que m’hi van obligar a apuntar amb 18 anys, pq estava escanyolit, apàtic i no fotia ni brot. Però de seguida em va encantar
  2. Gimnàs Municipal de Sabadell: Ens hi vam apuntar amb l’Albert i el Sabés, i després s’hi van afegir el Benet i el Cortés. Mítica la Karina i els partits de bàdminton
  3. El Club: Ens hi vam apuntar amb el Sabés
  4. El SAF, el gimnàs de l’Autònoma: estava al campus i m’hi escapava sovint entre classe i classe. Era l’època en què em volia fotre catxes
  5. Malibú Esportiu: Era el gimnàs pijo de Sabadell. Cada mes em costava 8.000 peles de l’època (que eren molt més que uns 50€ ara!) però el monitor de la sala de màquines era molt bo i em feia entrenar molt.
  6. DiR Gràcia: quan em vaig mudar a BCN, em vaig voler integrar a la ciutat. I apuntar-me al DiR vaig veure claríssim que era la millor manera.
  7. UBAE Perill: Fart de pagar 60€ quan a dues cantonades en tenia un de municipal, amb iguals instal.lacions, per la meitat de preu, 33€. Aquí em vaig començar a aficionar a les activitats dirigides: Body Pump, Cycling, CTC, Body Combat…
  8. Gimnàs C/ Vilar i Vilar: Quan em vaig mudar al Poble Sec, em vaig apuntar a aquest gimnàs de barri. Vaig aguantar 2 mesos, malgrat les actrius porno que el freqüentaven. Però va ser on vaig començar a fer aeròbic.
  9. UBAE Aiguajoc: El germà car dels UBAE. Va ser la revolució. Vaig conèixer molta gent, vaig fer bastants amics, i em vaig híper aficionar als steps de la Pasky
  10. DiR Diagonal: La crème de la crème dels DiR. Quan la pèssima gestió de l’Aiguajoc va causar la desbandada de tots els monitors bons (David, Pasky, etc), cap als DiR la colla d’step-fikis vam fer el mateix. I de moment he acabat al DiR Diagonal, envoltat de noies pijiguais i on faig peses, Steps, Aeròbic, ioga, bany de vapor…
Follow

Get every new post delivered to your Inbox.