Dit així, el títol del post sembla una paraula alemanya: Traus, jawohl! Auswiedersehen Majorca Biergarten nicht!!! Hahahaa

Ahir, xerrant xerrant vam començar a parlar dels traus que cadascú ens havíem fet. Jo en tinc dos: un a la cella dreta i un altre a la barbeta.

El primer me’l vaig fer amb uns tres anyets. Com que els meus pares treballaven bastant, al matí em cuidava una senyora, una espècie de mainadera ja gran de 50-i-pico anys, la típica tieta soltera. Em solia cuidar des de les 7 del matí i al migdia em duia a casa els avis, on dinava i passava la tarda.

A mi m’encantava enfilar-me sobre el sofà i saltar. M’ho passava pipa. I com que a la Maria, aquesta senyora, jo li encantava, em deixava fer i no em deia res. Encara ara me’n recordo, deu ser dels primers records que tinc. Resulta que un dia em vaig enfilar al sofà, vaig saltar… i patapam! Vaig caure contre el cantell de la butaca! Era una estructura rígida, de fusta, i en angle… 

M’hi vaig fotre de lloros i em vaig obrir la cella, amb un bon set.

La Maria, en comptes de trucar els meus pares i dur-me a l’hospital, va optar per la Solució B. Sabia que a casa meva érem una mica “alternatius” (fa trenta anys ser “alternatiu” quedava més raro que avui en dia) i fèiem servir moltes medicines naturals. Una d’elles era fanc d’aquest verd (tipus “Fang del Mar Mort”) que venen a les botigues naturistes i que a banda de per mineralitzar la pell i purificar-la, serveix per rebaixar inflamacions, etc.

Total, que va agafar el trau, va ajuntar els dos trossos de cella i va fotre-hi una bona capa de fang per damunt. 

Es va curar súper bé i ràpid, perquè al cap de quatre o cinc hores, quan van venir els meus pares, ella i jo estàvem jugant la mar de bé.

Encara recordo veure el meu pare arribar, veure taques de sang pel terra, l’Òscar amb mitja cara recoberta amb fang i dient, amb un filet de veu “què ha passat??”.

Es va cicatrizar de seguida, però en no haver-me dut a l’hospital i no haver-m’ho cosit, m’ha quedat la cicatriu bastant visible.

Però saps què? Que m’agrada. És un tret meu més!! De vegades em miro el mirall i la trobo súper xula!!!

El segon trau me’l vaig fer cap als 8 anys.

En aquella època vivíem en una casa bastant gran al centre de Sabadell i entre la sala d’estar i el menjador hi havia dos esglaons. Que jo, com a bon noi de 8 anys que ho sap tot i que què li has de dir, sempre pujava i baixava saltant, a peu coix, arrossegant-m’hi, etc.

Un vespre teníem convidats a sopar i em van vestir ben mudat i jo, sentint el pes de la responsabilitat, vaig decidir pujar aquests dos graons correctament.

El primer cop que ho feia!!!!

(I l’únic que ho vaig fer, vistos els resultats!!!)

Vaig relliscar i catalaixxxxxxx!!!! Em vaig fotre de lloros, xocant amb el mentó contra la punta d’un dels esglaons.

El següent que recordo és el meu pare, portant-me en braços corrents cap al cotxe per nar a l’hospital i tot jo banyat de sang. En passar pel rebedor, recordo mirar-me al mirall i veure la barbeta ben vermella de la sang i, entremig, un bon tros blanc de l’os.

En un moment d’aquells de serenitat enmig de la tormenta, recordo pensar “mira, que curiós!!!”.

El següent que recordo és -aquest cop sí- estar en una camilla del Taulí, amb una tela blava davant perquè no veiés res, el meu pare a la dreta i el metge a l’esquerra que em deia “ja està. Eh que no ha estat res?” I jo pensar “ah, ja està??? Doncs m’ha fet pessigolles i prou!”.

Em van posar tres punts que l’endemà vaig ensenyar ben cofoi a classe.