S’està preparant per trencar un totxo amb les mans:
- Haiaaaaaà!- Catacrac, totxo trencat!!!
Tinc una amiga que és pseudobudista i simpatitzant de la causa tibetana. I ahir em va convidar a celebrar l’Any Nou tibetà, que es veu que és encara més tard que el xinès.
Jo em pensava que seria com una festeta i tal, amb tibetans, budistes i força pica-pica. Però resulta que no ben bé. N’hi va haver, de pica-pica, però després d’una missa.
Durant una hora, un monjo tibetà i els seus deixebles occidentals van (vam) estar fent una mena de missa budista d’any nou.
Certament la filosofia budista té punts molt interessants, però la missa d’ahir era ben bé com una missa catòlica: el monjo va menjar-se una mena de panet i va fer un glop d’un licor; van repartir una mena de galetetes entre tots els assistents, ens van donar un cançoner amb càntics en tibetà perdemanar a Déu que ens alliberi de l’infern i ens porti a la salvació i perdoni tot el que hem fet malament…
Les semblances eren totals. Això sí: el menjo anava de color safrà en comptes de negre i estaves assegut amb coixins al terra.
És curiós com totes les religions organitzades tenen la mateixa doble vessant: Per una banda els sermons, la cerimònia, el pregar a Déu que ens alliberi… I per l’altra, la vessant místico-espiritual: els misticisme cristià, els sufisme islàmic, la filosofia budista i indoista…
Però crec que mentre que en el món cristià la religió ha quedat reduïda a una sèrie de dogmes, de moral i, en el cas dels catòlics, un senyor vell que et diu què està bé i què no, a Orient la vessant espiritual segueix molt més viva.
De fet, m’he apuntat a un curs de meditació que faran la setmana que ve. Pot estar súper bé! (I, a la vegada, si m’arriben a dir que això d’ahir seria una missa, no m’hi presento ni en pintura!)
