Ahir va fer 4 anys de la mort de ma mare.

Si he de dir la veritat, ho sé perquè m’ho va dir el Google Calendar. Si no segurament no hi hagués pensat. Fa uns dies en parlàvem amb la D. i no sabia dir-li ni la data exacta, ni si feia quatre o cinc anys. És curiós.

Voldria aprofitar aquest post per fer una petita reflexió personal sobre què va significar per a mi ma mare, com recordo la seva mort i com la recordo en el dia a dia. Nem a veure…

Evidentment, no cal ni dir, que me l’estimava -i me l’estimo- molt. A banda de ser ma mare, crec que va ser una persona excepcional: sincera, franca, fidel a si mateixa, bona persona, intel.ligent… Com a mare ens va estimar moltíssim i ens va ensenyar molt. No només ens va educar sobre què fer i què no fer, sinó que els seus ensenyaments sobre la vida encara perduren avui en mi. Perles de saviesa.

La seva mort, després de 2 anys de càncer i tres mesos terminals a l’hospital, la vaig viure, per estrany que sembli, com un procés natural. Els primers dos anys de càncer li van suposar un proces d’autoaprenentatge i autoconeixement accelerats. Crec que va aprendre en dos anys el que si no hagués trigat vàries vides a aprendre.

Quan encara faltava un any perquè morís, una amiga de la família que és mig bruixa- mig mèdium, ens va explicar que ella era un àngel, era un ésser d’una altra dimensió que havia vingut a aquí a ensenyar-nos. Segurament és així, però també ella va aprendre molt.

Les últimes setmanes, a l’hospital, quan ja va decidir deixar-se anar i morir-se, van estar per a mi entre la serenitat absoluta, l’acceptació total i moments de desesperació. En aquells moments sento que vaig haver de ser el fort de la família, quan el seu marit (el Xavier), que no se’n separava en tot el dia, es negava a acceptar que se n’anava, i els seus pares (els meus avis) començaven a destirotar-se, mig embogits per perdre l’única filla als 47 anys.

Entre mig de l’ensorrament generalitzat i dels atacs de plors, el record profund que tinc d’aquelles setmanes, i sobretot dels dies previs, és d’una dolçor total. Quan érets pels passadissos de l’hospital podies estar malament, però quan entraves a l’habitació, t’inundava l’amor i l’alegria. És curiós, perquè la veies només ossos i tumors, però no podies deixar de somriure i de sentir amor.

Crec sincerament que ella ens transmitia amor a tots. Aquest va ser el seu últim llegat.

Just després que morís no vaig sentire res. Res de res. Va desaparèixer l’ansietat precedent i va quedar-se un sentiment de “ja està” i la idea de “això que hi ha al llit ja no és ella. Ma mare ja no és en aquesta habitació. Ja no és entre nosaltres. Espero poder-hi seguir en contacte en el futur.

Ràpidament els pensaments immediats van començar-se a omplir de: fer llista de qui s’ha de trucar per comunicar-li, ocupar-me dels meus avis, ocupar-me del Xavier, omplir-li la nevera perquè no tenia ni una taronja florida, dir al Xavier i als avis que han de seguir endavant, dir-li al Xavier que s’ha de començar a mirar temes de testament, la hipoteca del pis, assegurances, comptes bancaris, etc…

Els dos dies al tanatori van ser un infern claustrofòbic. Però curiosament en tinc un gran record, perquè tots els meus amics em van venir a fer costat, van estar amb mi, i això va ser molt molt maco. Encara ara n’estic molt agraït.

Els dos anys següents, però, van ser durs. El primer any vaig passar per moments difícils, sobre tot per autocompassió, penso. Des del primer moment que vaig saber que tenia càncer terminal que vaig saber que, passés el que passés, era la seva decisió, a nivell profund. Cadascú venim aquí a fer una sèrie de coses i a aprendre una sèrie de coses i triem tant quan hi venim, com quan ens en anem.

Però l’autocompassió és dura i difícil de no sentir.

I el segon any va ser de recuperació i creixement personal accelerat: vaig començar amb el reiki, vaig recuperar les meditacions, em vaig començar a enfortir encara més, vaig tornar a somriure (i a riure!).

Aquests dos anys els vaig passar compartint pis amb el Dani. Hi vaig estar bé, amb ell i em va permetre retrobar-me. Espero haver estat un bon company de pis, i amic, també per a ell.

Ara, fent balanç, al cap de quatre anys, en el meu dia a dia, ma mare és una foto a l’escriptori de casa meva. Sé que l’estimo i que em va estimar i encara m’estima estigui on estigui, i per això no em cal pensar-hi gaire. Recentment, en un curs de reiki potentíssim, vaig sentir que hi estava en contacte, que em donava la benvinguda al meu nou estat de consciència.

Si faig repàs de la meva vida, la mort de ma mare ha estat un dels episodis claus de la meva vida, tant a nivell emocional -òbviament- com a nivell d’aprenentatge.

Mare, siguis on siguis, t’estimo.