El cap de setmana passat vam anar a fer una calçotada a casa el Jordi Monter i la Núria a Vacarisses.
El Monter es va currar 100 calçots i carn a la brasa. Va estar boníssim!
La calçotada es va fer en honor de la Dawn, perquè jo -mal marit- encara no l’havia duta a menjar calçots en dos anys que porta vivint a Catalunya.
La Dawn menjant calçots… mentre jo, amb perruca feia coses rares amb les mans ????
Dissabte el Benet i la Marga ens van convidar a cantar karaoke amb la seva Wii. Ens vam fer un tip de riure!
Vam apuntar-nos-hi el Sabés, la Rosa la Núria i nosaltres, i tant el Sabés i la Rosa com nosaltres vma venir-hi amb els nanos. Va ser divertit veure la Clàudia fascinada amb el Cèdric i el Martí gatejant rapidíssim fent la serp pel terra. Que macos tots!!!
També vam celebrar que la Marga feia els anys de Jesucrist amb una espelma musical.
Aquí podeu veure unes quantes fotos de la jornada.
This slideshow requires JavaScript.
El Martí ja té gairebé dos mesets! Guaiteu-lo que maco! És clavat al seu pare!!
Diumenge passat ens vam reunir per fer entrega a la Rosa i el Jordi del regal de “benvingut nadó” que tots els amics els havíem comprat. Un bressol maquíssim blanc.
Hi vam ser-hi en persona la Núria, la Marga, el Benet, la Bertha, la Dawn i jo. I en esperit el Monter, el Nando i la Laura, la Sebas, l’Ester, l’Irene, l’Àlex i el Cortés.
El Martí és totalment al revés que sa germana. La Clàudia és moguda, un bitxo, i en canvi el Martí sembla més pacífic i tranquil.
Dissabte 07/11 ens van fer el comiat de solters. Estàvem a casa tan tranquils quan, de cop i volta, sentim des del balcó una colla de bojos que comencen a cridar, xiular i cantar: “Visca Hong Kong, visca Sabadell!”.
Treiem el cap i, morts de vergonya, ens adonem que hi ha tots els nostres amics a baix al carrer, vestits amb samarretes carabassa amb la nostra foto impresa.
Anteriorment ens havien donat una llista d’elements que havíem de portar. Agafem els patracols, ens autodesitgem sort, i baixem al carrer.
El primer que van fer va ser donar-nos una samarreta temàtica a cadascú i dir-nos que ens poséssim els antifaços. Ens van repartir a cadascú a un cotxe diferent i apa, som-hi.
Però a on?
Aaaah, sorpresaaaa! Ja us ho trobareu!!!
Al final vam arribar al Tibidabo.
Va ser súper guai!
Un cop a dins, ens van començar a fer tot de proves. La cosa va començar malament, perquè la primera prova va ser: demaneu-li a algú de l’altre sexe que us descordi el primer botó dels pantalons i la primera senyora a qui ho vaig demanar va fugir corrents amb cara de “socorrs, un maníac”! Per sot una parella jove amb un fill es van prestar més a la conya.
Ens van fer un test de preguntes generals (resulta que jo sóc més bon hongkonguès que la Dawn catalana) o un altre tipus Su Media Naranja (us en recordeu?) amb pissarreta inclosa amb preguntes com ara “al llit quina és la teva postura preferida?”. Per sort vam acertar.
Però sens dubte el més espectacular va ser passar-nos tot el dia disfressat de princesa (jo) i d’Abeja Maya (la Dawn, que estava guapíssima!). Vam ser l’atracció de tots els nens. Per allà on anàvem, tothom començava a cantar: “En un país multicolooor”.
(Aquest foto ens encanta, ens l’hem impresa i emmarcada a casa!)
Va ser boníssim que, tot dinant, dos nens d’uns sis o set anys se li acosten a la Dawn i tots seriosos li pregunten:
- Com és que les abelles també veuen cocacola?
El Tibidabo va ser molt bonic. Ens ho vam passar molt bé. No hi havia estat des que l’havien reobert i trobo que l’han deixat molt bé: les vistes són espectaculars i l’han fet rotllo vintage, amb un toc antic que queda molt agradable, ja sigui per passejar-hi o per muntar a les atraccions. Val la pena!
Del Tibidabo vam passar un moment per casa i, ja canviats, vam anar a sopar. Teníem taula reservada a Eterna, un restaurant d’espectacle amb drag queens. Va ser molt divertit, cantaven cançons i es ficaven amb el públic. Això sí, la Dawn i jo ens vam passar tota la nit pregant que, sisplau, ens ignoressin. I per sort no se’ns van acostar!
El Dani i el Lucas es van partir el cul (ups!) de tant de riure!!!
Finalment vam acabar la nit cantant karaoke, on vam riure molt. Tant del que cantàvem nosaltres, com el que cantava la resta de públic. Hi havia molt de friki suelto! Un pavo que es pensava que estava a Operación Triunfo, i una senyora sudamericana que portava 10 copes de mes, no s’aguantava dreta, no veia la lletra de les cançons que cantava i tot i així va atemptar una vegada i una altra cançons d’aquestes súper karaokils de “me has herido, me ha robado el corazón y se ha ido con otra”.
La nostra colla vam cantar Entre dos tierras, Isla bonita, Mamma mia, Eternal Flame (la Dawn i jo), etc
La Irene i jo cantant al ritme de la Madonna a Isla Bonita: “él dihow te amow” amb accent americà hua hua hua! 
Vam arribar a casa cap a les 5, reventats, però mlt contents. Els nostres amics s’havien currat un dia esplèndid!
Moltes gràcies a tots:
- Als que per sort hi vau poder assistir: Àlex, Irene, Ester, Laura, Jordi, Edu, Gemma, Marga, Jordi, Rosa, Jordi, Núria, Jordi, Lucas, Dani, Sara i Helena
- Als que per desgràcia no hi vau poder assistir
I ara, dissabte que ve, la mega Wedding Celebration!!!!
Gaudí? Jaume I? Companys? Què hi dieu?
El cap de setmana passat estava mirant les notícies per internet i en llegeixo una a El Periódico que diu que ara, aprofitant l’avinentesa de Tots Sants, havien muntat rutes turístiques pels cementiris de BCN… de nit. Guies amb llenternes que t’ensenyen les tombes més famoses.
En comentar-li a la Dawn, em va preguntar que quin era el cementiri més famós de Barcelona, i no li vaig saber què respondre. Li vaig dir que “potser el de Montjuïc?”. I em insistir que a quin cementir hi havia més famosos enterrats. Encara vaig saber menys que dir-li.
I la pregunta del milió va ser: “De fet, quin seria el personatge històric més important de Barcelona? I de Catalunya?”.
El primer el vam tenir clar de seguida: el personatge històric més important de Barcelona és Gaudí. Però i de Catalunya?
Per guanyar temps li vaig preguntar: “I de Hong Kong?” La resposta va ser “Well, from China Mr. Mao”.
Hurtx!!! Li vaig replicar que el Mao s’havia liquidat a milions de persones amb la seva Revolució Cultural, però va dir: “sí, és cert, però també va fer que el país comencés a progressar”.
Retornant al tema de Catalunya, li vaig dir:
- Sant Jordi
- Ah, the one who killed the dragon? Pfff, copied from China.
- Well, then, Jaume I, the Catalan king who conquered València, Balears, Italy, etc. But that’s like 700 years ago.
- Pfff let’s ask our friends tonight
I tonight era la Castanyada, de manera que al vespre havíem quedat tots a casa la Núria i el Monter per afartar-nos de castanyes i moniatos.
Vam formular la pregunta. Amb Gaudí per a Barcelona hi va haver quòrum. Però per a Catalunya van triomfar els nohosés. Només l’Àlex es va aventurar a suggerir el president Companys, com a símbol de la Generalitat recuperada durant la II República i assassinat pels franquistes.
Però tot i així, no ho veig clar…
Vosaltres a qui proposeu?
- Qui creieu que és el personatge històric més representatiu de Barcelona?
- Qui creieu que és el personatge històric més representatiu de Catalunya?
- (Els que visqueu fora) Qui creieu que és el personatge històric més representatiu del vostre país?
A veure quins resultats surten!
Dissabte va ser el meu aniversari. 31 anyets molt ben posats (no és que m’ho digui jo, és que és cert, oi??? hehehe).
Aquest any no em venia gens de gust fer una macro festa com d’altres anys, i menys de nit. Com que a la colla som 4 els aniversaires bessons (Núria, Jordi Benet, Jordi Sabés i jo) , al final vam acabar celebrant-los tots quatre a casa la Núria a Vacarisses, al mig de la muntanya en una casa ben maca que tenen amb piscina.
Va ser el meu primer bany de la temporada!
El més fort de tot és que a Barna plovia i feia fresca i esclar, vaig optar per no agafar-me ni tovallola ni banyador ni res. Un cop allà dalt fotia una caldaaaa!!!! Al final, vam acabar a la piscineta en calçotets tan el Lucas com jo. I després, com que no ens podíem posar els pantalons perquè anaven ben molls, vam dinar en samarreta i calçotets, només.
El dinar va ser genial. El Monter es va currar una súper paella amb pollastre, porc, gambes, sípia, musclos, feta a fora el jardí a la barbacoa que estava taaaaaan sumament bona!!
L’Irene va currar-se un pastisset de poma i nous també molt bo!
Vam atipar-nos com a lladres, tu!
Al final vam arribar a Barcelona a les deu de la nit, vaig passar deu minuts per casa i a les 22.30 vam tornar a quedar amb l’Àlex, l’Irene i l’Ester per anar a veure una pel.li francesa divertideta, molt ben muntada: El primer dia de la resta de la teva vida.
(Quan em passin les fotos que van fer de la piscineta i l’aniversari, ja la penjaré)
Als mitjans de comunicació els encanta espantar la gent. Esclar que també es podria fer la reflexió inversa: a la gent li encanten les informacions tremendistes de guerres, atemptats, desgràcies, malalties i crisis.
I ara ens han pseudofabricat una crisi econòmica.
Però jo no conec ningú que s’hagi quedat sense feina per “la crisi”. Sí, el preu del menjar s’ha apujat, i també la benzina. Però últimament el barril brent està baixant i el preu del gra també. No serà que els intermediaris especulen aprofitant-se que “com que hi ha crisi” la gent està diposada a pagar més?
Tot això ho dic perquè els restaurants segueixen estant plens igual i se’n segeuixen obrint de nous. les botigues segueixen a tope i ara per vacances, tothom se’n va porai.
I quan dic “porai” vull dir:
- Nosaltres (Irene, Àlex, Sebas i jo) marxem a Austràlia un mes
- El Monter i la Núria a Xile 3 setmanes
- L’Ana de l’oficina 10 dies al Carib
- El Benet i la Marga 10 dies a Egipte
- La Tònia de japo 15 dies a Polònia a veure bisonts europeus (hi ha gustos per a tot) 
- L’Isaac està a Colòmbia
- Un col.lega del gimnàs també se’n va a Colòmbia
- L’Adri de l’oficina se’n nirà un mes al Perú a finals d’any
- La nòvia (catalana) de l’Atsushi se’n va 3 setmanes a Tailàndia
- La Laura Rodríguez un mes a la Índia…
I això que hi ha crisi!!!
Quan la gent s’hagi d’aconformar fent una setmaneta de càmping a Platja d’Aro no sé què passarà!
De fet, les úniques persones que conec que no se’n van híper lluny són la Rosa i el Sabés, i el Clay i la Meritxell, en tots dos casos perquè o estan a punt o acaben de ser pares i esclar, no pot ser.
