Divendres de Setmana Santa l’Edu i la Gemma van baixar a BCN. L’Edu, la Gemma, la Laura, la Irene, l’Àlex, la Dawn i jo vam anar a fer una súper paella i a passar el dia per la Barceloneta, aprofitant que feia solet. Vam acostar-nos fins al nou Hotel W o “l’hotel vela”. Molt xulo l’hotel i com n’ha quedat l’entorn.
Va ser un dia molt agradable.
Fotos made in Laura:
- Mira, ets tu! -em diu la Dawn tot senyalant un nino d’una tortugueta- té la closca pelada com tu, i porta el teu North Face blau.
- Vinga va, doncs fem-li una foto.
L’escena es va donar en una botiga de roba per nens que vam veure tot passejant per Gran de Gràcia. En sortir del gimnàs ahir al vespre, en comptes d’anar ràpid cap a metro Diagonal, vam pujar xino xano Gran de Gràcia amunt fins a Fontana, amb la idea d’anar a treure el cap a les dues o tres botigues de roba de nen que hi ha (la millor, amb diferència, per cert, és Bóboli, també la més cara).
I a la primera que va entrar, que per cert era nova acabada d’obrir, ens vam trobar la tortugueta en qüestió.
Eh que és mona??
Creieu que se m’assembla? 
Aquest és un post molt, molt especial.
Us voldria comunicar una molt bona notícia que ens afecta a la Dawn i a mi.
Però per a saber de què es tracta, sisplau seguiu llegint.
El passat dia 15 la Dawn i jo ens vam casar. La cerimònia en si va ser prou senzilla, va durar no més de 10 minuts. A les 15h vam ser al registre civil, per emplenar formularis, signar i pagar. A les 15.15, la data que teníem assignada per a l’enllaç, vam passar cap a una sala contígua, on en una taula de reunions ens vam asseure, en una banda, la núvia i el nuvi, i en l’altre els dos testimonis (el pare de la Dawn i el Lucas). De cap de taula s’hi va asseure la jutgessa de pau. Al fons de la sala hi havia cadires per als assistents i espectadors, que al final van ser uns 50.
La cerimònia va ser en cantonès. Podíem triar cantonès o anglès, però el més lògic era el cantonès. Quan va arribar el tros que havíem de parlar, jo vaig llegir el meu text en anglès, que deia algo així com que “davant de tots els congregats, poso per testimoni que jo Òscar Visús Llobet prenc a la Dawn [nom complet] com a legítima muller”. La Dawn, a continuació, va llegir el seu text en cantonès.
Ens vam intercanviar els anells, ens vam fer el petó de rigor, i ja érem marit i muller!!!!!!
I després, fotos.
El registre civil estava ubicat en un edifici molt mono, només per a casaments, al bell mig d’un parc, un escenari ben bonic. A l’exterior hi fotia una calor horrorosa, uns 35º amb 90% d’humitat, per la qual cosa vam seguir ben ràpidament cap a l’hotel Shangri-La, on la Winnie, la millor amiga de la Dawn ens hi havia regalat la nit de noces. Al cafè del lobby vam estar fent el te amb alguns dels convidats fins que va ser hora d’anar al sopar, on només hi havia convidada la família de la Dawn, el Lucas i la Winnie. En total, 16 persones.
El sopar va ser en un restaurant d’estic cantonès, i va consistir en 8 plats més arròs, fideus, begudes i postres.
El cert és que durant tot el matí abans del casament i durant tota la cerimònia jo estava híper nerviós: em va costar 15 minuts fer-me el nus de la corbata i em vaig estar tota l’estona rient pels descosits. Riure de felicitat i de súper nervis!!
El dia següent del casament, abans d’anar-nos-en a passar el dia a Disneyland Hong Kong, vam haver d’anar al Consulat espanyol per validar el certificat de matrimoni hongkonguès a Espanya. La funcionària del consulat, la Consuelo, ha estat molt simpàtica durant tot el procés i força ràpida. El tema és que, alguns problemes a banda, ens ho ha tramitat tot molt ràpidament i ja tenim el certificat de matrimoni i el llibre de família espanyol.
Com a nota curiosa, el llibre de família té sis pàgines per inscriure-hi els fills. Espero que no les haguem d’ocupar mai totes!!! Amb un de sol anem més que contents!!!
Diumenge teníem quàdruple celebreació aniversàrica (ei, que no he dit “aniversàDica”, eh, estem tots fets unes rosetes!!!) de l’Ester, la Irene, el Lucas i el Dani. També se’ns van afegir l’Elena, la germana de l’Àlex, i l’Anna, la parella del Dani.
Vam anar a un restaurant de Gràcia anomenat l’Arrosseria de X. Són especialistes en arrossos valencians i, la veritat, és que van ser boníssims. El tipus que va triomfar era un arròs caldós “del Senyoret”, amb peixet, escamarlans i sípia que estava boníssim de la muerte. l’Àlex se’n va demanar un, el “Passejat”, amb butifarra de ceva, cigrons i orella de porc que també estava molt bo.
Abans, com a entrants, ens havíem fotut que si un carpaccio de bacallà i salmó, que si un foi amb poma, que si uns sipietes amb ceva i tomàquet. I de postres, la booooomba! de xocolata.
Tot regat amb vinet blanc (que jo no vaig ni catar perquè no puc prendre alcohol), aigua, cafès i infusions.
En acabar de menjar vam fer entrega dels regalets:
- Per al Lucas, una súper samarreta mega molona del Desigual
- Per al Daniel-san, una xuli-gorra, que a ell li encanten
- Per a les noies, uns massatges “per a la teva feminitat” amb olis essencials que a part de desestressar i deixar-los la pell fina i llisa, serveix per al seu cantó femení.
(Vaig gravar-ne vídeos amb el mòbil. Queda pendent que els pengi)
Vam riure molt i vam sortir del restaurant rodolant de taaant d’arròs com havíem endrapat!
La nota negativa
La nota negativa va ser, per una banda, el servei, que era lent, mal organitzat, caòtic i no t’entenien (parlessis en la llengua que parlessis). I per l’altra, que ens volien cobrar més del compte pel vi i ens van aplicar un càrrec by the face “pel servei” i “pel pa” de 33€! Si al menys el servei estigués al nivell!!!
El vi ens ho van arreglar, però la resta… Ho vam solucionar no deixant propina (de fet, ja se la van cobrar, perquè ens van tornar malament el canvi), decidint en veu alta no tornar-hi més i… bé, una altra cosa que reservo per al proper post.
Dissabte passat vam anar a ajudar a pintar el nou pis de la Laura. Ben comunicat i amb una bonica terrassa per prendre-hi el sol a l’estiu o fer-hi festetes i barbacoes, li calia una mà de pintura…
Una mà que n’acabarien siguent tres, perquè als inquilins anteriors els molava el taronja cridaner i el verd xisclaire. I la Laura ho volia tot blanc nuclear.
Va ser divertit, com demostren aquestes fotos:
L’Àlex aka Alexei
L’Amparito
El Daniel-san
La Irene súper eurobloguera
El Jordi
La Laura, la nostra jefa (es va portar bé amb nosaltres pobres pintors)
Moi-même
Per dinar ens vam jalar unes pizzes del telepizza, molt bones, que em van deixar taaaaan híper tip, que no vaig ni sopar.
El Benet m’ha passat les fotos que va fer de la caminada de Gòsol d’aquest any. Si hi cliqueu podreu veure-les al meu Flickr:
Jo acompanyat de la Rosa (i la Clàudia dins la seva panxa), el paràs Sabés i la Marga. El Benet tirava la foto mentre pensava: “jolín, amb tantes fotos que els tiro, em quedaré sense coca de xocolata!!!!”
I també m’ha passat les de la seva nova gatoneta, la Xispa (aka Guspi). No em renyis, no em renyis, però és que la vostra gata a banda de maquíssima, té un nom i un sobrenom preciós i uns amos estupendíssims (a veure si fent-vos la pilota cola hehehe)!!
la X-G és una gata de la raça mapatxe del Maine/ Maine Coon, caracteritzada pels seus trets de mapatxe i pel seu pel llarg i sedós. És molt dòcil i li encanta que estiguin per ella.
Again, clicant-hi podeu accedir a l’àlbum que he creat al meu Flickr:
“Meeeeeeeuuuuu!!! M’encanta que em tirin fotos i em mimin!!! Marrameeeeuuuu!!! I m’agrada esgarrapar, enfilar-me pels llocs, que em facin carícies i dormir!!!”
He afegit les fotos de la Laura al Flickr. Mireu-se-les!
Déu meu el que s’inventa el màrqueting!
Ara resulta que jo sóc un ‘spurmo’.
Ahir vaig anar a dinar a casa el meu pare i ja en el sofà, mentre jo em prenia el meu te verd amb menta i ell i la seva dona els seus cafès descafeïnats, em diu: “mira, avui surts a La Vanguardia”.
I m’ensenya una pàgina de les de cap al final del Magazine on parlaven d’un nou concepte que s’han inventat els del New York Times i que és un pseudo-acrònim de ‘single proud unmarried men over thirty’. O sigui, spurmo. Que sona lleig, però bueno, millor això quelo de metrosexual del Beckham!
Per tant, a partir d’ara, quan em pressenti a algú, diré:
- Hola, què tal, sóc l’Spurmo Visús.
(Ah no no, la foto no hi pinta res, però m’ha aparegut a la cerca de “spurmo” a Google Images i l’he trobat divertida 
)
Ja he penjat a Flickr les primeres fotos del meu aniversari. De moment, hi ha les de l’Atsushi, únicament. A mesura que me’n neu passant més, ja les aniré posant!
